IES SEDAVÍ
CONCURS DE MICRORELATS DIÀLEG 2026
1. JO NO VOLE
Desperte amb les veus del vestíbul, la constant llum blava fluorescent i una vista de primera fila al trànsit de maletes i turistes inquiets.
La majoria pega una ullada cap a la meua direcció, trau el mòbil, fa una foto i continua caminant. Alguns s'acosten amb interés fugaç. Jo estic massa cansat perquè m'importe. Preferisc arraulir-me en la meua cova de plàstic, el millor amagatall de l'aquari, que em vaig guanyar després d'una batalla implacable contra la Colisa, més adulta, que pompeja amenaces des del seu territori uns corals més enllà.
Els visitants continuen intentant desxifrar quin peix soc, donant colpets al cristall per fer-me eixir. No ho aconseguixen. No pense abandonar el meu territori per uns ignorants que em criden "peix àngel". Quin nom neci! Jo no vole, només m'arrossegue en aquesta gàbia de cristall.
Com sempre, es cansen d'esperar i es dirigixen cap a l'ascensor. Eixe condemnat ascensor, on les cent cares desapareixen i tornen mil. On van? A vegades pense que ells també estan atrapats al seu propi aquari, i, com jo, busquen el seu lloc en aquella cova de metall. Potser és el principi d'un altre aquari, un món alié a tot el que conec.
Una cria d'humà es col·loca davant meu. No em mira, em veu. Potser els humans tenen tanta incertesa com jo, tanta curiositat pel meu món com jo pel seu. I per això, isc de la cova i nade ràpidament cap a ell, intentant traspassar la barrera que ens desentén. Però em xoque i em faig mal. Més mal que quan em baralle amb la Colisa, que m'ha robat la cova.
Els humans s'acosten, riuen i trauen fotos. Sent que se m'ha trencat l'aleta, però en veritat s'han trencat les meues ales d'àngel.
Ara ho sé. Mai ens entendrem.
MARTINA CHAPARRO GIMENO, 1r BAT B
2. SEMPRE AL NOSTRE RECORD
El vint-i-nou d’octubre el dia havia apuntat potser un poc nuvolat, però com qualsevol altre dia. Qui no ho havia fet així era el Max, un pastor alemany que vivia amb la Marina i el Joan, residents de Sedaví, un poble a la comarca de l’Horta Sud.
Aquest matí, el Max s’havia despertat molt mogut. La Marina, que coneixia ben bé el gos, va notar que presentava un xicotet dolor en la pota, fet que va passar per desapercebut donat que se solia posar així quan el temps era irregular. Aleshores, van eixir a donar el seu passeig diari abans que els amos marxaren als respectius treballs.
El dia va transcórrer amb total normalitat per a la Marina i el Joan, però amb el Max alguna cosa no anava correctament. El dolor a la pota cada vegada era més intens i no el deixava quiet, com si algun pressentiment el recorreguera i aquesta vegada la irregularitat en el temps fora diferent. El que ningú sabia era que uns quilòmetres a l’oest, un rècord en precipitacions ocasionava el desbordament de rius i barrancs.
Quan els amos van tornar a casa, el Max ja no podia més, el dolor era insuportable. Així van decidir que, com que no plovia, el Joan portaria el gos a jugar al parc. Tots dos van marxar al que només pareixia el final d’un dia qualsevol, però va ser en aquest moment de diversió que el dolor a la pota va parar en sec, just quan una gran onada d’aigua sorprenia tots dos, amo i gos. Potser al proper dia es comptabilitzaren les víctimes humanes com el Joan, però a cap moment es va recordar el Max i tots els animals que es van perdre a aquesta riuada.
MARTÍ CHALA BAIXAULI NAVARRO, 1r BAT B
3. SENSE TÍTOL 1
El cotxe s’atura enmig d’una carretera que no conec.
L’asfalt crema sota les meues potes, però no m’importa. Sempre m’agrada baixar quan parem.
Em dic Cookie. Soc marró amb taques blanques i ells diuen que sóc el més bonic del món.
Hui no sonen igual.
Em baixen amb la meua manta i la meua pilota. Això significa que no serà molt de temps. Quan anem al veterinari també porte la meua manta. Em diuen que espere.
Jo sé esperar.
Sec al costat de la manta, amb la pilota entre les dents. El cotxe arranca. Alce les orelles. Segur que tornaran arrere. A vegades agafen el camí equivocat.
El soroll desapareix.
El vent mou la manta i quasi pareix que algú m’acaricia. Em quede quiet. Si em moc i tornen, potser no em troben. Soc bo. Sempre he sigut bo. No mossegue les sabates. No lladre de nit. Dorm als peus del seu llit.
Ells diuen que soc família.
Les famílies no s’abandonen enmig de la carretera.
Passa un cotxe. Després un altre. Cap s’atura.
Estreny la pilota contra el terra i continue mirant l’horitzó.
Soc Cookie. Soc el millor gos del món.
I els millors gossos saben esperar.
ADANEA ÁLVAREZ TORRERAS, 1r BAT A
4. SENSE TÍTOL 2
Em diuen Leah i soc la gossa d’una família nombrosa que viu en una casa prop de la nostra granja amb una prada gegant en la que tots els cap de setmana eixim a fer un pícnic i la xicoteta de la família juga amb mi. Abans pensava que la vida era només córrer, jugar i portar a les ovelles al ramat. Però ara sé que també és escoltar.
La Carla és la meva principal humana. La que em portava a donar voltes per la prada, jugava amb mi i l’havia de protegir per com de xicoteta i inofensiva era, sí, eixa xica que ara té setze anys i sempre porta els auriculars posats. No entenc molt però crec que els porta sempre perquè és com si la música la protegís del món. Quan arriba de l’institut, deixa la motxilla a terra i sospira molt fort cansada. A vegades es tanca a l’habitació i es fica la música i ningú la molesta, a excepció de mi, que sempre que li rasque la porta me l’obri i m'abalance sobre ella i m'abraça, però moltes altres, m'indica que sega al seu costat i em parla de les seves amigues, dels exàmens, d’un noi que li agrada però que no la mira. Diu que se sent rara, que no encaixa. Jo no entenc res de què vol dir “encaixar”, però sé què és sentir-se sola.
Els seus pares sempre estan cansats. Parlen de feina i de diners. A vegades discuteixen i la casa sembla més petita, per qüestions econòmiques varen haver de vendre la prada, ens va destrossar a tots, però sobretot a Carla. Quan això passa, Carla em busca amb la mirada. Jo m’acoste i li fique el cap a la cama. Ella em rasca darrere les orelles i respira més a poc a poc.
Cada nit dorm abraçada de Carla. No sé si algun dia voldrà marxar lluny, però si ho fa, jo correré amb ella. I si es queda, també. Perquè estimar, crec, és això: no deixar sol a qui tremola.
AITANA SEGARRA MEDINA, 1r BAT A
5. UN PASSEIG QUALSEVOL
Tot va començar perquè el bus no arribava, feia fred i ja portàvem una estona esperant a la parada, mirant el mòbil.
—Sempre passa el mateix— va dir Clara.
—Si en cinc minuts no ve, me’n vaig— va dir Marc.
Al final el bus no va aparéixer.
—I si anem caminant? Tampoc està tan lluny— va proposar Clara.
—Estàs boja, però, vinga, anem— li vaig dir.
Vam començar a caminar parlant dels exàmens, de la sèrie que estàvem veient... L’aire era fred i el carrer estava més tranquil del que ens esperàvem.
—No havia passat mai per ací— va dir Marc
—Jo tampoc, i visc prop— vaig respondre.
Ens vam perdre un poc i mentre discutíem per quin carrer agafar, un gos marró, amb el collar una mica vell va aparèixer corrents i es va posar a olorar-nos les sabates. Clara el va agafar de seguida per acariciar-lo.
—Mireu, que xicotet!— Va dir Clara.
El gos ens va començar a seguir uns quants metres, com si també estigués desorientat.
Finalment vam arribar a un pont i ens vam quedar tots mirant el riu excepte Laura que es va quedar mirant al gos.
—Crec que me´l quedaré i me l’enduré a casa—va dir Laura.
Ens vam mirar tots, ens va fer gràcia la idea i entre rialles vam acabar tornant cap a casa junts.
CINTHYA CATALÀ FERNÁNDEZ, 1r BAT B
6. SENSE TÍTOL 3
No entenc per què els humans que passen ara per davall del meu balcó fan tant de soroll. Jo soc Katia i estime l’estona en què la llum encara no crema el terra de la terrassa.
Abans, des d’ací dalt, reconeixia els passos suaus de la gent que feia olor de pa o llet. Ara, el carrer s’ha omplit d’uns humans que no conec i que arrosseguen unes caixes negres amb rodes que fan un soroll sec i constant, un brunzit que em posa els bigotis en alerta i em molesta a la planta de les potes. Aquests estranys no fan olor a casa, fan una olor artificial i pesada que se m’enganxa al nas i em tanca la gola. Van i venen ràpid cridant fort amb unes veus que no m’agraden i sempre porten eixos rectangles de vidre a la mà que fan llums als ulls, m’apunten amb ells però no s’aturen mai a deixar que els olore la mà. Quan els veig, moc la meua cua amb nerviosisme, són ombres que ocupen les cases on abans hi havia veus que em deien pel meu nom.
M’he fixat que el cel s’ha buidat, abans hi havia pardalets que saltaven pels cables però ara només sent el ronc de les caixes blanques que han penjat a les façanes i que bufen un aire calent i brut. L'escala de casa fa una olor de verí que em deixa la llengua aspra quan me la passe per la pota, jo em faig una boleta al racó més fosc i tanque els ulls fort, em pregunte si els humans s'adonaran que de tant de córrer i omplir-ho tot de soroll, s'han quedat completament sols en un món que ja no sap a vida.
ELISABET ROIG PÉREZ-GIL, 1r BAT A
7. LA FUGIDA
Dissabte, dia de recol·lecta. 9 del matí. Neus i Adrià obrin la gran porta metàl·lica de la nau que serveix com a galliner, ix una pudor a fang immensa. Tenen una feina senzilla, arreplegar els ous de la nau i portar-los a altra, però hui en tenen una extra, han de netejar a les gallines amb aigua a pressió. La pluja de la nit anterior s’ha filtrat dins de la nau a causa de les males condicions i les goteres i ara tot és un enorme estany de fang on les gallines s’enfonsen quan caminen.
Ells saben per experiència personal que aquests ous estan lluny de ser sans. Adrià va agafar una intoxicació per menjar-ne però tant les seues butxaques fluixes com els seus restrictius contractes els impedeixen denunciar la multinacional per a la qual treballen.
Quan ja està tot llest, l’aigua corrent eixint per la mànega i ells preparats amb l’equipació de neteja, apunten directament a les gallines, que comencen a escatainar molestament i fer l’intent de volar, però aquests animals que semblen condemnats per la física no son capaços de volar més d’uns poc metres abans de caure altra vegada al fang.
Quan estan a punt d’acabar Neus s’atura, veu una gallina que roman immòbil, no es meneja, no escataina. Aleshores, decideixen apropar-se, saben que hauran d’emportar-se-la a l’escorxador si té algun comportament estrany. L’examinen ràpidament, no veuen cap problema. Però la gallina sembla de pedra, no s'immuta pels sorolls de les altres gallines o el fang que l'està enfonsant lentament, té la mirada perduda més enllà dels barrots que la mantenen privada de llibertat i de poder fugir. Davant seu hi ha infinits quilòmetres de camps verds i humits per les darreres pluges.
Pareix que estiga imaginant-se un altra vida, en la que està en eixos camps i no hagués nascut quasi artificialment per a pondre ous i menjar. Però qui sap quantes naus com aquesta es trobaran en aquell horitzó.
Neus i Adrià també pensen que el seu treball els té reclutats i que no són tan diferents a aquella gallina, però no comparteixen la seua reflexió interna, encara que siga comuna.
De sobte sona una alarma, els dos somriuen i s’alleugen.
Hora de menjar.
DIEGO MELGUIZO HERNÁNDEZ, 1r BAT B
8. SENSE TÍTOL 4
Al matí, quan s’obri la porta del pis, isc corrents cap a l’ascensor perquè m’agrada baixar al carrer i olorar-ho tot. Però ara les olors han canviat. Ja no fan olor de menjar de la tenda del cantó. Ara fan olor de perfum fort i de maletes noves.
El barri està ple de gent diferent cada setmana, es fan fotos davant dels edificis antics i riuen molt. La meua humana diu que són turistes i que per això el lloguer ha pujat tant. L’altre dia parlava amb el veí i deia que potser haurem de marxar perquè no podem pagar més. Jo no vull marxar. Ací conec cada arbre, cada carrer i cada racó on hi ha ombra. També conec el senyor major que sempre em diu “bonica” quan passem pel seu costat. Però ell ja no viu ací perquè han venut el seu pis i ara hi ha un apartament turístic. A casa, la meua humana mira notícies de guerres i de gent que fuig del seu país. Ella diu que és injust que tanta gent perda la seua casa. Després, em mira i sospira, com si pensara el mateix de nosaltres. A la nit, em pose als seus peus. Jo no entenc de diners ni de fronteres, només sé que una casa és un lloc on et sents segur.
I tinc por que un dia la nostra deixe de ser-ho.
HUGO PRIETO GUTIÉRREZ, 1r BAT A
9. ON COMENÇA LA LLUM
Em dic Dogo i sóc un gos. Sempre he viscut lligat a una cadena i ple de pols en un camp, vigilant que ningú s’apropara, o això em deia el meu amo que havia de fer. Mai m’ha agradat lladrar ni espantar els altres, per això em va abandonar. Jo, en l’obscuritat de la nit, estava mort de por, sense saber què fer. I va ser quan, Laia, una xica molt jove, em va trobar i, sense dubtar-ho, va pujar-me al seu cotxe. Porte tres anys amb ella i la meua vida és molt diferent.
Ella, per a mi, és la meua millor amiga, i jo crec que jo també ho sóc per a ella, perquè em diu que mai ha tingut algú que l’acompanye tan bé com ho faig jo. Quan Laia se’n va a treballar, jo em fique a observar pel balcó a tot aquell que passa, des de turistes que parlen un idioma molt estrany, a gent que es baralla amb unes pantalles lluminoses. Cada vegada puc eixir menys al balcó perquè, quan no plou, fa vent i, quan no fa cap d’aquests, fa una calor insuportable. Laia diu que és pel “canvi climàtic”. Jo no entenc molt aquestes paraules però sí entenc quan em cremen les potetes o els estius són cada vegada més llargs.
Quan ella arriba del treball, sempre veiem una pantalla molt gran i sorollosa, en la qual moltes vegades hi ha explosions, i jo m’amague davall de la taula. Laia diu que són guerres llunyanes al voltant del món, però jo les sent com si estigueren a casa, dins del menjador. Molta gent pensa que els animals no tenim ni memòria ni opinió, però la veritat és que sí que en tenim, per això sé distingir d’on vinc i on estic.
MARCOS DÍAZ VALERA, 1r BAT B
10. LA COL·LECCIÓ DE MOMENTS DE FLOP
En un racó de l’horta, entre tarongers i séquies que brillaven amb la llum de matí, vivia un conillet blanc molt bonic que es deia Flop. Era un conill especial, perquè tenia una gran capacitat de recordar el bons moments amb les persones que volia. Vivia en una caseta de fusta al costat de la casa del seus amos, des d’allí mirava tot el que passava amb el seus ullets curiosos.
Cada matí, Clara la xiqueta xiconina de la casa li portava lletuga fresca abans d’anar a classe, i al tornar ella es posava a contar-li el que havia fet en eixe dia. El conillet amb els seus ullets mirava la xiqueta sense entendre res però ell sabia quins dies havien sigut bons i quins no, depenent de l’emoció que la xiqueta posava en contar-ho. També s’apropava l’avi i li contava historietes de quan ell era jove, unes històries que contava amb uns ulls plens de melancolia i d’alegria.
Totes les vesprades el soltaven pel pati per a què correguera i jugara amb el pardalets. Ell sabia que tenia oportunitat de anar-se’n en qualsevol moment però ell no volia, sempre tornava a la seua caseta perquè sabia que aquell era el seu lloc.
Amb el temps, la família es va adonar que no a soles ells cuidaven d’ell sinó que el xicotet conill, per molt xicotet que fora, també cuidava d’ ells. Moltes vesprades quan algú estava mal es posava a parlar amb el conillet i mentre ell escoltava les paraules tristes de qui li les estiguera contant s’omplia de carícies i sons suaus de veus.
En estos moments de tranquil·litat es posava a pensar que no volia estar en altra part i quan la família faltara a ell li faltaria un trosset del seu cor.
ÁFRICA MONTERO GONZÁLEZ, 1r BAT B
11. EL SOROLL QUE NO VEIG
Sóc un gos vell i ja no entenc moltes coses del món dels humans. Abans, el meu territori era senzill: l’ombra fresca sota el banc, l’olor del pa calent i la mà del meu amo darrere l’orella. Ara tot tremola. El terra vibra encara que ningú camine i l’aire crema sense foc.
Veig els humans mirar pantalles com si foren déus petits i brillants. Criden, però no entre ells: criden al buit. Quan sona la sirena, el meu cos ho sap abans que el meu cap. Tremole. No perquè tinga por, sinó perquè recorde. El meu amo diu que és la guerra, però jo només conec el so metàl·lic que trenca el silenci i fa fugir els coloms. Caminen ràpid, carregats de bosses, mentre jo olore una tristesa antiga, enganxada a la roba. Els humans han oblidat escoltar la terra. Jo la sent gemegar sota les meues potes. El riu ja no fa olor de riu i els arbres tenen una suor amarga. Quan la nit arriba, em gite al costat del meu amo. Ell pensa que dorm. Però vigile.
Vigile el món que s’esquerda lentament. Si poguera parlar, els diria que no calen murs tan alts ni armes tan sorolloses. Que la vida és més fràgil del que creuen. Però sóc un gos. I només puc esperar que, algun dia, tornen a mirar-nos als ulls i recorden com es camina sense destruir.
GISELA SÁNCHEZ GUILLEM, 1r BAT A
12. BILBO
He sigut separat dels meus huit germans i de la meua mare perquè una senyora anomenada Juani i el seu fill que crec es diu Raül m’han portat a la seua casa. Mentre estava al cotxe, vaig escoltar que m’havien portat amb ells per fer companyia a Ramón, el pare de Raül i l’home de Juani. Quan he arribat a casa m’he sentit molt ben servit, pareixia un humà més i no un gos, però he de dir que tinc una mica de por ja que no crec que torne a vore la meua família i, a més, no sé com em tractaran aquests humans. En arribar la nit, m’he quedat a soles amb Ramón i Juani perquè, pel que sembla, Raül viu en un altre lloc.
Tots el dies Juani em treu a passejar tres voltes, sempre em fica un menjar molt bo i a més juga amb mi. Ja porte un mes ací i hui ha vingut Raül, però aquesta vegada amb una altra xica, es diu Pepi i crec que és la seua nòvia. Els dos han menjat amb nosaltres i han donat una gran notícia. Es casen! M’he ficat molt content perquè Pepi m’ha caigut molt bé, ha estat jugant molt amb mi.
Hui fa tres anys que estic en casa de Juani i Ramón. Estic molt content perquè em tracten de meravella i a més sempre intente portar-me el millor que puc per no donar-los cap problema. Hui he anat amb Raül a córrer, ell anava amb la bicicleta i jo el perseguia corrent, no podia seguir-me el ritme! Quan vaig arribar a casa, Pepi estava allí i vaig vore que estava diferent, tenia més gran la panxa, crec que és perquè està esperant un bebé.
L’altre dia estàvem a casa com de costum i, de sobte, Juani i Ramón se’n varen anar a tota pressa cap a l’hospital perquè el fill de Raül anava a nàixer en poc de temps, estaven molt emocionats. Aquest fill que va nàixer fa uns anys es diu Héctor i passats quatre anys del seu naixement he de dir que li tinc estima, sempre que està a casa vaig a saludar-lo corrents a la porta i em dona un fort abraç. Sí que és veritat que moltes vegades quan juguem em fa mal perquè em tira de la cua, em mossega i fins i tot a vegades em pega, però sé que no ho fa a posta, per això no el mossegue, sols està jugant i ens ho passem en gran.
Ja porte quinze anys ací. La veritat és que cada dia em trobe pitjor, no veig bé, em canse de seguida, tinc mal les dents i no aguante quasi a pixar quan Juani em trau. He de fer-ho a casa moltes voltes i Juani s’enfada molt amb mi. A més, Héctor no està tant a casa com quan era xicotet, ja té onze anys i en comptes de jugar de la manera que ho fèiem, em tombe a seu costat i ell m’acaricia tot el temps que està a casa.
Ja tinc dèsset anys i estic ací des que vaig nàixer i la veritat és que estic molt malalt, ja no tinc quasi forces ni per anar a la porta a saludar. Aquestos dies Juani ha estat dient que hui aniríem al veterinari i quan hem arribat tenia una mica de por però la doctora em va calmar i em va ficar una injecció que em va donar moltes ganes de dormir i em vaig sentir molt alleujat.
L’últim pensament que he tingut abans de dormir ha sigut que he tingut molta sort amb la família que m’ha elegit i sobretot molta sort amb Héctor.
HÉCTOR VILLASANTE ALMOR, 1r BAT A
13. MATEIX PERÒ DIFERENT
L'hivern s'acosta i he de portar-los a tots a la zona calenta. Han nascut cinc pollets més, així que caldrà esperar almenys unes setmanes perquè siguen capaços d'aguantar un viatge tan llarg, haurem d'entrenar-los perquè aguanten el viatge sencer.
Comencem el viatge, calcule que seran uns quinze dies fins arribar a la zona calenta. Alcem el vol a la nit, volem fins a l'alba, parem en un riu, però en baixar, l'olor ens colpeja abans que l'aigua, té taques de colors que no existixen en les flors, bevem sense saber com ens afectara i parem a descansar.
Continuem dies i nits volant, veient diferents nius de cristall i acer, són volcans que mai descansen escopint núvols grisos. Els humans no s'adonen o fan que no s'adonen que estan enfosquint el seu propi aire. Hem notat que cada vegada el temps de vol és més curt i hem de fer més pauses per a descansar, ens cremen els pulmons i ens pesen les ales. Les estreles han desaparegut, em costa recordar el camí. Els humans han posat llums blanques que ens enlluernen. Hui hem perdut dos pollets, no podem tornar per ells, si no, la majoria de la colònia no aguantara fins al final. Continuem el camí a dures penes.
En arribar tot és diferent, no ho recordava així. Han desaparegut els arbres i el llac i les flors han sigut substituïdes per gegantescos nius de cristall i acer.
PAULA MARTÍNEZ CORMÁN, 1r BAT B
14. LA VIDA SENSE COMPANYIA
Em dic Mariano, visc en una caseta al Cabanyal i tinc un greu problema. Últimament, el meu amo ja no em fa cas i això fa que jo tinga molt d’avorriment a ma casa.
Aquesta actitud no és gens estranya al meu amo, al llarg de la meua vida ho ha fet moltes vegades però sempre que açò passava em feia companyia la meua germana, l’Helena, però tristament ja fa uns anys que no sé res d’ella. Mai em varen dir res sobre el que passà amb ella però a vegades que he sentit parlar als meus amos en la cuina de casa sobre alguna cosa d’un atropellament.
També, quan el meu amo no em feia cas me n’anava pel barri a jugar amb el meus amics, tot tipus d´animals com Juan, un golden retriever gegant, o Marc, un altre gat com jo al que puc considerar com el meu millor amic. Tots tres junts més la meua germana, Helena, formàvem una bona colla, però els amos de Juan es mudaren al Perelló i des de la desaparició d’Helena no he tingut molt de contacte amb Marc, també la meua edat m´ho impedix. Ja estic prou gran per a fer coses de xiquets.
Ara, els meus dies estan resumits a intentar captar l´atenció del meu amo i recordar les aventures de la meua joventut. Espere que aquesta situació millore prompte.
DAVID GATO SIERRA, 1r BAT A
15. KOI NO YOKAN
Espere, vaig notar un olor distint, el bebè venia, però no he pogut vore-la perquè se n’havien anat, no havien tornat i estic amb una altra dona. No puc parar de lladrar, necessite tornar a sentir el seu batec, escolte la porta i vaig a vore, està en una cistell, pareix fràgil, olora bé i em quede amb ella.
Espere, estic als peus d’on la fiquen per a dormir, l’escolte respirar, pareix estar bé, aquesta nit no plora, millor, ho intente sempre però no em deixen dormir amb ella, a soles vull assegurar-me que està bé.
Espere, estic tombat, el sol pega just al mig de la finestra, açò significa que en queda poc, sonen les claus i entra per la porta, ara tots els matins se la porten, però després torna. Passem tota la vesprada jugant junts, l’escolte riure, m’encanta. A la nit, es tomba al terra amb el cap damunt meu i es dorm, jo procure no moure’m, em quede amb ella.
Espere, estic tombat, just al costat d’on ella dorm, quasi ja no juguem, però passem el dia junts. Té una cosa que fa llum i sorolls a les mans, almenys també m’acaricia. Hui ha plorat, no sé per què, quan ho ha fet estava seguda al terra, he estat al seu costat fins que ha acabat i s’ha pujat, l’espere baix, tan prompte com s’alça vaig amb ella on vaja, per a què estiga bé.
Espere, hui no l’he vista en tot el dia, entra per la porta i m’alce, entre al seu dormitori i em puge al lloc on dorm, m’arrupisc amb ella, mai no havia pujat, no em diu res, està amb mi, espere, escolte com plora, “Ets el meu únic amic”, intente quedar-me amb ella, tanque els ulls i deixe d’olorar-la.
L’autora ha escrit aquest relat mentre escoltava «To Build a Home» de The Cinematic Orchestra i Patrick Watson.
NAHARA PENA CAMPOS, 1r BAT B
16. SENSE TÍTOL 5
Em dic Luc. Ara tinc el privilegi de dormir sobre una manta suau, però no sempre he sabut què és la suavitat. Hi ha olors que encara em desperten de sobte com la gasolina, la pluja, l’olor del fem o el soroll del contenidors metàl·lics.
La meua humana diu que ja estic a casa, jo també ho crec, però al carrer, quan passem per aquell parc, veig aquells ulls com els meus d’abans. I em pare, no és per por, sinó per tot aquell record. A l’entrada hi ha un banc, on abans sempre estaria buscant molles i una mica d’ombra per protegir-me. Ara estic sempre al costat de la meua humana, però el meu cor s’inclina cap a ells, cap als que creuen que descansen sense descansar del tot. Els reconec en la manera de no descansar, en com miren la mà abans d’olorar-la. Uns d’ells, amb pèl aspre i molt prim, em sosté la mirada, no em lladra ni fuig, només espera, però jo també hi vaig esperar.
La meua humana notà com tirava la corretja, suau, però ho notava. Es va agenollar i em parlà amb aquella veu que va fer que em calmara i deixara de pensar en tot el que pensava. Començà a acariciar-me i notí com l’aire canvià. No tots els camins tenen manta al final, ho sé. Però alguns comencen amb una mà oberta. Quan ens n’anàrem vaig mirar enrere i vaig desitjar que algun dia puga trobar casa.
Aquella nit somie amb el parc, no amb la fam ni amb el fred, sinó amb la possibilitat de quan desitjava tindre ama. Recorde el primer dia que algú va pronunciar el meu nom. Luc. Abans només era una ombra que s’escapava entre cotxes i en canvi ara tinc un bol amb aigua neta, una finestra des d’on observe el món sense córrer. I ara es quan pense en ell, en els ulls atents, i potser demà ella tornarà a allargar la mà, potser hi reconeixerà una olor diferent, més suau, més segura. Gràcies a tot açò he aprés que una casa no és només un lloc amb parets, sinó un sentiment que naix dins del cor.
NEREA MATOSES CORTÉS, 1r BAT B
17. QUI NO VOLDRIA FUGIR DEL DESERT?
Era un dia calorós al conegut com desert de la mort, el Dasht-e Margo, en Afganistan.
Entre les dunes i les tempestes d’arena es troba una felina la qual el seu pèl color bru clar es camufla eficaçment amb el seu hàbitat. Pròximament, es troba la ciutat de Zaranj, que com tot el país, està sota control talibà. Sayed, originari d’aquesta ciutat, és un soldat talibà, però pensa que la seua situació és molt complicada i necessita diners per fugir. En una incursió per a capturar una base d’Helmand, que requerix vorejar el desert per a no ser detectat, a Sayed se li ocorre desviar-se per a aconseguir capturar un gat d’arena, molt cotitzat per col·leccionistes. Deprés d’equipar-se amb xarxes arriba a entreveure una gata. La gata d’arena es troba a l’aguait d’un grup de jerbos per alimentar-se i assegurar la seua subsistència i pensa que ningú pot caçar-la. Ella està per damunt de la cadena. Però no pot estar més equivocada perquè en un tres i no res arriba el Sayed i la captura.
La gata d’arena pateix una llarga ruta creuant tot Iran i travessant Turquia per arribar a Istanbul. Sayed aconseguix vendre-la a un empresari ric conegut com Mehmet Sabancı, per una gran suma de diners i s’establix a la ciutat. El nou propietari de la gat, decideix anomenar-la Gilda, nom que apareixia en un llibre obsequiat pel seu soci alemany. La situació de Gilda ha cambiat molt en uns mesos: de caçar a la calor del desert d’Afganistan, a viure en una casa luxosa i condicionada a Istanbul. A ella li sembla massa complicada la vida dels humans. Per una part, ha vist la situació d’un desertor fugint i, per altra, una vida atrafegada de finances amb luxes.
PABLO ÁLVAREZ OLIVARES, 1r BAT B
18. SENSE TÍTOL 6
En un bosc Cantàbric, al nord d’ Espanya. Uns caçadors estan a l’ aguait d’un ós.
—Hui será un gran dia de caça, tinc moltes esperances en aquest bosc.
—Això espere, Martin, portem una ratxa molt mala.
—No et preocupes, hui és el nostre dia.
Els caçadors seguixen caminant cap a la muntanya amb un sol objectiu: l’ós cantàbric, una espècie molt inusual que està en perill d’extinció.
—Hui serà nostre, portem una setmana intentant capturar-lo.
—Si, però l’espera valdrà la pena, recorda el que va dir el propietari del circ.
—Shhhhh! Mira.
—Per fi!
A la llunyania un dels els caçadors aconsegueix apreciar la silueta d’ un gran ós. Els caçadors es preparen per a disparar.
—El tinc en la mira
—Dispara!!!
En un segon, el gran ós cau desplomat cap al sol i els caçadors el pugen i se l'emporten al circ a vendre’l al propietari.
—Aquí tens, el teu ós, ara dona’ns allò que ens vas prometre.
El propietari els recompensà i se’n portà al os a la gàbia fins l’arribada del torn del seu espectacle.
—Hui serà un gran dia, per fi tenim el que necessitàvem per a l’espectacle.
Passat l’efecte del dard que va ser disparat al seu coll, l’ós es despertà, desconcertat i estranyat sobre on estava i sense saber què li anava a ocórrer. Va mirar al seu voltant i va vore moltes mes gàbies amb méss animals i de sobte va escoltar una veu.
—Ja estem preparats per a l’espectacle, senyor.
—Perfecte, porteu la nova adquisició.
Un grapat de treballadors del circ rodegen l’ós i se l’emporten cap a l’escenari.
—Senyors i senyores, vos presente l’ós fantàstic.
L’ós, desconcertat, es quedà immòbil enmig de l’escenari i la gent el començà a esbroncar.
—Tragueu-lo de l’escenari,— cridà el propietari— aquest ós no servix per a res, dieu als caçadors que en busquen un de nou, aquest mateu-lo.
YASSIN ECHLAOUY EL HACHIOUI, 1r BAT B