Microrelats de l'IES Veles e Vents, de Gandia

DUES BOTES

Des de fa dos anys, cada hivern, vaig amb el meu oncle a esquiar a Andorra. Per a ell, la paraula xiquet no existeix, i per això, cada matí he de preparar les meues coses tot sol. No obstant això, a l'hora de nugar-me les botes, sempre he de demanar-li ajuda.

-Hui ho faig- pense convençut, mentre el sent feinejar per la cuina.

Ja fa més de cinc minuts que l'oncle a eixit de l'habitació.

-T'ajude amb les botes?-diu. Perquè jo el senta bé, ha deixat d'endreçar i ha alçat la veu.

- Tranquil, que ja m'aclarisc jo-. Intente imitar el seu to greu i clar, i no m’ature a pensar si ho he aconseguit molt o poc.

-A veure si és veritat- diu.

Comence amb el primer dels cinc nivells i estreny el cordill fins que es fixa la punta. Cada volta que estire els cordills, els dits em fan més mal. Sent l'escalfor d'una llàgrima galta avall. No sent autocompassió, no vull plorar.

Arribe a l'últim pas i aguaite un moment. Mire per la finestra. Els esquiadors llisquen per rius de neu verge que s'aiguarà en poques hores.

- Va, va- em dic.

Només vull amollar les mans i flexionar els dits, estirar-los com pàmpols. Però si ho faig, caldrà tornar a començar. En un últim esforç, tense els cordills i faig el nus. Ha!

A l'instant, però, em refrede. No em refrede, em gele; encara em queda l'altra bota per cordar.

Lucas Català Bazhan, IES Veles e Vents, 1^r de Batxillerat

SOPAR DE NADAL

Toni tenia aleshores deu anys i anava al conservatori. La música no era la seua passió, però li agradava tocar la trompeta i cantar amb els amics.

Era la setmana de fi de curs, havia tret bones notes i els seus pares n’estaven contents. Aquell dia tenia dues audicions que, en teoria, representaven tot el treball d’un any, la de solfeig i la de trompeta. La de solfeig va ser un èxit, però en la de trompeta es va enganyar i no va poder acabar la peça. A dalt de l’escenari, es va sentir un pèl avergonyit, però el van aplaudir amb entusiasme igualment i ningú no hi va donar més importància.

En passar una setmana, ja s'havia oblidat del tema, era la Nit de Nadal i volia jugar amb els cosins. Al sopar, tots semblaven feliços. Però, com en tota festa, hi havia alcohol i el pare de Toni havia begut massa. Després de la segona copa de xampany, i en un intent de fer una gràcia, va mostrar l'audició de trompeta a tota la família. Només ell se’n va riure, la resta va fer com si no hagués passat res. Però en aquell moment, Toni va sentir de cop tota la vergonya que no havia sentit ni es pensava que sentiria mai. No només per ell, sinó també per tots, i no només per aquella nit, ni per la nit de l'audició, ni per res en concret.

Els oncles de Toni van portar el seu germà al llit i van continuar amb la festa. La festa, ja sabem, sempre ha de continuar.

Martín Moya Navarro, IES Veles e Vents, 1^r de Batxillerat

20 COTXES

Tinc cinc anys i m’agraden els cotxes. El que més m’agrada és el roig, és el més llarg i ràpid de tots. Jugar-hi és molt divertit.

Tinc sis anys i la mare em regala dos cotxes nous, un de verd i un de groc. Per Nadal, el pare m’obsequia amb un cotxe molt gran que es dirigeix amb control remot! I soc jo qui el té, el control, i puc moure'l de plantat, sense necessitat d’anar-hi al darrere ni arrossegar-me pel terra.

Tinc huit anys i la meua col·lecció de cotxes arriba fins a vint. A tots els amics i amigues els encanten. Però ja no me’n regalen més de dos a l’any. Quan en demane més, em diuen que ja en tinc prou, i a sobre es disgusten i em renyen.

Tinc deu anys i poc a poc van disminuint les reserves de la nevera. La mare està més prima, i ella i el pare treballen més hores. Ja no m’agrada tant jugar amb els cotxes.

Tinc onze anys i al col·legi s’han rigut de mi i de la meua família. Per què? Pensava que els agradava jugar amb mi i pujar a casa. Ara passe molta estona amb els pares i els ajude amb els càlculs econòmics, diuen que és bo per practicar.

Tinc dotze anys i ja no en tinc, de cotxes. La mare els ha venuts per a aconseguir diners, però encara falten diners i no hi ha més cotxes.

Nikol Ivanova Garvanova, IES Veles e Vents, 1^r de Batxillerat