28 de febr. 2022

IES MALILLA. La drecera

SENSE TÍTOL

Tot va començar quan tenia 8 anys, em feia molta il·lusió tindre una mascota però els meus pares no volien perquè era molta responsabilitat per a la meua edat i a part no volien fer-se càrrec. Van passar uns mesos i els meus pares estaven molt enfadats amb mi perquè em portava molt mal a casa perquè no ajudava gens, llavors em van dir que si em portava bé per al meu aniversari em comprarien un gos, jo vaig dir que d’acord. Llavors vaig començar a portar-me bé i al cap d'uns mesos en el meu aniversari me'l van regalar. L’anomene Iako i m'esforce molt a cuidar-lo però no ho feia bé, els meus pares em deien com fer-ho però no els feia cas i em cansava i no el cuidava molt després. Els meus pares es van adonar de la meua desgana i em van renyar per això i em van dir que un gos no és un peluix, que és un ésser viu més i que havia de cuidar-lo millor.Aquest ensenyament moral em va fer adonar-me que els animals també estan vius i que és necessari tractar-los bé i no tractar-los com a peluixos i també em va servir de lliçó perquè no em donara per rendit tan fàcil.

Àngel Ecija

IES Malilla

 

ELS AMICS DE SEMPRE


Sense cap dubte, la meua infantesa va estar marcada per la relació que tenia amb els meus amics del poble


Tots els estius la meua família i jo ens n’anàvem al meu poble. Normalment passava allí l’estiu sencer, des de finals de juny fins a principis de setembre. Les coses que feia eren sempre les mateixes. Em despertava sobre les onze i me’n pujava a la piscina del poble fins a l’hora de dinar. Després de dinar, tornava a pujar a la piscina i més tard els meus amics i jo anàvem al camp de futbol a jugar fins a la nit. Agarrava l’entrepà i eixíem a pegar una volta fins a les dotze.


Tanmateix aquests plans han anant deixant de fer-se a poc a poc. Els meus amics, al ser un poc més majors que jo, han començat a treballar durant l’estiu, i com a conseqüència ja no pugem a la piscina tant com abans. A més, ells diuen que ja som “prou majors” per a anar a jugar al futbol, i els únics plans que fem són anar amb el cotxe amunt i avall.


Sóc conscient que quan creixes vas madurant i deixes de fer coses que feies abans. Però crec que a vegades comportar-te com un noi està molt bé.



David Font Guillem

IES Malilla

SENSE TÍTOL


Cada dia era un infern. Cada dia era un malson. Cada matí era un abisme. Cada vesprada un descans. No tenia el cap prou bé com per a explicar-ho als meus pares. En classe estava a soles sempre. Sempre. Els companys de classe em miraven per damunt del muscle. Els professors es creien que m'ajudaven fent-me el seu alumne favorit. Els meus pares es preocupaven per mi sempre, sempre. El camí per a anar al col·legi era més curt per ací -em deia jo mateix-. Eren sempre els mateixos. Quatre xiquets del meu curs, de dotze anys, m'esperaven en la paret plena de grafitis abans d'arribar a la meua destinació. No diré per a què.

Però un dia vaig decidir eixir abans de casa i anar pel camí més llarg, encara que tardés més a arribar. No sé per què ho vaig fer però va ser exitós. Així va ser fins que vaig arribar a l'últim curs.

Vaig tornar a canviar la meua ruta i vaig decidir anar per on solia fer-ho anys arrere. On solien estar els quatre agressors només n’hi havia un. Per a la meua sorpresa, estava envoltat de tres persones que vaig arribar a reconéixer. Estaven els quatre on solien estar.



Diego Lozano Guerrero

IES Malilla



La meua vida durant la infantesa era de color de flors. Visc amb ma mare i la meua germana en un barri humil, faig les meues extraescolars ,tinc molts amics i una família que m’estima. No puc demanar més.



Al primer pis del meu veïnat viu la meua àvia, una dona molt sàvia. Ha viscut guerres, traïcions,abusos familiars… però encara així no és mala persona, sinó que cuida molt la gent que estima.

Té 80 anys i jo amb la meua germana baixem sempre perquè ens conte les històries de quan treballava per a famílies riques o com va ser el seu primer amor… És una persona que forma part del meu cercle familiar i gran part de la meua educació és gràcies a ella.



Un dia d’estiu baixe amb ma mare, com de costum. La meua àvia porta uns dies molt malalta , i quan hi arribem, el meu angelet ja no dona senyals de vida. Aquest cop és molt dur per a mi ja que ha sigut l’exemple a seguir, ella m’ha ensenyat a seguir els meus somnis a pesar de les circumstàncies, ser independent i estimar-me molt a mi mateixa.



I la lliçó que em va donar és que gràcies als seus consells la meua adolescència ,una de las etapes més difícils, està encaminada de la millor forma possible.



Érika García Curia

IES Malilla

 

En quin moment em vaig fer gran?

Crec que quan vaig començar a ser més adult va ser quan estava a tercer de l´ESO, just l’any de la pandèmia.

Açò va ocòrrer sobre el 2020, quan tothom es va quedar a casa degut a la COVID-19. Mon pare havia d’anar a treballar, i ma mare, el meu germà (que encara va a escola ) i jo ens quedàvem a casa seguint les normes de la quarantena. A diferència d’altres famílies, el meu germà i jo ens havíem d’ocupar de quasi tots els afers de la casa, degut a què ma mare tenia els dos braços trencats. Hauríem de fer el dinar, estendre la roba, ficar rentadores, i qualsevol cosa que ma mare fera, l’havíem d’ajudar. A més a més, jo m’ocupava tant dels meus deures com dels del meu germà, ja que ma mare podía ajudar-lo en les llengües, però no en altres matèries com naturals, anglès o matemàtiques.

Al cap i a la fi, la pandèmia em va servir per poder preparar-me per al futur, a l’ajudar a ma mare a cuinar, a l’ensenyar el meu germà a mantindre en ordre la casa.



Jordi Encabo

IES Malilla

SENSE TÍTOL

La meua infància va ser molt normal. M’esforçava molt al col·legi i sempre intentava fer els exàmens el millor possible. Però la millor part de l’any era l’estiu. Perquè a la meua casa hi havia piscina i jo m’ho passava genial amb el meus veïns. Passàvem tot el dia dins de l’aigua i ens quedàvem a dinar baix de casa tots junts.

El que també era pràcticament el millor de l’estiu era anar al meu poble que s’anomena “El Pueyo de Jaca” i està als Pirineus. D’allà tinc alguns dels millors records de la meua vida.

Però sense dubte el millor era anar a Eivissa a visitar a la meua família materna. A Eivissa vivien els meus cosins, oncles i el meu iaio.

Però tot va canviar quan el meu iaio es va fer més vell. Ell va haver de vindre a València a viure amb nosaltres i tres anys després va morir. Des de llavors la meua vida ha fet un gir de cent huitanta graus. Vaig deixar de relacionar-me amb la gent i se’n van anar les meues ganes de viure. Era la primera vegada que una persona propera a mi havia mort i jo no vaig saber què fer fins que la vaig conèixer a ella. Ella em va fer tornar a viure. I gràcies a ella vaig tornar a ser jo.


Jorge López

IES Malilla

 

 

 

 

SENSE TÍTOL


Era un dissabte i jo havia quedat amb uns amics per a anar al parc prop de l'església, en dir-li-ho als meus pares em van dir que no me n'aniria sense abans comprar un parell de coses, a la qual cosa vaig accedir perquè no tenia opció si volia eixir. Una vegada de tornada a casa per a deixar la compra i finalment anar-me’n vaig sentir que sonava el telèfon però, en estar els meus pares a casa no li vaig donar molta importància i vaig marxar, no sense abans acomiadar-me d'ells.

Vam estar jugant amb globus d'aigua pel que vaig suposar que en arribar a casa em castigaria per haver banyat tota la roba. Quan vaig tornar i passí al costat dels meus pares no em van dir res malgrat veure'm mullat. Em van dir que no tenia importància per poder parlar ells, em va agradar això perquè no m'anaven a castigar, és per això que vaig somriure feliç, aquesta sensació no va durar molt, el tema del qual volien parlar era sobre la mort del meu oncle Ricardo. Devastat en sentir el que van dir em vaig quedar callat i vaig anar a la meua habitació per a no tornar a parlar en una setmana.


Julian Reparat

IES Malilla

 

 


LLIBERTAT


L’aire pur acariciava i bressolava el meu cabell a l’alt de la muntanya. Els meus dits gaudien del tacte de la neu a l’hivern i de l’olor de les flors silvestres a l’estiu.

Vaig viure a un poble de tres-cents habitants durant els primers set anys de la meua vida, vaig créixer entre naturalesa i animals salvatges, i mai més m’he sentit tan lliure i plena.

La meua mare regentava la farmàcia de la localitat i era coneguda per tothom per la seua tasca determinant per a la salut del poble. Tanmateix, ella aspirava a més i vam haver de moure’ns cap a la capital.

Tot va a ser totalment diferent, ja només m’acariciava el fum dels cotxes i l’olor dels contenidors dels carrers. Ja no corria amb els meus amics per la muntanya, sinó que els pocs que vaig fer sent la xiqueta nova, quedaven per a jugar amb l’ordinador i les consoles.

Vaig ser amarrada a la rutina i la meu ànsia de ferocitat, curiositat i creativitat va ser reduïda a una simple il·lusió pròpia de la infantesa. Supose que això és el que torna els adults en avorrits i apàtics, la pèrdua de la seua essència i llibertat.


MARIAM KHALIL MARTÍNEZ

IES MALILLA

ELS DIUMENGES JA NO SÓN DIUMENGES


Feia temps que sabie que es moria, ell m’ho va dir: «Me voy, Martita» sense jo saber què contestar. Però vaig sentir la seua por, la de no haver gaudit suficient. Durant mesos contà les seues històries amb els ulls cristal·litzats i l’esperança que les guardàrem a la memòria per mantindre el seu record viu. Jo pensava molt en la iaia i en com li agafava la mà intentant traspassar-li la seua llum. Durant l’últim mes, ella ens cridava cada dia demanant-nos que resàrem una Ave Maria, i jo, que ni resava ni sabia resar, em gitava totes les nits demanant a un Déu en qui no creia que se l’emportara ràpid.

No sé quin mes, ni quina setmana, ni a quina hora va passar. Únicament recorde aquella trucada de telèfon i de mon pare dient: «el iaio ja està al cel». Me’n recorde del buit que vaig sentir al pit i de cojm les mans anaren als ulls per a detindre les llàgrimes. Aquell dia vaig saber que els diumenges ja no serien diumenges, i que no sempre eixia el sol. Ja no jugaria amb ell i ningú em recolliria de classe, i l’àvia em digué que jo havia perdut el iaio, però que el cel havia guanyat un àngel.


Marta Carbonell

IES Malilla

 

SENSE TÍTOL


La meua infància va ser llarga, perquè quan vols fer-te major, mai aplega el moment en quÈ estàs segur que ja tens suficient maduresa com per a considerar-te major. Vaig esperar ansiosa aquest canvi on no haguera de dependre dels meus pares i fora capaç de prendre les meues pròpies decisions.


Aquest canvi va aplegar, però no va ser com m'imaginava, perquè te n’adones que ja no ets la xiqueta ignorant que volia ser major, ara et toca afrontar situacions o problemes que abans no sabies que existien, i en el meu cas va ser la mort d'un amic. Un cap de setmana estàs bé i a l'altre t'enteres que el teu amic acaba de morir i que portava dies a l'UCI. No va ser una situació fàcil de gestionar, vaig haver d’assumir que la vida són dos dies tingues l'edat que tingues, que hi ha coses que no es poden controlar i que no pots aferrar-te a plorar, has de mirar al davant i continuar la teua vida perquè almenys tinc l'oportunitat de viure-la.


La mort del meu amic va donar un gir a la meua forma de veure la vida i d'afrontar-la. No visc la vida al límit, però disfrute més del dia a dia i soc més conformista amb el que tinc, la xiqueta capritxosa se’n va anar i va aparèixer el jo d'ara.


Mireya Gómez

IES Malilla

 

Els canvis costaners

Aquest estiu m’ho he passat molt bé, sempre pase tots els estius en el mateix poble de costa El Mareny de Barraquetes” . Quan era xicotet m’agradava córrer amb els meus amics pels camps que hi havia just arrere de la platja, i després ens refrescàvem en l’aigua del mar. Ara eixos camps ja no estan, està tota la zona de la costa plena d’apartaments moderns que s’han habitat en menys de 9 anys. Jo no em recorde molt bé perquè era xicotet, però els meus pares em compten que l’ambi ent d’abans era molt diferent i molt més familiar, i encara que ara tinc molts amics nous d’estos apartaments, m’agradaria viure els temps d’abans. El que a mi sí em molesta molt que és culpa dels apartaments nous són les cues que es fan en el forn i els r estaurants, i que per a donar - te un bany has de creuar per 3 files d’ombreles plen es de gent que no conec.

Els adults sempre diuen que abans es vivia millor, no sols en el poble, ho diuen en general. Jo no sé si tenen raó, però ara la gent està molt dividi da, i ni la gent del mateix edifici es coneix.

Pablo Gandia

IES Malilla

 

Records.

Quan era xicotet comprenia sempre que la vida en la naturalesa era molt feliç. Sempre baixava a jugar amb els meus amics i corríem entre els camps de cultius. Recorde com el meu amic Raül, baixava el seu gos Rai i ens divertíem tots junts. Aquestos dies els podria qualificar com memorables. El temps passava volant i no teníem preocupacions.

Això va canviar. L´any següent la situació va ser diferent. Vàrem acabar el col·legi i començàvem una nova vida en l´institut. Tenìem nous professors i nous amics. Vaig notar que el meu barri també es modificava, enduent-se els records de la meua infantesa i amb això també la meua felicitat.

Ara tenim un gran parc i moltes zones asfaltades on hi havia molts camps de cultiu que s´embarraven cada vegada que plovia. Estic notant com, a poc a poc, el barri es transforma en modern amb gratacels on vindran a viure moltes famílies jóvens.

Jo que pensava que podia viure sempre en una infantesa feliç i jugant amb Rai com quan tenia sis anys, però això s´ha quedat en records i enyorances que mai oblidaré.

Tinc por perquè sé que el proper any nous canvis es produiran. Els meus amics i jo anem a deixar l´institut i cadascú farà una nova vida, a més el meu barri continuarà modificant-se sense que jo puga fer res.



Pablo Latorre

IES Malilla

UN BARRI EN DESENVOLUPAMENT


Quan era menut al barri on vivia predominava una part per davant de les altres: les xicotetes parcel·les, hortes i cases que n’hi havia. Cada vegada que anava al col·legi havia de travessar aquesta zona, sentia com si estiguera en un lloc apartat de la ciutat, en un poble on a soles es preocupen per conrear i sostindre les seues collites. Molt sovint quan el meu iaio em recollia del col.legi em preguntava si volia prendre la “drecera” que tant m’agradava. A més ell m’explicava amb molt deteniment les feines de l’horta i com ell de xicotet treballava al camp. No obstant això, quan l’últim curs de primària arribava va sorgir un projecte de renovació del barri on les cases i les hortes desapareixerien per donar lloc a una zona més urbanitzada amb finques i pisos d’alta qualitat. Recorde amb molta exactitud com va començar tot: cartells anunciant-ho i els sorolls estremidors que començaven ben prompte a la matinada. Eliminaven les cases i les terres de conreu sense cap mirament, construïen carreteres i a poc a poc els edificis van eliminar eixe paisatge verd que es podia veure des de qualsevol finestra. Vaig notar com si la meua infantesa haguera desaparegut i com començava una nova etapa en la meua vida: l’adolescència.


Pablo Orell Martínez

UN DIA A LA PLATJA

Em desperte de bon de matí pensant en el dia que vaig a passar, aniré amb els meus amics a la platja. Em fa il·lusió perquè aquests moments són els que recordaré amb molt d’afecte quan siga gran, els recordaré quan pense en tot el que vaig viure de xicotet.

Isc de casa, la mare em diu Ramon, passa-t’ho bé amb els teus amics i ves amb cura de no fer-te mal, sempre m’ho diu, imagine que deu ser per l’instint protector de les mares. Arribe al punt de trobada acordat pels meus amics i comencem la nostra aventura cap a la platja, jo ja em veia tombat a l’arena i jugant al futbol amb tots.

Muntem al bus que ens portarà a la Malva-rosa, cadascú s’asseu on pot, el bus està ple de gent vestida amb vestit de bany. El bus arranca i es posa a rodar, al cap d’un cinc metres el bus frenà en sec, ha xocat contra un cotxe. Vaig anar per l’aire junt a un amic i vam caure al terra, que estava ple de cristalls diminuts.

Finalment arribàrem a la platja, però no podia deixar de pensar en la importància de la vida



Ramon Simó

IES Malilla

IES Malilla

 

 

FENT EL MAL EL CEL, I NO GRATAMENT


Sempre havia estat rient. Encara que era un nen comprenia fàcilment que viure davant tota

aquella naturalesa em va permetre desenvolupar-me en un ambient més lliure que als altres

xiquets de la ciutat, que estaven enfosquits pels gratacels.

A l’escola mai baixava del 8 i els meus pares sempre deien que podria estudiar una carrera a

la Universitat perquè teníem els diners suficients. Però ràpidament al meu barri li va passar el

mateix que a Russafa, per culpa de la gentrificació els lloguers van pujar moltíssim. A més,

van fer fora el meu pare i els lloguers, com els gratacels, seguien pujant.

L’any següent la situació era igual i, com que jo havia acabat la secundària, vaig ser obligat a

començar a treballar perquè si no, ens anaven a desnonar. Repartidor, cambrer, netejador,

conserge... Treballs amb un sou molt baix que no ajudaven pràcticament gens a l’economia

familiar. Fins que el meu oncle em va endollar al treball que encara tinc, obrer.

Ara, amb 25 anys, estic en una obra del gratacel més alt de la ciutat al meu barri. Jo, que

pensava que podria créixer lliurement i ara estic abocat a un destí inexorable en què faig

créixer allò que no em va deixar fer-ho a mi. Però ells segueixen pujant, com els lloguers.


Raül Oblaré

IES Malilla

LA REALITAT

Un 16 d’abril vaig rebre una notícia punyent. El meu oncle, a qui sempre vaig considerar un pare es va morir. Em vaig ficar a plorar, però era un sentiment estrany perquè no em vaig creure que ja no el podia tornar a veure, suposava que res estava passant en realitat. Passava el temps i no podia parar de somiar amb ell, sempre tenia els mateixos somnis, que l’ajudava fent ciment o que me n’anava a pescar amb ell i podia donar-li l’abraç que no vaig poder fer i que ell se n’anava i jo em limitava a plorar dient-li que no se n’anara. Eixe estiu vaig imaginar que ell estava en eixa taula de fuster fent qualsevol bogeria que sempre funcionava i em vaig adonar que ja no el tornaria a veure, em vaig sentir molt mal i vaig deixar de menjar perquè tenia un nuc en l’estòmac que no desapareixia. Quan la meua mare em preguntava què em passava li deia qualsevol excusa perquè no volia entristir-la més del que ja estava. Em vaig adonar d’una veritat que tots sabem però ningú diu , tots ens morirem però qui més tarda és qui més pateix.


Sergio Martín Tamarit

IES Malilla

 

 

EL CAMÍ A L'ESCOLA


- Vinga amunt! Que farem tard. Cada matí sentia la veu de l’àvia que em despertava. Ràpidament, desdejunava i corríem cap a l’escola. Pel camí recorríem els camps on els treballadors feia hores que collien i l’àvia anava donant-los el "Bon dia". Cap al final del camí estava la casa de Josep on, en eixir de l’escola el seu net Joan i jo, corrent pel pati passàvem hores fins que queia el sol, jugant i sentint-nos lliures. L’àvia va ser qui ens crià al germà i a mi, ja que la mare treballa tot el dia per tal de treure'ns endavant.


L'àvia va morir i part de la meua infantesa amb ella. D'un dia a altre, Joan i Llúcia em digué que ja no viurien allí. L’olor de tomaqueres i llimoners es va canviar per l’embafadora olor de ciment i gasolina dels cotxes. Aquell camí cap a l’escola ja no era el mateix. Aquells immensos edificis no deixaven ni tan sols veure el cel. Però sense dubte, el pitjor eren les famílies que vivien en aquelles finques que semblaven tretes d’una revista amb cases perfectes, treballs de somni i cotxes que valien més diners dels que ma mare cobraria en anys de treball. Per a ells érem invisibles, en aquell moment i sempre.


Sheila Sànchez

IES Malilla

BOT ENRERE


Després de la guerra al meu pare ja no li donaven jornal i ens vam haver d'anar a viure a Vilanova de Castelló. A l'escola vaig conèixer Pau, discutíem de tant en tant però era el meu millor amic. Solíem jugar a la bala i a la baldufa. Me'n recorde que una vesprada, després de sortir de l'escola, vam anar a casa, vam agafar draps bruts i, amb espart, vam fer una pilota de drap. Després vam anar al parc i vam jugar fins que es va fer de nit.


Un dia, la meua mare em va dir que m'havia de treure de l'escola perquè era tan intel·ligent que el mestre no em podia ensenyar més. Jo sabia que era per anar a treballar al camp, el meu pare estava malalt i no teníem ni per menjar.


Al principi va ser dur però de mica en mica em vaig anar acostumant. Quan m'aixecava veia la pilota de drap a la cantonada de l'habitació i l'escola des de la finestra. Les coses estaven igual però tot era diferent. Supose que la vida m'estava canviant, encara que em negués a acceptar-ho.

Sílvia Albiñana

IES Malilla

 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.