"Un estiu" - IES Sant Vicent Ferrer (València)

 El volcà

(Una habitació acollidora. És de nit. Ana, la mare, llegix un llibre al sofà. Joan, el pare, plega roba. Àlex, de 8 anys, juga amb un ninot a terra. Tot sembla tranquil, però se sent un soroll distant, com un tro llunyà).

Àlex: Què ha sigut això?

Joan: Tranquil, no deu ser res. (Se sent un altre soroll, més fort. Joan mira per la finestra, preocupat. El cel té un to taronja.)

Joan: Bé, Àlex, hora de dormir. Demà tens escola.

Àlex: D’acord… però abans vull beure aigua. (Ana l’acompanya a la cuina. Joan es queda mirant el cel. El soroll s’intensifica.)

Joan: (en veu baixa) Espere que no siga res… (Més tard. Tots dormen. De sobte, un terratrèmol desperta la família. Les llums parpellegen.)

Joan: Àlex, estàs bé?

Àlex: Pare… què passa?

(Toquen a la porta. Un policia crida des de fora.)

Policia: Evacuació immediata! Han d'eixir ara mateix!

(Joan obri la porta.)

Policia: La lava està a pocs quilòmetres. (Àlex agafa el ninot.) Estaran bé, però han de ser ràpids. D’acord?

(Ixen corrent. Fora, el cel és taronja, la gent corre. El policia els porta a un cotxe.)

Policia: Els portarem a un gimnàs. Allà estaran segurs.

(Al cotxe, Àlex mira per la finestra)

Àlex: (en veu baixa) No he de tindre por, heu de ser valents.

Ana: No ens passarà res, Àlex.

(Arriben al gimnàs. Hi ha desenes de persones. Un voluntari els dóna una manta)

Voluntari: Benvinguts. Aquí estareu segurs. Per a tot el que necessiteu podeu recórrer a mi.

Àlex: Mare… i si no tornem mai a casa?

Joan: No et preocupes per això ara, les cases es poden reconstruir. El que importa és que estiguem junts.

Fosc.

Santiago Acebrón (2n Batx. C)

 

 

UN DIA DE FESTA

AITANA- Mamà, mira els focs artificials!!!!

CLÀUDIA- (il·lusionada) T’agraden Aitana?? Són molt bonics, eehh!!!

VÍCTOR- La veritat és que sí. Al final ha valgut la pena fer tot el viatge en cotxe des de València fins a Niza.

CLÀUDIA- Ja et vaig dir que aquesta vegada no vindríem a França només per a estar tancats a casa dels meus pares, com fem sempre.

VÍCTOR-  En veritat, passar dies sencers sense veure la llum del sol a eixa casa m’encanta, eh.

CLÀUDIA- (Amb to irònic) Segur que sí. Agraïx que hui era el Dia Nacional de França, que si no allí estaries veient la novel·la amb ma mare.

VÍCTOR- (rient) Al final m’acabaré enganxant a la novel·la, ja veuràs!

(Clàudia també comença a riure)

AITANA- Però fixeu-vos en els focs!! Que us els perdeu!!!!

(La família observa amb alegria l’espectacle pirotècnic. De sobte, el soroll d’uns neumàtics fa que es giren per veure què ocorre)

CLÀUDIA- (després de girar-se) Què és això???

AITANA- Què està passant????

VÍCTOR- Anem-nos-en, anem-nos-en d’ací ja!!

(agarrant-se de les mans i corrent entre la multitud, la família tracta de fugir el més ràpid que pot)

(Dos dies després)

POLICIA- I ahí és on vau veure el camió.

CLÀUDIA- Sí.

POLICIA- Vau veure el camió i vau començar a córrer.

CLÀUDIA- Sí.

POLICIA- Reconeix aquest subjecte? (ensenyant-li a Clàudia una fotografia)

CLÀUDIA- Sí… (amb ràbia) Sí, el recorde, ell és el del camió.

POLICIA- Està bé.

CLÀUDIA- (amb ira i tristesa) Ell és qui va matar a tota eixa gent innocent atropellant-la amb eixe maleït camió.

POLICIA- L’home ja està detingut i serà condemnat.

CLÀUDIA-  (plorant) Cap condemna farà que oblide eixos crits, la imatge de  les persones sent atropellades, el pànic que vaig sentir pensant que podria perdre a la meua família…  CAP!

GARCÍA ANDRADE, MIREIA.  2n BAtx C

UN DIA AL MERCAT (Tragèdia del bombardeig al Mercat Central d'Alacant el 25-5-1938 a les 11:15 h)

MERXE: Vinga, Laura, que arribarem i ja s'hauran acabat les taronges!

LAURA: Estic baixant, iaia! (Baixa les escales ràpidament, i quan arriba on és la seua àvia li dona un bes. Comencen a caminar cap al mercat Central.)

LAURA: Iaia, deixa'm dur a mi la cistella.

MERXE: Gràcies, filla. (Es queda mirant la Laura)

LAURA: Què passa , iaia?

MERXE: Què t'has fet al monyo?

LAURA: Una cua.

MERXE: Això és de tot menys una cua. Vine, que te l'arregle.

LAURA: Deixa-ho estar, iaia; a més a més ja hi hem arribat. (Entren al mercat i es dirigeixen a la fruiteria.)

LAURA: Iaia, per què no hi ha tanta gent al mercat com abans?

MERXE: Ai, filla, estem en 1938, enmig d'una guerra. Molts se n'han anat al front a lluitar i altres han fugit a l'exili. (amb tristesa).

FRUITER: Bon dia, què voldreu que vos pose?

MERXE: Bon dia, doncs un parell de taronges i quatre pomes.

(El fruiter fica les fruites en una bossa i Merxe les paga. Se senten sorolls molt forts.)

LAURA: Iaia, que són aquells sorolls?

MERXE: Deuen ser avi...

(Tot l'escenari es torna negre. S'escolten crits. Laura i la seua iaia són aixafades amb més persones, pel sostre del mercat, que cau a la vegada que la bomba.)

Gal·la Morant. 2n Batx C

 

La riuada del 57

VEU EN OFF: Casa Calabuig, l’última finca de l’avinguda del Port. 13 d’octubre de 1957

(De nit. Una tempesta retrona amb força. Jose mira per la finestra amb preocupació.)

ELVIRA (removent-se al llit): Pare… No puc dormir.

JOSE (sense apartar la vista de la finestra): És normal, filla. La tempesta no para...

(Isabel, la mare, es mou entre els seus fills, intentant transmetre calma. Maria, de 18 anys, Pepe, de 15, i Quique, de 4, juguen, innocentment sense saber què passa.)

MARIA (a Quique, fent-li pessigolles): Si guanyes esta ronda, et done les postres de demà!

ISABEL (amb to suau, però ferm): Xiquets, prou ja. No sabeu el que està passant ahí fora...

JOSE (Continua mirant per la finestra, cada vegada més tens. Colpegen la porta amb força. Alleujat): Pensava que mai aconseguiríeu arribar-hi a temps! Sort que la mar esta tragant aigua!

CONXA (agafant aire, mentre es treu les sabates mullades): El riu està desbordat… Ens venia darrere! Però hem tingut sort...

( Els veïns comencen a pujar pisos amunt, buscant refugi. Casa Calabuig es converteix en una comuna improvisada. )

JOSE (a tothom): L’aigua de pluja, només bullida! No podem arriscar-nos a emmalaltir.

VEU EN OFF: La nit passa lenta i els següents 3 dies també. Un silenci estrany s’imposa. L’aigua es retira...

(Elvira baixa les escales de la casa i posa els peus al fang per primera vegada. Mira al seu voltant, sorpresa per la destrucció.)

MILITAR (amb un somriure cansat): Menja, xiqueta. Hui toca reconstruir.

(Elvira pren el pa i el mira en silenci. A l’horitzó, el rellotge de la vitrina del bar segueix marcat el temps, immòbil.)

VEU EN OFF: Aquest rellotge segueix marcant els temps des dels temps de l’avi d'Elvira Calabuig Gimenez fins avui en dia.

Marc Rivera. 2n Batx. C

 

Les flames en la finestra

Mireia (mare, 38 anys)

Jaume (el seu fill, 10 anys)

Marcos (veí, 50 anys)

Irene (bombera, 34 anys)

(El foc devora la façana de l'edifici. El fum ascendix en espirals denses. En un pis alt, Mireia i Jaume estan atrapats. La finestra és la seua única eixida. Des d'un altre balcó, Marcos observa l'escena i reacciona.)

MIREIA: (amb els ulls enrogits, cobrint a Jaume amb el seu cos) No mires, carinyo. Tot estarà bé.

JAUME: (tremolós, estrenyent el seu peluix contra el pit) Mamà, no vull quedar-me ací…

MARCOS: (des del seu balcó, amb el rostre brut pel fum, amb força) Mireia! La paret encara aguanta, intenta creuar!

(Les flames avancen per l'habitació. La calor és insuportable. Mireia mira l'espai entre els balcons, molt gran, molt perillós.)

MIREIA: (desesperada, negant amb el cap) No puc… Jaume és molt xicotet…

(Des del carrer, Irene observa l'escena. S'ajusta el casc i agarra la corda de descens.)

IRENE: (decidida, activant la ràdio mentres se subjecta a la corda) Vaig a per ells. No hi ha temps.

MARCOS: (estén un llençol entre els balcons; amb els braços tibants)

Mireia, passa-me’l! Et promet que l’agarre!

(Mireia dubta. Mira a Jaume, després a les flames que devoren la cortina. Sap que no hi ha més opcions i tria confiar.)

Irene Martínez. 2n Batx. C

 

El volcà

(La família Gràcia està esmorzant al menjador. Víctor, el germà major, hi entra corrent.)

 

VÍCTOR: Pare, mare! Enceneu la televisió, ràpid! 

MARTA: Què passa, fill? (Va cap al televisor i l'encén)

REPORTERA: Hui estem ací, a La Palma, perquè el volcà ha entrat en erupció. Us preguem a tots que evacueu el lloc immediatament.

(Marta s' alça, i treu el cap per la finestra; Alba, la filla menuda, fa el mateix)

ALBERTO: Per això hi havia tremolors aquest matí. Xics, hem d'agafar totes les coses i eixir de seguida.

ALBA: Pare, que està passant?

ALBERTO: No et preocupes. Ves a la teua habitació, agafa una motxilla i guarda el més important. 

(Alba se'n va i Víctor fa el mateix)

MARTA: Vaig a agafar tots els diners i les targetes, agafa tu tots el documents. (cadascú va cap a una sala diferent)

ALBA: (en la seua habitació) No sé quines coses agafar; el pare m'ha dit que agafe el més important… Però tot ho és. Després tornarem a casa?

(Alba comença a agafar peces de roba. Víctor també dubta)

VÍCTOR: Aquesta situació és molt complicada, em sap molt greu haver d'agafar les nostres coses i deixar la casa.

(Marta i Alberto estan agafant tot el que consideren l'important)

MARTA: Tot això es una desgràcia, espere que la nostra casa no tinga molt danys.

ALBERTO: Cal que tingues esperança; vaig a cridar als xiquets perquè ens n'anem ja.

(La família es reuneix al menjador i repassen el que porten. Abandonen la casa pesarosos)

Inés Tomàs. 2n Batx. C

El foc

Agustí(fill) 

Arantxa (filla) 

Marc (pare) 

Mireia (mare) 

Bomber 

Paula (seguretat del edifici) 

AGUSTÍ: Bon dia, Arantxa 

ARANTXA: Bon dia 

AGUSTÍ: On estan els pares ? 

ARANTXA: No tinc ni idea 

AGUSTÍ: Els vaig a cridar per telèfon. 

(Apareixen flames a les plantes principals de l’edifici)

MARC i MIREIA: Per favor, ajudeu als nostres fills, que es troben a la tercera planta

Bomber: Per favor, cal esperar.

MARC i MIREIA: No podem esperar 

PAULA: Quanta gent falta per eixir? 

MARC i MIREIA: Els nostres fills 

(Paula ajuda la gent de les plantes baixes a eixir. Agustí i Arantxa no s’adonen del que passa. Sent crits. Agustí es gira cap a les escales. Veu gent baixant amb pressa, i el fum comença a estendre's.) 

Agustí: Arantxa, què està passant? 

ARANTXA: No ho sé 

(Els dos baixen corrent i veuen a Paula ajudant a una dona gran a eixir.)

PAULA: Xics! Heu d'eixir d'ací! Hi ha un incendi! 

AGUSTÍ: I els nostres pares?

PAULA: Estaven buscant-vos! 

(Marc i Mireia intenten passar la cinta de seguretat per entrar.)

MARC: No podem deixar els nostres fills sols! 

BOMBER: Per favor, deixeu-nos fer el nostre treball! 

(El foc augmenta. Agustí i Arantxa s’adonen del perill. El fum es fa més espés, i els bombers es preparen per entrar. Agustí i Arantxa es miren, preocupats.) 

AGUSTÍ: No podem quedar-nos sense fer res! 

ARANTXA: Però és massa perillós! 

(Un bomber ix de l’edifici amb dos xiquets en braços. Són els fills de Marc i Mireia. Els pares corren cap a ells, plorant d’alegria.) 

MARC: Esteu bé? 

Xiquets: Sí, però teníem molta por! 

MIREIA: Gràcies, gràcies! 

(Paula i els bombers continuen traient gent)

Bomber: L'important és que tots esteu bé.

(La família s'abraça)

Samuel Covela 2batx C 

 

Un vol

(27 de març de 1977. Per megafonia se sent que les condicions climatològiques són dolentes per a l'enlairament dels avions, però no es cancel·len els vols. Guillermina, Basilio i José esperen per a abordar el vol 4805 amb destinació Amsterdam)

-Basilio: ja tinc ganes d'arribar a Amsterdam. Vull veure la casa d'Anne Frank. 

-Guillermina: jo espere que puguem viatjar amb tranquil·litat, que el clima m'està preocupant.

-José: (a Guillermina) no et preocupes! Si no ho han cancel·lat el vol serà perquè es pot volar perfectament. 

(En l'aeroport de Los Rodeos ja donen l'avís d'abordatge. Guillermina, Basilio i José pugen a l'avió) 

-Pilot: estimats passatgers del vol 4805 de l'aerolínia KLM amb destinació Amsterdam, en breu començarem amb l'enlairament, així que corden-se els cinturons. 

-Guillermina: (nerviosa) resaré perquè tot isca bé. 

-Basilio: (a Guillermina) ens estàs posant nerviosos fins a nosaltres! 

(S'escolta la col·lisió amb un altre avió. A les notícies es diu que han mort 583 persones.) 

-Basilio: (cridant) Guillermina, desperta! 

-José: (a Basilio) no t'escolta, ja no estem amb ella. 

(L'escena s'enfosqueix. Guillermina està asseguda, desorientada, enmig dels enderrocs. Les seues vestimentes estan trencades, només veu fum.) 

-Guillermina: (amb una veu lleu) José... Basilio... On esteu? 

(S'escolta un ressò de les seues veus repetint el seu nom. De fons, sirenes i crits de bombers.) 

Bomber: Tenim una supervivent!

(L'escena s'enfosqueix de nou mentre s'escolta el so d'un batec lent, com un cor que no vol parar de bategar)

Sebastián Covela 2n Batx.  C 

 

Última parada 

(Una família viatja en caravana cap als boscos de Los Angeles. Van cantant, amb les finestres baixades, sentint la brisa calenta de l'estiu. El paisatge és sec, muntanyenc, però bonic. En la ràdio esmenten un incendi forestal en una altra zona. No hi paren atenció perquè estan jugant a les cartes mentres canten. Decidixen parar en una gasolinera abans de desviar-se a una carretera secundària. Tot sembla normal.) 

AXEL (apagant el motor de la caravana): Vaig a pel menjar. No tarde. 

BEA (baixant amb els xiquets): D'acord, busquem un lloc amb ombra. 

(Els xiquets corren. Un trepitja una pedra. L'altre estira els braços, bastants avions passen pel cel.) 

DANIEL: Fa una olor rara. 

LUCAS: Com a fusta cremada. 

(La mare alça la vista. Observa a la muntanya una línia taronja que es desplega com un fuet. La calor sembla intensificar-se de colp.) 

BEA (arrufant les celles): Veniu ací! 

(El vent canvia. Una ràfega de calor els embolica. En segons, cendres suren com neu bruta. L'olor de fum es torna insuportable.) 

DANIEL (tossint): Mamà… 

(El cel ja no és gris. És roig.) 

BEA (cridant cap a la botiga): Axel! 

(Des del pujol, el foc descendix ràpidament. Tot crema. No hi ha temps.)

BEA (tirant dels xiquets cap a la caravana): Ràpid, ràpid. 

(Les flames arriben a la carretera. La mare tracta d'obrir la porta de la caravana, però les mans li tremolen. Els xiquets ploren.) 

LUCAS (plorant): Papà… 

(Des de la botiga, el pare corre. El seu rostre és pur terror. Les flames ja envolten l'estacionament.) 

AXEL (cridant): No us mogueu! Vaig! 

(El foc és un mur. La caravana cruix i hi ha una explosió. Després, res. Silenci. Només el so de les flames, devorant-ho tot.)

Paula Marco. 2n Batx. C

 

UNA NIT PER OBLIDAR 

(L’escenari està ple de llums de colors. Se sent música pop a tot volum. Ariana Grande en directe! Paula i Julia estan entre el públic, cridant i saltant. Canten, ballen, ho graven tot amb el mòbil.)

PAULA (emocionada) 

—No m’ho crec, Julia! Açò és increïble! 

JULIA (saltant d’alegria) 

—Aquesta és la nostra nit! 

(Un soroll fort ressona per tot el pavelló. Un esclafit. BOOM. Un segon de silenci. Després, crits. Plors. Pànic.)

PAULA (desorientada, tremolant) 

—Julia! Julia, on estàs?! 

(Fum. Olor de cremat. Gent corrent. Empentes. Paula mira per tot arreu. El cor li batega massa ràpid. 

JULIA (des de terra, amb veu dèbil) 

—Paula… 

PAULA ( es gira i veu Julia caiguda, la cara plena de pols, un tall al braç.amb llàgrimes als ulls)

—Què ha passat? 

VEUS (espantades) Una bomba…! Un terrorista…! 

Paula PAULA ( agarra la mà de Julia amb força. Tremolen. Amb urgència) 

—Hem de eixir d’ací! 

(Corren entre la multitud. Fora, sirenes, crits, llums blaves. S’abracen, amb la mirada perduda. 

Fos a negre. 

                                                                                Valeria Boix Alvarez 2nBatxC

 

SENSE TÍTOL

(Una parella passejant pels carrers de Torrent.)

Carles: Tu creus que va a ploure?

Marta: No ho sé, encara que diuen que ací hi ha una dana, no ha plogut ni gota.

Carles: La meua àvia de Requena m’ha cridat dient que hi plovia molt ahí.

Marta: Si serà una pluja forta d’aquestes que hi ha cada tant.

(Continuen caminant i es topen amb un amic de Carles.)

Rubèn (alegre): Pero Carles quant de temps.(mira a Marta) Aneu de cita?

Carles: Sí, anem a sopar  a un restaurant italià.

Rubèn: No us recomane anar.

Carles: Per què?

Rubèn: El meu pare m’ha dit que és possible que vinga una riuada per les pluges

Carles: I això com ho sap?

Rubèn: Perquè la meua àvia li ha cridat dient que al poble baixava una gran tromba       d’aigua.

Carles: No crec que arribe fins ací.

Rubèn: Jo evitaria eixir de casa. Millor prevenir.

Carles: Gràcies per advertir-nos, però ens n'anem a sopar igual-ment.

Marta: Sí, que fa molt que no teníem temps per a nosaltres.

(Marta i Carles sopen al restaurant.)

Marta (mirant la finestra): Mira Carles, Rubèn tenia raó, està baixant aigua pel carrer.

Carles (sorprès): No m’ho puc creure.

Marta: Què fem?

Carles: Vaig pel meu cotxe que està ací a prop i ens n'anem a la meua casa.

Marta (preocupada): Pero ràpid que el nivell de l'aigua pot pujar.

Carles: Seré ràpid, no et preocupes.

(Carles ix per la porta mentre Marta espera. Després d’uns minuts el nivell de l’aigua

puja dràsticament i Marta veu passar a Carles dins del cotxe sent arrossegat per una 

riuada de fang, escombreria, vehicles i alguns vianants.)

Marta (cridant desesperada): Carles ix del cotxe per favor!!!

(Marta no va tornar a veure a Carles…

                                                                                                          Hose Brun  2n batx. 

 

EL LLEGAT SUBMERGIT

Personatges:
Carmen: Dona major, patriarca de la família.
Pablo: Fill de Carmen.
Ainhoa: Néta de Carmen.
Aigua: personificació de la inundació.

L’escena es desenvolupa en un saló antic. L’aigua arriba als genolls. Carmen està damunt d’una taula envoltada d’objectes flotant.

CARMEN: (Mirant al seu voltant amb desesperació) ¡Les meues fotos! ¡Els meus records! Tota la meua vida en aquesta casa…  i ara l’aigua s’ho emporta tot.

AIGUA: (Xiuxiuejant) Puge, puge…

(Entren Ainhoa i Pablo, amb l’aigua fins als genolls, agitats).

PABLO: Mare! ¿Què fas encara ací?  Hem d’anar a una zona segura!

AINHOA: (Preocupada) Senyora Carmen, l’aigua puja ràpid, agafe la meua mà.

CARMEN: (Sense moure’s) Ací estan els nostres records, els mobles que vam construir junts… (Xiuxiuejant que en pau descanse).

AIGUA: (Cada vegada més alta)  Memòries que flueixen…

PABLO: Mare, entenc el teu patiment, però no podem endur-nos-ho tot.

AINHOA: (Pren un àlbum) Podem salvar algunes coses, les més importants.

CARMEN: (Mira a Ainhoa amb cara de sorpresa) I com tries entre els teus records, joveneta?

AIGUA: (Creixent encara més) Tic… Tac… La història s’ofega.

PABLO: Tu eres la nostra història viva. Vine amb nosaltres.

AINHOA: (Assentint amb el cap) Ens podrà contar les històries de nou, estan en el seu cor.

CARMEN: (Alçant-se lentament) Està bé, aniré amb vosaltres. (Mira al seu voltant amb llàgrimes) Adéu, companya de vida.

AIGUA: (Resonant) Allò material se’n va, però els records perduren…

(Els tres es dirigeixen a l’eixida. La llum es difumina mentre l’aigua envaeix el saló).

                                                                                           Marcos Llinás. 2n batx.

 

SENSE TÍTOL

 Va ser un dia de molt gris i de molts núvols, Maria i Sofia van fer la seua rutina habitual, a l'estar en casa dinant després d'haver tornat Maria del treball i Sofia de l'escola  van parlar de com havia anat el seu dia.

-Maria:Què tal? Què has fet el dia de hui?

-Sofia: Vaig parlar amb Carla pel matí, ella em va dir que n'hi havia una oportunitat de fer un intercanvi per dos mesos.

-Maria: Sí, a on?

-Sofia: A França, però sols poden participar els de francés.

Va sonar de sobte un fort soroll en els telèfons de Marta i Sofia, era una alerta. S'escoltava com també sonaven els telèfons dels veïns. El que elles no sabien és que venia una riuada que destruiria carrers, cases, parcs, comerços, vehicles i moltes coses més. Aquesta acabaria amb la vida de moltes persones i causaria un gran trauma per a algunes.

                                                                                                           Sanie Yyldyz  2 Batx.

SENSE TÍTOL

(És 28 de setembre del 2018, Sandra, Mònica Teo i Joan estan en una platja de Palu, Indonèsia, quant de sobte els sona l'alarma d'emergència al mòbil de tots.)

Teo (Alertat, llegix el missatge en alt ): “Perill de possible terratrémol a la seua àrea, si es troba en una zona costanera, evacue zones altes per risc de tsunami”.

Joan (Aempeus): Vinga va, hi ha que anar-se d'ací.

Sandra (Assenyala un turó a prop seu): Anem allà, és el lloc més alt que hi ha per aquí.

(Teo es fixa que l'aigua ha començat a retirar-se, molt ràpidament.)

Teo (Espantat): Xics mireu l'aigua.

(Quan els altres es giren per a veure la mar, l'aigua ja ha retrocedit molt, des de lluny es comença a formar una onada gegantesca.)

Sandra (Morta de por): Mare meua…

Joan (Tot i la por aconseguix articular paraula): CORREU!!!

(Tots quatre comencen a córrer cap al turó mentre que l'ona s'acosta a la costa a gran velocitat. Mònica s'entropessa i cau a terra, per a aquest moment l'onada ja ha tocat terra.)

Teo (S'acosta per ajudar Mònica): Estas bé?? Vinga no hi ha temps per perdre.

Mònica (Que es posa dreta dolorida): Sí, gràcies.

(Joan i Sandra no s'han aturat i ja són a dalt del turó.)

Mònica (Mirant cap a l'onada/mar): No arribarem, Ara que??

(Teo mira al seu voltant fins a trobar un arbre força alt.)

Teo (Mentre guia a Mònica): Anem a l'arbre.

(Joan i Sandra miren l'escena des de dalt del turó, la tromba d'aigua els sorprén i Teo i Mònica desapareixen de la seua vista.)

Sandra (Des de dalt del turó): Xics? Esteu bé?

Teo (A dalt de l'arbre): Estem bé!!!

Carla Escudero   2 Batx.

EL SEGON D'ABANS

(Llum càlida. Una habitació d'hotel modesta. Les maletes a un costat i una finestra oberta que deixa entrar el soroll de la ciutat. Lluny, una sirena. Els últims batecs del dia.)

Marta (tirada al llit, mirant el mòbil)

— A quina hora eixim demà?

Anna (des de la finestra)

— A les nou. Si no ens perdem com hui.

Carlos (somrient, fet costat a la paret)

— No tornarem a agafar aquell taxi, això segur.

(Un soroll profund, com si vinguera des de les entranyes de la terra. Tot queda en silenci uns segons. Només la respiració d'Anna, lenta, sospitosa. Després, una sacsada brusca.)

Marta (espantada)

— Mare? Quin… quin ha sigut això?

Anna (amb la mirada clavada al sostre, paralitzada)

— Carlos…

(Les parets tremolen. Els quadres cauen. L'aigua dels gots tremola com si bollira.)

Carlos (amb la veu ferma, però amb por en els ulls)

— Baixem. Ara!

Anna (agafant Marta de la mà)

— Tranquil·la, amor… només és un xicotet terratrémol…

(Marta assente, però no s'ho creu. La mà de la seua mare sua. L'edifici cruix i el sòl es mou sota els seus peus cada vegada mes ràpid. Marta comença a plorar.)

Carlos (cridant)

— No us pareu! Córrer!!

(La llum s'apaga. El brusc trontoll cessa. Després d'uns segons de silenci la pols plena l'aire i només queden agonia i crits desesperats de la ciutat. La porta s'obri i la foscor els engul. On estan?)

(Potser només els quedava el segon d'abans.)

Inés Medel  2n BAXT

QUAN LA MAR ES VA ENFADAR

(Els personatges es troben en el saló d'una casa. Mentre Lucia juga amb les seues nines asseguda damunt de la catifa, l'àvia Clara la mira amb afecte mentre està asseguda en el sofà prenent-se una tassa de te).

-Lucia: Àvia alguna vegada has tingut por de veritat?

-Àvia Clara: Sí, una vegada. Tenia més o menys la teua edat.

(Lucia deixa de jugar amb les nines i escolta a la seua àvia atentament)

-Lucia: I què va passar?

(L'àvia va respirar profund i amb una veu tremolosa va començar a contar-li la història)

-Àvia Clara: Era un dia plujós, el vent bufava amb molta força i la mar estava més regirat del normal. Jo vaig traure el cap a la finestra i vaig veure que la mar estava molt a prop, la meua mare per a tranquil·litzar-me em va dir que no passava res, però les dos estàvem bastant preocupades.

Uns minuts després algú va tocar a la porta amb insistència. Quan obrim vam veure que era el nostre veí, anava xopat i molt nerviós ens va dir que ens havíem d'anar que s'acostava l'ona. Jo vaig començar a plorar, no volia deixar la meua casa on tenia tots els meus records, però no vam tindre una altra opció. Vam eixir corregent i anàrem al pujol més alt. Des d'ací vam veure com el tsunami arrasava amb la nostra casa.

-Lucia (murmurant): Llavors ho vau perdre tot?

(L'àvia Clara va assentir)

-Àvia Clara: Tot, menys la vida, que això és el que realment importa.

(Lucia deixa les nines i s'acosta a abraçar a la seua àvia.)

-Àvia Clara (acariciant-li el pèl): Les coses es poden reemplaçar però les persones no.

María Cordero   2° batx.

SENSE TÍTOL

( Vesprada del 29 d'octubre a Castellar. El cel està negre .Trons llunyans. JUAN CARLOS i el seu germà, ADRIÁN, són al menjador de casa. JUAN CARLOS mira per la finestra com la pluja cau amb força.)

-JUAN CARLOS (fent una foto amb el mòbil)

Això comença a fer mala pinta…

-ADRIÁN (sense apartar la mirada del mòbil)

Exagerat com sempre. És només una tempesta.

(Un soroll sord. L’aigua irromp per sota la porta. En pocs segons, cobreix el terra de la planta baixa.)

-JUAN CARLOS (cridant)

Adrián, corre! Això va massa ràpid!

(Intenten bloquejar la porta amb tovalloles, però és inútil. L’aigua puja pel primer esglaó de l’escala. Corren cap al segon pis.)

(Nit. La casa està a les fosques. L’aigua ha arribat a l’escala. JUAN CARLOS i ADRIÁN, amb llanternes a la mà, obren la finestra del terrat i pugen amb dificultat.)

(Fora, la ciutat ha desaparegut sota una massa d’aigua fangosa. S’escolten crits llunyans. Un cotxe sura carrer avall com un vaixell a la deriva.)

-ADRIÁN (tremolant)

No pot ser… mai havia passat res així…

(JUAN CARLOS s’asseu sobre les teules, moll fins als ossos. Mira el mòbil: sense cobertura. ADRIÁN el mira i intenta fer broma.)

-ADRIÁN (forçant un somriure)

Quan isca el sol, et promet que et deixaré dir “T’ho havia dit”.

(JUAN CARLOS deixa anar una rialla nerviosa. Abraçats, esperen la matinada.)

(L’alba. El soroll d’un helicòpter. JUAN CARLOS i ADRIÁN aixequen el cap. Un rescatador descendeix amb una corda.)

-RESCATADOR (cridant)

Tranquils! Ja està, us tenim!

(JUAN CARLOS i ADRIÁN es miren. Han sobreviscut junts.)

                                                                                                                      Sonia Wilches 2 batX.

 

L'ONADA SINISTRA

Un matrimoni amb la seva filla de 8 anys se'n van de vacances a Calp (Alacant) ja que han llogat un pis a peu de platja per 4 dies.

-Pare(Pau): ara que acabem d'arribar deixeu la roba llesta, que després de la platja ens anem a sopar.

-Mare (Mònica): si, anem filla (Claudia) ajuda'm a agafar el berenar de la nevera.

-Filla: papa,mama no noteu que tremola el terra.

-Mare: tens raó, Pau anem a recepció a veure què passa.

Però abans de poder arribar a la porta una onada gegant es veu des de la finestra.

-Pare: corre Mònica agafa la Claudia, anem-nos de pressa!

La Mònica intenta agafar la Clàudia però ja és massa tard l'onada ja havia arribat, arrasa amb tot i en Pau perd de vista la Mònica i la Clàudia.

-Mònica: Claudia, tranquil·la aquí estem fora de perill menys malament que vas agafar la meva mà ràpid, en poc podrem estar amb el pare.

Després de 3 hores al terrat, veuen que s'ha calmat el mar i baixen a buscar Pau.

-Mònica: (corre des de la tercera planta perquè veu Pau ferit des del balcó). Pau, Pau espera aquí!

-Clàudia: corre mare, que el pare està sagnant.

Aconsegueixen arribar on és Pau i el porten a urgències però no només hi era ell, sinó desenes de persones.

Per fi aconsegueixen curar Pau i tornen a l'habitació espantats.

-Pau: Mònica vine a veure això, les notícies diuen que no saben com ha pogut passar però que no tornarà a passar ja que el mar està calmat de nou.

-Mònica: crec que hauríem de tornar a casa.

-Clàudia: si per favor tinc molta por.

-Pau: tranquil·les recolliu, agafarem el proper bus.

                                                                                                          Ainoha Monasterio  2n batx.

SENSE TÍTOL

És dimarts, Lara porta esperant aquest dia tot un any, hui compleix díhuit anys. Aquesta vesprada celebra el seu aniversari amb la família en sa casa, porta una setmana preparant-ho tot i no pot esperar més.

MARE: (Canta) … Et desitgem Lara, aniversari feliç!

LARA: Gràcies mare, quina hora és?

MARE: Les sis i tres quarts, afanya’t que sinó no arribaràs al bus i et ficarà falta la de matemàtiques, sempre igual.

LARA: (Amb veu cansada) Sí, sempre igual. Sap que visc prou lluny de l’institut i fa com si no sabés res, la veritat és que no l’entenc.

Lara baixa al menjador i desdejuna mentres la seua germana menuda Ona juga amb el gosset.

ONA: (Molt emocionada fent-li petons) Felicitaaaaaaaaaats, t’estime mil!

LARA: Gràcies, jo també! I corre que sinó no arribem.

Totes dos ixen de casa, arriben a escola, la professora de matemàtiques li fica falta a Lara i no li deixa entrar perquè, una volta més, ha arribat tard. Tothom felicita Lara i a l’eixida sa mare li espera amb el cotxe per tornar a casa. No fa bon temps. Dinen i al voltant de les quatre de la vesprada comencen a arribar els familiars.

ÀVIA: (Mentre li fa petons) Que gran estàs benvolguda meua!

ONCLE: Si és de veres que cada vegada la veig més i més gran, pot parar ja de créixer?

Se sent un so estrany.

MARE: (Mira per la finestra): No potser, mireu quanta aigua! Baixe a pel cotxe i ara torne. Aneu berenant.

Dos hores després, ja és de nit i la mare encara no ha tornat. L’aigua els arriba a tots per damunt dels colzes. Estan damunt de la taula i el berenar flota. Han deixat la porta oberta amb l’esperança que torne la mare. Sona una alarma al mòbil.

                                                                                                  Sergio Martínez Chafer 2 batx.

 

LA NIT QUE LA TERRA VA RUGIR

(Una casa a Concepción, Xile. La família dorm tranquil·la. De sobte, un bram profund sacseja la terra. Els objectes cauen de les prestatgeries amb baluern)

MARE: (despertant sobresaltada) Els xiquets!

PARE: (intentant mantindre’s en peu) Sota el marc de la porta, ràpid!

(Els murs cruixen, els vidres esclaten en mil trossos. Els xiquets ploren, abraçats. La casa tremola com si anara a ensorrar-se completament.)

FILL: (tremolant) Mamà, tinc por!

GERMANA: (amb els ulls plorosos) Quan s’acabarà això?

(El soroll és ensordidor. El terra es retorça com si fora de paper. Tot dura uns minuts, però sembla etern. Finalment, el moviment s’atura.)

(Silenci. Després, crits al carrer. Explosions en la distància. La foscor és total.)

VEÍ: (amb llanterna i veu tremolosa) Estan bé? La ciutat… està destruïda.

(Surten al carrer. Cases caigudes, cotxes atrapats sota runes, gent cridant noms d’éssers estimats. Un nou tremolor els obliga a córrer cap a un espai obert.)

MARE: (abraçant els fills) Hem sobreviscut… però quanta gent no ho haurà fet?

PARE: (mirant al voltant) No reconec res… tot ha desaparegut.

(Al fons, la ràdio d’un cotxe informa: “Terratrémol de 8,8 graus. Epicentre a Maule. Tsunami en les costes. Milers d’afectats. Estat d’emergència.”)

FILL: (amb llàgrimes als ulls) I l’àvia?

PARE: (prenent aire profundament) Anem a buscar-la ara mateix.

(Un grup de voluntaris arriba amb llanternes i aigua. La ciutat està en ruïnes, però la gent s’unix per reconstruir-la. La nit ha sigut eterna, tanmateix l’esperança sobreviu. Els primers rajos de sol anuncien un comencen un nou dia, ple d’incertesa i lluita.

                                                                                                                      Tatiana Dussan 2 bat

 

LA DANA A VALÈNCIA

PERSONATGES:

·         CARLA: Jove de 17 anys, està tremolosa.

·         SENYORA AMPARO: Anciana del barri, preocupada.

·         MIGUEL: Pare de Carla, esgotat.

·         DANI: Amic de Carla, nerviós.

És de nit. L’escenari ens mostra el carrer del Cabanyal, a València. La pluja colpeja sense descans. L’aigua els arriba fins a la cintura i continua pujant. Se senten sirenes i crits a la llunyania.

CARLA (estrenyent el mòbil mullat): No hi ha cobertura... No sé on està ma mare...

SENYORA AMPARO (sostenint una bossa amb documents): Açò és pitjor que el 87... L’aigua s’ho emporta tot.

MIGUEL (amb el rostre tibant): El Túria ja no està ací per a frenar-ho... Ara tot és un riu.

(Un cotxe sura carrer avall i colpeja contra un contenidor. Carla s’estremeix.)
DANI (panteixant, amb la roba xopada): La plaça està inundada! No podem tornar...

SENYORA AMPARO (amb la veu trencada, mirant sa casa mig submergida): Ma casa... els meus records...

(Un tro. La llum se’n va. Només queda l’ombra de l’aigua movent-se.)

MIGUEL (mirant al voltant, decidit): A la terrassa. Ara.

(S’ajuden a pujar a un edifici pròxim. Des de dalt, veuen València submergida en una gran foscor, només interrompuda pels centellejos dels llampecs. A la distància se sent el so d’un helicòpter.)

CARLA (en veu baixa, amb llàgrimes als ulls): I si no venen...?

(Un silenci dens. La tempesta continua.)

Michael Moposita  2BATX

 

  LA TERRA TREMOLA

Personatges:

-Carla: estudiant de segon de batxillerat.                                                                                                                                                       -Manel: el seu millor amic.                                                         

 -Senyora Antònia: senyora del barri.

(A un carrer estret d'un poble. Les cases són velles i hi ha cotxes aparcats. És migdia i el sol brilla amb força. De sobte, el terra comença a tremolar. Un brunzit profund ompli l'aire, seguit de sorolls de vidres trencant-se i crits en la distància.)

CARLA: (agarrant-se a Manel, els seus ulls van d'un costat a l'altre) Manel, què està passant?

MANEL: (amb un fil de veu) No en tinc ni idea, però necessitem trobar un lloc segur.

(El terra es mou amb força. Un fanal es balanceja i un cotxe aparcat es desplaça uns centímetres. La gent corre espantada. La senyora Antònia, una anciana, intenta eixir de casa mentre els marcs de les portes es torcen.)

SENYORA ANTÒNIA: (cridant amb desesperació) Ajudeu-me, per favor! No puc eixir d'ací!

CARLA: (amb determinació en la veu) Hem d'ajudar-la!

MANEL: (dubtant i mirant al seu voltant) Però, i si nosaltres també quedem atrapats?

(Se sent un estrèpit sec. Un tros de cornisa cau prop, alçant un núvol de pols.)

CARLA: No podem deixar-la sola!

(Manel assentix. Tots dos es llancen cap a la porta, la forcen i aconseguixen traure la senyora Antònia. Els tres corren cap a l'esplanada del parc, on la terra encara tremola davall dels seus peus.)

SENYORA ANTÒNIA: (amb llàgrimes als ulls) Gràcies, fills meus… No sé què hauria fet sense vosaltres.

CARLA: (abraçant-la amb tendresa) Ja ha passat… Ja ha passat…

(Silenci. En la distància se senten sirenes de bombers. Un edifici s'ha desplomat en part. Tot està cobert de pols. El poble ja no serà el mateix, però ells han aconseguit sobreviure.)

                                                                                                        Lucas Montes Murcia,2n Batx.

 

LA CATÀSTROFE DE RIBADELAGO

Foscor. Se sent el vent i l'aigua corrent. De sobte se senten crits.
Llums parpellejant revelant una escena de caos.
Narrador: Gener de 1959, Ribadelago dorm. Però la muntanya no. La presa de Vega de Tera rebenta i una onada gegant se l'emporta tot per davant.

-Maria: (amb la mirada perduda). No vam sentir res... Només un soroll molt fort, i després l'aigua... L'aigua s'ho va menjar tot i ningú va avisar de res. -Ivan: (desesperat buscant entre les pedres). Mon pare! La meua germana! Mare! Mare! No pot ser... No pot ser...
-Miquel: (amb la veu trencada, abraçant Maria). S'ho ha endut tot...
Els nostres veïns, casa nostra... i ningú va avisar de res. Narrador: 144 persones ofegades en plena nit. Només 28 cossos trobats.
El riu s'ho ha quedat quasi tot.
-Maria: (amb ràbia) Ens van dir que la presa era segura! Segura?
Mira com ens han deixat!
-Ivan: (amb llàgrimes als ulls i ràbia) Ens han matat! I ara què?
Qui pagarà per açò?
-Miquel: (mirant al cel, amb impotència) Només ens queda aguantar... i recordar.
Silenci. Només se sent l'aigua, que continua corrent, com si no haguera passat res.

                                                                 Eva Torices 2 bat

LA PLAÇA

(És un dia d'estiu solejat. Tres xiques parlen mentres caminen per una plaça xicoteta però simpàtica. Se sent el murmuri de les persones que passen un plàcid matí asseguts en els bancs que envolten la font.)

- Julia (a meitat de conversa, incrèdula)

            No pot ser!

- Sofia (negant amb el cap)

            Tia, ja ho saps: has de deixar-li.

- Laura (sospira i es posa el cap a les mans, desesperada)

            Sí, si ho sé, però quan arriba el moment em fa pena. No sé què faré.

(Julia consola a Laura, però a Sofia li ha cridat l'atenció un home que ha entrat en escena. Va vestit de negre i porta un maletí. Passa desapercebut i s'asseu en un banc buit, a l'altre costat de la font. Deixa el maletí en el sòl, espera uns segons i es va sense ell.)

- Sofia (confusa)

            Xiques, heu vist això? (assenyala al banc buit)

(Les altres dos miren cap al banc uns segons. Laura es gira cap a Sofia.)

- Laura (confusa també)

            A què et referixes? No entenc-

(Un so eixordador plena la plaça, un núvol de pols no permet veure res. Tots cauen a terra. Després es comencen a sentir crits. Les persones que han sobreviscut a la bomba entren en pànic.)

- Julia (emportant-se una mà al cap)

            Que…? Xiques?

- Sofia (incorporant-se lentament)

            Què ha passat? Esteu bé?

(Les dos miren cap a Laura, que roman en el sòl amb els ulls tancats. Marejades, les dos corren al seu costat.)

- Sofia (sacsejant el cos de Laura)

            Laura? Laura! Desperta! (Mira a Julia)

(Julia a punt de plorar es tapa la boca amb les mans. Al lluny se sent una sirena que s'acosta.)

Martina Gascó , 2n Batx.

 

HISTÒRIES QUE L'AIGUA NO S'EMPORTA

Personatges:

– Maria: 16 anys, espantada, però intentant mantindre la calma.

– Adrià: 18 anys, el seu germà major, protector i nerviós.

– Narrador: Relata les dimensions. (En el cas d'una funció teatral, algunes d'estes dimensions poden no descriure's a canvi d'una correcta adaptació de l'escenografia, el so o altres elements).

(L'escenari està a les fosques. Se sent el trencar de les ones. Crits llunyans. Quan s'encén la llum, Maria i Adrià estan en la copa d'un arbre, abraçats amb força).

MARIA: (amb la veu entretallada): Adrià... i la mare? I el pare?

ADRIÀ (intenta somriure, però té els ulls plens de llàgrimes): Ens trobaran, Maria. Han arribat els bombers. Espera, d'acord? (Retrunyix un tro. L'aigua continua pujant. Un cos sura en el riu. Maria aparta la mirada, tremolant de por i de fred.)

MARIA : Això no pot estar passant... Aquesta era la nostra casa, Adrià. Els carrers, l'institut... tot ha desaparegut.

ADRIÀ (seriós, però amable): El més important és que som ací. Junts.

(Un helicòpter sobrevola. Maria crida i agita els braços, però sembla que no els veuen. L'ansietat augmenta.)

MARIA: (plorant): I si no ens veuen? I si ens quedem ací per sempre?

ADRIÀ (l'abraça, també tremolant): No ho farem. Algú ens trobarà. (El so del vent i l'aigua es fa cada vegada més forta. De sobte, una potent llum els il·lumina. Una veu per megafonia crida: "Hem trobat supervivents!". Maria i Adrià es miren, sense poder creure-ho. S'agafen de la mà mentres l'helicòpter es prepara per a rescatar-los.)

                                                                                                             Gemma Cervera, 2n de Batx.

 

FINS A L'ÀNIMA ES VA EMPORTAR

(En un paisatge urbà desolat pel fang, una xiqueta amb tota la roba bruta, alça la granera, per a prendre un poc d’aire. Un ancià, el senyor Jerònim, s’apropa, i amb la veu trencada, comença a parlar-me)

ANCIÀ (amb els ulls plens de llàgrimes):  Saps una cosa? La meua dona va morir fa ara quaranta dies, i sense ella, estic perdut.

JO (baixant el cap): Ho sent molt.

ANCIÀ: Però crec que és millor així, no li haguera fet res bé veure el que ha fet l’aigua amb la nostra casa, bé, vull dir, el que queda d’ella. Tots els records nostres, els dels meus nets, les meues filles, han sigut arrossegats pel fang, tan sols em queda això que veus a la cuina.

JO (gire la mirada cap a la cuina): Ho sent molt, de veres, em dona molta impotència no poder ajudar més.

ANCIÀ: ja heu fet bastant els voluntaris en vindre ací, als quals els hauria de fer vergonya és als polítics.

JO: Jerònim, vols explicar-me com va ser per a tu el 29 d’octubre?

ANCIÀ (posant – se a plorar): tot va ser massa ràpid. En un moment l’aigua arribava al metre i mig, i després als dos metres. En eixa paret, pots veure on va arribar.  Tinc huitanta - set anys, i vaig haver d’eixir per la teulada ajudat per un veí. No hi ha dret! No hi ha dret! Saps quan va arribar l’alarma?, va arribar quaranta minuts després que jo haguera eixit de la teulada. Si no haguera sigut pel meu veí, ara no estaria ací.

JO (plorant): Jerònim… jo... De veres que ho sent molt, moltíssim.

ANCIÀ: Com t’anomenes?

JO: Lucía.

ANCIÀ: Lucía, puc abraçar – té?.

(La xiqueta i l’ancià es funden en una sentida abraçada)

                                                                                                 Lucía Canós Peiró    2 de batx.

 

CENDRES AL CEL DE LA PALMA

(Un poble als peus d’un volcà. El cel fosc. Tremolors constants. Crits i laments. Famílies amb maletes sense acabar, xiquets agafats de la mà. La gent fuig amb terror cap a la muntanya.)

Laura: Mamà, on està el papà?

Mare: Ha anat a buscar a la iaia! Però hem d’anar-se’n ja!

Víctor : Mireu! La muntanya tira foc!

(Sona un rugit profund com un tro. El terra es mou baix dels peus. La gent crida. Un núvol de cendra cau com una pluja espessa, els carrers estan coberts per un núvol gris i negre.)

Xiqueta: No puc respirar! Em piquen els ulls!

Veí:  Tapeu-vos la boca amb mocadors! Si respireu això, vos cremarà els pulmons!

(Un xiquet plora abraçat a la seua mare. Un gos corre sense rumb. Una dona cau i els veïns l’ajuden a alçar-se.)

Mare:  No se n'anem sense el pare!

Víctor:  Si ens quedem, morirem tots! Mireu aquella columna de fum, s’acosta massa ràpid!

(Explosió. La muntanya escup lava i roques en flames. Un núvol de fum i cendres baixa a tota velocitat. Els arbres es cremen. L’aire es torna irrespirable. El poble està sentenciat)

Laura : Allà! És el papà!

Pare:  Correu! La iaia no ha volgut vindre. No vol deixar la seua casa!

Mare : No la podem deixar! Ha de vindre amb nosaltres!

Pare : No hi ha temps! El foc ho arrasarà tot! Si no se n’anem ara, no ho contarem!

(Una segona explosió. El terra s’enfonsa en alguns punts. La foscor avança com una bèstia. Un llamp il·lumina per un instant les ombres de la gent que fuig. Plors. Crits. Laments. Flames. I després, un silenci espès.)

Àngel Contreras   2n BATX

CASA L'ÀVIA

Paula i Mateu, estaven passant el cap de setmana a casa de l’àvia, perquè els seus pares tenien un viatge de treball. Van decidir jugar a un joc de taula.

 Paula: jo vull jugar a l’uno.

Mateu: jo vull jugar amb la Nintendo, que també podem jugar tots.

Àvia: crec que el millor serà l’uno i d’aquesta manera no hi haurà baralles.

 Tots jugaven i s'ho passaven bé, quan de sobte es connecta l’alarma d’incendis que hi havia al corredor.

Mateu: eixim, i anem al carrer.

Àvia: sí, serà el millor que podem fer ara mateix.

 Mentre baixen per les escales, se sent un soroll que se sent en tota la finca.

 Paula: quin espant, sort que ja estem baix, però vegeu si entre tota aquesta gent  trobeu a Rubén?

Mateu: li ho direm a la policia, nosaltres no podem pujar a casa ara mateix.

Van els tres a la policia, a explicar la situació que està passant, i la policia amb l'ajuda dels bombers pugen fins a la casa de Mateu.

Policia: Rubén, estàs bé, que ha passat?

Rubén: ho senc molt, he tingut un accident, i m’he ficat desodorant al costat del radiador perquè tenia molt de fred i de sobte tot ha eixit per l’aire, ja no sé què fer.

La policia intenta tranquil·litzar-lo i explicar-li que no passa res, però que això és una cosa molt perillosa.

Lucia Pla 2 bat

 

SENSE TÍTOL

Personatges:

-Marta (Una mare jove).

-Joan (Un xiquet de nou anys).

-L’alcalde del poble.

(Escena: Una casa petita de poble en l’àrea més rural dels Estats Units, Marta està de genolls abraçant a Joan, al saló, mentre el foc envolta la casa)

Marta (Amb un fil de veu):

És impossible... Per què a nosaltres...

Joan: Mare... Què passa fora? No funciona la televisió.

Marta (Plorant, acariciant-li els cabells):

No et preocupes, bonic... És el foc, tot eixirà bé.

Joan (Començant a preocupar-se):

Però mare... està per tota la casa...

Marta (Plorant encara més, acceptant el seu destí): Ho sé bonic...

(El foc trenca les finestres amb força, entrant al saló) No... Per favor... A ell no!

Joan (Plorant amb força, l’habitació plena de fum): Mare on estàs! Mare?

(Arriben els bombers, trobant una nota sobre els cossos calcinats «Així aprendràs, filla de puta»)

Alcalde:

(Tristament)

Després de dos setmanes de la tragèdia... Les víctimes continuen pujant i no s’ha trobat al que va provocar el pitjor incendi de la història del comtat.

Bruno Insa   2ⁿ Batx

EL FOC QUE S'HO EMPORTA TOT

(Una nit tranquil·la, al nou edifici de campanar, de sobte un fort soroll ens va alçar de cop).

Marc (amb la veu trencada): Què està passant?

Guillem: Segur que no és res, anem a vore.

(Quan varen obrir la porta de l’habitació va entrar un fum cegador).

Marc: Només es veu foc, tanca!, tanca!

Guillem (incrèdul): No entenc que ha pogut ocórrer.

(Es comencen a sentir sirenes, tot el barri està banyat en roig).

Guillem: Anem de pressa cap al balcó

Marc: Bona idea.

(A l'arribar, cauen trossos de sostre del balcó de damunt).

Marc (Amb por): Hem de saltar al balcó del costat Guillem.

Guillem (Tossint): Si… Serà el millor.

(Marc i Guillem comencen a donar bots per a cridar l’atenció dels bombers).

Guillem: Ajuda! Estem ací.

(Els bombers amb molta dificultat s’apropen per a pujar-los a una grua).

Marc: Aquesta és l'única sortida, hem de fer-ho.

(Guillem pega un bot cap a la grua i seguidament ho fa Marc).

Marc: Per fi ens han salvat.

Guillem: Sí, però a quin preu?

(Marc mira cap arrere i veu tota la seva vida desfent-se en flama mentre altres veïns coneguts demanaven ajuda per sortir del pitjor moment de les seves vides).

                                                                                                             Marc García-Sala  2n batx.

MEMÒRIA ARDENT

PERSONATGES

Quatre germanes: ALEXANDRA, NINA, GALINA, VALENTINA.

Els seus pares: MIKHAIL i EUDOCIA ELS MILITARS

Per la vesprada. En la mateixa casa que van construir els pares Mikhail i Eudocia, encara viu Alexandra, una dona vella però molt forta, de 88 anys. Travessa la cuina, el saló, i penetra al bany coberta amb la tovallola. Entra a la dutxa i obri a poc a poc l’aixeta d’aigua freda. Ella, sobtadament, sent l’aigua com una font de records que l’envaeixen i ens invita a veure’ls. Ara ens trobem als anys 40, després del Holodomor, en plena 2a Guerra Mundial.

ALEXANDRA: Tinc les mans congelades. Necessite que m’ajudes obrir-la.

NINA: Ves-te’n a casa i agafa els guants. Ja saps que aquesta porta no és prou fàcil d’obrir.

VALENTINA: I menys encara quan fa aquest fred que no deixa ni una ànima viva.

Alexandra corre cap a casa i veu lluny sobre la neu unes 5 persones i es deté per a assegurar-se que no s’apropen.

GALINA: (S’aboca per la finestra) Què estàs fent allí parada? No vols entrar?

ALEXANDRA: Ara vaig. On està el pare?

GALINA: Acaba d’arreglar la teulada.

ALEXANDRA: Estan venint.

GALINA: Qui? (Silenci, només s’escolta el vent)

EUDOCIA: Filles meues, no en tingueu por.

MIKHAIL: No hi haurà més remei...

Des d’aquí torna la fam.

(EUDOCIA s’emmuda plorant; ALEXANDRA, NINA, GALINA i VALENTINA senten el món esfondrant-se al seu voltant; MIKHAIL paralitzat en la neu roja)

EL MILITAR: Doncs quantes en teniu, de vaques?

Es tanca l’aixeta i es trenca la connexió amb els records. És difícil recordar tot el mal d’aquella època, solament les memòries ardents...

ALEXANDRA: (Quina sort que ara no ens falta res!)

De veres, que no ens en falta

Nizamutdinova Agatha 2n BATX

 

 

RECORDS D'AIGUA I FANG

(Ona entra a casa de la seua iaia en 2084.)

Pepa: ¡Ona! Com va tot? (Mentre li dona dos petons.)

Ona: Molt bé, iaia. I tu, com estàs?

Pepa: Vella. (Somriu.)

Ona: Estàs joventíssima. (Mira la seua iaia amb un somriure.)

Pepa: Bé, conta’m, què necessitaves per a la feina?

Ona: En Història d’Espanya estem donant la DANA de 2024 de València. Mama em va dir que tu la vas viure amb 25 anys, no?

Pepa: Sí, me'n recorde perfectament. Vaig viure-la en una de les zones afectades. Abans treballava en un centre de llits elàstics al Bonaire.

Ona: El Bonaire?

Pepa: Sí, un antic centre comercial a les afores d’Aldaia, prop de l’aeroport. Jo treballava a la vesprada, de 14 a 21. En la tele...

Ona: La tele?

Pepa: Això. (Assenyala un televisor.)

Ona: Això ja existia?

Pepa: Que no sóc tan vella! (Riuen.) Deien que plouria molt i, sobre les 18:00, el fang va començar a entrar. Vam tancar les portes, però l’aigua seguia entrant. Vam tindre sort perquè el parc tenia doble altura i vam resguardar-nos a dalt.

A les 4 de la matinada l’aigua va baixar. Vam anar a buscar gent, però no vam veure ningú, només com l’aigua s’emportava morts. Encara que ningú va patir danys físics, molts van quedar traumatitzats. Alguns es van quedar sense cotxe i ens van furtar, però els lladres van acabar morint.

Ona ;I què va passar després?

Pepa:  Doncs... durant molt de temps, els pobles de València van quedar abandonats. Però els valencians vam demostrar qui som, creuant la Passarel·la de l’Esperança per ajudar. Durant un temps, València va quedar sense llum, tot era foscor. Va ser una mala època. A més, temps després, hi va haver un conjunt de precipitacions similars que causaven pànic entre els valencians.

Ana Abad     2º batx

 

 

SENSE TÍTOL

**Acte 1: La Tempesta s'apropa**

(Escena 1. Una vesprada de tardor a un llogaret prop del riu Cabriel. Comencen a sentir trons i puja constant. Laura i Bruno estaven a casa jugant mentre l'escoltaven.)

Mare Laura: (apropant-se a la finestra) Això no pinta bé.

Bruno: Mamà, no exageres! Sempre dius el mateix i mai passa res.

Laura: Sí, però com sempre diu mamà, val més previndre… Bruno: (rient-se) que curar!

Escena 2. Entra Emma, la veïna, alterada i preocupada.

Emma: Laura, he escoltat la ràdio. Estem en alerta roja. No isqueu de casa.

Laura: (llevant-li importància) No crec que siga tan greu dona!

Bruno: (mirant a Emma amb ulls amplis) Entrarà aigua a casa nostra?

Emma: (agafant la mà de Bruno) Potser, sí. Però no hem de tindre por. Per si de cas, posa en una motxilla tot el que no vols que es banye.

**Acte 2: La Inundació**

(Escena 1. De sobte, un corrent d'aigua trenca la porta.)

Emma: (urgent) Laura! L’aigua està avançant més ràpidament del que pensàvem. Hem d'evacuar ara mateix!

Laura: Bruno, agafa la teua motxilla!

Bruno: Però… a on anem?

Emma: Fora, només seguix a la teua mare, d’acord?

(Escena 2. Surten de casa. L’aigua ja els arriba als genolls. El so de la tempesta és ensordidor, i la llum comença a parpellejar.)

Bruno: Mamà, tinc por! (mentre ho diu, un corrent ve i l’arrossega amb ell.)

Laura: Bruno!! (mentre lluita a contracorrent per salvar-ho, fins que aconseguix agafar-lo de l’esquena tremolant.)

Bruno: M’has salvat la vida, mamà! Ets una valenta i el millor que tinc! Gràcies. (Li fa una abraçada).

(Desenllaç. En un terreny elevat, observen com l’aigua arrasa el llogaret. Laura abraça a Bruno i ell a Emma.)

Laura: (suau, mirant a Bruno) Estem bé. Ho superarem junts, com sempre.

                                                                                                  Mara Lima.  2n batx.

 

LA NIT ROJA

(L’escena se situa en un poble, Xèrica, a les faldes d’una muntanya. L’olor del foc ardent se sentia en l’ambient, el que va provocar que els seus habitants es descontrolaren.)

Paula: (Amb la veu tremolosa.)
-Amor! L’incendi... està a punt d’arribar! No tindrem temps a fugir!

Jordi: (Mantenint la calma, agafant-la pel braç.)
-Tranquil·la Paula. Hem de ser pacients! Primer, buscar un refugi en qualsevol lloc. No hem d’entrar en pànic i sobretot demanar ajuda.

Veí: (Cridant des de la porta de la casa.)
-No tenim temps! Ja està ací! El foc! El tenim darrere nostra! Hem d’anar-nos-en ara mateix!

Paula: (Plorant)
-No sabem on ... La carretera està bloquejada i el cotxe trencat. Ens atraparà! No hi ha cap persona més en este poble!? 

Jordi: (Seriós, agafant-li la mà.)
-Escolta’m, hem d’estar junts, no podem separar-nos. Si mantenim la calma, ho aconseguirem. Confia en mi de veritat.

Veí: (Saltant cap al carrer.)
-No és el moment de confiar en ningú! Estarem morts si no eixim ara mateix d’este poble! Si voleu sobreviure, seguiu-me, em conec un camí.

Jordi: (Amb un gest enèrgic, agafant al veí pel braç.)
-Tu no tens el control de res! Seguiràs el nostre camí, o et quedaràs ací a morir sol!

(L’olor del fum se sent més a prop. Els tres corren seguint a Jordi.)

Paula: (Més calmada sabent el pla de Jordi.)
-Vine amb nosaltres, Jordi sap on portar-nos. Confia en ell.

Veí: (Ansiós de fer alguna cosa.)
-Fes el que vulgueu però marxem ja! Per favor.

Jordi: (Fatigat de córrer.)
-Ja estem quasi, seguint aquest camí, podem resguardar-nos en el soterrani de la fàbrica de sucs.

(L’olor del fum es va esvaint i els tres aconseguixen arribar i salvar-se del foc i l’incendi.)

Paula Siurana  2n Batx