IES Malilla

La postguerra: el camí cap a la desgràcia Una vesprada de finals de setembre de 1947, la desgràcia, personificada en un capità de la Benemèrita, es va presentar al mas. El meu marit l’atengué. Aquell dia ja intuïa que alguna fatalitat s’aproximava i pensava: Mare de Déu Senyor! Crec recordar que mantigueren una conversa sobre la collita de creïlles i blat. Supose que per fer-nos patir més temps i mantindre’ns amb la incògnita de què passaria després... Al cap i a la fi, tota la postguerra es basava en provocar patiment. El capità mirà els camps. Nerviosa, mirava la meua filla que es trobava als bancals. Quan preguntà al meu marit pels bandolers, vaig tindre la necessitat d’agafar el meu fill petit Gregori. “Mare de Déu Senyor”!, diguí baixet. Em preguntà el mateix i li vaig dir que no sense mirar-lo. Després li parlà al meu fill, causant-me més temor. Finalment,s’endugueren el meu marit... I no el torní a vore mai més. Eixa nit vaig plorar molt i quan el buscàvem, repetia: Mare de Déu Senyor! Jo sabia que l’havien matat pel camí, perquè la postguerra consistia a viure com un desgraciat o morir a mans d’uns degraciats... Lydia Guerrero. 1r Batxillerat IES Malilla