Benvolguda Carme,
t’envie aquesta carta des de València, en la qual he pogut tornar després de molts anys gràcies a la intervenció de ta mare. No cal que sàpigues qui sóc o com sóc, no cal que sàpigues res sobre mi, tan sols el que et vaig a contar a continuació.
Quan jo era jove vaig conèixer a la teua mare. No he conegut una dona tan bella en ma vida. Quan la vaig veure per primera vegada, el meu cor va bategar com no ha fet mai. Quan encara intentava reunir el valor per acostar-me a ella, Cecília va acostar-se a mi i començarem a parlar. Em va contar que estava ací de treball, i que anava a pasar un mes en aquell hotel, el meu hotel. Durant la primera setmana varem quedar cada dia, i poc a poc va sorgir l’ amor. Les altres 3 setmanes junt a ella, varen ser les millors de ma vida, sempre recordaré aquelles nits que ens quedaven mirant el cel de València, aquells passejos per la platja... . Quan va arribar el dia del comiat Cecília es va sincerar amb mi i em va dir que havia vingut a València per a assassinar-me, però que no podia fer-ho, i menys ara que sabia que al seu ventre et duia a tu, fruit de aquell meravellós mes. Per aquesta raó vaig fugir a França, per a que ningú aconseguira trobar-me. Gràcies a ta mare estic viu, i tu ets qui ets.
Vam prometre tornar a vore’ns quan tot es tranquil•litzara, però quan intentí ficar-me en contacte amb ella, vaig esbrinar que havia mort. Des d’aleshores, he anat a tots els esdeveniments de la teua carrera. Hi he assegut al darrere, i mai he interferit en tu, però sempre he estat al teu costat. També vaig estar quan l’home de la carpeta blava va parlar en tu.
Un bes, ton pare. Firma:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.