25 d’abr. 2009

Sovint, a les llargues nits a l’estació, enyorava no haver sigut el temps per poder haver passat al seu costat el pas dels anys, es feia dir la Pòlvora, no estava segur de perquè hi anava, allí hi canalitzava la pena al plaer d’un clímax carnal i d’amor, que era un recorregut de la tristesa emocional per l’oblit, que retrobava al finalitzar, amb força i desesperació. Per aquells anys, feia 20 anys de la guerra, que portadora de injustícia, fanatisme, fam, pobresa, assassinats i desploms familiars havia deixat dos fantasiosos joves a la realitat dura com l’acer.

Com dos orfes víctimes d’una guerra idealista avançaven sense cap objectiu geogràfic, buscant la supervivència més primitiva, traspassant de vegades els límits de paciència social entrant a cases per poder menjar. Mai hi va saber on va anar, sòls que hi portava un uniforme republicà (poca roba hi havia) i que estava lisiat pels projectils, mai hi sabria que “l’assassí” portaria la mort del seu germà a la consciència.

La seua desaparició el va debilitar fins deixar-lo mort per dins, els pocs diners guanyats ( furtant o demanant) eren per la Pòlvora, a qui li va deixar la poca felicitat que li quedava, la qual no tornà al anar-se’n.



Àlex Zamora

I.E.S Rei en Jaume


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.