21 d’abr. 2009

Viure al metro

Des d’aquest seient del metro es pot veure tot el vagó. Enfront, hi ha un home d’aspecte malaltís. Duu els cabells despentinats i ben llargs. Són llisos encara que estan molt enredats. La seua pell sembla fràgil.
L’home dels cabells llargs té uns quaranta anys, encara que als ulls de la resta aparenta uns cinquanta. El seu aspecte deixat el fa parèixer major del que és. Des que va complir els vint-i-cinc que fa la mateixa vida. Tots els dies reprodueix el mateix recorregut. Sempre el pots trobar a la mateixa hora i al mateix lloc, si és que el necessites. Viu a la xarxa del metro. Des del moment en què va baixar no ha tornat a la superfície. No ha tornat a veure el sol.
Durant els primers mesos vivia de tot allò que la gent li donava. Si algú li proporcionava un poc de menjar, o fins i tot, diners, ell ho agraïa donant-los conversa, i escoltant allò que li contaven. Poc a poc, aquesta s’ha convertit en la seua tasca.
De dilluns a divendres es dedica a observar tots aquells que utilitzen el metro. Coneix els recorreguts de la gent que segueix rutines, se n’adona dels seus estats d’ànim cada dia, de les seues companyies i soledats. Aquesta setmana està un poc preocupat. La xica que tots els matins puja a la tercera estació ja no somriu. De cop i volta ha desaparegut el semblant content de la seua cara, està trista i ell s’ha decidit a parlar amb ella, a ajudar-la en tot el que li siga possible; d’altra banda, l’home major que acostumava a viatjar durant un parell de parades tots els dimecres, fa unes setmanes que ja no hi puja. Era aquell vell que vivia sol, acompanyat dels seus gats, i que totes les setmanes anava a veure la filla i els seus néts quan sortien de l’escola. De tant en tant, aquest individu baixa a les parades on hi ha petites botigues a les estacions, compra el que necessita o el que pot, llegeix el periòdic gratuït del metro, o allò que els passatgers es deixen oblidat al seient i així subsisteix i s’informa d’allò que passa al món exterior. El cap de setmana és una altra història. Els viatgers ja no segueixen la rutina, ja no hi ha horaris, no hi ha presses. És aleshores quan aquest home baixa a les andanes i fa companyia a tots aquells que fan una part de la seua vida al metro tocant els seus instruments musicals.

Mar Forés
2n de Batxillerat (IES Enric Valor, Picanya)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.