IES J.M. PARRA ___ALZIRA

1r de batxillerat

1.IRIS RODRÍGUEZ ROMERO _1BACB

L’INSTITUT

(Marc, Xavi i Lorena es troben a l’entrada de l’institut dirigint-se a classe de matemàtiques)

MARC: No t’angoixes, Mireia mai està a l’hora.

XAVI: (Apleguen a classe i la veu de Mireia s’escoltava des de fora) Ups, justetament hui sí.

LORENA: (Guaitant a la classe) Bon dia Mireia, podem passar?

MIREIA: Clar, xiquets, passeu.

COMPANYA DE CLASSE: (Parlant amb els tres amics) Quant heu entrat no feia un olor estrany per les aules de música?

XAVI: Ni idea, no hem passat per allí, hem acurtat camí.

MARC: Quina cosa més estranya, si voleu passem després.

LORENA: No creieu que és mala idea?

MARC: (Pensatiu) L’institut es un lloc segur, nom serà gens perillós.

(Sonen les cançons que marquen el canvi de classe. Els xiquets van cap a les aules de música amb l’entrepà a la mà)

XAVI: Sí fa olor forta, sí, cal que isquem d’ací.

LORENA: Espereu, que posa en aquesta cinta?

MARC: (Llig la cinta) “Perill no passar” Ai, xics, anem-nos-en.

LORENA: Segur que açò és d’algun teatre, anem a passar.

(Els jóvens passen més enllà de la cinta)

XAVI: L’olor bé d’ací (Assenyala una tuberia amb un forat) anem a vore.

(Lorena toca el tub i la mà comença a cremar, s’escolta un soroll molt fort i una bola de foc ataca als xiquets, es cremen)

MIREIA: (Darrere d’escena) Hauríem d’haver evacuat l’institut, crideu una ambulància.

 

2.LUCÍA ENRÍQUEZ OLIVER__1BACB

EL TERRATRÉMOL

 

(L’escena comença en una aula de classe. Clara, Pau i Marta estan parlant mentre esperen que arribe el professor.)

CLARA: No sé vosaltres, però jo estic esgotada. Esta setmana ha sigut eterna.

PAU: (rient) I encara ens queda la classe de mates… això sí que és una catàstrofe.

MARTA: (mirant per la finestra) Ei, heu notat això?

(De sobte, la terra comença a tremolar. Els llibres cauen de les taules, les llums parpellegen i s’escolten crits pel passadís.)

CLARA: (cridant) Un terratrémol!

PAU: Hem d’eixir d’ací!

(La tremolor es fa més forta i una estanteria cau, bloquejant la porta de l’aula. Els tres amics s’arraconen baix d’una taula, tremolant de por.)

MARTA: I si l’edifici s’ensorra?!

CLARA: No ho sé, però hem de mantindre la calma…

(Passa un minut etern fins que el terratrémol para. A l’altra banda de la porta, s’escolten veus i soroll de gent movent mobles.)

PROFESSOR: (des de fora) Xics! Esteu bé?

PAU: Sí, però la porta està bloquejada!

(Uns moments després, aconsegueixen obrir la porta i els estudiants ixen de l’aula. A fora, el col·legi està ple de pols i runes, però la majoria de gent ha pogut eixir sana i estàlvia.)

MARTA: No m’ho puc creure… això ha sigut horrible.

CLARA: Però estem bé, i això és el que importa.

(S’escolta el so de sirenes d’ambulàncies i bombers. Els tres amics es miren, es donen la mà i respiren profundament, sabent que han sobreviscut junts.)

(S’abaixa el teló.)

 

RAÜL LLORENS LAUDES__ 1BACB

Separant persones

 (Vora platja es troben Ika, Nura i Marra. Nura estira els braços cap a dalt per agafar la mà als seus pares que junts passegen deixant petjades a la sorra.)

 

NURA: Estic nerviosa que ganes de vore-ho tot: Bali, les illes Gili, Komodo i Sumatra. Indonèsia m’ encanta, però no entenc què diuen, què parlen jugant a fer sons rars.

MARRA: (Solta la mà de Nura i fa cara de sorpresa.) No digues això, filla, cada idioma té les seues coses i la seua forma però tots son bonics.

IKA: (Carregant a Nura en els seus muscles, mentre ella li estira els cabells.) La mama no té ni idea, no li faces cas. El nostre idioma és el millor, mentre aquest idioma es per inútils.

(Mentre Marra i Ika es fan males cares, de fons el soroll d’ una gran onada i Nura

s’aproxima al públic.)

NURA: (Fent cara d’interés.): Ho escolteu?

MARRA: (Gira i mira cap davant.) Això és?

IKA: (Recolzant la seua mà al cap de Nura.) Ho és, una gran onada.

(El soroll s’intensifica a moments, amb ell les boques dels tres s’obrin alhora, indicant que la ona ja ha arribat. Els seus cossos començen a moure’s per

l’escenari.)

IKA: (Espantat i desesperat.) On esteu? M’escolteu?

NURA: (Veu trista.) Sí papa, sí. Estem bé jo i la mama. Estem juntes, la mama

 m’agafa a mi i a un arbre. Quan baixe l’aigua ens ajuntem.

 

(I amb aquesta promesa per complir arriba la foscor. I amb ella el final de la història.)

 

3. ADAM CHIBANI EL HAFIANE__1BACB

La DANA I EL COL·LEGI

MARIA: (Amb veu ferma) Xiquets, hem de mantindre la calma. Seguim les instruccions i tot anirà bé!!!

PAU:  Aquesta DANA és pitjor de la que esperàvem. Hem de estar preparats per a qualsevol cosa.

L’aigua comenca a entrar dins de l’escola i tenen que buscar una solución.

MARIA: (Amb desesperació) Hi ha gent atrapada a dins! Hem de fer alguna cosa!

PAU: (Determinant) No et preocupes, Clara. Nosaltres ens ocuparem de rescatar a tots. Tu mantén els alumnes fora de perill.

Després de poder eixir de eixe catástrofe els dos professors acudeixen a ajudar als altres ja que creen un punt d’ajuda en el propi col·legi.

MARIA: (Amb gratitud) Gràcies per la teua ajuda Pau. No sé què hauríem fet sense tu.

PAU: (Amb humilitat) Estem tots junts en això, Clara. La teua feina és igual d'important que la meua.

La tempesta acaba i la autoritat se posa mans a l’obra i els dos profesors es possen mans a l’obra per ajudar mes a la societat

MARIA: (Amb esperança) Ha estat un repte enorme, però crec que ens hem fet més forts com a comunitat.

PAU: (Somrient) Sí, Clara. Aquesta experiència ens ha ensenyat la importància de la solidaritat. Junts, podem superar qualsevol adversitat.

 

4. DANIELA IRANZO MESA__1BACB

El gel que ens uneix

Personatges:

Vicent: jove agricultor del poble.

Elena: germana de Vicent, és metgessa del poble.

Joan: vell veí del poble, amb problemes de salut.

Els veïns: personatges anònims del poble.

ESCENA 1: LA GRAN NEVADA

(L’escena comença en un poble de muntanya. El cel està cobert de núvols i el vent bufa amb força. Vicent i Elena estan a casa, mirant per la finestra).

VICENT: (Mirant al cel) Mira Elena, la neu no para de caure. Mai havíem vist una nevada tan forta.

ELENA: ( Preocupada) Ja ho sé. I el vent... cada vegada és més fort. Si continua així ens quedarem aïllats.

VICENT: (Nerviós) El poble no està preparat per una cosa així. Si la neu segueix acumulant-se, no podrem eixir ni entrar. I el Joan... ell no pot quedar-se sense medicaments.

 ELENA: (Agafant la seua jaqueta) Aniré a veure’l ara mateix. Els altres veïns també hauran de començar a preparar-se. Si la situació empitjora, hem d’ajudar-nos entre tots. ( La neu continua caent, i el vent augmenta de manera imparable. Elena ix de casa, amb la intenció d’anar a veure a Joan, i Vicent corre a avisar als veïns)

ESCENA 2: LA FORÇA DE LA COMUNITAT

(Els veïns es reuneixen a la plaça del poble, que ja esta coberta de neu. Alguns intenten netejar els camins amb pales, altres preparen per a l’emergència. Elena arriba a casa de Joan, que sembla feble i no pot eixir de la seua casa.)

ELENA: (Preocupada, entrant a casa de Joan) Joan, com et trobes? Hem de portarte medicaments ràpidament.

JOAN: ( Feble, amb veu cansada) No sé si podré resistir-ho, Elena. Aquesta nevada m’ha agafat per sorpresa. I el fred... és massa intens.

ELENA: (Decidida) No et preocupes Joan. Aniré a buscar més ajuda. El poble no et deixarà sol.

(Mentrestant, Vicent arriba corrent a la plaça, on els veïns comencen a organitzar-se per portar aliments, medicaments i combustible. La neu ha cobert completament els camins, i el poble queda aïllat)

VICENT: ( Cridant ) Hem de col·laborar, tots junts! Si no netegem el camí, ningú podrà eixir per buscar ajuda. Necessitem tots els nostres materials, tots el que tinguem a mà!

VEÍ: No tenim temps a perdre. Si volem salvar a Joan, i als altres, hem de fer-ho ara mateix.

ESCENA 3: LA UNIÓ DEL POBLE

 (Els veïns, amb les mans gelades, però amb molta constància, treballen junts per netejar els camins. Alguns porten sacs de aigua i menjar, altres omplen els camions amb fusta per mantindre les cases calentes. El vent augmenta la seua força cada vegada més, però ells no es rendeixen tan fàcil. Els camins, coberts de neu, comencen a quedar lliures de acumulacions de gel)

ELENA: (Mirant als veïns treballant) Ho estem aconseguint. Junts podem resistir a aquesta tempesta.

VICENT: (Abraçant a Elena) Si, el fred és molt dur, però el que realment ens fa forts és la nostra unió. Si ens ajudem, ningú quedarà enrere.

 JOAN: (Des de la finestra, amb un somriure feble) Gràcies joves. Si no haguera segut per vosaltres, no hauria pogut aguantar.

 ELENA: (Somrient) No estàs sol Joan. El poble és la nostra força. (Les hores passen, i encara que la nevada ha sigut intensa, la comunitat ha aconseguit obrir una xicoteta via per a les emergències. La neu comença a calmar-se, i el vent perd força)

ESCENA 4: LA CALMA DESPRÉS DE LA TEMPESTA

(La neu comença a disminuir, i el cel es fa més clar. La força del poble ha aconseguit mantenir-se unida. Els veïns es reuneixen a la plaça però comprovar que tots estiguen bé. Elena i Vicent es miren amb felicitat)

VICENT: (Mirant al cel) Ha estat dur, però hem aconseguit salvar-nos tots.

ELENA: (Somrient) El poble ha resistit. Els més vulnerables estan fora de perill, i hem pogut repartir aliments i medicaments.

JOAN: (Amb veu emocionada, des de la finestra de la seua casa) Jo ja puc agrair-vos prou. Si no haguera segut per vosaltres, el fred m’hauria vençut. El poble ha sigut la meua salvació.

ELENA: (Mirant als veïns) Ho hem aconseguit, gràcies a cadascun de nosaltres. Ara podem anar a descansar, perquè sabem que, si alguna vegada ens trobem en uns situació així, tots estarem ací per ajudar-nos uns als altres.

(Els veïns cansats, però contents, es reuneixen al centre del poble, en una gran reunió de solidaritat. La neu que abans semblava una amenaça, ara es converteix en un record)

VICENT: (Amb una mirada de orgull) Quan som un poble unit, no hi ha res que ens puga véncer.

 (Elena va buscar a Joan per traure’l a la plaça ben abrigat i tots junts van començar a ballar, cantar, riure... sabent que la tempesta ha passar i el poble ha superat aquesta gran prova).

 

 

 5. ÁLVARO SISTERNES VALVERDE__1BACB

Esperança en el Titànic

Personatges: Ferran: Un jove somiador, de classe baixa, que busca una nova vida a Amèrica. Isabel: Una dona de classe alta, compromesa amb un home al qual no estima.

Don Ricard: Promés d'Isabel, arrogant i adinerat.

Carme: Mare de Fernando, sàvia i afectuosa.

Capità Rodríguez: Capità del Titànic.

Escena 1: L'embarcament

 (El moll de Southampton. Ferran i la seua mare s'abracen, emocionats i tristes.)

Carme: Fill meu, sigues fort i mai oblides qui eres.

Ferran: Mare, et promet que treballaré intensament i t'enviaré diners quan puga.

(Isabel i Don Ricard pugen al vaixell, amb port distingit. Isabel mira al seu voltant amb nostàlgia.)

 Isabel: (murmurant) Tant de bo puguera ser lliure... (Se sent el xiulet del vaixell. Tots aborden el Titànic.)

Escena 2: En alta mar (Ferran està en la coberta gaudint de l'aire. Isabel s'acosta, intentant escapar de Don Ricardo.)

Isabel: Sempre mires la mar amb tanta fascinació?

Ferran: Em recorda que la vida és gran i plena d'oportunitats. (Somriuen. Comença una amistat sincera entre ells.) (Ferran ensenya a Isabel a ballar en tercera classe, lluny de la rigidesa de l'alta societat. Isabel se sent lliure per primera vegada en molt de temps.)

Escena 3: El sopar de gala (El saló principal del Titànic. Tots amb roba de de gala. Isabel seu al costat de Don Ricard, incòmoda.)

Don Ricard: Has de comportar-te, Isabel. No vull més converses amb desconeguts de tercera classe.

Isabel: (mirant a Ferran al lluny) Potser ells són més nobles que molts ací. (Ferran entra al saló amb una excusa de treball i creua mirades amb Isabel. La tensió és palpable.)

Escena 3.1: Trobada en la coberta (Isabel fuig de la taula i troba a Ferran en la coberta, sota la llum de la lluna.)

Ferran: No sembles gaudir del sopar de gala.

Isabel: (Sospira) Em sent atrapada, Ferran. Tota la meua vida ha sigut dictada pels altres. Ferran: Però ací, en este vaixell, pots ser qui realment eres.

Isabel: (El mira fixament) I si volguera ser lliure... amb tu. (Ferran pren la seua mà amb delicadesa

Ferran: No sé què ens espera a Amèrica, però sé que vull descobrir-ho amb tu. (Isabel, emocionada, s'acosta i el besa per primera vegada. La brisa marina els embolica en un instant etern.)

Escena 4: L'iceberg (S'escolta un baluern. Crits. El Titànic ha xocat contra un iceberg.)

Capità Rodríguez: Tots als bots salvavides! (Ferran ajuda a Isabel a trobar un pot. Don Ricard intenta apartar-ho.)

Don Ricard: Ella és la meua promesa! Isabel: No vull estar amb tu, Ricard! Preferisc mil vegades una vida humil que una sense amor (Isabel puja al pot amb Ferran. Don Ricard, furiós, intenta pujar, però és detingut per la tripulació. Carme també aconseguix pujar a un bot. Fernando, en l'últim moment, s'aferra a una taula en l'aigua i sobreviu fins que un pot el rescata.)

Escena 5: L'alba d'una nova vida

(Els supervivents en una bot veuen l'arribada d'un vaixell de rescat.)

Ferran: (prenent la mà d'Isabel) Hui no sols sobrevivim, Isabel... Hui comencem una nova vida. (Isabel somriu. El sol brilla sobre l'oceà, marcant un nou començament.)

 

6. NAYARA SÁNCHEZ SÁNCHEZ__1BACB

Sota les runes

Personatges:

ELENA : Mare jove, preocupada per el seu fill desaparegut

ANDRÉS : Ancià savi, ferit però amb esperança

CARLOS : Rescatador improvisat, lluita per salvar vides

LUCÍA : Xiqueta atrapada sota les runes

Escena única: El silenci després del soroll

(Les llums parpallegen. So d’enderrocs i crits. Foscor. De poc a poc, la llum revela un carrer destruït, pols en l’aire. Se senten gemecs i plors en la llunyania )

ELENA: ( Desesperada, escarbant amb les mans) El meu fill! Santiago! On estàs?

ANDRÉS: ( Recolzat contra una paret caiguda, amb la cama ferida ) No crides xica... Escolta primer. El silenci es el nostre aliat ara

CARLOS: ( Cobert de pols, carregant pedres ) Hi ha una xiqueta atrapada ací. Necessite ajuda!

LUCÍA: ( Feble, des de sota les runes) Mamà...

ELENA: ( Corre cap a la veu ) No es el meu fill, però l’hem d'ajudar-la què és molt perillós

CARLOS: ( a ANDRÉS ) Et pots moure ?

ANDRÉS: ( Somriu amb esforç ) El meu cos vell no, però el meu cap encara serveis. Usa eixe tros de biga per a fer palanca

( Junts aconsegueixen moure  les runes i trauen a LUCÍA. ELENA l’abraça )

LUCÍA: ( Plorant ) No trobe a ma mare...

ELENA: ( Eixugant-se les llàgrimes ) La trobarem, bonica

CARLOS: ( Mirant al seu voltant ) No podem esperar a ajuda. Som l’únic que tenim

ANDRÉS: I això es suficient. La terra ha tremolat, però ací seguim ¡Anem a ajudar als altres!

(Es donen les mans i avancen entre les runes a la recerca de més supervivents. Foscor)

 

7. Íker Rodríguez Oviedo

L'ÚLTIM REFUGI  

(La pluja cau forta. El soroll de l’aigua s’escolta a través de les finestres. L’aigua ha començat a entrar per sota la porta. PAU i la MARE es troben a la part alta de la casa, amb l’aigua ja als turmells. La casa comença a enfonsar-se lentament.)

PAU (molt espantat):
 Mare… què està passant? No paren de cridar pels altaveus!

MARE (tranquil·la, però amb el rostre seriós):
 És només una tempesta, fill. No et preocupes. El pare vindrà a buscar-nos, ja ho veuràs.

(Sona un soroll fort de fusta trencant-se. L’aigua puja ràpidament.)

PAU (agafant la mà de la mare):
 No vull quedar-me ací. On està el pare? Per què no ha tornat?

MARE (mirant-lo amb els ulls humits):
 Ell tornarà, Pau. Sempre torna.

(De cop, l’aigua entra més ràpidament, i la MARE és arrossegada pel corrent. PAU crida desesperat.)

PAU (cridant):
 Mare! No! No!

MARE (desapareixent entre l’aigua, cridant):
 Corre! No mires arrere!

(PAU es queda sol a la casa, la corrent puja ràpidament. Desesperat, sent un crit des de fora.)

VEÏNA (des de fora, cridant):
 Pau! On ets?!

PAU (tremolant, cridant des de l’interior):
 Ací! Soc ací!

(Apareixen dos veïns a la porta, amb una barca improvisada.)

VEÍ 1 (estirant una mà):
 Pau, vine! Ha de ser ràpid, que no tenim temps!

PAU (mirant arrere, amb por):
 I el pare? Què passa si arriba?

VEÍ 2 (amb veu greu):
 No tenim més temps. Si vols salvar-te, vine ara!

(PAU, amb llàgrimes als ulls, finalment salta a la barca. S’allunyen de la casa, mentre l’aigua la cobreix completament.)

PAU (amb veu trencada):
 Mare…

(La barca s’allunya i l’escena es fon en silenci mentre la pluja continua

 

 

 8. JOANA MARTÍNEZ CAMARASA__1BACB

FINS ACÍ ARRIBÀ LA PANTANÀ

Escena 1: La casa de la família Sánchez.

(Una pluja intensa cau sobre el poble. Rosa observa preocupada per la finestra. Jose entra corrent).

JOSE: (preocupat) Rosa, l’aigua s’acosta massa ràpid! Hem d’eixir ja!

ROSA: (mirant la finestra amb por). El riu està desbordat, no se si arribarem a temps.

XAVI: Mare, que va a passar?

JOSE: Anirem al refugi, hem de marxar ara mateix!

(Els membres de la família corren, però el carrer ja està inundat i l’aigua va amb molta força).

Escena 2: El carrer.

VEÏNA: Rosa! Jose! Els bombers estan arribant!

ROSA: Però... no veig ningú. On són?

JOSE: (desesperat). Els bombers no arribaran a temps, hem d’anar cap a l’alt de la muntanya!

(Xavi no resisteix la força de l’aigua i se’l endú arrossegat).

ROSA: (Cridant) Xavi, Xavi! No pot ser Jose, l’aigua s’ha endut el xiquet, no sé on està. Que algú ens ajude!

JOSE: (angoixat) Rosa, si ens quedem ací morirem, hem de fugir!

(Arriben a un lloc segur a la muntanya i poc després arriben bombers)

BOMBERS: Hem trobat a Xavi, es viu!

ROSA I JOSE: (plorant) Gràcies, Gràcies! Fill meu!

JOSE: (amb el cor més tranquil). El nostre poble està trencat, però junts tot és possible. L’important és que tots hem pogut sobreviure..)

 

 

 9. ROMESA RAO AMBREEN__1BACB

SOMNIS ENTERRATS

(L’escenari està fosc , amb un focus il·luminant un espai petit .Nadia , una mare amb la roba desgastada i plena de pols , sosté una manta que envolta un cos menut . Yusef , el seu fill adolescent, mira a la distància amb els ulls vidrosos , assegut a terra , amb els mans tacades de sang. Al fons, s’escolten explosions llunyanes i crits apagats.)

NADIA: (amb la veu trencada , balbucejant mentre acaricia la manta) : Era només un bebé , Yusef…només volia un futur per a ella . Una casa amb flors al jardí , un llit calent … somnis tan simples.

YUSEF (sense mirar-la , parlant amb veu baixa i apagada ) : Els somnis no tenen lloc ací , mare . Aquesta terra els enterra abans de nàixer . Igual que a nosaltres.

NADIA (amb llàgrimes rodant-li pel rostre , mirant el cel com buscant una resposta): Per què? Perquè el món ens ignora? No som monstres. Som mares , pares , fills … Érem persones abans que aquesta guerra ens fera invisibles.

YUSEF (girant-se cap a ella, amb ràbia però també amb desesperació ) : Ens ignoren perquè no els importem! Perquè no som res més que una notícia breu entre anuncis . Ningú escoltarà els nostres crits, mare . Ningú vindrà a salvar-nos.

(Nadia es queda en silenci un moment, estrenyent la manta. Es gira cap a Yusef, amb la veu plena de dolor i determinació )

  NADIA (molt fluixet, com si només parlarà per a ella mateixa ) : si poguera donar la meua vida per aturar aquesta guerra, hi faria… però ni tan sols això serviria. ens han tret tot. fins i tot la nostra veu.

 YUSEF (amb els ulls plens de llàgrimes , alçant-se amb dificultat i mirant-la fixament ) : No , mare… encara ens queda una cosa.

 NADIA (confós , sense deixar de mirar-lo) : Què ens queda, Yusef? Què pots veure que jo ja no puga?

 YUSEF ( amb veu ferma, alçant la mirada cap al públic, com si pararà directament al món ) : Ens queda la memòria . Ens queda la veritat . I quan tot això acabe , si algú escolta , hem de dir-los que mai més . Que mai més un xiquet haurà de morir per l’odi dels adults.

(Yusef es queda quiet , amb els punys tancats, mentre Nadia es deixa caure de genolls , plorant en silenci. L’escena es tanca amb la seua veu trencada dient : “ mai més” . La llum s’apaga mentre els sons de la guerra continuen al fons , deixant una profunda sensació de buit .)

 

 

 1BAAA /GENERAL

1. ELSA CHORDÀ DOMÍNGUEZ__ 1BAAA

Era un dia qualsevol com cada dia, era un matí de l'11 de març de 2011 a Fukushima, Japó. Aquell matí IZUMO es dirigia a classes amb la seua millor amiga RIN.

RIN: Que malament, perquè fa tan mal temps, i jo que volia anar a la platja aquesta vesprada ISUM: Doncs si la veritat, però igualment podem veure la platja des de classe, tenim l'aula davant del mar Rin.

RIN: Però no és el mateix! Em promets anar aquesta vesprada a la platja de totes maneres? IZUMO: D'acord, però anem a classe ja que arribem tard.

RIN i IZUMO arriben a classe i saluden als seus companys, la classe comença i Izumo mira la platja des de la finestra i troba alguna cosa estranya al mar, i de sobte es nota un tremolor molt fort.

PROFESSOR: Xiquets inicieu el procediment dels terratrèmols, tots baix les taules. RIN i IZUMO es miraven espantades, el terratrèmol era més fort del normal i semblava que el mar rugia amb més força que mai. D'un moment a l'altre tot es va tornar negre i aquestes xiquetes no sabran mai que eixe matí va ser l'última volta que van vore el mateix mar que els causaria la mort.

 

2. LUCÍA BOSCÀ CARDONA__ 1BAAA

Viure amb por és realment viure?

Dues xiques vestides majorment de blau, s'asseuen en un sofà davant d'una televisió, una d'elles més il·luminada que l'altra que està quasi en l'ombra.

 

María: Vestides de color blau, resant, demanant a un déu que tal vegada no existix que per favor ens ajude. Plorem, amb els resultats.

(Stephanie se sorprén veient la tele i després plora abraçant-la, la consola abans de mirar al públic)

Els missatges d'amics no van tardar, tots ens preguntàvem que anàvem a fer amb una por constant en el nostre pit. Una setmana després, una de les nostres amigues, Leslie, una dona trans, es va suïcidar.

(Apareix una foto de Leslie projectada, al mateix temps Stephanie ix de l'escenari perquè només quede María)

Leslie és una de milers (apareixen a més fotos de més persones trans mortes), només un nom més per a molts. Però era una persona.

Jo soc María Giménez, soc una dona immigrant i la meua novia, Stephanie Jones és una dona trans. (entra Stephanie i li dona la mà)

Per culpa de Trump, ella no pot eixir del país, no pot renovar els seus documents, tampoc pot accedir a les seues hormones, medicaments que han salvat la vida de milers de persones. (fa un gest a la projecció)

Jo? Qui sap, qualsevol dia pot aparéixer l'ICE. Puc acabar en un centre de concentració fins que decidisquen que fer amb mi, pot ser que em assassinen, com a aquella dona a la qual van matar en la seua casa quan va ser ella la que va cridar a la policia. (Apareix una foto d'esta dona). O aquell xiquet al qual van disparar després de parar-li el cotxe "de manera aleatòria" (Apareix una foto de l'adolescent).

Es viure amb por realment viure? O simplement estem en mode supervivència?

 

3. Maria Navarro Roldán__ 1BAAA

(Era una vesprada normal, Joan i Carme estaven en casa amb els seus fills Amparo, Vicent i Maria i amb el germà de Joan, Carles)

 Maria: (Entra corrents a casa tota xopà) Pare! Pare! Plou molt mira'm.

Carles: Si, ho sent.

Vicent: La anem a canviar nosaltres dos, no vos preocupeu .

(Tots els fills pugen a l’habitació de la menuda deixant a soles als adults).

Carme: Carles, perquè mai nades en Cullera quan anem de vacances?

Carles: una vegada quasi m'ofegue quan era menut

 (Se sent als veïns cridar i l’aigua entrar a la casa)

 Carme: Carles puja al terrat amb els xiquets, Joan ajuda'm a pujar alguna cosa per poder menjar.

 (Quaranta-tres anys després es veu a Joan, Amparo i Vicent)

 Vicent: Pare, t’hem de dir una cosa i no crec que et sente bé (jugant amb un bolígraf)

Joan: Clar fills, què ocorre? 

Amparo: És una cosa sobre l’oncle Carles (es queda en silenci un moment) ell... ens va fer molt de mal a Vicent, Maria i a mi

Joan: Ho se filla, sé què vos feia.

Vicent: (Enfadat) Ho sabies i no hi feres res?!

Joan: Et creus que no sé el que eixe mal agraït li feia als meus fills! Que no sé per què la meua filla més menuda s’hi llevà la vida deu anys desprès de la pantanà!

Amparo: El que li va ocórrer a l’oncle Carles no va ser un accident veritat?

Joan: (Asseguent-se en un balancí)  Clar que no.

 

4.Natàlia Bertomeu Collado__ 1BAAA

Cendres en la memòria

(En una casa de La Palma, era una vesprada tranquil·la. Joan feia els deures, Rosa, sa mare, preparava un cafè i L’avi Jaume regava unes plantes que estaven fora).

Rosa: Joan, quan acabes els deures, ajuda’m a recollir la roba de l’estenedor.

Joan:(Esbufegant) D’acord, mare.

Jaume:(Des de fora) Enguany les tomaques estan creixent molt boniques!

(De sobte, un soroll sord. Un lleu tremolor fa vibrar els gots d’aigua que hi havia en la taula).

Joan: Mamà... Què ha sigut això?

Rosa:  Tranquil, fill, només és un xicotet terratrèmol, ajuda’m amb la roba, va.

 

(El terra torna a tremolar, ara amb més força. Cauen alguns plats i al fons es veu fum negre. Per la finestra, es veu la muntanya amb més claredat, expulsava lava).

Rosa: Joan, hem de marxar ja! Pare, puja al cotxe!

Jaume: (Negant amb el cap) Aquesta és la meua casa. No me n’aniré.

Joan: Avi, per favor! (plorant).

Jaume: Aneu-vos-en vosaltres. Jo vaig nàixer ací, em vaig criar ací! No marxaré. No abandonaré la meua terra.

(Rosa, plorant, agafa a Joan de la mà i l’arrossega cap a fora. Pugen al cotxe i se’n van corrent).

Joan: (Mirant a la finestra) Avi...

(Mesos després, quan per fi podien tornar, Joan i Rosa tornen a la zona. Només queden cendres i roques negres. Joan s’agenolla i assenyala un barret mentre plora, mig soterrat a terra. Rosa comença a plorar).

 

5. Marcos Ortiz Bertomeu__ 1BAAA/General

EL TORNADO

 (Un dia a la granja de Joan, estaven fent labors de la granja com sempre però, no s’esperaven el que anava a passar)

                  (Un calendari penjat amb el dia 26/6/1985. Canta el gall)

Joan: (Somnolenc) Bé, a treballar

Joan: Bon dia Petúnia!

Petúnia: Bon dia , Joan!

    (Caminen cap al treball amb les vaques)

Joan: No creus que hui no fa un bon dia?

Petúnia: La veritat es que pareix que vaja a ploure

         (Joan i Petùnia escolten una xicoteta rafaga de vent, però no li donen importància)

Joan i Petùnia: Bon dia Clàudia, com estàs?

Càaudia: Muuuuu!!!

         (El soroll de la rafaga de vent augmenta)

Joan: Tranquil·la Claudia

Joan: Hui Claudia està més nerviosa del normal

Petúnia: Eeeh, crec que ja sé per què...

(El soroll al qual li habien llevat importància és ara un tornado aproximant-se cap a ells) 

Joan (agarra en braços a Petùnia i se’n va de l’estable)

Petúnia: Nooo!!! Claudia!!! (es posa a plorar)

Clàudia: Muuu...!!! (l’atrapa el tornado)

Joan: No et frenes Petúnia, munta al cotxe.

Petùnia: Espera, hem deixe les garrafes d’aigua

      (El tornado fa que Petúnia no puga moure’s amb les garrafes d’aigua)

Joan: Ho sent Petúnia. (se’n va sense ella)

Petúnia: (plorant) (impressionada) Joan?

(El tornado atrapa tota la granja amb tot el que hi ha, sense deixar rastre de res).

(7 anys després)

Al CALENDARI- 26/6/1992

Pere: (impresionat) Uou, em pensava que estaria millor.

Francesc: Jo també.

Pere: Bo, a reformar

(Unes hores de reforma després)

Francesc: Que és això? Pareix un rastre d’una persona.

Francesc: Pere!! Vine ací!!!

Pere: Què passa?... Què és aquesta casa?

 

 

6. ANNY SÁNCHEZ CIUBÁN__ 1BAAA/GENERAL

 

ESCENA

 

(Laboratori de química d’un institut. Una forta pudor a cremat i clor. Tubs d’assaig trencats, taules tacades amb líquids químics. Josep, 15 anys, immòbil a terra. Lara, 16,desesperada en vore al seu company a terra. Artur, 17, tus i es cobreix la boca com pot. Núria, amb el rostre blanc, s’aguanta, mentre Pablo, vomita prop de la porta).

 

Artur: (ofegant-se) Estarà bé?

Lara: (plorant) Josep! Per favor, reacciona!

Artur: Hem posat massa clor… Massa de tot!

Lara: Només era un experiment pel treball trimestral…

Josep no es mou. Núria, marejada. Lara sent que li falla l’equilibri. Artur xafa un vidre i es talla.. L’alarma d’incendis sona, però ningú els ajuda..

Artur: (amb pànic) Hauríem d’haver avisat el professor…

Lara: (horroritzada) I ara què? Josep… Núria… Ens ficaran a la presó de Picassent!

 

(Artur no dubta més. Corre en busca d’ajuda. Lara es queda en terra, al costat de Josep, tremolant sentint-se culpable. Tot es fum i silenci.)

 

 

1BAHC

1. ALBA MARTÍNEZ ENRÍQUEZ__1BAHC

VEUS SILENCIADES

 Llistat de personatges: • Joan • Maria • Pepa • Pau • Administratiu • Dona • Mestre • Nét de Maria (Teatre documental sobre la pèrdua d’una llengua i la resistència d’un poble.)

ESCENA 1: L’AULA (Anys 50. Un mestre escriu a la pissarra. Els alumnes, amb cara de por, el miren.)

MESTRE: Aquí, en esta escuela, se habla español! Quién hable dialecto valenciano, será castigado. (Un xiquet, Joan, abaixa el cap. Li cau una llàgrima. Al seu costat, Maria, una companya, li apreta la mà en silenci.)

ESCENA 2: L’OFICINA (Anys 70) (Un home jove, Pau, demana informació en valencià. L’administratiu li contesta en castellà.)

PAU: Bon dia, voldria informació sobre…

ADMINISTRATIU: ¿Perdón? No entiendo.

 PAU: És l’oficina pública, puc parlar valencià.

ADMINISTRATIU: Aquí hablamos en Español. (Pau fa un pas enrere, impotent. Una dona major darrere d’ell intervé.)

DONA: Xic, no t’angoixes. Parla, que tens dret.

ESCENA 3: LA PLAÇA (Anys 90, passat, conversa entre dues dones majors, Maria i Pepa)

MARIA: Recordes quan ens feien callar per parlar valencià?

PEPA: Sí… I ara els nostres nets quasi no el parlen.

MARIA: És com si ens estigueren esborrant la memòria.

PEPA: Però encara estem ací. Nosaltres el parlem.

ESCENA 4: EL CARRER (temps actual, manifestació. Un grup de joves canta en valencià. S’uneixen més persones. La plaça s’ompli de veus.)

TOTS: “Qui perd els orígens, perd la identitat!” (Apareix un xiquet, el nét de Maria. Agafa la mà de la seva àvia i canta amb ella.)

VEU EN OFF: La llengua sobreviu mentre hi haja qui la parle. La lluita continua. (Fons negre.) FI

 

2. SHAILA SIERRA LEÓN__1BAHC

Jo vinc d'un silenci 

Personatges:

-Aina: mestra d’escola primària.

-Miquel i Clara: alumnes de l’escola.

-Pau: pare de la família, treballador en una fàbrica en crisi.

-Manel: empresari que té una empresa familiar que està a punt de tancar.

 

Escena 1: A l’aula sense il·lusió (Llum general)

AINA: (amb veu potent) Xiquets, què voleu ser de majors? Quin somni teníeu?

MIQUEL: (desprès d’un temps que va passar, va contestar amb la veu baixa) Jo volia ser científic, però... ara només vull que la meua mare tinga faena, per a poder anar a llocs.

AINA: (amb tristesa, reflexionant) I tu, Clara?

CLARA: (sense ganes de contestar) Jo volia ser mestra com vostè, però crec que ja no és possible tot està canviant molt ràpid.

AINA: La por ens paralitza, però encara ens queda temps per a poder decidir.

 

Escena 2: La fàbrica en crisi (fosc)

PAU: (amb veu cansada, però molt sincer) Manel, què passara ara? La fàbrica està a punt de tancar. Què passarà amb nosaltres, els treballadors?

MANEL: No ho sé, les grans empreses estan reduint els costos, i les empreses xicotetes no podem competir. Jo també ho estic passant malament.

PAU: (amb amargor) La nostra família depenen del nostre treball i tu... ho estàs deixant anar tot.

MANEL: Ara per ara és impossible de continuar amb la fàbrica.

 

Escena 3: La protesta silenciosa ( fosc)

SARA: (amb energia, parlant amb la gent) Tots sabem el que passa a la nostra ciutat, a les fàbriques... no és normal. Això ha de canviar.

JOSEP: (amb veu baixa) Potser el que fem no serveix per a res. Fa anys ho intentàrem, i tot segueix igual.

SARA: Si no fem res anirà a pitjor. Cal pensar i mirar pel nostre futur.

Escena 4: La revelació comunitària ( fosc)  

AINA: Cal canviar esta actitud passiva i derrotista, hem de fer pas junts. El que hi ha que fer és unir-nos, tot el poble i recuperem l’esperança.

(Llum general)

AINA: Els problemes col·lectius poden semblar insuperables, però cal que ens unim tots. Encara que siga un camí llarg i ple de dificultats.

 

 

3. MARIA ENACHE__1BAHC

On estàs?

L’aigua que va afectar.

 

(Davant de l’estació de tren de València)

ÈRICA: Mare meua, on estarà l’Andrea? Ja comença a preocupar-me.

(Apareixen Andrea i Carlota corrent cap a Èrica)

ANDREA: Quan t’hem vist des de lluny amb cara de voler matar algú, sabíem que arribàvem tard.

CARLOTA: Perdó, Èrica, estàvem a ma casa.

ÈRICA: Us perdone, però si quedem a les 6 davant de l’estació de tren, doncs sigueu més responsables.

ANDREA i CARLOTA: Sí, senyora.

ÈRICA: (Rient) Bé, d’acord, no passa res, però pensava que venia amb vosaltres Raül.

CARLOTA: En principi sí, però tenia que vindre amb el tren de Barcelona.

ANDREA: Estarà perdut?

CARLOTA: No crec que siga aixina, potser li ha passat alguna cosa.

(Apareix Raül)

RAÜL: (Amb la respiració agitada de córrer) Perdó, perdó, me perdut a l’estació de tren. Sé que no t’agrada que arribe tard, Èrica.

ANDREA: (Rient) Si haguérem apostat, hauria guanyat jo.

RAÜL: Com? Què? No entenc res.

ÈRICA: Deixa-ho, Raül, que ni ella s’entén. No passa res. Ens n’anem a passejar una estona?

CARLOTA: Només si m’acompanyeu a donar-li de menjar al meu gat.

ANDREA: Aquella bola de pèl et rascarà només veure’t.

RAÜL: Espera, estem tots?

ANDREA: Sí, per què?

RAÜL: On està Marta?

(Tots es queden en silenci)

RAÜL: No li ha passat res, veritat?

CARLOTA: Esperem que no, però no pot vindre ací.

RAÜL: (Alterat) L’HAN CASTIGADA!

ÈRICA, CARLOTA, ANDREA: NOO!

ANDREA: S’ha quedat a Alzira, fa uns dies ha passat una cosa.

RAÜL: (Sorprès i a la vegada espantat) El què?

ÈRICA: Com que no vas vindre ahir a casa de Clàudia, ho vam parlar, però t’ho expliquem igualment.

CARLOTA: La presa de Tous s’ha trencat per baix perquè això ha d’estar mantingut, i efectivament no la revisaven per comprovar que tot estava bé.

ANDREA: Total, que a la vesprada, mentre plovia a Alzira, es va trencar la presa per baix i l’aigua va eixir molt forta, inundant, crec, Alberic, Gavarda, Tous, Beneixida, Al…

RAÜL: (Alterat) Alzira, veritat?

ÈRICA: Sí, Raül, nosaltres també volem saber com està.

RAÜL: Però no podem anar a veure com està?

ÈRICA: No, han dit que no es pot passar, però supose que dins de poc es podrà.

CARLOTA: Raül, no et poses trist. Han dit que s’han estat comunicant amb…

RAÜL: Necessite veure-la, Carlota, no m’importa, necessite saber que està bé.

ANDREA: Ho sabem totes, no cal que ens ho digues, però no podem estar pensant negativament tot el temps.

RAÜL: Però necessite ajudar-la i estar amb ella i…

CARLOTA: Raül ho entenem que estàs enamorat d’ella, però anem a ma casa per oblidar-nos una mica del tema. Estic segura que Marta és molt forta i sap cuidar-se d’ella i de la seua família.

ÈRICA i ANDREA: D’acord.

RAÜL: Bé, però que el teu gat no m’ataque o

no tornaré.

 La porta

(A casa de Carlota, només entrar)

CARLOTA: Nyenya, VINE AMB MAMÀ!

ANDREA: No pot ser que haja viscut per presenciar aquest moment.

CARLOTA: Andrea, com continues així, et posaré cel·lo a la boca.

ÈRICA: Bé, espera’t una mica, i si no calla, li’l poses, però de moment no.

RAÜL: (Rient fins a quasi caure) Nyenya? No hi havia un nom més original i bàsic? Misifu? Bigotets?

CARLOTA: Raül, calla’t, que li vaig posar Ñeña pel dia que estàvem al càmping i tu, en lloc de dir nena, vas dir ñeña.

RAÜL: EH?! NO VA SER AIXÍ! Primer, tenia només 14 anys i, el dia abans, em van posar un apartador a la boca per a les dents.

ANDREA: És veritat! Però la xica es va espantar només sentir-te dir nena.

RAÜL: Bé, estic segur que si em vera les dents ara, no hauria eixit corrent.

ÈRICA: Li donaràs ja de menjar, Carlota?

CARLOTA: No la trobe, ni al meu llit, que és el seu lloc favorit, ni al seu bany favorit, pel que he vist.

RAÜL: I si la crides?

ANDREA: Per fi fas servir el cervell.

CARLOTA: NYENYAAAAAAAAAAAA!

ÈRICA: Està darrere del microones.

ANDREA: Jo també m’hauria amagat si m’hagueren cridat així.

RAÜL: Jo m’hauria amagat només escoltar que entres, Carlota. No jutges el teu gat.

CARLOTA: Si estiguera Marta ací, m’hauria donat suport.

ÈRICA: Sí, clar, hauria sigut la primera a riure’s de tu.

CARLOTA: Vaig a pel menjar.

(Se sent el timbre)

ÈRICA: Ha sigut ací?

CARLOTA: Obriu vosaltres, que crec que estic convencent el gat.

NYENYA: MIAAAAUUU, MIAU, MIAU!

ANDREA: Sí, segur que sí.

RAÜL: Doncs vaig jo.

(Raül obri la porta)

RAÜL: Qui e…

MARA: Hola, Raül, podem parlar amb tu sobre la nostra filla?

RAÜL: Emm, clar, però no sé exactament…

MARA: Sobre Marta.

4. PAULA MARTÍNEZ ULL__1BAHC

La nit de la Pantanada

L’escena posa en una casa d’un poble prop de Tous, la nit del 20 d’Octubre de 1982.

Narrador: Plovia sense parar. Els carrers estaven plens d’aigua i fang. La gent mirava per les finestres molt preocupada.

(Ramona entra corrent, banyada i nerviosa)

Ramona: Filla, açò no és normal. El riu va massa ple! Rosa: Mamà, a la ràdio han dit que la presa aguanta, no et preocupes.

Ramona: No m’agrada gens açò, mai havia vist tanta aigua.

Narrador: Però la presa no va aguantar. Sobre les set de la vesprada es va trencar.

(Molta aigua caïa i Ramona i Rosa corrien per la casa espantades)

Rosa: Mare, l’aigua ve i el poble s’ofega!

Ramona: Hem de pujar cap a la segona planta de la casa, agafa tot el que pugues.

(Ramona i Rosa guaiten per les escales per a veure com estava la planta de baix)

Rosa: Mama… no queda res.

Ramona: Sí que queda, filla. Ens tenim a nosaltres i mentre estiguem juntes tot eixirà bé.

Narrador: La gent va plorar, però també va lluitar. Junts van tornar a reconstruir els pobles, més forts que mai.

 

 

5. Daniela Blay Pellicer__1BAHC

El silenci de la DANA

L’escenari està fosc, amb una llum tènue que reflecteix una atmosfera densa i carregada. Es poden escoltar sons de vent i pluja de fons. Al centre, una ciutat desordenada, amb runa, cotxes bolcats i arbres caiguts. A la dreta, una família intenta trobar refugi a la seua casa, la qual té una finestra trencada.

ACTE 1: L’alba de la Tempesta

(Entren els personatges. La família: Clara (mare), José (pare) i Begonya (filla). Tots estan xops per la pluja i amb rostres preocupats. El vent comença a intensificar-se.)

Clara
(Mirant per la finestra trencada)
 ¡Això no pot estar passant! ¡El cel està tot ple de negre, José! No sé com eixirem d’aquesta…

José
(Intentant mantenir la calma, amb la veu tremolosa)
 La DANA… ha arribat molt abans del que pensàvem. Ningú ens ho ha avisat. Els experts només parlaven de pluges, però això és una altra cosa. Necessitem trobar un lloc segur.

Begonya
(Amb la veu tremolosa, mirant al terra)
 Mamà, papà… Per què el riu està tan a prop? Abans no era així.

(Un tro ensordidor es sent i la casa tremola. La família es recull junta.)

Clara
 ¡És la tempesta! L’aigua pugen… El riu s’ha desbordat, i no tenim temps. Hem de marxar ara.

 

ACTE 2: Evacuació Inesperada

(La família ix ràpidament de la casa, però la pluja és implacable. Caminen a través d’una ciutat inundada, amb vehicles arrossegats per l’aigua i persones buscant refugi entre els escombres. S’escolten crits al fons.)

José
(Agafant la mà de Marta amb força)
¡Per ací! ¡Hem de arribar al refugi! ¡No podem quedar-nos al carrer!

Begonya
(Amb llàgrimes als ulls)
 Però mamà, papà… Per què no sabíem que això passaria? Per què no ens ho van dir que era tan greu?

Clara
(Amb la veu entretallada, però ferma)
 Filla, el que ha passat és inesperat. Ningú pensava que les pluges es convertiren en aquest monstre… Però estem junts, això és el que importa. Anem a eixir-nos-en.

(Al fons, se sent una sirena. A la llunyania, un grup de persones corre cap a un edifici que sembla ser un refugi. La família s'uneix a ells.)

 

ACTE 3: El silenci Després de la Tempesta

(El refugi està ple de gent. Algunes persones es tapen amb mantes, altres simplement esperen. El so de la pluja disminueix lentament, però l’angoixa segueix sent palpable en l’ambient. La família se sua, esgotada.)

José
(Mirant al voltant, visiblement afectat)

Ningú estava preparat. Les alertes no han sigut suficients. Els danys… són immensos. Els afectats… som tots.

Clara

(Mirant als altres amb tristesa)

Mireu aquests xiquets, José. Són com Ana. Quants més hi haurà per ací, perduts, espantats? Ningú ens va dir que això seria tan terrible.

Begonya
(Amb veu suau, mirant a les altres persones)
És tot tan estrany, mamà. No entenc com ha passat tan ràpid.

José
(Respirant profundament, com intentant processar el que està passant)
Ha sigut una catàstrofe, filla. La DANA és com una bèstia invisible que no avisa fins que ja és massa tard. No només el clima ha canviat, sinó tot al nostre voltant.

 

ACTE 4: El futur incert

(El refugi continua ple de gent. La família es queda en silenci, observant l’escena, cadascú amb els seus pensaments. S’encén una llum tènue sobre l’escena. Un missatge a una pantalla al fons diu: “El futur és incert. La lluita per la recuperació comença ara.”)

Clara
(Mirant als seus peus, pensativa)
 La tempesta ens ha llevat molt, però ens ha deixat alguna cosa més: l’esperança. Si estem junts, podrem reconstruir-ho.

José
(Assentint)
 I aprendrem. El canvi climàtic ja no és una advertència, és la nostra realitat. No podem quedar-nos callats ni creuar-nos de braços.

Begonya
(Mirant al futur, decidida)
 I si alguna cosa podem fer, ho farem. Ens cuidarem els uns als altres.

(El so de la pluja continua, però ara menys fort. La llum de l’escena es va atenuant lentament fins a quedar en penombra, simbolitzant la necessitat de reconstrucció, encara que amb esperança.)

 

6. IMAN MRABANE AITYOUSSEF__1BAHC

Alzira, en l’any 1982, Pantanada de Tous.

(Ana i Pep, en El saló de sa casa, en el 1r pis, on es veu per la finestra, el cel amb núvols grisos i pluja forta. Marta i Marc, en les seues habitacions.)

ESCENA 1

ANNA: Escoles aquell soroll

PEP: Ara que ho dius, sí. Eixiré a veure fora

ANNA: Tingues cura

PEP: Maré de Déu, quina inundació!

(Pep torna a casa)

PEP: (To de por) Ana tanca les finestres, jo m’asseguré que la porta estiga protegida

(Anna, corrents tancant les finestres ràpidament)

MARTA I MARC: (Preocupats) ¡Pare, Mare què està passant!

ANNA: Tranquils carinyets, no vos preocupeu

PEP: (Cridant) Anna ajuda’m,  està entrant massa aigua dins

MARTA: Marc que Fem

MARC: (Plorant) No ho sé

(Marc i Marta, s’abracen plorant)

ANNA: Està entrant molta aigua. Cal anar al 4rt pis, del Sr i la Sra Díaz

(Tots pugen al 4t pis)

Fosc

 

ESCENA 2

SRA DÍAZ: Passeu, passeu

ANNA I PEP: Moltes gràcies de veritat

SRA I SR DÍAZ: No vos preocupeu per això estem els veïns

SRA I SR DÍAZ: Voleu menjar, hem fet arròs al forn

MARTA I MARC: Sí, ens agrada un muntó!!

(Tots es riuen)

SRA DÍAZ: Que bonics són, pareixen als meus fills

SRA DÍAZ: Àlex, Lucía. Vingau aci

(Àlex i Lucía saluden a Marta i a Marc)

ÀLEX: Tinc el parxís, voleu jugar

MARTA, MARC I LUCÍA: (Contents) ¡Sííí!

(Àlex, Lucía, Marta i Marc. Se’n van a l’habitació de Àlex)

ANNA: Espere que s’acabe ja, aquesta horrible inundació

PEP: El més important és que no estem en perill

SRA I SR DÍAZ I ANNA: Tens tota la raó. Gràcies a Déu

 

(Des del 20 d’octubre de l’any 1982, va a vore fins que es va acabar, no se sap quan es va acabar però es creu que es va a finalitzar dies posteriors del inici. Va a haver molts edificis esfondrats i l’aigua va arribar fins a 600 litres per metres quadrats i també va fer que es destrossarà la Falla Malva. Tot aquesta catàstrofe va ha haver 40 morts i pèrdues  econòmiques de més de 1.300 milions d’euros).

 
7. SOFIA FELPETO DURI__1BAHC

NO TOT ÉS ROÍN

TEMA: La pandèmia

PERSONATGES: Dos amigues de diferents països i la parella d’una d’elles.

Estem a febrer del 2025, Ana i Estefania estan assegudes en una cafeteria de València, són les 18:00 de la vesprada i escolten a la televisió del local la informació de la pandèmia, això les porta a parlar de com es van conéixer.

ANA: Pareix que no haja passat gens de temps però aquest any al mes de març fa 5 anys de la pandèmia. (diu amb to melancòlic)

ESTEFANIA: ¡ A que sí !  mi m’ocorre el mateix. (exclama)

ANA: Des d’aquell moment ens han passat a muntó de coses que hem viscut juntes d’es què vas arribar a Espanya.

ESTEFANIA: Aquest any fa 4 anys que vaig arribar de Colòmbia sense res i tu me vas ajudar a construir-me una vida açí.

ANA: Com podies creure que no t’anava a ajudar tan bona persona que eres i no tenies a ningú. (li agafa les mans i li somriu)

ESTEFANIA: Per culpa d’aquell virus em vaig quedar sola al meu païs. ( diu recordant la seua família)

ANNA: Si haguéreu vingut tots abans, s’hagueren pogut salvar del COVID.

ESTEFANIA: És que per la falta de recursos allí no pogueren fer res.

(El cambrer va a la taula a donar-los els cafés que han demanat a l’entrada )

LES DOS: Gràcies. (li diuen al cambrer amb un somriure)

ANNA: De totes formes hem de vore la part positiva de les coses com hem fet sempre. (li dona ànims)

ESTEFANIA: És veritat, això és la cosa bona de nosaltres, que sempre busquem el costat positiu.

ANNA: Bo, canviem de tema que al final ens posarem a plorar per la nostàlgia.

ESTEFANIA: Me pareix bona idea perquè estic a punt.

ANNA: Bé, com va la universitat ?

( Baixa la il·luminació, cadascuna se’n va a sa casa )

 

(Ara estem a casa d’ Estefania, que ha arribat del berenar, està al sofà amb el seu nóvio Alex, s’encenen els llums)

ÀLEX: Bona vesprada bonica, com ha anat el berenar amb Anna ?

ESTEFANIA: Hola, bé ja saps que sempre m’ho passe genial amb ella. (diu després de donar-li un bes )

ÀLEX: Sí, sempre ha sigut així, gràcies a ella ens vam conéixer.

ESTEFANIA: L’únic problema per dir-ho així és que hem parlat de quan ens vam conéixer a la pandèmia i m’he quedat amb la llàstima damunt.

ÀLEX: (Mentre li dona una abraçada) No cal que et poses així encara que et van passar coses molt males al teus, quan vas arribar ací et van arribar coses bones.

ESTEFANIA: Això és veritat, amb tu i Ana a la meua vida la mort dels meus pares pel COVID la porte millor.

ÀLEX: Saps que pots parlar amb mi de tot. No et preocupes més. Anem a vore una pel·lícula nova que es diu “Valenciana”.

ESTEFANIA: Té molt bona pinta. I així practicaré el meu valencià.

Es tomben al sofà i posen la pel·lícula, abaixen la llum)

 

 

8. Adrián Juan Molina__1BAHC

La inundació

 Escena 1. En la plaça del poble

 

(Pep i Sònia s’ubiquen a la plaça del poble. El cel està fosc i plou molt.)

 Pep: Sònia, pense que hem de anar ja a casa, la pluja està agafant-se.

 Sònia: Tens tota la raó. Hem de resguardar-nos.

 Pep: Doncs, anem a casa.

(Escena 2) A casa.

 

Sònia: Pep, tanca les finestres, per a que no entre l’aigua a casa.

 Pep (preocupat): Estic fent-ho tranquil·la. Però ara que ho pense, vivim en un primer altura, pot ser que la nostra casa s’inunde.

 Sònia: Doncs, què fem ara?

 Pep: Doncs quan puje l’aigua a casa, el que farem serà pujar a la casa dels veïns per no ofegar-nos.

 Sònia (veu com comença a pujar l’aigua i entra en pànic): Mira Pep, l’aigua puja molt ràpid!

 

Pep: Doncs pugem a la casa dels veïns.

(Escena III) En casa del veí

 Pep i Sònia: Gràcies per deixar-nos passar la nit aquí.

 Veïns: No us preocupeu, no hi ha problema, els veïns estem per ajudar-nos.

 Pep: Tota la raó. Bé, nosaltres anem a dormir, que ha sigut un dia molt caòtic.

 Veïns: Perfecte, la vostra habitació està al final del corredor, a la dreta.

 (Pep i Sònia se’n van al llit i acaben adormint-se.)

 Pep: Bon dia, Sònia, anem cap avall per veure la nostra casa, que l’aigua ja ha baixat.

 Sònia: Vinga, Pep, anem!

(Escena IV) A casa seua

 

(Pep, amb expressió de tristesa, obre la porta.)

 Pep: Mira, Sònia, ho hem perdut tot, tots els mobles de fusta estan inútils.

 Sònia: No pot ser… Això ens portarà mesos de treball.

 Pep: Tranquil·la, Sònia, de tot se n’ix.

 

 

 9. ADRIANA SAYAGO SANTAMARIA__1BAHC

 

LA PLAÇA

Escena 1: La desgràcia

Narrador: Un dia, el poble de Villafina va ser envaït per una gran desgràcia. Una fàbrica contaminant va explotar, deixant el riu sec i l’aire irrespirable, ple de substàncies tòxiques.

Escena 2: La Reacció

(La gent del poble es reuneix a la plaça, preocupada).

Maria: (plorant) Com podem viure així? El riu és la nostra vida!

Jordi: No podem quedar-nos de braços creuats! Hem de fer alguna cosa!

 

Escena 3: La solució

(La comunitat es mobilitza. Es veuen als veïns del poble netejar el riu, plantant arbres..)

Narrador: La unió fa la força. Els veïns van treballar junts, educant-se sobre la importància del medi ambient.

 

Escena 4: La Renovació

(El riu comença a fluir de nou després de unes quantes setmanes, els arbres tornen a créixer i la gent celebra.)

Maria: (somrient) Hem aconseguit! El riu torna a ser viu!

Jordi: (abraçant a tothom) Hem aprés que cuidar el nostre entorn és responsabilitat de tots!

Narrador: (amb un somriure) i així, Villafina va renàixer, recordant sempre que la natura és el seu tresor més preuat.

 

10. ANDREA MARTÍNEZ ENRÍQUEZ__1BAHC

ENTRE AIGÜES I RECORDS

(Escena ambientada en un espai senzil: un mural amb fotografies i documents que expliquen aquell dia, una taula amb objectes simbòlics i el so de la pluja de fons.)

 MARIA:

(Amb una veu calma i una mica nostàlgica.)

Encara que ja fa temps, aquell 29 d'octubre de 2024 sembla que va passar en un instant paralitzat. La DANA va arribar de sobte, i en pocs minuts tot va canviar. Jo recorde els crits, el soroll de l'aigua colpejant tot, i una por que no s'explica. Però, a la vegada, vaig veure com, enmig del caos, tots vam trobar una manera de ajudar-nos.

 ALBA

(Amb to directe i proper.)

Sí, María. Jo estava a casa amb la família quan de cop el cel es va enfosquir i va començar la tempesta. Els carrers es van transformar en rius i tot semblava que es desfeia. Però el que em va marcar va ser veure els veïns eixir sense pensar-s'ho dues vegades per ajudar-se els uns als altres. Va ser com se n’ix  de la por, tots ens haguérem convertit en una gran família.

 LLUÍS:

(Amb veu serena i reflexiva.)

Jo vaig decidir sortir al carrer per ajudar, perquè em semblava impensable quedar-me assegut mentre la natura ens demostrava la seva força. No va ser fàcil veure com moltes coses es perdien, però també vaig presenciar actes de coratge que mai oblidaré: rescatistes, voluntaris i gent com nosaltres treballant sense parar per salvar vides. La DANA va deixar marques profundes, però també ens va ensenyar el valor

de la solidaritat.

 MARIA:

(Amb un somiure ple de record.)

Encara que tot va ser molt dur, aquell dia ens va ensenyar que, malgrat tot, sempre podem comptar els uns amb els altres. Les cicatrius que ens va deixar no són només records de pèrdua, sinó que també ens recorden que som capaços de superar les dificultats. Cada pas que vam fer per reconstruir va ser una petita victoria enmig de tanta adversitat .

 ALBA:

(Assentint mentre mira els documents a la taula)

Exacte. Aquell dia no només vam patir una gran tragèdia, sinó que també vam aprendre a valorar el que de veritat importa: la gent que t'estima, un gest de solidaritat o simplement una conversa per reconfortar-te. Aquell sentiment de comunitat va ser el que ens va fer seguir endavant, tot i la tristesa.

 LLUÍS:

(Amb veu ferma)

El record d'aquell 29 d'octubre ens ensenya que, per més forta que siga la tempesta, el nostre esperit i la nostra voluntat poden fer la diferència.

Hem de portar amb nosaltres aquesta lliçó i seguir treballant perquè, en el futur, la nostra unitat i la nostra cura mútua siguen sempre la nostra millor resposta.

(La llum es va esvaint lentament mentre, de fons, es projecten imatges de la tempesta, mostrant tant el desordre com els moments de solidaritat que van sorgir.)

 MARIA (veu en off):

Que mai oblidem allò que vam viure aquell dia, perquè en cada record hi ha una llavor d'esperança per reconstruir un demà millor.