IES DIDÍN PUIG. Guadassuar
València-Buenos Aires
14 de gener de 1948, els meus germans i jo havíem
estat informats que avui havíem de començar a fer-nos les maletes perquè ens
n’aniríem de viatge a Argentina. Jo no sabia ben bé què significava tot allò
però intuïa que no seria un simple viatge d’anada i tornada. Feia quasi deu
anys que havia acabat la guerra però el pas del temps no havia canviat la
nostra situació econòmica. De fet, els meus pares cada vegada ens podien donar
menys per menjar, i així una temporada que es lluitava al nostre poble vam
haver de deixar la nostra casa. El meu pare va posar un matalàs que era de
fulles de dacsa en un carro i ens hi va posar a tots els germans.
Erem quatre, i dalt col·locà un matalàs igual per
tapar-nos del fred, i amb el carro espentat per les dues vaques que tenia el
nostre avi a la granja, ens n’anàrem a la muntanya durant quasi tres mesos.
Ens vam haver d’acomiadar dels nostres amics una
vegada que els pares ens confirmaren que així seria, que emigraríem a Argentina
per poder viure millor. No sabíem quant de temps estaríem per això ens espantava
viatjar per tant de temps a un país desconegut, tot i que en podíem entre la
llengua.
Laura Signes. 2n de batxillerat
Canvi inesperat
I de sobte, tot havia canviat. Ho deixàvem tot
enrere per un temps. O això pensàvem. La mare em va dir que fiqués dins d’una
bossa la meua roba i tots aquells records que no volgués perdre. No sabia fins
quan estaríem fora.
La guerra amenaçava de destruir la ciutat i
nosaltres estàvem en perill. El pare estava al front lluitant per la llibertat.
Mitjançant cartes, sabíem que estava viu i ens havia avisat que fugírem de
Barcelona. Caminàrem durant dies fins que arribàrem a aquell niu d’exiliats.
Tots amb el mateix destí i amb un profund sentiment d’enyorança i incertesa.
El meu germà començà a fer serveis per als soldats.
Jo, mentre, jugava amb els altres nens i parlàvem de com era la nostra vida
abans de la repressió i la violència. Els dies es feien eterns. Vivíem en
condicions pèssimes ja que menjàvem el que podíem i el fred era insuportable a
l’hivern. El silenci i l’amargor predominaven en l’ambient.
Finalment, vam rebre una carta del pare. La guerra
havia acabat però no estàvem segurs a casa. Ens vingué a buscar i creuàrem els
quatre la frontera fins al port on ens esperava un vaixell que ens portaria a
una nova vida.
Maria Martínez. 2n de batxillerat
Desprevinguda
Fa cinc mesos que va començar la guerra el meu país,
Ucraïna. I solament dues setmanes des que me’n vaig anar a un altre lloc per
estar més segura amb la meua família, més ben dit amb ma mare i el meu germà.
Quan estava a Ucraïna, durant els primers mesos de
la guerra, no havia passat res pel voltant d’on jo vivia, i això ens permetia
viure amb certa tranquil·litat. No
obstant això, mon pare solament eixia de casa per anar a l’empresa que tenia.
De sobte, quan feia ja tres mesos que la guerra havia començat, sentírem una
bomba molt a prop, hores després ens assabentàrem que havia caigut al costat de
l’empresa del meu pare. Quan a la nit ell arribà a casa, ens digué que havia
comprat tres bitllets d’avió per marxar a França, però no podia anar amb
nosaltres perquè havia de lluitar amb el seu país. Aquella nit, que la recorde
com si fora ahir, vam haver de fer la maleta molt ràpidament per agafar un avió
a la matinada, sense tindre ni tan sols l’oportunitat de pegar una última
abraçada als nostres familiars.
Ara em trobe a França, i he de dir que se m’està
fent difícil adaptar-me a la nova situació. És molt trist que amb un obrir i
tancar d’ulls he passat de tindre tot a no tindre res, de tindre tota la meua
vida construïda, a haver de construir-la.
Clara
Oliver. 2n de batxillerat
Emigrar
Enmig de la mar en què em trobe, aquella que ben
entrada em sembla un oceà, una onada -que a la vegada impulsa la barca avant-
em trau, de dins, una nova realitat: ara sóc un emigrant que fuig de la terra
on ha viscut tota una vida.
Però no és fins a la meitat del trajecte que es para
el món al teu davant i, tot i que el temps vaja més ràpid que mai, el teu cap
es deté de sobte i bull de preguntes sense resposta.
Ara no hi ha marxa enrere, repetisc, però la part
difícil està encara per vindre. El mateix destí m'ha fet triar si quedar-me i
morir, o fugir.
Córrec i no agafe més del que em cap en la butxaca,
i la por que se m'apega al cor, sabent que el que deixe ho perdré per a sempre.
Sé que una part de mi morirà juntament als records, que seran eternament ferida
oberta, potser tapada amb un suau tel ďesperança.
Em consola pensar que, d'alguna manera, tots som
emigrants. Emigrants d'ací i d'allà, de passats que no tornen, d'amistats,
d'enamoraments, de realitats que créiem invencibles. A les nostres maletes portem
el pes d'un temps del qual hem fugit per infinites raons, que en realitat són
una sola: colmar el got i necessitar un canvi. Tots ens hem llançat a una
metàfora de mar imprevisible, amb la mirada al futur i el passat lligat al coll,
intentant enfonsar-nos.
És emigrar de la vida còmoda que teníem perquè ens
adonem que la comoditat ens costava la llibertat. Omplir les butxaques de tot
allò a què, amb records, ens puguem aferrar. I ens llancem a la mar sense vore cap
altra terra a ľhoritzó. Al buit més absolut i desesperançador.
Saps que de cap de les maneres, res tornarà a ser el
que era. Ara és ja impossible recuperar res. El full en blanc, tot disposat
perquè tu escrigues.
Marta Olivares. 1r de batxillerat
A la recerca de la felicitat
Després de tres mesos refugiats, patint una guerra
que es troba en una situació crítica, intentant sobreviure amb dos xiquets
menuts i un home que no sé si tornaré a veure, em veig obligada a marxar,
marxar per protegir-nos.
M'ha costat molt prendre aquesta decisió ja que deixe
enrere el meu país, la meua gent, la meua llar i el meu marit. Però en moments
com aquests he de ser egoista i pensar en mi, però sobretot en els meus fills.
Mai havia experimentat aquest sentiment de por, molta por, la pressió de voler tenir-ho
tot controlat i al mateix temps no tenir idea del que està passant fora del meu
refugi. La sensació de donar-me per vençuda i no vore llum en el camí. Tot açò
és desolador i ha pogut amb mi.
En aquesta nova etapa de la meua vida sols espere
poder aplegar a tindre moments de felicitat, i poder donar als meus fills una
vida digna, després de tant de sofriment. També tinc por, ja que la societat
d'avui dia no ens tracta amb respecte. Però ho aconseguirem, estic segura.
Ana Pérez. 2n de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.