IES BEATRIU CIVERA D’ALDAIA

UNA TARDA A L'HIPERCOR

Barcelona, 19 de juny de 1987. Interior d’Hipercor. Són les 15.50 h. L’ambient és de rutina, gent comprant i  treballadors enfeinats. Entra Aramburo amb expressió seriosa.

ARAMBURO: (Amb veu ferma) Escolteu, hem rebut una amenaça de bomba. Heu vist alguna cosa estranya?

JOEL: (Deixant la caixa que ordenava) Però això va de veres?

ARAMBURO: (Assenteix amb gravetat) No ho sabem segur, però cal actuar amb precaució.

Xavi s’ acosta amb expressió preocupada. Gabi, que estava mirant uns productes, es talla la conversa i es gira cap a ells.

XAVI: (Nerviós) Joel, potser hauríem d’eixir d’ací.

GABI: (Encreuant els braços, escèptic) Sempre passa el mateix, alarmes falses. 

De sobte, una forta explosió. Un soroll ensordidor ompli l’espai. Fum, crits, el sostre es desploma parcialment. La llum parpelleja.

JOEL: (Ferit.Tossint i ajupint-se) Xavi! Gabi! On sou?

ARAMBURO: (Sortint d’entre runes, amb dificultat) Mare de Déu… hem de traure la gent!

XAVI: (Gemegant, entre runes) No… no em puc moure…

GABI: (Amb gran esforç, intentant arrossegar-se) Ajuda… no vull morir ací…

Sons de sirenes cada vegada més forts. Llum roja i blava il·luminen l’escena. L’escena es difumina en la foscor.

VEU EN OFF: L’atemptat d’Hipercor va causar 21 morts i 45 ferits. La ciutat mai oblidarà aquella tragèdia.

Javier Blázquez Mateu

1r de Batxillerat HS/G

ENTRE FLAMES

L’aire crema. Campanar es fon davant el foc. Les sirenes i els crits s’entrellacen amb el cruixir de les flames.

JOAN: Foc! Està baixant per l’escala!

MARTA: No pot ser tot s’està cremant!

JOAN: No puc respirar! El fum no m’ho permet!

MARTA: Corre, corre! Hem d’eixir d’ací.

JOAN: No Marta espera, no encontre al gos.

MARTA: Joan, de segur se n’ha anat ell, la porta estava oberta i jo no li he vist.

Marta espenta a Joan al carrer, tots dos es giren i contemplen l’edifici.

JOAN: Marta! Mira aquell és el nostre gos, no ho deixaré morir!

MARTA: JOAN!

BOMBER: Ei, xica! Estàs bé?

MARTA: (Plorant) No! El meu germà acaba d’entrar un altra vegada a pel nostre gos. Per favor ajuda’m, ell es diu Joan.

BOMBER: Com?

El bomber entra el més ràpid possible pujant planta per planta, ajudant a qualsevol que s’encontrara quan finalment va donar amb el germà de Marta.

BOMBER: Joan?

JOAN: Sí, soc jo!

BOMBER: Has de vindre amb mi, no ports estar ací!

JOAN: No trobe el meu gos!

BOMBER: Ho sent molt, però no puc deixar-te hem d'eixir ja!

Joan amb els ulls plens de llàgrimes fa cas al bomber i els dos ixen de l’edifici. Marta, fora, li dona una abraçada al seu germà.

MARTA: Joan!! He trobat el nostre gos! Ves com s’havia escapat!

En aquell moment van aparéixer els pares dels germans i amb el cor en les mans i consolant a la resta de veïns contemplen com l’edifici de Campanar va anant consumint-se pel foc, llevant-se amb ell vides de persones conegudes i estimades, veïns, amics i familiars.

Paula Bolinches Cerdán 

1r de Batxillerat HS/G

L’AIGUA SEMPRE TORNA

Un camp anegat a l’horta de València. Bassals d’aigua cobreixen la terra. Paco,amb les botes endossades en el fang, observa el desastre. A la llunyania, Llúcia s’acosta amb un plànol enrotllat a la mà.

VEU DEL NOTICIARI: Les pluges torrencials provocades  per la DANA han destrosat l’horta valenciana. Els agricultors denuncien pèrdues de diners  i exigeixen solucions.

LLÚCIA: Senyor Paco, ho sent… Sé el que significa aquesta terra per a vosté. 

PACO: (Sacseja el cap) No, no ho saps. El meu avi va plantar aquests arbres. El meu pare va regar aquesta terra. I ara… (Agafa un tros de fang i el deixa  caure a terra) Tot perdut! 

VEU DEL NOTICIARI: Els experts alerten que la urbanització està descontrolada. La inundació ha bloquejat tots els camins.

LLÚCIA: La DANA ens colpeja més fort perquè l’aigua no té per on anar-se’n.

PACO: (Sospira) Abans, els barrancs portaven l’aigua  a la mar. Ara hi ha carreteres, polígons i edificis.

LLÚCIA: Volem recuperar barrancs, crear zones verdes sense edificis que absorbisquen  l’aigua…

VEU DEL NOTICIARI: Els científics insisteixen que cal tornar-li  a la terra la seua capacitat d’expulsar l’aigua.

PACO: No és massa tard per a això?

LLÚCIA: Si no comencem ara, la pròxima DANA serà  molt més dolent que ara.

(Paco mira el seu camp inundat. Silenci.  Després, assenteix)

PACO: Està bé. Però comença per ací… Aquesta terra vol respirar una altra vegada.

A la llunyania, el cel comença a aclarir-se. Se sent el so de l’aigua corrent pels carrers i escorrent-se entre els camps. Una setmana després, el camp continua humit i Paco amb una pala va fer séquies perquè  no tornara a passar mai més això més al seu hort.

Zaira Cano Alfaro

1r de Batxillerat HS/G

ÚLTIM AVÍS

L’escena transcorre a la terminal d’un aeroport. Plena de gent. Plors, crits, corredisses. La megafonia sona constantment: “Últim avís per als passatgers amb destinació a Kabul”. Al centre, una mare, Sarah, amb el seu fill de set anys, Amir, subjectat fort contra el pit. Davant d’ells, el seu marit, Yussef, sostenint uns passaports amb les mans tremolant.

AMIR: (Amb els ulls grans, espantats, agafat a sa mare com si la seua vida depenguera d’això)  Mamà… per què corre tothom?

SARAH: (Intentant somriure, amb la veu trencada) Perquè… perquè no volen perdre l’avió, carinyo…

YUSSEF: (Amb la veu ofegada, mirant la multitud desesperada amuntegant-se a la porta d’embarcament) No ens deixaran pujar. S’han endut els altres, Sarah. Ho has vist?

SARAH: (Amb els ulls plens de llàgrimes, abraçant Amir fort) No. No, no, no, no… No pot ser.

Un tret. Crits. Un cos cau al terra darrere d’ells. Amir plora, Sarah el tapa amb el seu xador. Els soldats vigilen des de dalt, els fusells a punt.

GUÀRDIA: (Cridant, amb la veu freda) Els que no tinguen passaport, fora!

YUSSEF: (Amb ràbia, tragant-se les llàgrimes, mirant Sarah) Només tenim dos bitllets.

SARAH: (Agafant-li el rostre, sacsejant el cap, desesperada) No. No m’ho pots fer.

YUSSEF: (Amb un fil de veu, deixant-li el passaport a la mà) Has d’anar-te’n. Agafa Amir i fuig.

AMIR: (Agafat al seu pare, xisclant) — NO! PAPÀ!

L’altaveu anuncia l’últim embarcament. La multitud els empeny cap a la porta. Sarah és arrossegada amb Amir als braços. Mira enrere i veu Yussef allunyant-se entre la gent. Els soldats avancen. Les botes colpegen fort el terra. L’avió encén motors. La porta es tanca. Yussef desapareix enmig del caos. Fos a negre.

Anais Marisa Darie

1r de Batxillerat HS/G

EL MAL

A un parc qualsevol de la ciutat de València trobem asseguts a un banc a dos xiquets d’uns setze anys, un d’ells Carles, té un periòdic antic que parla d’un altre país: Cambodja.

CARLES: Eh nano mira això, és un periòdic antic que tracta d’uns xinesos bojos, no fan gens de bo .

TONI : Què dius ara dels xinesos?

CARLES : Escolta, van fer coses molt rares i rebuscades.

TONI : Doncs… Què va fer aquesta gent?

CARLES : Que van acabar amb un quart de la seua població.

TONI : Mare de Déu, la gent no dona per a res més.

CARLES : Escolta’m que no escoltes, que açò va ser degut a un home mal parit que va deixar que tot açò li passe a la seua gent. Hi ha gent que per tindre el poder fa qualsevol cosa, com matar.

(Ara apareix en escena una dona d’edat avançada)

DONA : De què parleu bonics?

TONI : D’una mala persona d’un altre país anomenat Cambodja.

DONA : Esteu parlant de Pol Pot, doncs sí, és una persona dolenta, com tots els tirans.

CARLES : Coneixes a Pol Pot ? Ens pots contar el que sàpigues d’ell?

DONA : Tinc un poc de temps per a vosaltres, comencem! 

Després del seu terrorífic genocidi, va fer retrocedir al país fins a l'edat de pedra cremant biblioteques, prohibint medicines i assassinant a tot aquell que utilitzara ulleres.

TONI : Quin cap de suro!

DONA : Sí, correcte. Pol Pot en 1949 fou un mal estudiant i li van llevar la seua beca quan estudiava a París. A França va descobrir a Stalin i va començar a interessar-se pel partit comunista, així és com van començar les seues idees que van portar al genocidi. Ara xiquets és hora d’anar-me’n, m’agrada la vostra curiositat i recordeu: no sigueu uns mals estudiants.

TONI I CARLES : Moltes gràcies! Que tinga un bon dia.

Isabel Gallardo Roda

1r de Batxillerat HS/G

FOC AMIC

VEU EN OFF: Estem on cadascú vulga estar, bé poden ser uns pensaments, però no és res segur. (Un passadís amb colors neutres i, al final, una llum blanca que cada vegada és més intensa.) No sabem exactament què som.

SEQÜÈNCIA 1

Ens trobem a Aldaia, un poble de València. Un 23 de febrer de 2024. En l’escena apareixen quatre personatges al al voltant d'una taula de menjador.

PARE:(Alçant prou la veu) T’he dit que no i és que no! Tindré jo els meus motiu per no deixar-te anar?

FILLA: (Suplicant-li) Però per què no em deixes anar? Van les meues amigues, i estarà el Joan.

AMIGA: (Secundant-la) No has de preocupar-te de res, demà anirem a ma casa de Campanar, amb uns amics.

PARE: (Acabant-se-li la paciència.) He dit que no i s’ha acabat! Aneu-vos-en fora les dues.

Les dos amigues es fan fora i es fiquen molt tristos. Es queden a escena el pare i la mare.

MARE: (Posant-se de costat de la seua fill) Crec que has de deixar-la anar. La teua filla té moltes ganes de vore al Joan, potser siga el millor dia de la seua vida.

SEQÜÈNCIA 2

Ens trobem al carrer, quan les amigues reben la notícia de que el pare li ha donat permís a la seua filla per anar a a ca la seua amiga.

FILLA: (Entusiasmada) Que bé amiga, és el moment més feliç de la meua vida!

SEQÜÈNCIA 3

Veiem els pares escoltant la ràdio al dia següent.

LOCUTOR DE RÀDIO: (nerviós.) Pareu atenció espectadors, notícia d’última hora. Un edifici del barri de Campanar s’està prenent foc

SEQÜÈNCIA 4

Tornem al lloc on ens trobàvem al principi, hem avançat, la llum és molt intensa, es pot dir que il·lumina tot l’espai. De sobte, s’apaga.

Jaime Hernández Patricio

1r de Batxillerat HS/G

LAVA AL COR

Una casa acollidora abans de la tragèdia. La llum del sol entra per les finestres. Maria pela fruita, Juan arregla una eina. David, el seu net, juga amb una pilota.

DAVID: Iaia, puc anar al camp amb el iaio?

MARIA: Clar que sí, amor. Però no t'embrutes massa!

JUAN: Vine, campió. Hui collirem alvocats.

David riu. Canvi d'escena. Fosc. Tornem a la casa mig enrunada, finestres cobertes de cendra. Dues cadires velles. Maria seu, nerviosa. Juan entra amb el rostre cansat.

JUAN: He anat a veure l’hort. No queda res.

MARIA: (Amb la veu trencada) La nostra casa... el nostre hort...

JUAN: Tot soterrat. La lava s'ho ha menjat tot.

Silenci llarg. Només se sent un soroll llunyà de tremolor.

MARIA: I David? Encara no sabem res...

JUAN: Han dit que evacuaren l'escola, però no trobe ningú que m'ho confirme.

MARIA: (Amb llàgrimes) Necessite veure'l... Abraçar-lo...

JUAN: Ho sé...

MARIA: No entenc com hem arribat ací... Fa dos dies érem feliços, i ara tot està fet pols.

JUAN: (Mira per la finestra) Eixa muntanya que ens protegia... ara pareix que ens vol engolir. Qui ho anava a dir?

MARIA: I els veïns? Has vist la Rosa?

JUAN: Els han portat al pavelló. Està ple de gent, tothom està com nosaltres.

MARIA: Nosaltres també ho hem perdut tot, Juan.

Maria el mira. Llàgrimes als ulls.

MARIA: I després, què? Com es viu sense terra, sense casa?

JUAN: Es viu, Maria. Es viu. D'alguna manera ho farem.

MARIA: Tornarem a plantar alvocats?

JUAN: (Somriu) Clar que sí.

De sobte, una altra explosió fa tremolar la casa. Però aquesta vegada, s'atura. Silenci. Maria i Juan es miren, agafats fort. Se sent una veu aguda a la distància.

DAVID: Iaia...?

Maria i Juan es miren amb sorpresa. Es fa tot fosc.

Isabel Herraiz Sacedón

1r de Batxillerat HS/G

L'ATEMPTAT D'HIPERCOR

JULIO: Aquests macarrons estan boníssims!

MARIA: Qualsevol sopar em val.

JULIO: Què penses fill?

MIGUEL: Que l'Hipercor és gegant, ací fins el més llest es perd.

JULIO: Ha, ha, ha! És veritat.

MARIA: Pagarem hui o demà?

MIGUEL: Espera papa, jo vull una xocolatina.

JULIO: Un altre dia fill, mama està molt cansada.

MIGUEL: Hoooo!

MARIA: De veritat que un altre dia sí.

La família s'acosta a la caixa per a pagar.

DEPENDENT DE LA BOTIGA: Són 20 amb cinquanta.

JULIO: Amb gust cavaller.

MIGUEL: Vaig al bany un moment.

MARIA: No tardes, deixarem les bosses mentrestant.

Miguel entra al bany, se senten crits i ix corrents.

DELINQÜENT: Goraa Etaaaaa , Gora euskadi askatutaaaa

JULIO: Maria telefona a la policia que aquest boig em fa males sensacions.

DELINQÜENT: No volia fer això, però l'opressor estat espanyol només entén

amb males maneres, amb actes com aquest aconseguirem alliberar el nostre

País Basc.

Se sent una explosió. Tot està ple de fum. Es queda tot en silenci.Miguel ix corrent buscant els seus pares, però el dependent el deté.

DEPENDENT DE LA BOTIGA: De la botiga no es pot eixir.

MIGUEL: He de trobar els meus pares.

DEPENDENT DE LA BOTIGA: Ho sent xic, però no és segur, esperarem tindre

notícies quan vinga la policia.

MIGUEL: Només espere que els meus pares estiguen bé

El dependent intenta calmar-lo. Torna al bany, obri una finestra, la bota i es troba dins d’un pàrquing. Crida amb força.

MIGUEL: Papaaaaaà , Mamaaaaaa!

AGENT DE LA POLICIA: Hi ha hagut un atemptat, no pots estar ací. Has d’acompanyar-me)

Miguel el segueix, però en un moment donat s’escapa.Apareixen en escena gitats en terra els seus pares cremats i morts. Entre les mans de Julio es veu una xocolatina i una nota quasi cremada. Miguel s’acosta i l’agafa. 

VEU EN OFF: Per al millor fill!

Adam Hsaoui El Jirari

1r de Batxillerat HS/G

L’ÚLTIM SOSPIR

Un gran pavelló de fusta enmig de la selva. Taules llargues, gots de plàstic plens d’un líquid morat. El calor és asfixiant. Crits de xiquets. Un altaveu escup una veu calmada.

JIM JONES: (Des de l’altaveu, suau, hipnòtic) Germans, aquest és el camí. L’únic camí cap a la pau eterna. Beveu i trobareu la llibertat.

Un silenci dens. Una dona, MARY, amb el got tremolant a la mà, mira el seu fill, TOM, de cinc anys. Ell juga amb una cullereta, aliè al pànic latent. Un home, JOHN, es seu al seu costat.

JOHN: (Baixet, tremolós) Si no ho fem nosaltres… ho faran ells.

Un tret llunyà. Un plor ofegat. Un cos cau. MARY abraça fort a TOM.

MARY: (Amb un fil de veu) No vull... No puc...

TOM riu i agafa el got de la mare.

TOM: (Alegre) És suc de raïm, mamà?

MARY el mira, els ulls plens de llàgrimes. Li acaricia els cabells.

JIM JONES: (Des de l’altaveu, suau, ferm) És amor. És pau. És l’alliberament.

MARY tanca els ulls. Un segon de quietud. TOM beu. MARY tapa la boca amb la mà, contenint un crit. JOHN, amb llàgrimes als ulls, beu també. MARY es queda immòbil. Agafa el got. Els ulls fixos en el no-res. Respira fons. Fosc.

Joel López Sánchez

1r de Batxillerat HS/G

NINGÚ ES CREU EL QUE VA PASSAR

Ens remuntem a fa 5 anys, on tot era normal, fins que un dia tot va canviar.

MIA: Mare meua, heu vist les notícies?

MATEO: Solament he sentit el nom de Coronavirus, què és això?

MIA: No saps que és? Es veu que és com una mena de virus que ve de la Xina, diuen que és molt contagiós, però no crec que passe res, es quedarà on està.

MATEO: Doncs no ho sabia, serà una exageració.

ÀNGELA: Hola, xics! De què parleu?

MIA: Res del que diuen del virus aquest, però no li donarem importància. Va xics anem a casa, demà ens veiem.

MATEO i ÀNGELA: Fins demà.

Veu en off : Una setmana després, el 13 de març, els xics es troben a classe.

Mestra: Xics, no sé si vos han dit res, però les classes es mantenen interrompudes per això del coronavirus, pareix que és molt més greu del que esperaven, teniu cura.

MATEO: Mare meua xiques pareix que si és grau, però no passa res, aquesta vesprada anem de compres, adéu.

ÀNGELA i MIA: Adéu.

 Mateo crida a les xiques per telèfon.

MATEO: Xiques han tancat les tendes, heu escoltat això de la quarantena, mare meua que exagerats.

MIA: Si l'he escoltat, pareix molt greu, hi ha molt morts.

ÀNGELA: Tens raó, no juguem amb això.

MATEO: Sou unes exagerades, pegaré una volta.

Passen unes setmanes.

MIA:  Àngela, t´ha cridat la família de Mateo? M´ha dit sa mare que està amb el virus, molt greu, és possible que no ho supere.

ÀNGELA: No et puc creure, segurament es va contagiar quan va eixir l´altre dia.

MIA: sí, serà això.

Dies després...     

MIA: M’ha cridat la mare de Mateo, ha mort a l´hospital a causa del coronavirus.

Yaiza Martínez García

1r de Batxillerat HS/G

Falles en pausa

València, març de 2020. Un balcó en el barri del Carmen. Ainhoa, Rafa, Lucía, Gabriel i María parlen des dels seus balcons o per videotelefonada. La ciutat està en silenci, falles sense foc, sense soroll, sense mascletada, aquesta no és la nostra ciutat.

AINHOA: (Recolzada en la barana) Mai vaig pensar que veuria València així… Sense Falles, sense petards, sense gent al carrer. Sembla una pel·lícula.

RAFA: (Des d'un altre balc.) És raríssim. Ni quan vam tindre la pitjor ressaca ens imaginarem això. La ciutat apagada… No és València.

LUCIA: (Per videotelefonada) Us recordeu de quan déiem que això del virus no ens anava a afectar? Que si “tranquils, això està a la Xina”… Doncs mira, tancats a casa.

GABRIEL: (Sospira) La meua àvia està sola, i cada vegada que la cride em diu “No passa res, fill, ja s'anirà això”. Però… quan?

MARIA: (Amb una olla a la mà) Passarà, Gabriel, passarà! I quan passe, farem la festa més de la història. Ens tirarem una setmana celebrant-ho.

AINHOA: (Somriu) I quan tot acabe, anirem a la platja, ens banyarem els peus i cridarem ben fort. Com si començara una altra vegada la vida.

De sobte, se sent a algú tocant "València" amb un tabalet i una dolçaina des d'un carrer. Tots es queden en silenci, emocionats. La ciutat segueix en pausa, però ells no han perdut l'esperança. 

Ainhoa Moreno Franco

1r de Batxillerat HS/G

L’accident nuclear de Txernòbil

1986

VEU EN OFF: Una nit del 26 d’abril de 1986, es va sentir un soroll molt fort a la central nuclear de Txernòbil. De sobte, comença a sonar l’alarma. Hi ha foc, fum i tot és un desastre. Sergei, tot suat i brut, mira el reactor trencat.

SERGEI: (Amb pànic) Açò no pot estar passant, el reactor no pot explotar!

Jaume entra corrent, amb la cara coberta de cendra. Perquè ha estat apagant flames sense protecció.

JAUME: Sergi! Ens han dit que és només una fuita de vapor, però els companys s’han desplomat! L’aire crema molt, què està passant?

Sergi mira l’aparell que mesura la radiació amb les mans tremolant, és perillosa. Però ningú vol creure-ho.

SERGI: És pitjor del que diuen. No podem estar ací.

A l’hospital, Isa atén bombers i treballadors. Els cauen els cabells, la pell es torna roja. Ella es cobreix la boca perquè està espantada.

ISA: (A una doctora) Açò no és normal. Es moriran tots?

Torna Jaume, fatigat i es posa al seu costat.

JAUME: He fet tot el que he pogut, però no crec que hi haja solució.

Les seues mans sagnen i Isa intenta curar-lo, però sap que no hi ha remei. Fora, la nit brilla amb una llum estranya. La ciutat dorm, sense saber que el perill ja està en l’aire.

Irene Oliver Piñar

1r de Batxillerat HS/G

UNA NIT EN FLAMES

Personatges:

ALANA: jove víctima de la tragèdia

MÀRIUS: vigilant de seguretat

VÍCTOR: amic d’Alana

Escenari: discoteca Teatre, a Atayalas, 1 d’octubre de 2023

Música.Se sent una explosió. Tot estava en flames, la visió es distorsionada i les pesones corren cap a la eixida.

Alana…. Alana…. (Se senten crits, la música i els llums s’apaguen).

ALANA: (Confosa) Ajuda! Victor? Em cou el cos.

VICTOR: (Rabiós) Alana! hem d’eixir d’ací, estàs drogada i açò s’està incendiant.

MÀRIUS: fora! fora!

Una peça de sostre cau a terra, propagant més l’incendi, es senten els crits d’una persona.

VÍCTOR: (Es gira) segueix-me, hem de ser fora ja! açò no durarà molt en peu!

Un núvol de fum inunda tot sense deixar veure res.

MÀRIUS: Jove! has d’eixir ja!

VÍCTOR: Però….

MÀRIUS: La teua amiga és morta. El sòl que xafem és fet de morts. Si no vols ser un més, corre.

Un cartell que anuncia parpadeja i combina amb els llums dels bombers, policia i ambulàncies.

VÍCTOR: (Tossint) Hi ha molta gent dins! ajudeu-los! (Anuncia les autoritats).

VEUS: Ajuda! ens escolteu?

Una altra explosió se sent des de fora, totes les esperances se’n van amb les restes.

Alicia Rubio Sorlí

1r de Batxillerat HS/G

UNA VESPRADA DE BALLET

Personatges:

Marina: mare de Nora i víctima de l’accident de metro

Nora: xiqueta de nou anys, filla de Marina i víctima de l’accident de metro.

Escenari: València, dilluns 3 de juliol de 2006, 13:00 de la vesprada.

Metro de València concorregut com és habitualment, una mare i una filla corren per poder arribar a temps al metro.

MARINA: (Corrent i amb veu agitada) Nora filla alleugereix el pas que ja hem perdut el tren que havíem d’agafar!

NORA: (Enrabiada): Ja vaig! No puc correr més!

Marina agafa a Nora en braços i entra corrent al metro quan les portes estan a punt de tancar.

MARINA: Has agafat la motxilla rosa nova que et vam regalar pel teu aniversari?

NORA: (Amb to de burla i tirant els ulls cap arrere): Sí mamà, he agafat la motxilla, les punteres i la roba de recanvi com m’has dit tres voltes ja.

MARINA: Nora! A veure com em contestes, ja t’ho he dit més d’una volta.

Es fa el silenci.

MARINA: (Amb el semblant completament descompost mira la seua filla) Que et passa reina? Estàs pàl·lida!

NORA: (Amb un fil de veu) Estic molt marejada, mare!

Un soroll estrident, són les vies de metro, tot comença a a menejar-se d’una forma estrepitosa, els  llums s'apaguen i s'encenen, les persones s'esclafen entre elles, crits ensordidors, cops i explosions.

MARINA: (Plorant, desperta desorientada): Nora! Filla, on pares?

NORA: (Plorant corre cap a sa mare): Mama! Estic ací! (S’abracen) Què ha passat?

Marina emmudeix en veure darrere d’ella una imatge que la deixa pàl·lida.

MARINA: (Plorant desconsoladament) Vine ací, filla!

L’agafa en braços. Una muntanya de persones es trobava darrere de la xiqueta, entre elles, una mà sostenint una motxilla rosa de ballet.

Alicia Rubio Sorlí

1r de Batxillerat HS/G

SOM CENDRES

L’escena té lloc en un camí cobert de cendres. La lava s’acosta i el soroll del volcà ressona en el fons. Núria i Xavi,  amb els ulls plens de dolor, miren el desastre que han viscut.

NÚRIA: (Plorant,amb la veu trencada) Com els dic que no els he pogut salvar, Xavi? Com els dic que els nostres pares s’han quedat allà, a la porta de casa, sense que ningú els ajudara?

XAVI: (Crit de ràbia, estrenyent els punys) No ens van ajudar perquè no som ningú per a ells, Núria! Ens van ignorar fins al final!

NÚRIA: (Caient de genolls, entre sanglots) Però els vaig veure! Els vaig veure cridant per última vegada i no vaig arribar a temps! La terra els va engolir, i jo… jo només m’he quedat amb les mans buides!

XAVI: (Amb la veu ofegada, amb ràbia continguda) Com ens poden fer això? Com ens deixen ací, veient-ho tot destruït, sense importància? Com poden deixar-nos morir d’aquesta manera?

NÚRIA: (Mirant al seu voltant, desbordad.)Tot està cremant, Xavi. Tot el que estimàvem. I no podrem tornar a tocar la terra, ni les cases, ni les vides que hem perdut!

XAVI: (Desesperat, amb les llàgrimes als ulls) No ens van salvar perquè som una xifra més. No ens veuen, Núria. Som cendres que els altres volen oblidar.

NÚRIA: (Amb veu afònica.) I els nostres fills, Xavi?  Què els diran? Què els diran quan no puguen veure’ns mai més?

Silenci. La lava continua avançant, imparable.

XAVI: (Amb un crit final de dolo.) Ho hem perdut tot! Tot!

Aitor Tierno Goczol

1r de Batxillerat HS/G

EXPLOSIÓ A LA CAPITAL

MATEU: Mamà tinc moltes ganes de veure els cosins de Madrid!

LOLA (Mare de Mateu): Sí fill meu, anem a visitar a la família de l'oncle Joaquim. Després, si vols, podem cridar-lo però ara no que és massa prompte.

Mateu va mirar el rellotge digital de la pantalla del tren, eren les set del matí; faltaven 36 minuts per a la desgràcia.

PACO (Pare de Mateu): Jo tinc moltes ganes d'anar a la capital, per primera vegada vaig a veure l'Atlético de Madrid.

MATEU: Jo estic desitjant veure el Vicente Calderón, és el millor estadi de futbol.

LOLA: Vosaltres sempre estan amb el mateix, no voleu veure els monuments de Madrid?

PACO: Dona, aquests es poden veure totes les vegades que vulgues, però anar a l'estadi és una experiència inoblidable.

LOLA: M'és igual, nosaltres hem vingut per a buidar-nos de la gent, perquè estar en València en aquesta època és anguniós... Per cert, l'altre dia l'oncle Joaquim em va dir que en dues setmanes anava a nàixer la nostra cosina, Ximena.

MATEU: De veritat?, quina emoció, ja vull veure-la!

LOLA: Això és cert, pareix un miracle.

Sona la cançó: Ave Maria, cuando seas mía, si te tuviera, todo te daría... Aquesta cançó la té posada Lola com a to de cridada.

LOLA: Quina sorpresa, és com si m'haguera llegit el cervell perquè ara mateix li anava a telefonar. (Lola agafa la telefonada).

JOAQUIM: Cunyada, cunyada, el naixement de Ximena s’ha avançat a hui, 11 de març de 2004, ens ho acaben de dir!

LOLA: Quina emoció, m’alegre un…

VEU DEL TELÈFON: la cridada s’acaba de tallar, espere uns minuts.

VEU DE LES NOTÍCIES: Hui, 11 de març de 2004, a les 7:36 acaba d’esclatar una bomba al tren que anava des de València a Atocha.

Alicia Fernández Barrajón

1r de Batxillerat CT

La mort sobre l'aigua

Personatges:

❖ Anisa (mare)
❖ Inda (filla)
❖ Elang (fill)
❖ Turistes

Escena 1: Alarma

Any 2004 a la platja de Lampuuk, Acech, Indonèsia. Una família gaudeix d'un meravellós dia a la platja. La mare gaudeix tombada en l'arena i els xiquets jugant sobre l'arena.

TURISTES:(Cridant) Correu!! Ràpid!! Correu cap a un lloc elevat!!

ANISA: (Alçant-se) Però que passa?? (Mira cap a on totes les persones miren) Què està
passant?

Els turistes continuaven cridant propagant la mort allí fins on les seues veus aconseguien.

INDA: (Espantada) Mamà, tinc por!

ELANG: (Plorant) Mamà, me’n vull anar a casa, tinc por!

Anisa va reconéixer el que estava succeint i agafant als seus fills va eixir corrent seguint la marea de gent que corria per a resguardar-se

Escena 2: L'impacte

Un rugit eixordador va fer callar tots els crits que propagaven la mort per a fer-la realitat. L'aigua portava la mort i la destrucció allí on aconseguia arribar.

INDA: (Sorpresa) L'aigua ve per nosaltres!

ELANG: (Plorant) Ens menjarà l'aigua!!

ANISA: (Quasi exhausta) Tranquils xicotets no ens passarà res, eixa ona no ens atraparà.

L'ona després d'escoltar semblant afront va arribar fins a la família i d'un fort colp els va arrancar els seus fills dels braços.

Escena 3: La sort d'uns pocs

Tot estava cobert d'aigua i solo algunes persones agarrades a objectes contundents
aconseguien eixir a flotació.

ANISA: (Agarrada a un tronc) (Cridant) Noooooo!! Inda!! Elang!! On ets…..?

Un so eixordador va tornar a sacsejar eixa zona. Després d'eixe arribe un altre. Eixe so d'aigua contra aigua no cessava. Uns minuts eterns després l'aigua retrocedia.

ANISA: (Defallida) Que ha passat?? (Uns plors desesperats la van retornar a la realitat) Fills!! On esteu?? (Plorant) Per favor, torneu us necessite. (Agenollada en el sòl pregant al cel) Per favor que tornen.

En eixe moment, en eixa part del món, unes poques persones amb sort per haver sobreviscut ploraven desconsolats perquè eixa ona els havia arrancat el cor.

Carlos Gómez González

1r de Batxillerat CT

EPIDÈMIA SANITÀRIA

DOCTOR WANG: Aquell fatídic dia vaig anar a treballar a l'hospital. Jo estava pendent d'una notícia Xinesa sobre un virus transmés d'animals a humans, pensen que d'un ratpenat, a la ciutat de Wuhan prop d'ací, Huangshi. En arribar vaig trobar molts sanitaris corrent, amb més de 200 persones al voltant tossint i demanant ajuda.

DOCTOR WANG: Però què està passant ací?

INFERMERA LIN: Afanye’s! (Li dona una màscara, uns guants i una bata blanca).Prengue’s la temperatura ja!

DOCTOR WANG: Però no entenc res, què fa tanta gent ací?

INFERMERA LIN: És que no se n'ha assabentat o què? Ja ha arribat la covid-19. Ajude a qui puga.

Acudeix a la sala d'espera a ajudar persones amb més gravetat. S'acosta a una família de 5 fills amb sa mare, el pare estava amb la cara blava perquè no podia respirar.

DOCTOR WANG: Assente's senyor, respire amb mi, mentre li ausculte. (Escolta els seus pulmons obstruïts, i de sobte es desmaia damunt ell) Senyor desperte's (Li colpeja la cara per a reanimar-lo) Senyor em sent? (Comença la RCP perquè deixa de respirar)

DOCTOR WANG: (A la mare) Ràpid! Cride a alguna infermera d'allí i diga-li que em porte adrenalina, se'ns en va! (La senyora busca una infermera lliure i li demana ajuda).

DOCTOR WANG: Ràpid LiN, injecta-li adrenalina intravenosa, fa 4 minuts que està en parada cardíaca.

INFERMERA LIN: Doctor, no queda gens de medicaments, des de fa una hora.

DOCTOR WANG: Què estàs dient? Com no fem res va morir per mort cerebral. (Continua amb compressions durant 10 segons. Se sent una exhalació.)

DOCTOR WANG: (A la mare) Ho sent senyora... Hem fet el que hem pogut.

Ana María Jordá Moreno

1r de Batxillerat CT

EL TSUNAMI

Una ciutat es troba immersa en el caos. Un tsunami està per arrasar tots els terrenys que es troben a l'illa.

HENRY: (Cridant) Ràpid! Només poden muntar en els pots persones amb una identificació vàlida, ho recorde!

SANTIAGO: Però oficial, hi ha suficient espai per a tots, No vol que estiguem tots fora de perill?

HENRY: Potser les meues ordres no han sigut clares? He dit que només identificacions vàlides, o no immigrants, és el mateix.

LUCY: Henry, són els nostres veïns! Cal salvar a tothom i no hi ha temps per a aquestes coses, per favor.

Una gran ona es pot veure al lluny, avança ràpidament arrasant tot al seu voltant.

SANTIAGO: Correu tots al meu vaixell!

LUCY: Per favor, puc anar amb vostés?

SANTIAGO: No és vosté qui parlava malament dels immigrants en les reunions?

LUCY: Només vull viure.

SANTIAGO: Està bé.

Cada vegada les ones es van acostant més.

SANTIAGO: (A Henry) encara podem salvar a més gent, oblida't de les regles!

HENRY: Les regles són les regles!

SANTIAGO: Llavors dis-li això a les ones mentre et porten, et desitge sort.

Una gran ona derroca els pots d'emergència.

SANTIAGO: Pujarà o no?

HENRY: Està bé.

El vaixell va eixir ràpidament i tots s'allunyen de la zona de perill.

HENRY: Ho sent, a pesar que us excloem per la vostra nacionalitat, ens heu ajudat igualment. Sou persones increïbles, gràcies.

LUCY: Sent tant d'haver parlat mal de vosaltres en les reunions, no tenia ni idea de les bones persones que sou. Gràcies.

Tots van aconseguir salvar-se i , en tornar, van deixar de rebutjar tant als immigrants i van començar a valorar-los més per la persona i no nacionalitat.

Alba López Arguisuelas

1r de Batxillerat CT

DEU MINUTS

Agost de 2021,Laura estava de viatge quan va rebre una trucada de la seua tia des d’Algèria.

RACHIDA: (Plorant) Hola, la meua xiqueta bonica!

LAURA: Per què plores tia?

RACHIDA: Princesa, han provocat un incendi.

LAURA: Com que un incendi?

RACHIDA: La gent va eixir a expressar-se en contra del govern i ens silencien fent-nos cremar.

LAURA: (Plorant i atabalada) Tia on estàs? Posa't fora de perill.

RACHIDA: Tranquil·la, ja és massa tard, estic envoltada entre flames però saps que la mort no em fa por i és una cosa que ens arribarà a tots algun dia.

LAURA: Per favor, no et puc perdre! Eres el meu únic suport i la persona que més vull.

RACHIDA: T'estime moltíssim i sé que tu podràs amb tot sempre, eres la meua gran lluitadora, recorda que sempre em podràs contar tot i promet visitar-te amb els capvespres més bonics i cuidar-te des del cel.

LAURA: No digues això.

RACHIDA: La meua guerrera encara que ja no podrem crear més records juntes, sé que sempre em portaràs en la teua memòria i que ens tornarem a veure.

S'escolten com les flames estan cada vegada més a prop.

RACHIDA: Laura, promet que continuaràs vivint per mi, promet que mai esborraràs eixe somriure tan bonic que tens en la teua cara i que projectaràs el meu.

LAURA: T'ho promet. Et vull moltíssim, tia. Promet cuidar-me i portar-te en el meu cor tota la vida i promet contar la teua història al món. Promet-me que mai m'oblidaràs i que sempre em protegiràs.

RACHIDA: T'ho promet, cuida't. Et vull.

LAURA: Et vull.

S'escolta un fort plor de dolor i la trucada perd la connexió. Rachida no va sobreviure i Laura complirà la seua promesa escrivint un llibre sobre la història de sa tia.

Elena Mammeri Hamidi

1r de Batxillerat CT

L'AIGUA QUE HO VA ARRASAR TOT

Personatges:

• Li Wei: Llaurador, 45 anys

• Mei: Filla de Li Wei, 12 anys

• Shen: Funcionari del poble, 50 anys

• Xiao Lan: Dona de Li Wei, 40 anys
  
  
  

Escena 1: El Perill creix

El cel fosc cobreix el poble. El riu Yangtsé creix ràpidament, el seu rugit se sent el fons.

Li Wei : (Mirant el riu amb preocupació) Enguany el riu mai havia pujat tant…

Shen : (Amb to greu) Els dics no aguantaran molt més. Hem d'evacuar.

Mei : (Abraçada a la seua mare, temorosa) Ens anem mamà?

Xiao Lan : (Somriu amb tristesa, acariciant el cabell de Mei) No et preocupes, xicoteta. Tot estarà bé.

Un fort baluern sacseja la nit. El sòl tremola. El dic ha cedit, i l'aigua comença a inundar el poble.

Escena 2: La fugida

L'aigua entra ràpidament al poble. Les cases comencen a esfondrar-se mentre la gent corre aterrida.

Xiao Lan : (Prenent de la mà a Mei, amb veu desesperada) Ràpid, hem d'anar-nos!

Li Wei : (Espentant a la seua família cap a una barca improvisada) Pugen, ràpid!

Una gran ona colpeja amb força. Mei cau a l'aigua. Xiao Lan es llança després d'ella.

Mei : (Estenent la mà mentre lluita per mantindre's a flotació) Mamà!

Xiao Lan : (Amb un somriure trist, mentre el corrent l'arrossega) Sempre estaré amb tu, Mei…

L'aigua les engul. Li Wei rema desesperat, però el corrent és massa fort.

Escena 3: Després de la tragèdia

El sol comença a eixir, il·luminant l'aigua estancada. El poble ha quedat destruït. Només suren restes de cases i objectes.

Mei : (Plorant, abraçada al seu pare) Papà… mamà ja no està.

Li Wei : (Mirant a l'horitzó, amb tristesa) Sí, filla… Però nosaltres seguim ací. I mentre estiguem junts, trobarem una nova llar.

Els pocs supervivents es reuneixen, alguns ploren mentre uns altres intenten reconstruir el que va quedar. La vida segueix, encara que res serà igual.

Dayron Martín Gómez

1r de Batxillerat CT

L’ATAC IMMINENT

Reportera: Ens trobem ací a Nova York l'11 de setembre de 2001 a les 9 del matí, enfront de les Torres Bessones.

Presentadora: Què ha succeït? Conta’ns què veus en aquests instants.

Reportera: La situació és alarmant, centenars de persones dels pisos més superiors tirant-se de la Torre Nord desesperats per aquesta situació tràgica ocorreguda a les 8.46 d'aquest mateix matí, a causa de l'atac del grup extremista Al-Qaeda, que van segrestar quatre avions del vol 11 d’American Airlines per a derrocar la Torre. (Fa una xicoteta pausa mentre escolta l'audiòfon) Em comenten que l'impacte ha sigut en els pisos 93 i 99, també que hi ha hagut al voltant de 1.400 víctimes mortals.

Presentadora: Com veig és alarmant, com se sent l'ambient?

Reportera: És molt trist, aclaparador, ací només es veu gent plorant, desesperada, cridant els seus familiars per a acomiadar-se. (Es queda sense alé i agafa de nou l'aire, fent una altra breu pausa.) No ens oblidem que no sabem que succeirà en aquests instants, ha sigut una cosa sobtada, però al meu entendre que hagen atacat a un gran símbol dels Estats Units és un poc sospitós.

Presentadora: Què vols dir? Estàs volent dir que aquest atac pot ser molt més profund del que pensem? (Es queda sorpresa per la reflexió i deixa pas a la seua companya.)

Reportera: Exac... (Fa una breu pausa a causa d'un so molt fort) No pot ser!

Presentadora: Què passa? (Es preocupa, ja que la càmera no apunta la causa del so)

Reportera: Informem que a les nou i tres minuts del matí de l'11 de setembre de 2001 apareix un:nou avió que impactarà contra la Torre Sud.

Càmera: Estem molt a prop, ens hauríem d'allun…  (Intenta avisar abans que es tanque la comunicació sobtadament).

Jorge Olmeda Perelló  

1r de Batxillerat CT

SOTA ELS BOMBARDEJOS

Malgrat el fort so de la pluja podia dissimular el dels crits de la gent es mesclaven amb la por i la confusió Gaza, el poble de Samir, ja no era el mateix. Samir va agarrar la mà del seu fill, Omar, que a pesar de no entendre bé el que passava, tenia por en els seus ulls. Cada racó de la ciutat estava destruït i hi havia massa vides perdudes i mirades perdudes dels supervivents que reflectien el seu dolor, pèrdua i incertesa sobre el futur. No obstant això, en cada crit o intent de continuar avant hi havia una força no tan visiblel, però forta que sorgia per l'esperança. Esperança per tornar a respirar, per tornar a veure o parlar amb un ser estimat, o honrar a un que ja no està.

OMAR: Ha plogut tot el dia, quan va a parar?

SAMIR: Intenta no prestar-li atenció i descansar una estona, Omar.

OMAR: Mamà, què està passant? Per què ploren tots?

SAMIR: És la guerra, fill. La gent està sofrint. Però nosaltres, nosaltres som forts. Hem de continuar endavant.

OMAR: Però... mamà... jo vull que s'acabe. Tinc por de les explosions, vull que tot torne a ser com abans. Vull tornar a jugar (amb ulls de por).

SAMIR: (Acariciant-li els cabells, amb la veu tremolant però decidida) Jo també, Omar. També vull que tot això s'acabe. Però el que importa és que estem junts. I mentre estem junts, sempre hi haurà una esperança, per petita que siga.

OMAR: Tinc por que el meu amic Ibrahim ja no torne, com va fer mon oncle.

SAMIR: No deixes que la por et guie, fill meu. La guerra vol arravatar-nos tot, però el que no pot fer és arrabassar-nos el cor. El teu amic Ibrahim sempre serà part de tu, igual que el teu oncle, i el teu cor sempre estarà ple de records d'ell.

OMAR: I quant falta per què acaben els crits? No m’agraden gens.

SAMIR: A vegades no podem saber-ho tot, però sempre podem mantindre l'esperança que algun dia el dolor acabarà.

 Sonen més explosions al fons, però Samir abraçà Omar fortament, intentant protegir-lo de tot el que passa fora. La mare i el fill es miren als ulls, un reflex d'esperança enmig del dolor.

Marina Pérez Alarcón

1r de Batxillerat CT

TAPADA

Personatges:

Amina: Jove afganesa de 17 anys.

Nabila: La seua amiga de la infància de la mateixa edat.

Hassan: El seu germà major.

Mare: Figura tradicional.

En una casa a Kabul, es troben Amina i Nabila situades en una habitació, mirant fixament a la finestra que dona al carrer. Fora, se sent el murmuri del mercat i a algunes persones orant.

NABILA: (Mirant per la finestra, en veu baixa) Amina… t'imagines poder eixir sense això? S'assenyala el burca amb amargor.

AMINA: (Murmurant, amb un somriure trist) M'imagine tantes coses Nabila… Córrer amb el vent en la cara, sentir el sol en la pell … Però imaginar és perillós ací.

NABILA: (Amb ràbia) No és just! Abans no era així… La meua mare diu que ella només portava un mocador, que podia estudiar i treballar, per què ara hem de portar esta repugnant tela que ens cobreix senceres? Em costa fins a respirar!

AMINA: (Amb tristesa) La meua iaia era professora, ara, ni puc anar a l’escola, no entenc que pretenen què fem quan cresquem, jo no em vull quedar ací.

NABILA: Jo tampoc vull estar ací...

Hassan entra bruscament, amb una expressió seriosa.

HASSAN: (Amb veu greu) De què parleu? No hauríeu d'estar al costat de la finestra, algú us podria veure.

AMINA: (Baixant la mirada) Només parlàvem, germà…

HASSAN: (Amb un sospir, més suau.) És pel vostre bé. Sabeu el que passa quan una dona desobeeix?

Amina estreny els punys, però assente. Nabila la mira amb frustració. En eixe moment, la mare entra amb un nou burca a les mans.

MARE: (Estenent el burca a Amina, amb veu resignada). Este és per a tu, filla. Ja eres una dona.

Amina el pren amb les mans tremoloses. L’observa, una presó de tela. L’estreny contra el pit i, en un impuls, corre cap a la finestra. Mira el cel, tanca els ulls amb llàgrimes en ells i respira profund.

Irene Román Montero

1r de Batxillerat CT

destins robats

Estan en el col·legi i molts soldats interrompen la classe emportant-se a tots els xiquets jueus de cada classe.Els fiquen en un camió i els porten a un camp de concentració.

Leah: (A Jacob, amb veu espantada) no entenc el que està passant!

Jacob: Jo tampoc entenc res, però no et preocupes que no em separaré de tu.

Elaijah:jo he sentit parlar d'aquest lloc i han dit que ens faran treballar nit i dia, per això no us heu de separar l'un de l'altre.

Leah i Jacob s'abracen. Arriben a un camp de concentració.

Soldat: Runter vom Truck, schnell!

Leah i Jacob no entenen res, però segueixen a tots els altres fora del camió.

Leah: No et separes de mi, per favor!

Jacob: Tranquil·la que no ho faré, anem a fer el mateix que tots i no ens passarà res.

Leah: Però la gent està cridant (Comença a plorar de por)

Soldat1: Trennen! (A l'altre soldat.)Bring den Jungen zu den Männern und ich kümmere mich um das Mädchen.

Soldat 2: (Agafa el xiquet que es ressisteix a la força)

Leah: No, no us ho emporteu per favor (amb llàgrimes en els ulls)

Jacob agafa la pistola del soldat per intentar soltar-se però l'altre soldat el dispara. Leah ho veu i romp a plorar en el sòl. S'emporten a Leah amb les altres xiquetes.

Hannah: Per què plores tant?

Leah: Perquè acaben d’assassinar al meu millor amic davant meu i no he pogut fer res per a evitar-ho.

Hannah: No plores, estarem ací molt de temps, però algun dia eixirem.

Leah: Quant de temps?

Hannah: No ho sé.

40 anys més tard en una convenció d’antics jueus.

Leah: I aquesta va ser la meua història.

Lucía Sáez Hernández

1r de Batxillerat CT

L'últim viatge dels Martínez

Dins d'un vagó del metro de València, en un matí assolellat, la família dels Martínez viatja cap a la casa dels avis per visitar-los.

ASLAN: (Saltant emocionat) Mamà, arribarem prompte, veritat? Vull veure els avis!

JOSEP: Un dia com hui em fa pensar en l'afortunat que soc, de tindre-vos ací amb mi.

MARIA: Papà, sempre dius el mateix, encara que tens raó. A vegades ens oblidem de l'important que és estar junts i com de ràpid passa la vida.

Rocío: (Agafant la mà de Josep) Tens raó, amor meu!

ASLAN: Sí! Sempre junts, mamà, papà, Maria i jo! Som un equip!

JOSEP: Un equip que sempre tira avant, passe el que passe.

De sobte, el tren comença a desaccelerar bruscament. Se sent un fort soroll, seguit d'una gran sacsejada. La família s’agafa als seients, els passatgers criden i cauen tots al sòl. Les llums del vagó parpellegen.

Rocío:Què està passant?

MARIA: Per què s'ha detingut tan ràpidament? Tinc molta por.

JOSEP: Tranquils, per favor. No sabem el que acaba d’ocòrrer però estem junts.

MARIA: (Abraçant al seu germà Aslan) Papà no vull que ens passe res!

JOSEP: T'ho promet, Maria, res ens separarà.

Les sirenes comencen a sonar a la llunyania, el tren es deté per complet. Les llums s’apaguen bruscament. Es distingeixen les mans entrellaçades dels Martínez plens d'amor, ara immòbils.

Rocío: Sempre junts com ho vam prometre, encara que ja no siguem ací.

MARIA: Encara que ja no puga abraçar-vos, sempre estareu en el meu cor.

ASLAN: Mamà, papà, Maria… no tinc por. Ja no tinc por, perquè sé que continuem junts. La nostra família no ha mort, el nostre amor és etern, no s’apagarà mai.

Tragèdia del metro de València el 3 de juliol de 2006.

Clara Valero García

1r de Batxillerat CT

GERMANS

Entra una xiqueta d'uns dotze anys a l'escenari lentament, on no hi ha res de decoració, a soles una llum blanca al centre. Porta roba senzilla, un vestit blanc que arriba fins als genolls i els cabells solts sense pentinar. Quan arriba al mig del focus, se sent una rialla que no es pot distingir d'on ve, però fàcilment se sap que és la d'un xiquet més menut que la primera. A l'escoltar-la, la xiqueta torna el seu cap als costats, intentant descobrir qui està rient. Cada vegada es torna més bruscament fins que arriba un punt en què es gira completament cap a darrere, i quan ho fa podem veure a l'altre personatge amb claredat, un infant que continua jugant al voltant de la xica. Després d'uns segons, la xiqueta el veu i s'espanta.

.LESEDI: Hola, germaneta!

AMARI: Jo no tinc germans.

LESEDI: (Segueix caminant per tot l'espai sense parar) No, encara no. Et faltava sis mesos per a conéixer-me. Però bé, jo ja et coneix, i sé que ets una germaneta moooolt bona i moooolt llesta.

AMARI: No sé de què em parles. (Persegueix a Lesedi amb la mirada, semblant un poc confosa) Espera, on estic?

LESEDI: No ho sé, a soles sé que tu estaves amb mamà en un vaixell moooolt gran amb moooolts amics.

AMARI: (Després d'uns segons s'adona del que passa) La pastera! I mamà? On està?

LESEDI: Ha arribat ara a un lloc que es diu "Càries".

AMARI: Es diu Canàries. Per això no contesta ningú. On estem?

LESEDI: No ho sé, però tu no veies una llum?

AMARI: Una llum? Espera, som... morts?

LESEDI: Què són "morts"?

AMARI: Res. Almenys mamà ja està a Canàries. Anem, Lesedi?

LESEDI: Em coneixes?

AMARI: Clar que sí, ets el meu germà.

Ixen agafats de la mà.

Lorena Veras Alarcón

1r de Batxillerat CT