Ací us deixem alguns dels microrelats de l'alumnat de 1r de batxillerat que enguany participa en aquesta edició del Diàleg amb l'escriptora Maite Salord.
Sols l’imprescindible
Vaig obrir el ulls, espantada, adonant-me de l’hora que era; les tres i mitja del matí. Feia mitja hora que hauria d’haver-me alçat, així que vaig botar del llit i comencí a recollir les meues coses, recordant el que la meua veïna em va dir: Sols l’imprescindible. Deu minuts després vaig sentir uns suaus cops a la porta i amb un sospir mirí per última vegada la meua casa.
-Va, afanya’t, que hem d’eixir de la ciutat abans que isca el sol- Beatriu, la meua veïna, ja portava la seua maleta i un gran abric negre amb la caputxa posada.
-No tornarem prompte, no?- ella em mirà de reüll i no digué res fins que portàvem uns quants minuts de camí.
-Ens persegueixen per la religió del nostres pares, xiqueta- vaig assentir amb rapidesa- Considera’t amb sort si alguna vegada tornes a veure aquest carrer.
Aitana Esplugues Moreno
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Quasi com a casa
Vicent arribà a Stuttgart un dimecres de vesprada. Seixanta anys més tard, ho recorda nítidament, una estampa en la memòria més que el record difús que hauria de ser. Abans d’arribar a la residència on compartiria una habitació amb tres hòmens més, passà pel portó de fusta massissa d’una església menuda. Estaven fent missa, i tot i ser ben entrada la nit, l’estança fosca estava plena. S’obligà a recordar la seua ubicació. Pocs dies més tard, abans de començar el seu torn a la Postamt 9, decidí acostar-se a l’església que no s’havia pogut traure del cap. Era la primera vegada que feia servir el tramvia. Es va deixar sorprendre per com era de silenciós, com ahí dalt semblava que estava en un altre món. Hagué de preguntar amb el seu limitat francés a un parell de persones pel camí, però aconseguí arribar al seu destí. Entrà i s’assegué en l'últim banc, intentà fondre-s’hi per passar desapercebut. Tancà els ulls en escoltar el sacerdot parlar en llatí. A València les misses també eren en aquesta llengua, i si mantenia els ulls tancats i es concentrava, podia arribar a imaginar que estava a casa.
Marina Duart Ciscar
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Pau
-Pau!
De prompte el cor se’m va parar. No podia ser que el meu germà haguera sigut disparat tan sols uns pocs metres abans d’arribar a la frontera. Vaig sentir una mà que m’estirà el braç cap a davant. Era un xic un poc més major que anava amb una altra xica. Busquí amb la mirada el meu germà però ja estava en mans del soldat. Tot va ocórrer tan ràpid que quasi sense adonar-me’n ja estava a l’altre costat. Vam córrer fins a arribar a un refugi. Sense quasi poder evitar-ho vaig caure a terra i vaig trencar a plorar desesperadament. Una estona més tard el xic d’abans i la que era la seua germana em contaren que ells, igual que jo, fugien dels soldats russos que atacaven els ucraïnesos. Aquest va ser el pitjor dia de la meua vida, el dia que una part de mi va morir.
Marta Morelló Domingo
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Maria Rosa Vidal Montiel
Fa 140 anys va nàixer la meua rebesàvia, Maria Rosa Vidal Montiel, en un xicotet poble d’Alacant anomenat Callosa d’En Sarrià. Tota la seua infantesa i adolescència la va passar a Callosa i, com aquest poble era tan xicotet, es va enamorar d’un xicot d’allí anomenat Vicente Benimeli. Decidiren casar-se l’any 1899 i van tindre sis fills. L’última filla, Francisca Benimeli, va ser la mare de la meua iaia Remedios. El seu marit era pastor de cabres i passaven moltes necessitats, és per això que quan els seus fills ja no necessitaven que els donara pit, Maria Rosa emigrà a l’Alger, sí, sí, d’on és el meló eixe tan bo, com a mare de llet, ja que la comunitat francesa acomodada que allí vivia requeria aquest servei, encara no existia llet en pols. Cap als 40 anys, tornà a viure a Callosa. En 1950 la seua filla Maria, també emigrà a l’Alger. Un any després va morir l’home de Maria Rosa i, per això, se’n va anar a viure amb la seua filla a l’Alger per buscar la companyia d’ella. En 1954, va esclatar la guerra d'alliberament d'Algèria i en l’any 1958, Maria Rosa hi va morir allí als 77 anys. Les restes de Maria foren traslladades a Callosa. Pocs anys més tard Algèria es va independitzar de França, cosa que va obligar la seua filla Maria a emigrar de nou, però aquesta vegada a Rio de Janeiro, Brasil, però aquesta és una altra història.
Alba Fernández Luz
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Els nazis
Tot comença l'any 1939, quan començà la Segona Guerra Mundial. Jo era alemany però no era nazi, la qual cosa volia dir que si Hitler s’adonava que no li donava suport en mataria o m'enviaria a un camp de concentració amb els jueus o la gent que no el volia acompanyar en la guerra. Abans d'anar-me’n per culpa del nazisme, vaig saber que un amic que era jueu, quan els alemanys nazis s’assabentaren, anaren els militars i el capturaren per a dur-lo a un camp de concentració i així acabar amb la seua vida d'una forma molt dura i trista. Tot açò em va generar un trauma i vaig pensar que quan abans me n’anara millor. Vaig anar a viure als Estats Units, perquè era un lloc apartat del camp de batalla i, a més, era un país amb molta riquesa. El viatge va ser molt difícil, jo no tenia quasi diners i vaig haver de furtar per així poder pagar-me el bitlleta de vaixell. Hi havia molta seguretat i per agafar el mitjà de transport havia de passar molts controls, però al final ho vaig aconseguir i me’n vaig anar.
Pablo Martínez Clérigues
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Buscant una millor vida
Un dia de febrer, jo, Maria Collado, i Antoni Ruiz vam fugir de València. Vivíem als afores en una casa de camp. Antoni es dedicava al camp, mentre que jo anava a les llars adinerades a netejar. Decidirem anar-se’n a França perquè la nostra casa estava destruïda per la guerra i no ens quedaven estalvis. El 26 de febrer marxarem cap a Fougères per a buscar una nova vida i oblidar aquesta. Durant el viatge coneguérem molt de personal que buscava un canvi de vida. Férem grans amics, però un d’ells va morir perquè tenia una gran indisposició, sense remei per a curar-lo. Vam buscar treball per a poder guanyar diners i comprar-nos una casa vora la mar perquè des que vam arribar vivíem tots junts en la mateixa casa de camp. Ens vam dedicar a la veremar durant set anys. Després de cinc anys, ens compràrem una casa a primera línia de platja, ja que era el lloc que més desitjava. Al poc de temps, vam tindre primer a Agustina i després a Sebastià. Ell va morir d’un refredat molt fort als tres anys. Quan Agustina tenia 10 anys, tornàrem a València perquè volíem formar una família en la meva pròpia terra.
Nerea Navarro Rodríguez
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
De ben joves
A casa anem de mal en pitjor. Cada nit escolte ma mare plorar perquè els diners que deu cobrar mon pare no arriben mai a casa, aleshores em proposen emigrar amb la meua germana a treballar. Tenint 17 i 15 anys, anem amb un camió́ amagats cap a França i als dies ja treballe d‘obrer i participe en la construcció de diverses cases. A la meua germana li costa una mica més treball trobar algun ofici que no siga de netejadora però̀, per sort, li ix un treball de cambrera en un restaurant d’un xic que coneix anant a comprar. Estem així 5 anys, amb tot el que guanyem i estalviem, decidim tornar a casa. Tots els diners recaptats li’ls donem als meus pares que es posen ben contents perquè ja poden comprar aquell camp que volien de sempre per collir hortalisses i verdures i així poder guanyar un poc més de diners.
Una migració l’any 1939
Tot estava molt tranquil, quan de sobte va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Aquest fet va tindre conseqüències molt negatives en la societat del moment, el país va haver de passar per un moment de postguerra, misèria i fam que va obligar molts espanyols a migrar. Aquest és el cas concret del meu besavi, un exiliat de la Guerra Civil, que pel simple fet de ser republicà̀ o roig, col·loquialment parlant, es va veure obligat a abandonar la seua llar i marxar per les muntanyes cap a França amb l’única intenció de sobreviure, ja que sinó els nacionalistes els matarien, ves-te’n tu a saber de quina manera. Recordem que en aquell temps al dictador no li donava cap mena de pena manar a matar de la manera més cruel que existeix. Com acaba aquesta història? El meu besavi va aconseguir sobreviure i tornar a València, amb la seua família i els seus éssers estimats, llàstima que molts altres no ho van poder.
Un nou començament
L’any 2009 a Veneçuela van hi haure una sèrie d'atemptats a causa de la inestabilitat política i la mala situació de les persones en aquest país. Mariana i els seus pares decidiren emigrar a Espanya amb els pocs estalvis que tenien per a intentar trobar una vida millor i poder començar de nou. El viatge fins a Espanya no va ser fàcil per les males condicions en les quals es trobaven, però era l'única forma que es podien permetre. En arribar al seu destí, no tenien quasi diners per a poder sobreviure, en el millor dels casos menjaven en menjadors socials i dormien en albergs temporals, encara que hi havia dies que no menjaven res o dormien en el carrer. Finalment, els pares de Mariana van trobar treball; sa mare com a secretària en una empresa i són pare en la construcció. Es pogueren permetre llogar un pis xicotet als afores de la ciutat i Mariana va començar a estudiar en un institut i van tindre un nou començament.
Saúl Ferriols Tomàs
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
D’Espanya a Argentina
Cap a l’any 1945, la meua família i jo emigràrem a l’Argentina per la mala situació del país, ja que eren els anys de la postguerra on hi havia molta pobresa i es passava molta fam. El 13 de maig embarcàrem en el transatlàntic “Cabo San Roque” i ens dirigírem cap allí perquè teníem uns familiars que vivien a Argentina ja feia uns anys i ens havien aconseguit un treball assegurant-nos un millor nivell de vida que a Espanya. Vaig anar acompanyada dels meus dos germans, mon pare i ma mare i una vegada allí el pare començà a treballar cultivant flors i la mare les venia en una floristeria que va obrir. Al cap de pocs anys d’emigrar, mon pare va morir, però la mare va continuar treballant de sol a sol per poder donar-nos uns estudis als tres. Ens vam matricular a l’Escola Mixta de San Martín fins que assolírem el grau superior. Des que va morir mon pare la mare es trobava sola i tenia nostàlgia de la seua terra valenciana, aleshores quan vaig complir disset anys decidírem tornar a València abans que ens casàrem a l’Argentina i establírem una vida allí per sempre.
Mar Montalvà Cepas
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
L’experiència de Nico
Nico va haver de migrar cap a un altre país per la pobresa de la seua família i les condicions en què vivien. El van acomiadar del seu treball i, a poc a poc, tenien menys i menys diners. Ell intentava de totes les formes possibles guanyar diners perquè a la seua dona i els seus fills no els faltara de res. En vista d’aquesta situació, es va veure obligat a viatjar a un altre país. Una vegada a França, lloc on va viatjar per intentar donar-li la volta a la situació, va tindre la sort de trobar un treball, un en què no li pagaven molt, però que li valia per enviar una mica de diners a la seua dona que continuava a la ciutat de València acompanyada dels seus fills. I així va ser com un pare es deixà la vida per aconseguir ingressos i que la seua família poguera viure i menjar. L’home ho va passar malament per estar lluny dels seus éssers estimats, però l’amor i el sacrifici està per damunt de tot.
Javi Agustí González
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Una nova vida
Em diuen Babacar Diagne i vaig decidir eixir del meu país, Senegal, creuar l’Oceà Pacífic i entrar a l’Occident en busca d’una millora de vida a finals dels anys 90. Amb aquest canvi, buscava ajudar la meua família i formar-ne una nova. Anava amb el meu germà major i altres paisans. No sé amb exactitud la llargària del viatge, possiblement al voltant de dues setmanes, en les quals passaren moltes coses negatives, com per exemple, vore com alguns no van poder sobreviure. Gràcies a Deu, jo vaig poder arribar. Després de llargues nits amb molta por, ja vam poder arribar a un territori europeu. Ni tan sols sabíem que era Espanya. Afortunadament, teníem alguns coneguts en el país. Després de dos mesos, vaig estar treballant en uns camps de tarongers a Xàtiva. Allí vaig conèixer José Maria. Ell fou el meu suport, coneixia la vida de l’emigrant ja que es va exiliar a França i, al cap d’uns anys, tornà a Espanya amb influències i fortuna. Ens férem molt amics. A més a més, el fet de trobar-me amb altres senegalesos em feia sentir-me més segur de tot. L’any 2003 ja tenia la vida que buscava. En les vacances de 2004, vaig anar a Senegal a visitar la meua família i també vaig trobar l’amor.
Khoudia Diagne Dieng
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Font d’inspiració
La meua iaia Amparo va arribar a aquest país amb 18 anys, després d’haver deixat enrere la seua família i la seua casa en busca d’una millor vida. Al seu país d’origen, la pobresa i la falta d’oportunitats eren abundants. Així que, sense pensar-ho molt, va emigrar. Després d’un llarg viatge, va arribar a una ciutat desconeguda però la determinació i el desig de tindre un futur la van impulsar a tirar endavant. Els primers anys va haver de treballar en ocupacions mal pagades, però mai es va donar per vençuda. Amb el temps, va aconseguir estalviar prou per obrir el seu propi negoci. A mesura que el negoci avançava, es va casar i va tindre fills, als quals sempre els va inculcar la importància de treball dur i de la perseverança. A dia de hui la meua iaia és una dona major, però continua sent una font d’inspiració́ per a tots nosaltres, la seua història és una prova que la migració pot ser difícil i dolorosa, però també pot obrir portes i crear oportunitats que mai no haurien estat possibles d’una altra manera.
Marta Martínez Sanz
#Diàleg23 #Diàleg23IESEnricSolerIGodes
Què passarà?
Estem en l’any 46, soc Eduardo i me’n vaig a França per aconseguir diners per a poder ajudar la meua família econòmicament. Tinc vint-i-dos anys acabats de complir. Viatjaré viatjar amb tren i tardaré aproximadament setze hores per poder aplegar a París. El que menys em preocupa són les hores del viatge i el que realment em preocupa és que no tindré ningú allí perquè he deixat la família i amics enrere. Estaré lluny de la meva terra, de la meva casa. Amb les úniques persones que em relacionaré seran gent com jo, espanyols que venen a França a aconseguir diners i fugir de la postguerra. Coneixeré Miquel, un xic de Barcelona que emigrarà a França pel mateixos motius que jo. Un any després tornaré a València amb prou diners per poder ajudar la meua família. Desgraciadament quan torne em duré una decepció, el meu millor amic de la infància morirà per culpa de la fam i la pobresa que ha deixat la guerra i això em posarà molt trist, així que ajudaré la seua família econòmicament en la mesura dels possibles.
Héctor Clérigues Piles
#Diàleg23 #IESEnricSolerIGodes
L’esperança
La xiqueta mirava per la finestra de l'avió, sentia l'emoció de conéixer un país nou. Es preguntava com seria la seua nova casa, en un lloc desconegut i lluny de tot el que coneixia. Havia deixat arrere la resta de la seua família i amics, per la decisió de la seua mare d'emigrar per buscar una vida millor. Després de moltes hores de vol, finalment va aterrar en el seu destí. La xiqueta es va aferrar a la mà de sa mare mentre seguien el procés d'immigració. Tot semblava nou i diferent: l'idioma, el menjar, la cultura, la gent. Però, a poc a poc, van començar a construir una nova vida junts els tres. Anys després, la xiqueta ja era una adolescent i s'havia adaptat a la seua nova vida. Recorda amb estima aquells primers dies de por i emoció. En el fons agraïa a sa mare per la valenta decisió d'emigrar sola per tindre l'oportunitat de donar un futur millor als seus fills. Havien deixat arrere tot el que coneixien, però havien trobat una nova llar plena d'oportunitats i esperança.
Carlos Raúl Peña Rivas
#Diàleg23 #IESEnricSolerIGodes
Emigrant de la ciutat d’acollida
El meu nom és Carles i soc de València però feia dos anys que vivia a Ucraïna, a la ciutat de Kíev. Vivia sol i no tenia molts amics perquè encara em costava l’idioma i un dia qualsevol la meua ciutat d’acollida va ser bombardejada per Rússia. Era l’inici d’una guerra. Com que estava sol, no sabia a qui demanar ajuda ni com actuar davant d’aquesta situació. L’únic que vaig fer va ser córrer on veia la gent. Vaig tindre molta sort perquè vaig trobar un autobús, amb moltíssima gent tractant d’escapar d’eixe infern. No va ser gens fàcil, tot el món tenia molta por i havien perdut familiars, amics i coneguts, i escapar era quasi impossible. Entre bombes i tirotejos, la gent que estàvem al bus aconseguírem arribar a Romania i, encara que estàvem vius, per dins ens sentíem com si no ho estiguérem.
Dani Hornos Sánchez
#Diàleg23 #IESEnricSolerIGodes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.