NIT
Al matí, el carrer vivia. Quan el sol eixia, els xics jugaven a la pilota
en la meitat del carrer, les xiquetes cantaven alegres cançons. Les veïnes xerraven
des de les finestres sobre la xica que eixia de nit, de la xica que es jugava
la vida. Els ancians jugaven a les cartes dins del bar, i el xicon dels diaris cridava “Extra! Extra!”. El
carter amb el seu carret i el guàrdia civil que dirigia el trànsit des del centre
de l´encreuament. Tot semblava estar en ordre, perquè tots donaven vida al
carrer que moria a mitjanit.
A mitjanit, sí, el carrer moria. La boira confonia
les poques ombres que hi havia, el silenci ho omplia tot, i les rates mussitant
s´apoderaven d´ell. Els fanals fosos ja no il·luminaven les greixoses
parets. Els tacons de la xica espantaven les rates, que
deixaven les bosses de fem obertes i rossegades per amagar-s’hi. Fins els gats
negres tenien por. Alguna cosa s´apropava a la xica que caminava tan de pressa com podia. No la percebia, taral·lejava per omplir el buit del
silenci i desfer-se d’eixa por que queia sobre ella. I es va produir el que
cada nit passava: la mort,
freda i solitària.
Abel Hoyo Alós. 1º B Batxiller
(Col.legi La Purísima- Torrent)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.