4 de març 2018

IES Dr. Faustí Barberà. Alaquàs

La fascinació pel riu 

Et trobes en el teu cotxe, de camí al riu, no saps com la teua parella t'ha convençut per a anar-hi. Des que et vas casar els passejos amb barca s'han convertit en un costum que no pots eludir, inclús en dies plujosos com el de hui. En el trajecte, el silenci només es veu interromput per la ràdio. En abaixar del cotxe, la pluja ha parat; veus el riu i no pots evitar recordar el dia en què vos vau conèixer. Pugeu a la barca i vos dirigiu al vostre racó habitual, no hi ha ningú al voltant, però escoltes una música familiar que pareix sorgir de l'aigua. T'alces, t'acostes a la teua parella i la beses durant el que pareix una eternitat. La música ha cessat, alguna cosa cau a l'aigua com l'hivern passat, i l'anterior. Quan arribes a la vora sou només un.
 Ana Fuster, 2n Batx A

A la vora del riu 

Cada vesprada caminava per la vora del que considerava el seu lloc de calma i reflexió: el riu de Vinyafanyera. Se sentia còmoda en aquell espai, tan insòlit i apartat, on aconseguia evadir-se del món. Era com ella: fort arrossegant el cabal, però finalment tranquil en desembocar a la mar.
Marta portava anys anant a aquell riu sola: arribava, treia dues tovalles i s’asseia a la vora. Amb la mà dreta sentia l’aigua freda i somreia; eren iguals, eren un. Després recitava un poema, l’embolicava i el llançava a l’aigua per veure com es desintegrava. Admirava el riu i el seu entorn.
Anava fent-se fosc i, a les 8 de la vesprada, puntualment, sa mare arribava, es posava al seu costat i feien el mateix de sempre: joguinejaven amb l’aigua i cadascuna recitava un poema. Més tard es banyaven i jugaven a veure qui nadava més ràpid. Eixien i irremeiablement sa mare desapareixia. Minuts després, l’aigua s’agitava i podien observar-se ones immenses que s’alçaven i tornaven a caure.
Marta s'alçava amb un somriu pur i sincer amb l’esperança de tornar a veure el seu riu, el riu de Vinyafanyera, i a la seua mare, la nit següent.
Esther López Simón. 2n Batx. A

14 d'Octubre de 1957

Era hivern, les dotze de la nit, i València estava tota sola. Dues persones xocaren al pont del riu Túria a causa de la pluja. Continuaren caminant, però en la mateixa direcciò, i començaren a parlar. La tempesta seguia avançant. Aplegaren a un túnel sense eixida, i l'aigua començà a pujar perquè el riu s'havia desbordat. Emma cregué que aquella nit seria l'última de la seua vida. L'aigua ja els aplegava fins al coll i les esperances de Jonathan per eixir d'allí s'esgotaven. Una hora després, sense a penes poder respirar, Jonathan tingué una idea: eixir per l'albelló, però tan sols cabia Emma, que pogué sobreviure. Tres mesos després Emma investigà qui era eixa persona que havia donat la seua vida per ella. El buscà a les xarxes socials, contactà amb els seus familiars... El germà de Jonathan li va donar un llibre que havia escrit mesos abans titulat 14 d'Octubre de 1957. Jonathan havia escrit tota la història igual com havia succeït menys el final, la seua mort. Emma no entenia res, se sentia com si el futur ja estiguera escrit als llibres d'altres persones o que fins i tot les coses escrites no podien canviar.

Gemma Ruipérez Robles 2n Batx. B

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.