CONCURS DE MICRORELATS IES SEDAVÍ. DIÀLEG 2022.
La drecera, Miquel Martín i Serra.
Estimades i estimats, com cada any s'acosta la primavera i...el Diàleg. I com sempre, faig aquesta xicoteta prova per veure si funciona tot bé.
Els relats del meu alumnat estan quasi preparats per penjar, els tindreu en breu. Enguany hi ha tot d'anècdotes personals relacionades amb el pas de la infantesa a l'adolescència i la transformació dels espais que hem viscut. Primers suspesos, primera vegada que no volem anar al poble, primers Nadals que ens deceben, llocs que ja no reconeixem...El nostre alumnat comparteix amb nosaltres algunes d'aquestes experiències tan universals. Sols hem de canviar els referents concrets i potser ens hi veurem reflectits.
Enguany m'he atrevit a escriure un petit relat per tal d'engrescar l'alumnat i fer-los saber que, encara que els semble mentida, també hem estat xiquets i xiquetes. El títol és, com no, "Fora de concurs". Així deixe preparat el document per penjar els que SÍ que entren en concurs.
FORA DE CONCURS
-Què faràs quan sigues gran?
Com que «Què faré quan siga gran? Ja sóc gran, tros d’idiota!» Tenia dotze anys i un cos gran, d’adolescent plena. Ma germana i jo miràvem aquell amic de la família que havia vingut de visita amb desconfiança i una mica de malevolència. Havia aparegut de sobte i, per molt que ma mare s’entestara, no el recordàvem. La presentació no havia pogut ser pitjor. S’havia atrevit a besar i fer un pessic a les galtes de ma germana i després m’havia etzibat aquella imbecil·litat. Per acabar d’adobar-ho, ma mare no feia més que contar-li anècdotes «divertides» com quan em van deixar en la plaça de no sé quin poble i es van amagar i jo vaig començar a plorar desconsolada. Per partir-se de riure! Ma mare, quan començava no acabava mai i ara li estava mostrant aquell vestit que tant odiava i que ella volia que em posara per a aquella boda a la qual no volíem anar ni ma germana ni jo. «Però si estàs molt bonica amb ell, carinyo», repetia i repetia. I jo, sols de pensar-ho, em ficava malalta. «El vas triar tu l’any passat». I ella no entenia que ara no m’agradava, que ara es duien entallats als malucs i més llargs.
- I ja tens noviet?
«En què quedem? Sóc una xiqueta o ja tinc edat per a tenir noviets?» Ahí ma mare va estar bé. Em va mirar de reüll i va canviar de tema. Finalment ens va deixar tornar al cau, és a dir, a la nostra habitació. Quan per fi se’n va anar aquell pesat, ma mare somicava mentre repassava un vestit molt bonic que jo no havia vist i que tenia, oh, miracle! el talle baix. La vaig besar i vaig sentir la seua calor, i la seua olor, tan dolça, tan bona.
Mon pare acabava d’obrir la porta: EL-PA-PÀ. Hora de sopar.
Tardaria molts anys a entendre les llàgrimes de ma mare.
PROFESSORA DE VALENCIÀ.
MICRORELATS DE L'ALUMNAT DE L'IES SEDAVÍ
Ací teniu els relats de l'alumnat de l'IES Sedaví. Aniré penjant-n'hi algun més abans del termini i en el mateix document per tal d'ajudar els qui heu de llegir-los. Disculpeu si se m'ha passat alguna falta. A banda de la primavera i el Diàleg, aquestes són les dates de les correccions massives i de les avaluacions i el cap a voltes no dona per a més.
Si no hi han posat títol, els nomene Sense títol 1, 2, 3...
1. QUAN EM VAIG FER MAJOR
Aquell hivern de l’any 2013 quan jo tenia huit anys va ser quan em vaig donar compte de que ja no era una xiqueta sinó que ja m’havia fet major.
Els anys d’abans quan era 24 de desembre jo estava molt apassionada de rebre els meus regals i obrir-los esperant que arribara Papa Noel i estar amb tota la família jugant tots junts, en canvi eixe any del 2013 la mateixa esperança ja no estava, s’havia perdut, vaig deixar de demanar joguets i vaig començar a demanar roba, m'avorria jugant tots el anys amb joguets i amb la meua família, ja era una tradició. L’any del 2020 hi havia pandèmia i no vam poder reunir-nos tots en la mateixa casa de tots els anys, ahir em vaig donar compte que els pensaments que tenia van ser de una xiqueta que està madurant i no es donava compte de les grans coses que pot aportar un dia tan especial i passar temps amb la meua família, que es preocupa per mi.
Mireia Puerto Alonso, 1r BAT.
2. EL MEU PAS DE LA INFANTESA A LA JOVENTUT.
Quan jo era xicotet les coses eren molt diferents a com són ara.
Abans, els xiquets no passaven tant de temps amb els aparells electrònics con hui en dia, nosaltres eixíem al carrer a jugar amb els amics al joc que siga. Hui en dia, molts xiquets prefereixen quedar-se a casa a jugar als aparells. Abans, eren feliços amb molt poca cosa,i ens entreteníem en qualsevol cosa.
Hui en dia, els xiquets són molt més especials, ja que per exemple, a mi la meua mare em donava la roba que havia ficar-me i en canvi, la meua germana, més xicoteta, ella mateixa es compra la roba que vol i si alguna cosa no li agrada no se la posa. Al pas dels anys, et dones compte d’aquestes coses, i jo pense que els xiquets de hui en dia han de canviar molt, no poden passar tot el dia amb els aparells, han d’eixir més al carrer a disfrutar amb els amics.
Jo, ara que sóc més conscient de les coses, intente passar la major part del meu temps amb la família i amb els amics disfrutant d'ells.
David Gómez Baixauli, 1r BAT
3. SENSE TÍTOL 1
Tanque els ulls, quan els òbric de nou, em trobe en el meu lloc favorit, asseguda en el banc del mitjà de la plaça de l'Ajuntament on he vist passar tantes hores envoltada de la gent a la qual vull, en el mateix lloc on ens refugiàvem de tantes tempestes.
És just en aqueix mateix instant quan t'adones de com de feliç eres aquells anys bojos i no dubtaries ni un segon a tornar a gaudir-los. Que el teu lloc favorit sempre serà aqueix per molt de temps que passe, perquè el físic canvia, però l'essència i l'olor del meu poble sempre serà el mateix.
Passa el temps i t'adones, ara que eres conscient i ja no pots tornar a arrere, de les xicotetes coses que la vida ens ofereix, que la infància és una de les etapes més boniques i que el que de xicotets desitjàvem tindre o complir ara volem que se’n vaja.
Que feliç he sigut quan encara no tenia res del que preocupar-me, quan tornava al poble després de tot l'any i per fi veia als meus amics, amb una bici era la xiqueta més feliç i ara en canvi trobe a faltar sentir-me així.
Nerea Romero, 1r BAT
4. SENSE TÍTOL 2
Un dia ets un xiquet I quan vols donar-te compte tens 16 anys. Quina època, veritat?
Els partits de futbol a la plaça, les vesprades infinites d'estiu o els experiments amb coca-cola i mentos. La major preocupació era que el divendres no ploguera, i el major dolor eren les ferides als genolls. Ara l´únic que podem fer és pensar en la nostra infantesa amb deliri per tornar 5 minuts i tornar a viure aquestes sensacions que ara em produïxen nostàlgia. Tant de bo poder parlar amb el Diego de vuit, nou, deu o onze anys i dir-li tan sols que aprofite fins l'últim segons de la seua infantesa, ja que el pas del temps és una dura realitat que no podem evitar ningú.
Diego Garcés, 1r BAT
5. ALEXANDRIA
Recorde sempre quan anàvem a casa del meu avi Pedro, estava emocionat no sols per veure'l a ell sinó perquè sempre que anava a la seua casa em llegia un dels contes que tenia en la seua immensa biblioteca privada. El meu avi la cridava Alexandria, en honor a la famosa biblioteca que va ser arrasada per un incendi durant la dinastia dels Ptolemeu. Alexandria era molt especial per al meu avi i per a mi, sens dubte era la meua part favorita de la casa del meu avi. Quan anava a visitar-lo sempre m'incitava que em portara un dels contes que tenia allí i que li’l retornara quan tornara de visita.
L'últim conte que em portí d'Alexandria va ser ‘’L'Aneguet lleig’’ d'Andersen el qual li retornaria al meu avi una setmana després quan anara de visita de nou. No obstant això, aqueixa visita mai arribà pel fet que el meu avi va morir dos dies després d'haver-me prestat el conte. Em vaig sentir devastat per la mort del meu avi, al poc temps després em vaig assabentar que els meus pares vendrien la casa del meu avi i amb ella Alexandria. Jo, per descomptat, em vaig oposar, però era un xiquet l'opinió del qual no valia de res i així un mes després de la mort del meu avi, la seua casa juntament amb Alexandria se n’havia anat de la meua vida per sempre.
Fernando Orozco, 2n BAT.
6. L’ANGOIXA ADULTA
14 d'abril, aquest dia vaig entrar a la vida adulta.
Estava tombada en el llit escoltant música com de costum i una cançó de La fúmiga em va fer alçar-me, de sobte em vaig fixar en el calendari que tenia en la paret.
-Mare, tinc metge demà?-Vaig dir amb un to fort.
-Sí-va afirmar sense pensar-ho.
La meua mare em va comentar que ella no podia acompanyar-me a la cita. En aquest moment vaig suposar que hauria d'anar sola, sense la seua companyia.
-Mare no puc anar sola, que faig?
-Júlia, ja eres adulta, acabes de complir divuit- Va dir amb un to sarcàstic.
El meu cervell va fer clic, em vaig adonar que la meua etapa d'infància s'estava acabant i que estava obrint les portes de la meua vida adulta. «Espere que la porta es quede enganxada».
Julia Sabater, 2n BAT.
7. SENSE TÍTOL 3
Dies d’estiu, nits clares i obertes. Aquella plaça de calor bascós i sec. Al centre, la gran font de maons decorada amb granotes que donava aigua amb la temperatura perfecta per a bullir qualsevol cosa. Res més decorava aquella plaça, a banda dels xicotets jardins que cada veí i veïna es muntava a les portes i a les finestres i també el terra, que durant les festes del poble era pintat amb dissenys radiants i únics. Aquell va ser el lloc on em vaig criar. La meua àvia, de qui era la casa, ens cuidava a mi i al meu germà amb amor i delicadesa. El meu germà i jo jugàvem, corríem, inspeccionàvem cada racó en busca de curiositats absurdes que col·leccionàvem com tresors.
Però, com és natural, els estius passaven i passaven, el meu germà es va fer major, rebel, ja no volia jugar ni fer “tonteries de xiquets”, la meua iaia perdia energies i no podia estar tant de temps amb nosaltres. Ja no teníem a Lucky, el seu gos. Ja no jugava, em feia major. Deixàrem d’anar tant i un any l'àvia es canvià de casa. Mai oblidaré aquell poble, Calles.
Álvaro Márquez, 1r BAT.
El Nadal sempre havia sigut la meua època de l’any favorita. Portava tot l’any esperant i ja tan sols faltaven dies, no aguantava més les ganes i feia ja molts dies que havia muntat l’arbre i escrit la carta al pare Noel, però tot va canviar en un tres i no res quan els meus oncles em van preguntar què volia que em compraren de regal per a Nadal. No entenia res, estava molt confosa. Comprar? Com que comprar? Al vore la meua cara de confusió els meus pares m’explicaren que en realitat ni el pare Noel ni els Reis Mags existien i eren ells que compraven els regals.
Mai més vaig a tornar a sentir el Nadal com ho feia abans, mai més vaig tindre aquell esperit nadalenc i mai més vaig sentir la màgia del Nadal. Aquella màgia d'obrir els regals pensant que els reis mags havien entrat amb els seus camells, m’havien deixat regals i s’havien menjat el menjar que havia deixat.
Però ara em tocava a mi fer el paper de cosina major per a recrear uns nadals com els que vaig tindre jo als meus cosins menuts.
Julia Martínez, 1r BAT
9. EL QUE ABANS M’ENCANTAVA
Tot començà quan jo era xicoteta, tenia dos anys, en l’estiu de 2007, i vaig anar per primera vegada al meu xalet. M’encantava anar perquè jugava en el carrer amb les meues amigues i la meua germana. Al següent estiu va arribar una família d'Anglaterra, amb la xiqueta, que és un any major, vam tenir una relació súper bona, sempre estàvem juntes, amb un grup de sis xiques mes. Tot continuà durant set anys més, quan en 2018, la meva amiga anglesa se’n va anar, i moltes amigues també. Tot va a anar a poc a poc, els veïns ja no eren els mateixos. Vaig a anar un estiu a disgust i ja no volia anar més, allí no estava bé, amb tot estava avorrida.
En l’estiu de 2020 vàrem tenir vàries discussions la meva germana i jo amb els pares, perquè allí no hi havia gent de la nostra edat, però els meus pares volien anar allí, per a desconnectar.
El darrer estiu ho vam passar molt bé, perquè per fi van passar tot l’estiu els nostres amics amb nosaltres en el nostre xalet. Desitge que aquest siga millor.
Natalia Puerto Alonso, 1r BAT
10. L’ÚLTIM NADAL
Quan tenia cinc anys, m’encantava anar a casa dels iaios. Sobretot, jugar amb els regals que em portava Papà Noel, el iaio sempre ho esperava en el balcó.
Quan tenia huit anys, em continuava encantant anar a casa dels iaios en Nadal. El iaio dormia en el sofà i tots els altres cantàvem nadales. La iaia comprava el meu torró favorit i em somreia quan li deia que estava molt bo.
Quan tenia dotze anys, el Nadal es continuava celebrant a casa dels iaios, bo, de la iaia. Recorde que eixe any, el iaio ja no va mirar si arribava Papà Noel, ell ja no estava amb nosaltres. Encara així, tots vam brindar en el seu honor. Vaig ajudar a la iaia a preparar els dolços, ella estava molt trista, trobava a faltar al iaio, igual que tots.
Ara tinc setze anys i, sent sincera, ja no m’agrada el Nadal. Porte anys sense anar a casa dels iaios, per culpa del covid. Em dona molta pena saber que la iaia passa sola estes dates. M’he adonat que els regals no són res si falta algú en la taula.
Celia Rosales, 1r BAT
11. El PRIMER SUSPENS
Ens situem en el matí del 24 de Novembre de 2015. Em vaig despertar com qualsevol dia sense donar-li importància, sense saber que eixe dia em marcaria.
Com
sempre vaig desdejunar un got de llet amb galetes i després vaig
anar a l’escola. Aqueix dia em tocava un horari senzill, no obstant
estava un poquet nerviós ja que em donaven la qualificació de
l'examen d’anglès, no era una prova complicada però
era un parcial. Passaven les hores i jo seguia preocupat però tenia
l'esperança d’aprovar-lo.
Vaig entrar a la classe i estaven els exàmens corregits en cada taula i això em va posar pitjor.
Els meus companys anaven girant els exàmens i menys tres persones, la resta havien aprovat. Al veure que la majoria havia aprovat vaig decidir girar l'examen i en eixe moment vaig veure la meua nota.
No m'ho podia creure, un quatre, era el meu primer suspens de tota la vida.
Quan vaig arribar a casa li vaig donar la notícia als meus pares i vaig estar tres setmanes sense eixir de la meua habitació com castic.
Aquest dia va marcar la meua vida i des d'eixe moment intente suspendre els menys exàmens possibles.
Alejandro Ruíz, 2n BAT
12.
VENT FUGAÇ
El 10 de setembre de l’any 2016 la meua vida va canviar. Era una nit en les festes del meu poble i jo com sempre em trobava en el meu barracó. És aleshores quan els meus amics es van apropar i em van dir: Vens a fer un volt? Aleshores jo hi vaig acceptar com és clar i vaig anar-me'n amb el meu amic l’Ivan i el Pablo. Els tres anàvem tranquils fins que vàrem trobar-nos a Ramonet (repetidor 2 anys major), qui ens va preguntar si volíem un poc de la beguda eixa estranya de color transparent. Al principi tot van ser rialles i diversions, però més tard tenia el cap com una «noria» i no m’eixien les paraules. Vaig apropar-me a mos pares en eixe estat i ells es pensaven que m’havia entrar un “chungo”, per això em varen dur a l’hospital, on em vaig alçar al dia següent amb un dolor de cap immens i amb els dos sergents davant mirant-me amb cara de saber perfectament l’ocorregut. És ací on em vaig donar compte que una nova porta d’experiències i incògnites s’obria davant meua i que altra, es tancava amb un cadenat per sempre.
David Baixauli, 2n BAT
13. SENSE TÍTOL 4
De xicotet: Jo de xicotet era un xiquet molt baixet, un poquet grosset d’ahí era que m'agradaria molt menjar i en eixa època era molt feliç perquè quan eres molt menut no tens obligacions i com que no saps molt de la vida o del que ocurre en el teu entorn no tens ninguna preocupació ni res.
Primària: Ahí varen canviar moltes coses, vaig a entrar al col·legi, vaig a començar anar al futbol i l’època en el col·legi era com que cada any aprens coses noves, com tindre un examen, que la teua capacitat es veu mitjançant unes notes i més o menys per sisè de primària, varen vindre les preocupacions de l'entrada a l´institut, de si estava preparat per anar sol per el carrer, perquè jo en primària sempre era dels més menuts físicament i a més que era de desembre.
I l'entrada a l'institut, el gran canvi jo crec que va ser en segon, perquè entenia de veritat les obligacions, les preocupacions que has de tindre en la vida en general.
En la actualitat: pense que he tingut un canvi molt gran tant com físicament com mentalment, sempre em deixava portar pel que em deien, de tan bo pareixia tonto i això pense que ho he canviat, també en la forma de ser: abans era molt innocent i també amb el temps he aprés qui tens al costat com amic i qui et vol per interès. Ara mateix crec que estic en l’època més feliç i espere arribar als meus objectius en el futur.
I per últim, una cosa que em diu ma mare que sempre l'he ficat per davant que amb esforç es pot aconseguir tot el que et proposes.
Manuel Castellar, 1r BAT A
14. SENSE TÍTOL 5
Em vaig allunyar del fum que em feia riure i em feia els ulls rojos, a uns deu metres tot sol podia veure les estrelles de tot el poble, un poble en el qual les primeres vegades sempre eren ahí, vaig reflexionar com el temps havia passat en el mateix lloc on sense donar-me compte havia canviat els refrescs per litrones, els "Chupa Chups" per cigarrets, les carícies de la meua mare per petons de xiques a les que no coneixia. Els amics no els vaig canviar però sí vaig fer-ne moltíssims més, els familiars seguien al meu costat encara que no tots. El poble havia canviat tant que fins i tot el camp de futbol que era de terra ara és modern, però el canvi no és un cosa roïna perquè el canvi va de la mà amb el saber. Ara que sóc més gran sé el que vull a la vida encara que també estic ple d’incerteses que em mengen el cap en el llit.
En conclusió, cada vegada que vaig fent-me més major més canvien les coses que m'agradaria tornar a viure per última vegada, com l'últim conte que em va contar mon pare en el llit abans d'adormir-me.
Asier Romero, 1r BAT A
15.
LA GOTA QUE VA OMPLIR EL GOT
La mort de Pitu suposà un abans i un després, i ja no a soles en la meua vida, sinó en l’Empordà. Malauradament la seua mort m’afectà mes del que esperava, perquè ell era el meu amic, amb qui passejava per les seues terres, qui em donava lliçons de vida, qui sempre veia quan anava al col·legi, en fi era ell. Quan ell morí, tot se n’anà a fer la mà, perquè eixe espai que compartíem va quedar soterrat baix els diners de famílies com la que havien de suportar els meus pares, i fins i tot jo mateix. Acabaren amb tot el paisatge que ell va haver de construir durant anys. Recordo que era especial perquè representava la honradesa i humilitat d’un poble i un home ben treballador. Amb el temps evitava creuar per davant, perquè així suposava que el dolor de la pèrdua se n’aniria, però sobretot ho feia per no veure com poc a poc desapareixien els meus arrels, al mateix temps que els de tot el poble. Potser, era l’únic que s’adonava d'això, encara que sabent-ho tampoc podia fer res per a evitar-ho. Eixe lloc representava la llar on m’he criat, així com la resta del poble, per això era un patrimoni que no hauríem d’haver perdut.
Alba Poveda, 2n BAT
16. LES VESPRADES AL PARC
L'any 2017, va ser un any en el que em vaig donar compte que em feia major. Des dels 3 anys sempre em quedava al parc que està al costat del meu col·legi. Eixia de l'escola a las quatre i mitja de la vesprada i les passava quasi sempre jugant amb els meus amics i amigues, solíem jugar al pilla pilla amb l'entrepà tan bo que em preparaven els meus pares en la mà.
De sobte, una vesprada de març quan vaig eixir del collegi i la meua mare em va donar el berenar, vaig anar com sempre a jugar i vaig vore que tot era diferent. M’avorria molt perquè estava jugant sempre al mateix i no m'agradava . A la vesprada següent la meua mare i jo ens vam anar a casa prompte i pel camí li vaig dir que no m'agradava jugar al que tots jugaven .
Des d’eixe dia tot va ser diferent i vaig passar totes les meues vesprades fins que vaig anar a l'institut amb els meus amics que tampoc volien jugar , amb els meus pares i el meu germà fent el que de veritat m'agradava.
Hugo Reina, 1r BAT
17.
SENSE TÍTOL 6
Ja no era el mateix, ja no em sentia tan plena, tan alegre, tan bé … Ja no em sentia jo, sense ella complementant-me. Em trobava a la platja per la nit. Tombada a la tovalla, a soles. Observant el panorama que tenia davant. Les estrelles ja no brillaven tant com quan ella estava amb mi, les ones del mar abans anaven juntes, al compàs, ara simplement eres ones normals, estaven buides de soroll. La platja donava por sense la seua ma agafant la meua.
Llàgrimes regalimaven per la meua cara, però ja no eren ni de riure, ni d’alegria…
Tot era diferent, sols estàvem la platja i jo.
Romina Estévez, 1r BAT.
18. ANÈCDOTA DEL PAS DE LA INFANTESA A L’ADOLESCÈNCIA.
Sergio Pérez, 2n BAT.
19.ENTRADA TRIOMFAL.
24 de agost de 2019, eixe és el dia en què jo i tres amics més varem dir d'anar a provar a jugar a futbol a l'equip del poble. Feia més o menys un any que m'havia deixat el tenis i simplement vaig decidir anar perquè anaven els meus amics. Jo a dia d'avui encara estic pensant en quin moment vaig decidir apuntar-me, perquè no m'agradava gens, de fet, continue sense tenir ni idea d'aquest món però igualment ahí em vaig plantar jo. Feia una calor inimaginable i mentres tots anaven vestits de negre jo vaig ser l'únic que va tenir l'idea d'anar de taronja. Un mes més tard d'estar anant a entrenar, em varen donar una inscripció que se suposava que no havia d’entregar fins que estiguera l'equip complet, total, que jo com no em vaig assabentar de res perquè soles volia berenar, la vaig entregar i em varen acceptar en l'equip.
Uns anys més tard encara continue jugant en el mateix equip, tots el meus amics apassionats pel futbol se l'han deixat i tinc la mateixa idea de futbol que quan vaig començar. He de dir que m'agrada la part en què jugue jo però quan es tracta de veure els professionals m'avorreix.
Vicente Ruiz, 2n BAT.
20. PENSAMENTS D’UNA ADOLESCENT
No recorde el dia en què vaig començar a canviar, quan deixí de ser una xiqueta, per a convertir-me en la jove que soc ara. Els canvis físics del meu cos sí els puc situar en el temps, però al principi no van fer que em sentira diferent, no almenys com jo pensava que havia de sentir-me.
Ara que tinc quasi dèsset anys, me n’adone que he anat madurant i alhora em trobe més perduda que mai. Continue donant-li moltes voltes a les coses, en això no he canviat, però ara les meues preguntes, dubtes i ansietats s'han incrementat.
La lluita per afrontar les inseguretats amb el meu cos m'ha portat un temps. L'amistat que tant he idealitzat, s'ha topat de cara moltes vegades, ara estic començant a valorar l'amistat des d'una perspectiva més real.
Tindre la meua primera parella ha sigut una experiència que va arribar segons els meus pares massa prompte, però vaig aprendre moltes coses sobre mi que mai m'havia plantejat. Ara que tinc una nova relació crec que l'estic vivint d'una altra manera, és més intensa, l'atracció física és innegable i els seus besos em demostren que ell sent el mateix.
Marta Garrido, 1r BAT
21. SENSE TÍTOL 7
En la nostra vida, trobem fins quatre etapes. La infantesa, l'adolescència, el món adult i la vellesa.
La reacció que es dona en nosaltres és imprevisible, sobretot en l'adolescència, l'etapa més dura per a tota persona. Pareix que el món va en contra teua i que no hi ha solució per a cap problema. En la infantesa no tenim cap tipus de problema. A nivell personal, l'adolescència és un del passos més durs. Absolutament, tot pareix negatiu, no hi ha llum al final del camí, comença l'ansietat, els estudis cada vegada requereixen més hores de dedicació, comencen els primers trencaments de cor. Una vegada finalitzada l'adolescència, comença la vida adulta, també una de les més dures. Has de pensar en tots els problemes que cal resoldre, ja que cal aconseguir una independència tant personal com econòmica. Uns dels aspectes més durs de la vida adulta, és el tema econòmic, que depén molt d’allò realitzat durant l'adolescència. Durant l'adolescència cal lluitar pel futur, per així tindré una vida que ens agrade. Segurament si decidim amb el cor i intel·ligència, no tindrem problema en un futur. Per tant, podem dir que la vida adulta no es pot construir a soles, necessita una base per poder crèixer, i eixa base són totes les etapes anteriors. Per una banda, la infantesa és la nostra base, ja que depén de l'educació adquirida. D'altra banda, l'adolescència seria el començament de la construcció, que acabaríem de construir passada ja la vida adulta. Per tant, l'últim pas és el final de la construcció, que seria la vellesa, on ja hem passat tota una vida plena d'aprenentatges.
22. AQUELLS ESTIUS INOBLIDABLES.
Quan era xicoteta sempre desitjava el moment en el qual arribaven les vacances d'estiu per a poder anar al xalet. Allí estava uns mesos amb els meus avis mentre els meus pares havien de treballar. Al xalet em passava el dia en la piscina, jugant, passejant per la muntanya amb la meua avia... Fins que va arribar un estiu en el qual vaig decidir que ja no m'agradava passar allí les vacances, creia que en haver crescut ja no m’ho anava a passar bé perquè ja no m'agradaven les mateixes coses que abans i llavors vaig decidir deixar d'anar. Pocs anys després la meua àvia va començar a patir una malaltia i a poc o poc va començar a perdre la memòria i va ser en aqueix moment en el qual vaig entendre que anar al xalet no significava anar a jugar i a passar-ho bé amb els meus amics, sinó passar el temps amb els meus avis, gaudint els seus meravellosos menjars que feien especialment per a mi, els moments en els quals em renyaven perquè feia alguna cosa malament i, sobretot, els moments en els quals réiem junts per qualsevol ximpleria, aqueixos moments que mai podré oblidar.
Carla Chover, 1r BAT
23. INCONSCIÈNCIA NATURAL
Alberto Fiérrez, 2n BAT.
24. RES ÉS IGUAL
Hui és el dia. En unes hores recollirem tot i ens n’anirem al poble. Estic nerviós, fa set anys que no he tornat a anar.
- Maria! ja ho has recollit tot? Tampoc agafes moltes coses perquè en aquesta casa no hi ha tant d'espai.— diu la mare.Quan tenia set anys, vam haver de vendre la casa per problemes econòmics, llavors els meus pares han hagut de llogar un pis d'una de les noves finques que han fet.
-Sí, mamà.
Em quede parat i veig que gira la cantonada una de les dones majors que de tant en tant em cuidava de xicotet. Veig que s'acosta i em diu:
- Però quant de temps! que gran estàs.— diu, i em pessiga les galtes.– Has vist! Com passa el temps... Ja res és igual.
Elia
Arnau, 1r BAT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.