El vigilant

Sabia quina era la seua tasca i per això, sempre estava a l’estació amb el seu walkie. De menut, els altres nens li feien burla per anar a una escola especial, però ell s’havia de preparar per a una tasca tan important, per allò que sempre havia desitjat ser. Al poc d’haver complit els 18, va acabar l’escola i va dedicar-se a allò que més li agradava.
Es dedicava en cos i ànima a vigilar l’estació, sabia que era essencial per al funcionament d’aquesta i que un dia li agrairien el seu esforç i la seua dedicació, a pesar que ho feia de manera altruista i sense cap reconeixement oficial.
Tot seguint el consell d’un gran artista, el vigilant va creure en els 15 minuts de fama que li corresponien i per això no va parar de cridar l’atenció. Com més boig es tornava, més interés prenien per ell. La cosa va arribar fins a tal punt, que un programa d’investigació, un d’aquests programes que treuen els bojos pel morbo que donen, va decidir entrevistar-lo. Però el van fer quedar com un imbècil, com si la seua tasca no tinguès importancia, com si realment no fos el protector de l’estació.
Profundament apenat, va seguir caminant per l’estació i va decidir acabar amb allò que tantes vegades l’havia fet feliç. Va esperar el pròxim metro, tot pensant que la pròxima vegada que a la tele parlaren d’ell, ja no hi seria per escoltar-ho.

Marc Avinent Vivó
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)