Gretchen

No podia parar de mirar-la, amb el pas del temps no havia canviat, plàcida, segura com un dia assolellat…-M’escoltes?- Sí, sí, perdona, continua. No sé com he pogut despistar-me, la veig serena. Va parlar d’allò que mai m’havia revelat, em digué que no ho havia pogut oblidar. “Anava amb la tia seixanta anys enrere, veníem de comprar tomaques un dia qualsevol, sentia molt de soroll i els crits: No! Pareu!, Gretchen! Gretchen!”… a poc a poc anava coneixent per què tenia aquell nom tan estrany.

Ara estava plorant, plorava desconsolada. Eixia del seu interior el seu secret més íntim. Quan deixà de plorar begué aigua, decidida a acabar la seua història.

“Ja no veia la tia, tenia sis anys! Què passava? No pensava en res, però m’ envaïa la por, aquells homes procedents del cel em feien mal als braços, no entenia el seu idioma ràpid i fluid, tractaven de tranquilitzar-me, impossible…” Semblava nerviosa. Acabà de llançar-ho tot enfora. Tremolà tota la nit.

Entenia ara les seues cicatrius al cos i el seu nom, alemanya! Clar, Gretchen com l’amant de Faust, la creació de Goethe, ara me n’adone. Sóc el primer que sent la seua història i pense escriure-la tot just com sigué, plena i completa. Seran les seues paraules, totes. Les paraules d’una dona torturada pels aliats, o això diuen, esclavitzada per ells, pel seu passat, com ella mateixa em contà. “Vaig treballar per a ells vora deu anys” (jo encara recorde les seques paraules pronunciades per ella) “no ho suportava més, me n’anava. Decidit i fet, una nova vida a València, ho vaig superar, per ton pare, per tu… “

Tot s’havia acabat, estava resolt, havia comprés, tenia avantpassats alemanys, una mare exiliada en la segona Guerra Mundial i un llarg camí d’investigació per recórrer a fi de descobrir la veritat.

Aquesta mateixa vesprada isc amb l’avió cap a Berlín.

Marga Fernández. 2n batxillerat A. IES Berenguer Dalamau. Catarroja