10 de març 2015

I l'últim relat

    DESPULLES
    Hui és el dia, hem quedat a les onze de la nit, no pare d’analitzar-ho i sent que l’amor que hi ha entre nosaltres dos va a morir. Com sempre ell em replega a la meua porta. Fa una nit freda, trista, ni les fulles estan presents. Cada vegada s’aproxima més, jo ho sé, mentre parlem amb un to estrany i de coses que no vénen a compte. Potser ja s’està incinerant la nostra relació, però no succeeix així. Les hores passen i totes les xarrades tracten sobre nosaltres, cada silenci fa por, les meues cames tremolen, sospire perquè arribe el moment, pitjor que ara no pot ser. Però al cap de tres hores plenes de tensió, finalment una ximpleria ha fet cremar la caixa i tot s’ha convertit en la pols.
    Aqueixa pols, jo la patisc, com quan la tiren a la mar, però ha caigut en mi.
Al principi em colpejava amb records tan plaents que em desfeien, a poc a poc vaig aconseguint bandejar-la, però jo crec que el que em succeeix és què roman com si formara part de mi.
    Han passat bastants mesos i segueix intentant desfer-me'n, però no puc. Això és el que en realitat em fa mal, un mal que fa por, por del fet que romanga fins a la tomba.
                     Alba Gil Lozano, 2n Batxillerat
                    IES BEATRIU CIVERA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.