Torne any rere
any al penya-segat de l'accident, amb la torturadora creença que el trobaré allí, i que podré evitar la seua caiguda just a temps. Cada setmana peregrine cap al far que voreja l'espadat, amb la convicció que hi trobaré terra ferma. Fa temps que la
costera de l'últim tram em fatiga, i seguir caminant em resulta infructuós. Ara, a la fi, el
veig, assegut a la vora de la paret vertical.
M'espera amb un
somrís, amb el seu quadern de dibuix a la mà. M'aprope i divise el retrat que
em va començar aquell últim any, i que mai va finalitzar. Ara està acabat i me l’ensenya.
- El dibuix està
banyat- m'advertix-. Una onada ha esquitat massa alt.
La meua expressió
jove em sorprén al paper, coberta d'una capa d'humitat que creix, i s'ondula
fins formar una ona que avança lentament. Jo, amb la mateixa
calma, m'assec al seu costat.
Poc a poc la meua
vista s'adapta a l'aigua salada fins que puc ataüllar el far, immens, inabastable.
Inés Remolina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.