AQUELLS ROSTRES

Quinze anys des que va vore el riu menjar per primera vegada. Ell sabia que mai oblidaria els rostres d’aquells salvatges que llançaven aquell cos assassinat entre rialles. La impotència i la ràbia que el va dominar durant tot aquell temps finalment es consumia junt a l’últim cos amb què alimentaria el Riu.

Nikola va ser l’única persona en qui va poder confiar des que va descobrir la traïció de la seua germana. El va conèixer l’últim any d’institut. Aquell curs va ser dur. Veia com la seua família es trencava i ell solament tenia ànims de veure el seu millor amic. Progressivament, aquella amistat va anar en augment. Totes les vesprades quedaven per estudiar a la biblioteca i els cap de setmana anaven a vore competir el germà de Nikola, Janós. Segons els entrenadors aquell nedador arribaria a ser molt gran, però ell solament s’interessava per Nikola, no pel seu germà.

Una d’aquelles vesprades decidiren anar al riu. Pensaven que era l’únic lloc tranquil a causa de les revoltes que assolaven la ciutat. Quan creia que estaven a soles, el va besar. De sobte, un grup d’homes que venien de les revoltes els van començar a insultar. Després d’això solament recorda que els atacaren i que tiraren Nikola al riu.

L’assassinat de Nikola li va deixar un buit que sols va omplir la ràbia, i des del moment que va eixir de l'hospital solament es va centrar en una cosa. Trobar a aquells homes i alimentar el riu.

CARLES TRAVER, IES ALMENARA