L’escriptura
era l’unica que l’havia acompanyat. Es delectava contemplant la
tinta tacar el paper. En alguns moments, l’impacte sobre aquest era
voraç i feroç. Tant, que la tinta es transpasava a la pàgina
següent. En altres, la ploma acariciava suaument les fulles. El
ritme de l’escriptura mai variava, era sempre constant. Encara que
semblava lent, en adonar-se, havia finalitzat un altre capítol.
Només
quan al llibre no quedaven més pàgines comprengué per què mai
podia tornar enrere i modificar l’escrit: les fulles estaven
arrancades, no existien.
Aleshores,
s’escoltà el soroll de la ploma tocar el terra.
Marina Alarcon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.