IES Josep Maria Parra (Alzira) 1r Batxillerat B

Vols créixer?

Quan era xicoteta la vida era molt més senzilla i feliç, no tenia preocupacions. En la primària, el meu pare treballava de camioner per tot el món i a penes estava a casa; la meua mare era la cap d'un supermercat i tenia moltes responsabilitats, a causa d'això a penes podia passar temps amb ella. Els meus dies es resumien a alçar-me prompte, anar amb la meua mare a la botiga i jugar a dependentes fins que es fera hora d'entrar al col·legi. A l'hora d'eixir m'esperava la meua àvia i ens anàvem a casa a berenar i a jugar, sempre em portava joguets nous i em portava al parc amb els amics . M'encantava estar amb ella, ja que em contava històries de quan el meu pare era xicotet i també de quan jo vaig nàixer. Això feia que em sentira com si estiguera amb ells. Mentre que, ara, en l'etapa de l'adolescència sol tinc que preocupacions, responsabilitats, pressió, sentiments d'autoinsuficiència, entre molts altres. Els meus dies d'ara es resumeixen a alçar-me, anar a l'institut, menjar, estudiar, fer deures, anar a repàs, dormir i així un bucle continu. A penes puc estar amb la meua família, el meu nuvi i els meus amics perquè entre setmana només em dona la vida per a estudiar i de tant en tant, tinc una hora per a ficar-me al llit i mirar-me un capítol de la sèrie que tant m’agrada.      

Fabiola Astruells. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Abans i ara

Ja són les set, l'hora habitual de quan ma mare ve a alçar-me. M'alce, em desdejune i vaig amb ma mare al col·legi sabent que ho vaig a passar molt bé allí. En classe cantem cançons, fem figures i dibuixos i moltes coses més, però el que més m'agrada és el pati, on ens ajuntem tota la classe i juguem a fet i amagat. A les dos mes mare m'arreplega i primer passem pel parc a jugar un poc perquè després anem directament a la casa. A casa faig tots els deures perquè la professora em felicite i que els meus amics m’aplaudisquen.

Ja són les cinc, he d'alçar-me, dutxar-me i fer el desdejuni. Tot molt ràpid perquè em done temps a agafar el primer tren a la ciutat on curse el primer curs de la universitat. Les classes allí són molt grans i amb molt de silenci. El professor no para de dictar i explicar coses noves en cada classe. El millor moment en tot el dia és el descans, perquè és quan puc fumar amb els meus amics i prendre un café. A les tres acaben les classes i normalment a les quatre estic a casa. Em faig el dinar, descanse un poc i tot seguit comence a repassar-ho tot i fer activitats, sabent que mai les farem en classe.

Abderrazak Berrissoune. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Vida

Ens ensenyen que la vida és un circuit d'experiències que recorrem al llarg dels anys. Els primers es basen en el descobriment, tot ens pareix enorme, ens creiem petits en un món de gegants. Amb l'avanç del temps comencem a tindre noves experiències, algunes d'aquestes ens marquen. És el moment on la nostra personalitat es crea i les preocupacions prenen consciència en el nostre dia a dia. Una vegada passat aquests anys, arriben els anomenats temps de “llibertat”. Pensem que tenim les ales preparades per a volar, ens sentim lliures i amb ganes de devorar tot els que se'ns presente. Som ingenus i no sabem que realment tot no és tan fàcil, ara és quan les coses es compliquen. Les preocupacions es tripliquen i les situacions que intentem superar es tornen més enrevesades. Al final tot açò passa i arribem als últims anys, on sols volem aprofitar els últims segons junt als que estimem. Ells estan ací, però pensem que no els escoltem. Els metges els diuen que m'han de deixar anar. Jo intente donar senyals, però el meu cos no respon. Soc major i a penes tinc força. Els vull dir un l'últim adeu abans que el xiulit deixe de sonar. 

Ariadna Fernández. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

El meu camí

La meua infantesa s’havia resumit a anar al parc a jugar amb els meus amics junt amb els meus pares, pintar, córrer... Fer el que feien la majoria de xiquets. També anava a música i bàsquet, era una xiqueta molt alegre i molt afectuosa.

Quan vaig passar a l’institut les coses van anar canviant, ho estava passant molt malament i l’alegria que transmetia anava decaient. Quasi ni parlava i em vaig convertir en una persona molt reservada. Ja no era la mateixa, encara que per no preocupar els meus pares ocultava el que em passava. I per si no tenia prou, quan anava a tercer de l’ESO li detectaren càncer a mon pare, qui després d’un any va faltar quan estava a punt de graduar-me, així que no va poder vindre a veure’m.

Vaig caure en una depressió, encara que intentava tirar endavant per ma mare i els amics que tenia, amb ajuda professional. La meua adolescència va ser molt difícil, i va tindre molts obstacles que m’impedien continuar.

Ara amb trenta anys escric açò molt feliç, encara que em va costar set anys eixir de la depressió, vaig poder. Treballe buscant la cura del càncer i al temps lliure m’agrada ajudar a les persones amb problemes. I et dic a tu, persona que està llegint açò, que si jo vaig poder, tu també pots.

Claudia Radal. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Diari en tercera persona

13 d'agost, 2007, Tavernes de la Valldigna

Hi feia un dia assolellat, no hi havia cap núvol, les gavines sobrevolaven la platja, plàcidament. Com cada estiu, jugava a construir castells de sorra amb els meus amics de l'apartament, sense cap preocupació més que evitar que el castell es desfera amb les ones marines.

Era feliç.

Però eixa felicitat era efímera, després que els meus pares vengueren el pis de l'apartament per la crisi que patien al país en aqueixos moments. Deixàrem de d’ajuntar-nos per a estiuejar.

6 de setembre, 2007, L’Alcúdia 

Genial! El primer dia d'Eric a l'ESO! O almenys això pensava ell abans de començar. Totes les xiquetes i xiquets es reien d'ell per dur unes voluminoses ulleres i tenir un manifest bigot, ell no entenia per què li feien burla i com no tenia ni un sol amic, va passar tota la secundària sol als patis, com si fora un marginat.

23 de gener, 2008, L’Alcúdia

Com que estava sumit en la soledat, es dedicava a criticar gent a les xarxes socials, es clavava amb el físic de persones que no coneixia.

El que ell no sabia és que estava actuant de la mateixa manera que ho feien les seues companyes i companys al primer d'ESO.

No assetgeu ningú.

Kike Torres. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Vols créixer?

Quan era xicoteta la vida era molt més senzilla i feliç, no tenia preocupacions. En la primària, el meu pare treballava de camioner per tot el món i a penes estava a casa; la meua mare era la cap d'un supermercat i tenia moltes responsabilitats, a causa d'això a penes podia passar temps amb ella. Els meus dies es resumien a alçar-me prompte, anar amb la meua mare a la botiga i jugar a dependentes fins que es fera hora d'entrar al col·legi. A l'hora d'eixir m'esperava la meua àvia i ens anàvem a casa a berenar i a jugar, sempre em portava joguets nous i em portava al parc amb els amics . M'encantava estar amb ella, ja que em contava històries de quan el meu pare era xicotet i també de quan jo vaig nàixer. Això feia que em sentira com si estiguera amb ells. Mentre que, ara, en l'etapa de l'adolescència sol tinc que preocupacions, responsabilitats, pressió, sentiments d'autoinsuficiència, entre molts altres. Els meus dies d'ara es resumeixen a alçar-me, anar a l'institut, menjar, estudiar, fer deures, anar a repàs, dormir i així un bucle continu. A penes puc estar amb la meua família, el meu nuvi i els meus amics perquè entre setmana només em dona la vida per a estudiar i de tant en tant, tinc una hora per a ficar-me al llit i mirar-me un capítol de la sèrie que tant m’agrada.      

Fabiola Astruells. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Final incert

Ja són les set i no he menjat. El meu amo sempre em diu que l'única cosa que he de fer és treballar. Té raó. No tinc família i encara no he eixit d’aquest camp i per aquesta mateixa raó he de ser útil en alguna cosa. Em pregunte què hi ha més enllà d’aquest tros terra i si realment estic fent les coses bé. No sé si estic obligat a fer açò. Encara així, pense que és el millor. No m’imagine sol sense saber què fer en un lloc que no siga el camp o llaurant. Sí, el millor és açò. 

Han passat dos dies des de la mort del meu amo. Estic sol. No puc fer res. No sé què fer. Estic fart esperant a algú que no sé ni qui és ni si vindrà. He començat a fer viatges d’expedició per tota la part dels voltants, però és de nit i estic espantat. Crec que és hora de tornar a la caseta de camp. 

És de nit i estic escoltant passes cada vegada més a prop.

Aquesta era la història que m’estava contant en Llenas en la seua casa. El final és molt incert i està obert a la imaginació. Això és el que ell em diu. 

Gabriel de Lima. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Primer dia 

Demà serà el primer dia a l’institut. Sempre m’he imaginat l’institut com un lloc salvatge ple de cretins que no paren de molestar els xiquets i intenten impressionar la xica que els agrada. Espere passar desapercebut entre les persones, no vull ser ni cretí ni tindre cap etiqueta. Encara sort que tinc al meu germà, que ahir em va donar alguns consells per a sobreviure en aquesta selva. Em va dir que mai entre al bany dels xics, que no em diria el perquè i que si soc atrevit ho descobriré pel meu compte. També em va dir que no siga un xivato, que podria morir si ho soc. Supose que ho deia amb to irònic. 

·          ·          ·

Demà serà el primer dia a la universitat. Sempre m’he imaginat la universitat com un lloc molt formal i replet de persones que només busquen formar-se i endinsar-se al món laboral. Espere que siga un curs fàcil. Ho he passat prou malament el curs passat, i no pense estressar-me per cap examen.

Abdessamad Benalia. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

________________________________________________________________________

I ara

El meu germà i jo jugàvem a veure qui recorria primer la séquia. Després aplegàvem a casa amb fang fins als calçots i la iaia, tirant fum per les orelles, ens marmolava. Però érem nens, i réiem fins que ens queien les llàgrimes.

Des d'aleshores, no han deixat de caure, cada volta amb més intensitat, més salades i que fan mal, fan mal als ulls i fan mal al cor.

Ara estic en una altra ciutat.

Una ciutat on no tinc séquies per recórrer, ni un germà prop a qui fer l’esqueta.

Ací no trobe el fang on embrutar-me, ni sentiré la iaia marmolar.

I si no tinc res, ara com ric?

I és quan trobe una altra manera de tornar a riure, de tornar a ser un xiquet.

Lluna Borràs. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Ja no ets un xiquet

Quan era xicotet era un xiquet molt divertit i m'agradava molt anar amb els meus pares a qualsevol lloc, anar amb la meua família a la platja, a la piscina… Tu saps que quan deixen de divertir-te eixes coses, saps que estàs canviant i que ja no eres com abans. T’adones que ja no ets un xiquet quan no jugues tant amb els teus cosins i amb el teu germà, quan ja no vols anar quasi amb la teua família a diferents llocs, quan et centres més en els estudis o en els teus interessos que a jugar i divertir-te. També quan el teu cos canvia. Vaig saber que ja no era un xiquet quan vaig començar a fer coses per mi mateix, a pensar en el futur que m'espera i a preocupar-me per ell. 

Javier Romaguera. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Enamorat

Mai podré oblidar com es van assabentar els meus pares que m’agradaven les persones del mateix sexe que el meu. Sempre he sigut un xiquet que ha preferit jugar amb nines abans que amb cotxes i dinosaures. En els meus temps això estava mal vist i ma mare sempre em castigava. Al pati del col·legi mai he jugat al futbol i sempre rebia insults per anar amb les xiques. Un dia, quan tenia 15 anys, vaig conéixer a l’institut un xiquet amb qui vaig encaixar molt bé. Passàvem totes les vesprades junts i anàvem a la placeta de baix de casa a menjar pipes mentre miràvem els xics que jugaven a futbol.  Als dos mesos de conéixer-lo em vaig adonar que m’agradava i ell em va confessar que tenia els mateixos sentiments per mi. Ma mare estava molt contenta perquè després de tant de temps em veia jugar amb un xic. Fins el dia que li vaig contar que m’agradava. “Mare, estic enamorat d’ell”. En el moment que vaig pronunciar eixa paraula em vaig adonar que ja no era un xiquet. Ja havia crescut.

Lluch Martínez. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

De la infantesa a la joventut

Òbric els ulls. Veig el meu voltant. M’alce del llit. Estic content. Vaig a l'escola. Aprenc. Arribe a casa. Tinc el dinar fet. Genial! Macarrons! Vaig al parc amb ma mare. Que bé! Está el meu millor amic. Juguem. El meu amic no m’ha deixat la seua pilota. Plore. El meu enemic em deixa la pilota. Tornem a ser amics. Em vaig a casa. Mon pare m’ha fet el meu sopar preferit. Per què havia plorat abans? Me’n vaig corrent a dormir. Estic esgotat de jugar. Òbric els ulls. Una altra volta m’he d’alçar? Vaig a l’insitut. Discutisc amb el meu amic i no perquè no m’ha deixat la pilota. He d’estudiar. He d’anar a tal lloc. He de posar un somriure en la meua cara. No m’abelleixen les típiques preguntes de: “Estàs bé?”. No les suporte. Em dedique a dir: “Sí, ara ho faré.” Estudie. No tinc temps d’eixir. Sope ràpidament. Me’n vaig a dormir. Òbric els ulls. Potser la vida no és tan roïna. Tinc molts anys per davant. Tinc ganes de menjar-me el món. He solucionat el que portava per dins. Per fi, puc posar un somriure sincer a la meua cara. 

Mireia Villalba. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

De nena petita a adolescent

Encara recorde els dies en què anava a l’escola, era petita i sols pensava a anar al parc per les vesprades i passar hores i hores jugant fins que es feia hora de tornar. Una vegada en casa sols pensava a ser la primera a agafar el comandament de la tele per a posar el que a mi m’agradava. La possessió del comandament era la primera causa per la qual ma casa es transformava en un camp de batalla on ens enfrontàvem el meu germà i jo. Aquests conflictes aplegaven a la fi amb els plors d’un dels dos, normalment els meus. 

Ara ja sóc a primer de batxillerat, les coses han canviat. Em passe el dia estudiant, ja ni tan sols pense a veure la tele, encara que les baralles amb el meu germà continuen per altres motius. A l’institut ens parlen de la selectivitat, a mi no m’agrada pensar en allò de prendre decisions que marcaran el meu futur, però ja no em puc lliurar. I ara, després d’anys pensant en què anava a estudiar, crec que ja tinc una idea, però em fa por equivocar-me i acabar estudiant alguna cosa que no m’agrade. 

Nadia Hortelano. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Armari

Em sentia prou espantat. Anant al pati, em vaig creuar amb l’Ortiz, que era violent i astut i mala gent, i a més a més homòfob. Solia clavar-se amb mi dient-me que feia fàstic i que no estava bé ser maricón i que anara al bany de les xiquetes i que no era un home de veritat. Però cinc anys durà la meua paciència, i quan em vaig cansar, vaig fugir, canviant-me d’institut i fent amics i eixint de l’armari. Vaig estar dos anys a l’antic institut i uns altres dos al nou sabent que era homosexual sense dir-ho a ningú, perquè feia vergonya i fàstic i era de desviats i de gent dolenta, però vaig traure força d’on no hi havia i vaig confessar al món el meu xicotet secret. I em canvià la vida, obrint-me les portes a l’amor i als amics vertaders i a estimar-me a mi mateix. I ho faig, encara que encara em coste, per la marca inesborrable que ha deixat en mi l’antic institut.

Rubén Castillo. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

Els somnis sí que es fan realitat

Des de menuda sempre he pensat que vivia en un somni, i que a poc a poc tot es feia realitat. Encara que quan em vaig fer major em vaig adonar que la que estava aconseguint que tots els meus somnis es feren realitat era jo, a poc a poc ,temps al temps, però sense parar de lluitar.

Vaig anar creixent, i cada vegada veia els somnis més a prop. Etava aconseguint tot el que em proposava des de menuda. I en eixe moment em vaig adonar que quan ma mare tenia raó, quan, en la meua infància, em feia vore que si intentes lluitar per tot el que vols, per molt complicat que siga, ho acabes aconseguint.

Ara que he crescut, veig les coses més complicades, però tinc clar que, passe el que passe, sempre continuaré lluitant i somiant igual que abans.

Tania Monte. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________

De la infantesa a la joventut 

El pas de la infantesa fins a la joventut passa per l’adolescència, una etapa en què som com la plastilina, és a dir, ens podem moldejar segons les influències externes. Aleshores, és el moment més important en el desenvolupament personal. Depén de la teua situació socioeconòmica, i la intel·ligència o la imaginació, i la educació familiar. Pot ser una etapa feliç o pot resultar frustrant. És el moment en què més s'ha d'aprendre, i vas deixant el temps de la infantesa, i apropant-te a convertir-te en adult. I en això estem. Fent figuretes de plastilina de l’adult que serem. Provant motles.

Toni Chengelova. 1r BAT B

IES Josep Maria Parra. Alzira

______________________________________________________________________________