IES JOAN BAPTISTA PORCAR (CASTELLÓ DE LA PLANA)

 

L‘AIGUA POT DESTROSSAR-HO TOT

Aitana Edo Capilla – 2n BAH

(Laura de una escola reconvertida en un refugio de emergència. Els llums parpellegen de tant

en tant, les taules apilades i una vella radio que sona amb interferències de la catàstrofe que ha

ocorregut per la pluja torrencial. Dins l’aula, esperen temorosos el que vindrà)

RAQUEL: (Asseguda mirant la pluja) Sembla que porta tota la vida plovent...

TOMÀS: (Inquiet intenta trobar cobertura amb l’únic telèfon en funcionament que hi ha) No sé

quant de temps aguantarem així... Si al menys tinguérem cobertura...

JÚLIA: No podem perdre el cap. Tomàs, segueix intentant-ho, els equips de rescat ens trobaran

de segur... (Diu intentant calmar-los tant a la resta com a ella mateixa).

ENRIC: (Bufa sarcàsticament) Menys mal que tenim a la salvadora de Júlia. El teu pla és esperar

i confiar? Bona estratègia...

JÚLIA: (Mirant-lo directament) Tens alguna idea millor?

ENRIC: Podries callar i deixar-nos als homes pensar.

(De sobte la radio els interromp: “Noticies d’última hora, la pluja ha provocat la destrucció de la

pressa del riu. L’aigua ha inundat el poble i continua avançant perillosament. Els serveis

d’emergència no poden garantir l’ajuda immediata, preguem buscar refugi en zones elevades ”)

(Un silenci s’apodera de l’aula)

RAQUEL: Els meus pares eren al poble...

TOMÀS: Ja no ens queda temps

ENRIC: (Furiós) I ara quÈ? On queda el teu pla?

JÚLIA: Fem cas a emergències. Ací no estem segurs.

ENRIC: Òbviament , tots ho hem escoltat. Ara senta’t i deixa de manar-nos.

RAQUEL: Enric, es suficient...

(Abans de respondre un fort soroll destructiu ressona per tot arreu, l’aigua està arribant, tots es

miren atemorits).

TOMÀS: L’aigua ja és ací...

JÚLIA: Almenys estem junts... (temorosament agafa de les mans als seus companys)

(L’escenari es queda en negre, un so estrambòtic ho destrossa tot el final ja ha arribat).

______________________________________________________________________________

L'ALTO AL FOC

Álvaro Navarro Viera – 2n BAH

(Un laboratori en ruïnes. El cel roig es veu a través d'un gran forat al sostre. LAURA, MIQUEL i SONIA estan amagats darrere d'unes estructures caigudes. ZORAK inspecciona la zona amb un dispositiu estrany)

Laura (en veu baixa): No podem quedar-nos ací. Eixa cosa ens trobara Miquel (agafant la destral). Si s'acosta, no tindrà temps de reaccionar.

(Sonia s’apropa perillosament a Zorak amb el seu peluix a la mà)

Laura (espantada): Sonia! Torna!

Sonia (amb innocència): No sembla dolent...

(Zorak es gira cap a Sonia. Amb un gest lent, agafa el peluix i l'examina amb curiositat. Els seus ulls brillen més intensament. Laura, nerviosa, s'acosta lentament amb les mans alçades)

Laura: No volem fer-te mal. Només volem entendre per què heu vingut...

(Zorak emet un so greu i estrany. Una veu metàl·lica sorgeix del dispositiu que porta)

Zorak: Amenaça. Espècie humana. Destrucció necessària.

Laura (amb fermesa): No som tots iguals. Mira-la (assenyala Sonia). Ella és només una xiqueta.

(Zorak dubta un moment. Torna un peluix a Sonia i baixa el seu dispositiu)

Zorak: Pausa... estudiar...

(Zorak gira sobre si mateix i desapareix entre les ruines. Laura i Miquel miren a Sonia, que abraça el seu peluix amb força.)

Miguel: Hem guanyat temps, però... per quant de temps?

(Es fa silenci mentre al fons es veu un altre esclat de llum alienígena)

______________________________________________________________________________

CONFIA EN MI

Naiara Núñez Rodríguez – 2n BAH

(Kaida havia tornat a la ciutat després de jugar al parc durant hores. Mentres tornava, escoltava crits i podia vore fum desde on estava. Preocupada, corre cap a l’entrada de la ciutat i es troba amb una escena catastròfica: gent morta per tot arreu i tot fet pols. Paralitzada veu a Peter, el seu veí, plorant amb algú als seus braços i s’apropa, amb llàgrimes als ulls.)

Peter: (Sense adonar-se de la presència de Kaida, plorant) Àgata per favor contesta’m.

Kaida: (Titubejant) Peter? Que ha passat? 

Peter: Kaida! Quant m’alegre de vore’t! No sé que a passat, d’un moment a un altre tothom estava cridant, hi havia explosions per tot arreu i Àgata, la meua filla… (Mira a la xica als seus braços i torna a plorar).

Kaida: On estan els meus pares? (silenci) Peter, digues-me on estan! 

Peter: (Titubejant) No els he vist. No ho sé.

Kaida: No pot ser… Han d’estar bé (surt corrents)

(Kaida corra a l’altre costat de l’escenari mentres crida el nom dels seus pares. Dessolada, Kaida es tira en terra en front de la casa, plorant. Peter ja no està en escena, Entra un xic alt i fort, d’uns 40 anys, vestit de bomber. Quan veu a Kaida, gentilment li toca l’esquena.)

Vander: Hola? soc Vander, bomber, hem vingut a ajudar. Com et diuen?

Kaida: (Plorant) Soc Kaida.

Vander: D’acord, Kaida, vaig a ajudar-te, confia en mi.

Kaida: Però els meus pares-!

Vander: Els trobarem, però ara hem de portar-te a un lloc segur (l’agafa en braços i la porta a un camió de l’escena on li dona una manta i aigua. Mirant-la, nostàlgic) Kaida, tens familiars que puguen cuidar-te fins que açò acabe?

Kaida: No… només erem els meus pares i jo. 

Vander: (Esperançat) Acceptaries quedar-te amb mi? en cas de que no trobem als teus pares et farà falta un lloc on viure… voldríes que fora amb mi?

Kaida: (Encara plorant però una mica més calmada gràcies al seu oferiment) Sí, m’agradaria. Gràcies, Vander (Somriu).

______________________________________________________________________________

NEGLIGÈNCIA A LA VIA DEL TREN

Paula Moreno García – 2n BAH

(Els tres personatges: Sònia, David i Marcel·la estan asseguts a terra esperant a ser

atesos per l’ambulància i els metges, acaben de patir un accident de tren per

negligències de no mantenir les infraestructures de la via adequadament. Estan tots tres

parlant sobre l’accident i processant el que ha passat).

SÒNIA: (està asseguda molt espantada i parlant per a ella mateixa) Segur que si

m’haguera quedat en casa com va dir el pare, ara estaria bé. No hauria hagut de pujar a

aquest tren.

DAVID: (Molt preocupat perquè la seua parella està molt greu en l'ambulància) No puc

creure que no em deixen passar a veure com està perquè diuen que som amics i no

família. Necessito veure'l!

MARCEL·LA: (que ve de treballar) Tranquil·litza’t, xica. Mai no se sap el que pot passar,

encara que, en este cas, es podria haver impedit esta desgràcia. La falta de

manteniment ha posat en perill moltes vides.

DAVID: He sentit que el problema que ha causat l'accident ha sigut una negligència. De

veritat, aquests polítics no sé on gasten els nostres diners. Sempre ens deien

abandonats.

SÒNIA: Però com pots estar pensant en això ara? Podríem haver mort! Tinc por,

moltíssima por…

MARCEL·LA: T’ho torne a dir, calma’t. Tu estàs bé, no ha mort ningú. A soles que els

que estaven drets han patit més per la caiguda.

DAVID: Sí, com el meu xicot, que m'havia deixat asseure’m a mi perquè ell no estava

cansat. Ara està a dins i jo sense saber si estarà bé…

MARCEL·LA: No sé per què no et deixen veure’l, si sou família igual que qualsevol

parella. És injust i inhumà!

DAVID: Sembla que ja tenim un pensament molt modern, però encara queda molt per

superar. Els hospitals i emergències han de canviar aquestes normes.

SÒNIA: (està plorant perquè no sap com manejar la situació) Algú pot cridar a la meua

família, per favor? Necessite veure algú conegut.

(S’apropa un metge per a veure’ls.)

MARCEL·LA: Ateneu la jove primer, que està molt nerviosa. No pot ni respirar bé.

DAVID: Per favor, algú pot dir-me una cosa sobre la meua parella? No puc seguir així.

(El metge s’emporta als tres a l’ambulància. L’ambient està carregat de tensió)

______________________________________________________________________________

ESCENA

Sara Ventura Marín – 2n BAH

(Una classe normal, amb els alumnes parlant, mentre el mestre dona la seua matèria. A un dels cantons es troben CORA, JOAN, I NÀCIA).

Nàcia: Doncs les coses són així…

Cora: I segur que no hi ha solució?

Nàcia: Crec que no… El meu pare crec que s´ha tornat boig, l’altre dia vaig patir quan discutia amb la mare. Pensava que l’anava a matar.

Joan: En aquestos casos el millor es que es divorcien i cada u per la seua part. Tu tambè et sentiras millor.

Cora: Es clar que si (somriu a Nàcia) és un nou principi, ara les coses aniran diferent però no tenen perquè ser roïnes.

Nàcia: Gràcies xics, de veritat

Professor: Silenci per el final de l’aula, per favor…

(Tots callen, però dura poc)

Joan: Teniu l’exercici dot- (abans d’acabar un esclat es va fer present)

Cora: Què és això? (Cada volta s’escolten més crits i sons de pistola)

 

(l’escenari baixa la intensitat de les llums, tota la classe està amagada davall de les taules, alguns alumnes comencen a plorar degut a la por i als nervis)

Terrorista: (s’escolta en la llunyania) On està!?

(La cara de Nàcia es fa pàlida)

Cora: Què passa?

Nàcia: Crec que… (se li nota el nerviosisme) la veu, la veu és, és el meu pare

(La porta de l’aula s’obri de colp, tots comencen a cridar desesperat)

Cora: No pot ser…

(Silenci)

(L’escenari adopta una tonalitat lúgubre, cossos per terra, sang, gent ferida…)

Cora (tacada de sang amb la mirada perduda): Vol que li cinte al que ha succeït?

Policia: Si pots si; és necessari per a la investigació aclarir els fets per a poder buscar formes d’ajudar.

Cora: Estàvem en classe, com sempre i vam escoltar un estat. Escoltàvem molts crits, fins que va arribar a la nostra classe. Era el pare de la meua amiga, de Nàcia… Ens estava dient que els seus pares s’estaven divorciant i que el seu pare semblava boig… Però tant per a fer això? Ha acabat amb moltes vides innocents simplement per a vore sofrir a la seua dona. He perdut als meus amics, els he vist en terra morts, ensangonats, a soles per l'avarícia d’un home boig.  A més el govern no te mesures per a evitar aquestes situacions…

I ara tots em perdut el més valuós, vides humanes.

______________________________________________________________________________

L'ÚLTIMA PARADA

Ana Quedada Bonfil – 2n BAH

(L'escena comença en una parada de bus abandonada, tot ple de fang i cendra. Al fons un

paisatge devastat. Està a fosques, i l’única llum que enllumena, és una petita llanterna, mig

esgotada en un banc trencat. Tres persones apareixen assegudes. Hi ha un soroll d’un incendi,

llunyà, però present. Fa molt de vent)

LAIA. (Abraçant-se el cos per tractar de superar el fred) Quan creus que vindran a buscar-nos?

DANI. (Nerviós, movent una branqueta) No vindran Laia, ningú vindrà. Ja s'han oblidat de

nosaltres.

MARTA. (En una veu molt cansada) No digues això, Dani. Sas que en aquests casos sempre va

algú. Hem d'esperar.

DANI. (Molt furiós) No Marta, no sempre ve algú. Volen que confiem que vindran i esperar-los.

Però a qui li importa? Està tot cremat, tot.

LAIA. (Tracta de suavitzar la situació) Dani, ara no podem moure-mos, podríem

escampar-nos… o pitjor.

MARTA. Hem d'esperar. Ara estem vius, ja hem passat la pitjor part.

(Es fa un gran silenci, el cel ple de cendra, no permet tindre molta visió. La petita llanterna

deixa de funcionar. Tot queda a fosques.)

DANI. Què fem ara?

LAIA. Hem de mantindre'ns junts. És l’únic que podem fer.

MARTA. (Afirmant) Junts podem superar-ho .

DANI. (En els ulls plorosos) Marta, sas que no es pot fer res més.

(L’escena tota fosca. Els tres estan asseguts, en les mans juntes. El vent fa que hi haja com

una pluja de cendra. El soroll i la calor de l’incendi comença a ser cada vegada més intens i

vibrant. Marta, Dani i Laia asseguts al banc de la parada, sabent que aquesta serà la seua

última parada d’autobús.)

______________________________________________________________________________

EL FOC DE L'OBLIT

David Doñate Moreno–2n BAC

(Il·luminació roja a la part superior de l’escenari. Representa el cel roig. Apareixen “Home major” i “Jove”).

JOVE: Ràpid, hem de fugir! El foc està cada vegada més a prop!

HOME MAJOR: Jo no aniré enlloc. He viscut en aquestes terres des de sempre, no tinc la culpa que, per culpa d’alguns milionaris, la terra estiga cada cop més seca i, per això, s’incendie més fàcilment!

JOVE: Morirem!

(Entra “Voluntària”. Porta un xiulet. Està buscant desapareguts).

VOLUNTÀRIA: Hola! Queda algú? (Cridant cap a qualsevol lloc, no a algú en concret).

JOVE: Ací! (Tosint pel fum) Ajudau-me!

VOLUNTÀRIA: (Mirant el jove i l’home major) Ràpid, hem de fugir! Tinc una furgoneta d’evacuació, veniu!

HOME MAJOR: Jo em quedaré! Si me’n vaig, no em quedarà res, no tindrà sentit viure.

VOLUNTÀRIA: Escolta’m, (dirigint-se a l’home) si et quedes ací, seràs un número més en el recompte de morts. Si vens amb mi, continuarem vivint i podrem ser un testimoni més de com els pobles rurals són abandonats pel govern. Mai s’han pres mesures per evitar incendis, s’ha permés que les grans indústries calfaren el món i l’han assecat, però amb tu podrem fer que els responsables paguen per això!

JOVE: No ho hem perdut tot. Ens queda la nostra veu, unida davant les injustícies que pateixen les persones, unida davant la tragèdia.

HOME MAJOR: (Mirant al públic) Anem, intentem lluitar per un món millor. Potser puguem traure alguna cosa bona de tot això. Tots units.

(S’apaga la llum, els tres marxen i fugen).

______________________________________________________________________________

L’ÚLTIMA OPORTUNITAT

Lidia Altava Manzaneda - 1r BAH

11 de setembre de 2001. Una de les Torres Bessones de Nova York. Un ascensor avariat. L’alarma sona. El fum entra a poc a poc. S’escolten crits de desesperació, explosions…

El fum comença a entrar per l´ascensor. I tots entren en pànic.

David (Bomber, intentant forçar la porta): - Està bloquejada! No puc obrir!

Enric (Home ric, colpeja el botó de l’alarma sense parar): - No! Açò no pot ser real! No puc morir així!

Elena (Mare, abraçant fort la xiqueta): -Si algú ha de salvar-se... que siga la meua filla, ella encara és jove, és una xiqueta, mereix viure!

Sara (Dona negra):- I per què la teua filla? Perquè és una xiqueta blanca? Jo també tinc un fill que m’espera a casa!

Marta (Infermera, amb desesperació):- No es tracta de qui és més important! Però una xiqueta de cinc anys mereix viure més que qualsevol de nosaltres!

Enric (molt enfadat i desesperat):- Això ho dius tu? Jo tinc una empresa! Moltes persones depenen de mi!

Sara (assenyala Enric amb ràbia):- Sempre és el mateix! Els rics penseu que per tindre diners teniu més valor que la resta!

Enric (traient la cartera plena de diners): -David, puc donar-te el que vulgues! T’ho pagaré bé, però ajuda’m a eixir d’ací!

David (cridant):- Els diners no servixen de res ara!

L’ascensor es meneja de sobte i tots criden. No queda temps.

David (mirant el sostre, veu una eixida): -Només puc salvar-ne un, no hi ha més temps!

Tots es miren. Silenci. Marta intenta ajudar a pujar la xiqueta, però Enric s’abalança sobre ella per apartar-la i pujar ell. Sara el colpeja. L’ascensor es mou bruscament. Elena, amb llàgrimes als ulls, mira David desesperada.

Elena (plorant i tremolant): -David... per favor... puja-la...

David sap que és l’única opció possible. Agafa Anna i la puja per la trampeta. La xiqueta plora i crida per la seua mare. L’ascensor tremola violentament... i de sobte, cau uns metres més.

Enric (en pànic, intenta pujar per la trampeta): -No! No em deixeu ací!

Sara (amb ràbia i desesperació):- Ningú és més important que ningú, però tu no ens passaràs per damunt!

(L’ascensor fa un últim moviment. Les xiques s’abracen. Els quatre es miren en silenci. Elena somriu a la seua filla. L’últim que veu Anna és la seua mare que li somriu entre llàgrimes... abans que l’ascensor caiga. Sirenes, fum, crits. I una veueta tremolosa entre la pols i la destrucció…)

Anna: Mamà…?

______________________________________________________________________________

L’INCENDI QUE HO VA CANVIAR TOT

Marta García Estellés – 1r BAH

(És estiu a Vistavella. Un aire càlid mou suaument els arbres prop de la casa de la familia Hernández, mentre els ocells canten i l'aigua de l’estany brilla al sol.

La Paula i en Pau s’estan posant les samarretes per anar a la seva escoleta d’estiu, amb l’emoció habitual que tenen els xiquets quan comença aquesta estació. Però al fons, en les muntanyes, una columna de fum comença a aixecar-se lentament…)

LAURA: (Emocionada i amb molta pressa) Nens! Aneu apurant-vos perquè al final no arribarem a hora.

PAU I PAULA: Ja anem mare, ens queden les sabates i ja estem llestos per anar-nos-en a passar els millors mesos de l’any.

JOAN: (Suant) Escolta, carinyo, tu no sents com que fa molta calor i una olor a cremat molt forta?

LAURA: Pues no m’havia adonat però ara que ho has dit sí que és veritat que fa una calor que mai ha fet. L’olor pot ser que siga per la meua culpa, abans he estat fent l’esmorzar per als nens i se m’ha cremat un troç de pà.

(Pau treu el cap per la finestra per a vore si la seua mare ja ha tret el cotxe i els està esperant però de sobte, sent una calor molt forta i quan es fixa, veu que darrere les muntanyes hi ha una columna de fum que cada vegada es propaga més ràpid a causa de l’aire.)

PAU: Mare, pare, mireu, mireu! Ahí darrere les muntanyes! Quin horror! Ens anem a cremar i jo no vullc morir, s’està aproximant el foc a la nostra casa de camp!.

(Laura puja ràpidament al pis de dalt on estan els xiquets per a vore si estan bé i per veure millor la intensitat del foc. Mentrestant, al Joan se li acudeix obrir totes les finestres per a no ofegar-se i aleshores, molt ràpid, comença a obrir-les totes.)

LAURA: Fills meus! Ràpid, hem d'anar-nos-en ja, açò s’està ficant molt perillós i no m’agrada que esitguem ací dins de casa! Vinga, vinga! És millor que marxem fora ràpidamet.

(Paula molt asustada, comença a plorar i agafa totes les seves joguines preferides però la Laura li agafa de la mà i junt Pau, se’n van cap al pis de baix a per Joan però quan arriben ja és tard, el foc està quasi a la porta de casa.)

LAURA: Paula carinyo no plores anem-nos per la porta de darrere, per la que dòna a la part de la piscina i tot anirà bé.

JOAN: És tard carinyo, aneu fora i aneu pujant al cotxe , jo agafaré les claus del cotxe i vaig.

(Laura accedeix i just quan estan fora, l’aire mou tot el foc i ataca a tota la familia. Joan que està dins de casa intenta avisar-los però els seus crits no són suficients per a que es salven ja que l’aire bufa bruscament i no s’escolta res.)

LAURA: (Fica els seus fills al cotxe corrents i entra a casa a salvar a Joan però tots dos començen a ofegar-se i començen a tossir) Joan per favor ix fora i salva els nostres xicotets, estan al cotxe, per favor salveu-vos. Us estime molt!

(Laura cada vegada s’ofega més fins que ja no pot parlar i cau a terra inconscient.)

JOAN: (Plorant) Laura no ens deixes per favor, vaig a salvar-te, jo no m’en vaig sense tú.

(Paula veu la bossa de sa mare, introdueix la mà i troba el telèfon mòbil, el trau i de sobte els dos germans començen a mirar-se. Ràpidament Pau es lleva les llàgrimes dels ulls i la cara. Li furta el telèfon, toca un botó i afortunadament al altre costat parla algú que diu:)

BOMBER: Emergències, en què podem ajudar-lo?

(Mentrestant passa tot això, els pares ajudant-se mútuament van aconseguir eixir de casa i arribar al cotxe.)

JOAN: (Costant-li parlar) Tranquils fills meus, tot va a eixir bé, vos ho promet.

(De sobte, apareixen els bombers i al vore que tots estan bé, entren a casa i començen a apagar el foc.)

PAULA I PAU: Mare meua!, hi ha molt de fum!

PAULA: (Intranquil·la) Anem a perdre la nostra casa?

JOAN: (Obrint els braços) Vine açí amb mi carinyo, tot va a estar bé. El més important és que tots estem junts i estem bé.

PAU: (Somrient) Mare! Jo amb tú!

LAURA: Estigueu tranquils, tot anirà bé, costarà un poc tornar a la normalitat però junts ajudant-mos ho aconseguirem, el més important és que tots estem bé i amb això, ja m’és més que suficient.

(Tota la família mentre estan al cotxe, miren com la seua casa va salvant-se poc a poc i el nerviosisme de la familia va desapareixent amb una gran abraçada.)

______________________________________________________________________________

5 MINUTS

Itziar Corredor Martínez - 2n BAC

(Escenari fosc. Es troben Aitana i Paula segrestades en un magatzem de la franja de Gaza. Paula es troba ferida amb el braç de sang i el cap ferit, i Aitana al seu costat, té una pedra de gran mida damunt la seva cama)

AITANA: (preocupada) Quant portem ací?

PAULA: Potser cinc minuts o cinquanta minuts. La noció del temps és molt relativa en aquest lloc.

AITANA: Em fa mal la cama, quasi no la sent.

PAULA: Tinc por. Tu què penses ara?

AITANA: Sembla graciós que fa dos dies estava angoixada per suspendre l’examen de mates. Sembla irònic, oi?

PAULA: Cap de les dos sabíem el que anava a passar

AITANA: Com canvien les coses en un tres i no res

PAULA: Ahir estava esperant el missatge de la meva filla, després de tornar del mercat. Ella segueix esperant-me en casa.

AITANA: No patisques, amb el soroll de les sirenes algú s’adonarà que hi som ací i vindran a ajudar-nos

PAULA: Això desitge… (Es queda mirant al sostre que il·lumina la llum de fora)

(Una esquerda de llum es filtra pel costat de la porta, les dues dones es miren contentes de veure una solució. Paula intenta traure de la pols i la brutícia la cama d’Aitana. Però de sobte…)

AITANA: (Amb por) He escoltat un soroll. Què ha sigut això? De segur han escoltat les sirenes i venen a ajudar-nos.

(Un tros de runa cau sobre elles amb un soroll estrident i fort. L’escletxa de llum desapareix i es torna tot de fosc. S’escolta respirar fort a Paula coberta de pols i trossos de pedra. Es gira a veure l’escenari, i poc a poc, els seus ulls es tanquen, deixant l’escenari completament fosc).

______________________________________________________________________________

EL PREU DEL SILENCI

Ainhoa Aguilar Cabrera - 2n BAC

(L´escena comença en una sala de luxe. En el centre una taula i al fons un projector mostrant una presentació. Els personatges estan asseguts al voltant de la taula, Maria conectant el portàtil al projector, Eduardo es mostra relaxat, Amina es veu tensa i Xavier amb la mirada fixa al sol.)

MARIA (Amb fermesa assenyalant el projector): L’atemptat no va ser un accident, la teua empresa, Eduardo, ho va financiar (mostra les proves) les connexions són clares.

EDUARDO (Somriu): El que tu anomenes “terrorisme”és el preu a pagar per l’estabilitat. Sense empreses com la meua el món s’aniria al caos.

AMINA (S’alça d’un colp furiosa): Estabilitat?! Parles de vides com si foren números. Les dones, els immigrants… Són víctimes! Això no et fa mal? No ho veus?

XAVIER (Amb la veu greu): No són només els diners Eduardo, són vides que s’han destruït per la guerra que venes com “progres” (la veu li falla).

EDUARDO (Incòmode): Era necessari! Si el sistema está fet per a defendre a tots, tot i que alguns no l’entenen (mira Maria.)

MARIA (Amb tristesa apaga el projector): El sistema está fet per a defendre el control. Aquest és el preu a pagar veritat?

AMINA (Amb un to calmat i ferm): Potser el control ens manté segurs però a nosaltres ens deixa sense veu i mentres ignores la veritat mai hi haurà progres.

XAVIER (Alça la mirada): El preu és que ens estem oblidant que significa ser éssers humans i això… això no es compra amb diners.

EDUARDO (Alterat): Això és necessari! Si no fora per gent com jo el món estaria en guerra (amb veu insegura.)

MARIA (Mirant  Eduardo): Necessari per a qui? No necessitem el teu “progrés” (s’alça i veu per la finestra les protestes del carrer.)

(Fora les protestes s’intensifiquen. Els personatges estan en les seues posicions i els pensaments pensant més que les paraules.)

______________________________________________________________________________ 

LA MALETA OBLIDADA

José María Pradillo de Luis - 2n BAC

(Laura ajuda Amina a aixecar-se, mentre Raül observa des de la distància. Marc seu a terra, amb la mirada perduda. Una sirena llunyana es fa més intensa.)

LAURA: (mirant al voltant) Estàs bé? Algú t’ha fet mal?

AMINA: (amb veu tremolosa) No... Només... només estava aquí quan...

RAÜL: (assenyalant Amina) Què portava aquesta maleta? És teua?

AMINA: (negant amb el cap, alarmada) No! Jo només volia agafar el tren...

LAURA: (amb to ferm) Raül, calma’t. No sabem res. Aquesta maleta pot ser de qualsevol.

RAÜL: (cridant) De qualsevol? Mira-la! És exactament el que sempre passa! Nosaltres morim, ells callen!

MARC: (en veu baixa) Per què crides? No ajuda...

(Laura es gira cap a Raül, enfadada.)

LAURA: (assenyalant la maleta) La por ens mata més ràpidament que les bombes. Si creiem que tothom és enemic, ja han guanyat.

RAÜL: (amb amargor) I què? No és casualitat que sempre siguen ells. Sempre hi ha una maleta, un paquet...

AMINA: (amb llàgrimes als ulls) Jo no soc culpable de res! Soc aquí com vosaltres!

(Amina es deixa caure a terra, plorant. Marc s’apropa tímidament.)

MARC: (a Amina) Vols aigua? Jo en tinc una mica...

(Laura s’apropa a la maleta amb prudència.)

LAURA: (baixet, a si mateixa) Si ningú fa res, ens consumirem.

(Raül es queda en silenci mentre Laura toca la maleta amb por. Una explosió llunyana fa que les llums parpellegen més. Amina es cobreix les orelles, plorant. Tots es queden immòbils, respirant de pressa.)

(L’escena es tanca amb un tens silenci, trencat només pel so de la respiració d’Amina.)

______________________________________________________________________________

DIFERENTS MOTIUS, MATEIX FINAL

Aika Lieschewski Sánchez-Pantoja - 2n BAC

A Suïssa feia molt de fred. Era setembre, però ja es podia veure neu a la part més alta de les muntanyes. El tren feia el seu recorregut diari, amb passatgers que tenien vides molt diferents, però els esperava el mateix destí.

(Lily s’acabava de despertar amb molta fam. No havia menjat en moltes hores.) LILY: Per favor!

PARE DE LILY: Però només un croissant.

LILY: I un got de llet.

PARE DE LILY: Però poqueta, que et caurà malament.

(El pare li dona 5 euros. A la cafeteria es troben Alex i Maia. Alex demana una torrada, mentre que Maia pren un café.)

LILY: Em pot donar un croissant?

CAMBRER: És clar. Voldràs alguna cosa més?

LILY: Un got de llet!

CAMBRER: D’acord, bonica. Seran 8 euros.

LILY: Només en tinc 5.

MAIA: Cobra’m el que li falta.

LILY: Tu qui ets?

MAIA: Em dic Maia, i tu?

LILY: Lily.

(En aquest moment entra Sara, amb una cara de felicitat que es veia a kilòmetres.) SARA: Bon dia a tothom! Us heu fixat a les vistes? Són impressionants!

ALEX: No em cansaré mai de veure-les. Puge al tren cada dia per observar les muntanyes.

LILY: Doncs jo no m’havia fixat. Vull arribar ja a casa dels meus avis.

CAMBRER: Ací tens el teu croissant i el got de llet.

LILY: Gràcies!

SARA: A mi fica’m un café calent.

(De sobte, el tren va començar a tremolar. Quan el cambrer va veure que no parava, va seguir el protocol de seguretat; va tancar les portes de la cabina.)

CAMBRER: Asseure-us i no us mogueu.

LILY: Què està passant?

MAIA: Tranquil·la, de seguida s’acabarà.

(Però no va ser així. En qüestió de segons, la muntanya va caure al damunt del tren, deixant tan sols una persona viva: Sara. I per aquest succés, la felicitat que la caracteritzava es va convertir en tristesa. Tot perquè la companyia de trens es va nega a fer les reformes que hagueren salvat 175 passatgers. 175 vides perdudes per estalviar uns milers d’euros.)

______________________________________________________________________________

SUPERVIVÈNCIA

Iago Escrig Vidal - 2n BAC

(Ens trobem un paisatge tropical. Platja de fines arenes a la dreta i selva a l’esquerra. Els nostres protagonistes descansen a l’ombra d’una gran palmera. Josep dorm, pareix que té malsons. Maria prova de trencar un coco amb una pedra. Són nàufrags del Totànic, un creuer que ha xocat amb un noümen, i la marea gentil els ha portat a terra ferma, illot deshabitat).

(Josep comença a dir coses somiant, es desperta cridant).

JOSEP. - Tens parella d’as fill de puta!

MARIA. - Què dius borinot? Hauria d’haver deixat que t’ofegares a la mar, i no haver-te pujat a la meua barca.

JOSEP. - Barca? Una porta on de casualitat cabíem dos! Gràcies a Déu que estic viu.

MARIA. - No em dic “Déu” jo. Per cert, com et dius? No ens hem presentat.

JOSEP. - Josep, al teu servici.

MARIA. - Jo em dic Maria. Estava amb el meu fill, però el vaig donar a ma mare i els dos van pujar al bot per salvar la vida. No en cabien més...

JOSEP. - Maria? Quina coincidència. Jo vaig fer una FP per a ser fuster! Que bíblic s’ha tornat açò. Para compte amb eixes gavines, que no vull fer de matrona. A més no crec que els reixos agafen un vaixell per a vindre al cul del món a portar-nos mirra.

MARIA. - Pobre Jesuset, espere que estiga bé amb la mare.

JOSEP. - (Cridant molt). Però què vas fer! El xiquet hauria d’estar ací amb tu! Redeu, si pot convertir l’aigua en vi, és una llàstima gegant la seua absència.

MARIA. - Té vosté la gràcia a la punta del...

JOSEP. - (Interrompent). Del-a llengua és clar. Sempre he vist l’humor com a llenguatge universal. Què feies al Totànic? Jo treballava allà, pilot auxiliar.

MARIA. - Ha sigut culpa teua l’accident? Desgraciat! La de gent que ha mort...

JOSEP. - Meua no, del capità. Què fa organitzant una partida de pòquer a la nit? Normal, ens pelava tots...

MARIA. - A presó heu d’anar! Irresponsables, borinots, desgraciats, trossos de...

JOSEP. - Això no és molt de “verge” per la teua part. Tots els altres estan morts, tranquil·la. El primer el capità, amb la parella d’as encara a la mà. Bé Maria, hem de fer equip. Supervivència. Aquesta palmera pot ser el nostre refugi: “Betlem Coconut”.

MARIA. - Quan tornem a la civilització et denunciaré.

JOSEP. - A mi no és a qui s’ha de crucificar.

MARIA. - Deixa-ho estar, imbècil. Saps trencar un coco?

JOSEP. - No, però ho puc intentar.

______________________________________________________________________________

“LAS NIEVES”

Natalia Romero Arboledas - 2n BAC

(Marina, Jordi i Pau estan asseguts en el centre. Pau juga amb la pilota mentre els seus pares conversen. Marina observa el cel, preocupada)

MARINA: Jordi, ha vist com està el cel? Açò no m’agrada gens.

JORDI: Tranquil·la, Marina. És una tempesta d’estiu, no passarà res. Sempre exageres amb aquestes coses.

MARINA: Exagerar? Mira aquells núvols, estan negres com el carbó. I el riu... No el sents més sorollós?

PAU: Mama, per què plou tant en els Pirineus?

MARINA: (mirant al seu fill) És perquè les muntanyes atrapen els núvols i, de vegades, es formen tempestes molt fortes. Però no passa res, Pau.

JORDI: Escolta, Marina si et preocupa tant, podem parlar amb els responsables del camping i veure si hi ha protocol en cas d’emergència. Però no cal que alarmen al xiquet.

MARINA: (frustrada) Jordi no es tracta d’alarmar-lo. Però mirem on estem! Un camping enmig d’un barranc! No ho trobes una mica... arriscat?

PAU: (innocent) Què és un barranc?

JORDI: (amb un somriure) Un barranc és com una vall molt estreta. Però no t'amoïnes, no passarà res.

(De sobte, un tro ressona amb força. La llum de l’escenari parpelleja, simulant un llamp. Marina s’alça ràpidament)

MARINA: Això no és normal.

JORDI: D’acord, anem cap a la caravana.

PAU: Papa, mama, mireu! El riu està jugant!

MARINA: No Pau! No és un joc. Jordi hem de marxar ja!

JORDI: Agafem les coses i sortim d’ací.

(L’aigua comença a envair l’escenari. Els personatges corren, però Pau s’escapa dels braços de Marina)

MARINA: Pau torna!

JORDI: Pau, corre!

FI

______________________________________________________________________________

CAP A UNA NOVA VIDA

Paula Monferrer Sanz – 2n BAC

(Interior d'un avió, vol Espanya-Alemanya. Clàudia viatja amb els seus fills Lluís i Marta, de nou i sis anys, i està asseguda al costat d’Elvira, que mira per la finestra mentre Clàudia fulleja una revista.)

ELVIRA: Ja deu faltar poc.

CLÀUDIA: Sí, ja portem un parell d’hores.

ELVIRA: Jo mentre aplegue a temps a la boda, estic contenta.

CLÀUDIA: Va a una boda a Alemanya?

ELVIRA: Sí, del meu fill. Va marxar fa uns anys per feina. Amb tanta precarietat, normal que se'n vagen tots els joves... Tinc ganes de veure’l. (Mira els xiquets) Un dia els estàs portant a escola i a l'altre ja te'n vas a la seua boda…(Es queda pensativa) Esteu fent turisme?

CLÀUDIA: No, també me'n vaig a treballar.

ELVIRA: Ah, sí? I ja saps parlar alemany? El meu fill ha intentat ensenyar-me, però no hi ha manera (riu).

CLÀUDIA: És complicat, però a Alemanya hi ha moltes més oportunitats en el meu camp. 

ELVIRA: I tu a què et dediques?

CLÀUDIA: Soc bioquímica. La recerca a Espanya està molt poc valorada. Condicions penoses i sous molt baixos. Jo no podia treballar, cuidar els xiquets i pagar-ho tot, jo sola.

ELVIRA: Està tot fatal. (Sospira) Tu sola has dit? I el pare? 

CLÀUDIA: (Es queda paralitzada) Ell, eh…

LLUÍS: (Interromp Clàudia) El pare és roí. Feia mal a la mamà. 

MARTA: Sí, em fa por.

(Clàudia es queda callada. Elvira l’agafa de la mà preocupada, comprenent el seu dolor) 

CLÀUDIA: Però tot anirà bé ara. (Li dona un beset a Marta)

ELVIRA: Sí, tot anirà bé. En arribar pod-

(L’avió rep un gran impacte i descendix ràpidament. Turbulències, crits, llums que parpellegen. Lluís i Marta ploren espantats. Tots quatre s’abracen mentre les seues esperances desapareixen. En pocs segons s’estavellen a causa d’un atemptat terrorista, sense supervivents.)

_____________________________________________________________________________

DUES DONES MÉS

Júlia Edo Olaria - 1r BAH

13 d’agost de 1992, unes amigues estan prenent el sol a la platja de Castelló. Parlen i riuen mentre observen el paisatge. Alícia conta com va anar l’examen i com un professor va fer-li un comentari masclista.

Claudia: De veritat va dir-te això? Tindries que dir-ho als pares.

Alícia: No crec que hem feren gaire cas, mon pare pensa el mateix i fa comentaris similars.

María: No cal fer tant de cas, deixa-ho córrer.

Marta: Ei! Anem a buscar alguna cosa, tinc gana!.

María: Jo em quede ací, quin pal!

Alícia: Jo també us esperaré ací.

Claudia y Marta van a comprar alguna cosa de menjar, mentre María i Alícia es queden sentades a les tovalles. Se’ls acosta una dona i una xiqueta.

Dona: Hola, seríeu tant amables de dir-nos si heu vist per ací un home alt amb pell fosca?

Alícia: No, no n’hem vist ningú, ho sento.

Dona: Podem quedar-nos aquí a esperar-lo? Potser tornarà a passar.

Alícia: Sí, clar. D’on sou?

Xiqueta: Venim de Colombia, fa dos mesos que som aquí.

Alícia: Viviu per ací prop?

Dona: Al principi dormíem al carrer, després vaig conèixer un home, el mateix que estem buscant, no és la millor companyia, però ens dona menjar a canvi d’alguns servicis.

María: Quins servicis?.

Dona: Cuine i limpie per a ell. S’aprofita a més de la nostra vulnerabilitat. Però no trobe feina. Estem patint molta discriminació per ser dones migrants.

Comença a fer-se fosc, una brisa gelada els acarona els cabells, tenen fred, escolten crits. Comencen a córrer les quatre juntes i després es desvien els seus camins i s’acomiaden. Alicia i María tornen a casa juntes i al arribar es pregunten si la dona i la xiqueta que han conegut hui tindran un sostre on descansar.

María: Alicia, posa la tele una estona.

Alícia: Val.

Periodista: Noticia d’última hora: a les 23h s’han trobat els cossos de dos dones, mare i filla, al passeig marítim, el crim ha sigut comés per un home de mitjana edat. Les dones provenien de Colombia p buscaven una millor vida, portaven uns mesos vivint amb l’agressor, no hi havia denúncies prèvies...

Alícia i Maria creuen mirades, María plora i Alícia acaricia els seus braços amb la pell eriçada.

Dues dones més.

______________________________________________________________________________

LA CATÀSTROFE QUE VA CANVIAR LA HISTÒRIA

Noa Monfort Pérez 1r BAH

Veu pausada (amb accent valencià castellonenc)

Contaré una història de la qual jo vaig ser testimoni. L’estiu de 1990, Diana s’acabava de graduar i tot anava com havia previst. Diana treballava en un laboratori en l’àmbit de la natura. El 20 d’agost d’eixe any va detectar una informació estranya, fent un projecte de volcans. Els especialistes no havien vist que el volcà del Bartolo, en Benicàssim anava a erupcionar i ella va decidir contactar amb el superior.

En un laboratori de la comarca de la Plana Baixa

Diana: Lamente ser jo la que dona la noticia, però el volcà de la muntanya de Bartolo va a erupcionar, o això diuen aquestes dades

Marc: És impossible, he treballat en aquest laboratori i mai he detectat res fora del que es considera normal

Diana: És molt probable que passe, ja que el volcà està dormit i ara en la calor, inclús hi ha més possibilitats

Marc: No n’estic segur Diana, li comentaré a l’Alcalde a veure que opina al respecte

Marc ix de l’escena i entra el seu company Pedro, que és el company del projecte dels volcans.

Diana: Estic un poc nerviosa, desitjo que parlen en algú o que donen la noticia

Pedro: Però que dius?, ets una mocosa És impossible, està clar que les dones no podeu fer res fora de la cuina. Com va a erupcionar un volcà ací i que estès tan segura quan no tenim tots els avanços tècnics.

Diana: No em sembla bé que parles així, tu sabràs el que dius. A més a més, no crec que estiga correcte que em parles de forma masclista, quan tu i jo treballen mà a mà i mai hem tingut problema.

Pedro: Allà tu, en aquesta no estic en tu, i jo no et faria cas, és una ximpleria el que has dit. Així que jo que tu, estaria amb la boca tancada, que estàs més bonica.

Diana: No m'ho puc creure, estem en el segle XXI, no en l'edat mitjana...

Pedro (amb un somriure en la cara) i Diana (capcota) ixen de l’escena. En una oficina estan Andreu que és l’Alcalde i Marc, per discutir el tema del volcà.

Andreu: Estàs de broma? Com anem a tancar tot a soles per una xicuela que diu que el volcà va a erupcionar?

Marc: A veure, no et poses així...

Andreu: De cap manera vaig a tancar les visites al volcà i molt menys en estiu! Hi ha un festival pròximament i estem en Benicàssim, el paradís en estiu!

Se’n van de l’escena i entren Diana i Andreu

Andreu: Està decidit, no anem a fer res, tu estàs 100% segura?

Diana: No, és casi probable que...

Andreu: No parles més, bastant vergonya he passat amb les teues ocurrències

Diana es va anar impotent i cabrejada, ja que sabia que si ho haguera dit el seu company, li hagueren fet més cas.

Veu pausada (amb accent valencià castellonenc)

El 30 d’agost de 1990, tristament, va erupcionar el volcà. La muntanya Bartolo es va despertar amb força, llançant lava explosiva i gasos tòxics. Va agafar a la població desprevinguda, i en celebrar-se el Festival en eixa data, molta gent estaven prop de la platja, i del volcà. Aquell dia, el volcà es va emportar 200 vides al davant i molts ferits. A conseqüència d’això, l’Alcalde i el responsable del laboratori es van lamentar de la seua decisió de no evacuar a la població. Finalment, la justícia els va condemnar a pagar una multa irrisòria de 10.000 euros i a una pena de presó de dos anys per homicidi imprudent. Però res pot igualar a la gent que va morir eixe dia, havent-se pogut evitar.