IES TAVERNES BLANQUES

 

MICROESCENES de l’IES Tavernes Blanques

QUAN TORNEM A TROBAR-NOS

(El soldat es troba al terra, malferit i amb la mirada perduda. A la seua mà un fusell, i al fusell, la foto d’una dona tacada pel fang de la trinxera. Besa la foto amb devoció, i una llàgrima cau del seu ull al sentir veus apropant-se en un idioma que no pot comprendre).

SOLDAT: Oh, vida meua. Sent tant no haver pogut complir la promesa que et vaig fer. Solament espere que el teu cor continue sent meu per uns anys més. Solament un parell, i llavors em pots oblidar...

(Tanca ells ulls tant fort que li tremolen les parpelles. Comença a murmurar un càntic religiós, tractant de trobar l’ànima per a alçar-se i fugir. S’escolten crits i trets i costa distingir de qui és qui).

SOLDAT: Sant Pare, si és que existeixes, tingues pietat de mi. Cuida la meua dona. Acaba amb això. No ens faces sofrir més. No ets tu capaç de portar pau i acabar la guerra? Per què no ho fas? Per què seguim ací...? Per què som així? És, potser, nostre castic? Nosaltres no volíem això. Jo només vull tornar a casa. Dormir al meu llit, provar els menjars de ma mare, escoltar mon pare renegar un altra volta. Tornar als seus braços. A la seua calidesa. Al seu amor... Jo només la vull a ella. A ella només.

(Manté la respiració mentre passen els soldats del bàndol enemic. Obri un tremolós ull només per a trobar-se amb el mateix adolorit mirar en els ulls dels homes que li trepitgen pels costats. Un d’ells mira cap un punt fix del terra i s’agenolla per agafar-ne un penjoll. Solta un sospir al tocar la sang a l’artefacte i el retorna al terra, abandonant el lloc amb la resta de soldats).

Claudia Alcayna Coronel, 1r Batxillerat CCSS

UN POKER EXPLOSIU

(A la planta més alta d’un edifici, pis 15, porta 45. Creuant la porta es troba un apartament de luxe amb un finestral que té les millors vistes al port de Beirut. Davant d’aquest, una taula on juguen una mena de poker. Tots allí s’estaven jugant molt i ningú pareixia saber-ho.)

Empresari rus: D’acord, escolteu, pose el meu vaixell sobre la taula.

Govern libanés: Fes el que vulgues, jutges vos vull...

Nitrat d’amoni: (interrompent) Jugue la carta de restricció i impostos i pose 2750 tones del meu material al teu vaixell. Ara que vas a tindre un fum de restriccions.

Empresari rus: Em té igual cristall blanc, active la funció bandera del vaixell i agafe la Moldava.

Nitrat d’amoni: Merda.

Director de duanes: Campió, tens un handicap amb eixa bandera.

Empresari rus: (angoixat) Noooo, falla tècnica, emmm, d’acord, faig escala a Beirut.

Director de duanes: No m’agrada això.

Govern libanés: Accepte.

Empresari rus: Menys mal.

Funcionaris del port: Pose bloqueig per deutes i falles tècniques.

Govern libanés: Tu a soles te l’has buscat.

Empresari rus: Sou uns cabrons, abandone el vaixell, me’n vaig d’ací.

Director de duanes: Ei, ei, ei, pareu un moment, no vos adoneu del que hi ha al vaixell?

Jutges: Calla’t una estona.

Nitrat d’amoni: Sí, callat... jugue carta i em clave dins del port.

Funcionaris del port: Accepte.

Director de duanes: Mare meua, jugue la carta de perill real.

Govern libanés: Ignore.

(els mòbils de tots sonen amb un missatge anònim)

Jutges: Nitrat, com que perill de destrucció massiva?

Nitrat d’amoni: Sí, és el handicap de la carta que vull jugar ara, s’activa abans que la puga llançar.

Govern libanés: D’acord... a vore, estic a res de guanyar una milionada.

Nitrat d’amoni: Menuda panda d’ignorants.

Funcionaris del port: Merda, merda.

Govern libanés: Com que ignorants? Et dona ràbia que tinga la davantera .

Nitrat d’amoni: En absolut, és que, des del principi de la partida pensava que no vos podria jugar aquesta carta amb tota la quantitat de hàndicaps que té però... en fi... he guanyat jo.

(Agafa una carta que havia estat tota l’estona a la taula i la mostra)

Jutges: D’on ha eixit això?

Govern libanés: ...

Funcionaris del port: Escolteu, tinc un incendi al port.

(Un fort soroll seguit d’una ona expansiva arrasa l’edifici i tot Beirut. Totes les cartes eixen per l’aire i es mesclaren amb els fragments del finestral i la sang de moltes persones. Aquella partida portava jugant-se des de 2013 i l’aposta va anar augmentant fins al 2020 quan, per fi, Nitrat d’amoni s’ho va endur tot. En aquella partida, no s’apostaven diners, s’apostaven vides i cap dels jugadors pareixia saber-ho o, almenys, no ho van voler admetre.)

Íker Basurto Ferrer, 1r Batxillerat Científic

PETJADES DE GUERRA

(Habitació fosca. Una dona amb un vestit roig asseguda al llit. Darrere seu, un home. Ell s’hi apropa i li’l descorda lentament, però s’atura quan nota les nombroses cicatrius que PHAN té esteses per tot el cos. Ella, al percatar-s’hi, s’estremeix i comença a plorar.)

BUI: (li corda el vestit ràpidament i s’asseu enfront d’ella) Shh, ja passa. (Li dona les mans) Tranquil·la, pots confiar en mi. 

PHAN: (mirant cap avall) Ho sent, no… (veu entretallada) no era la meua intenció… No voli… 

BUI: (consternat) Què… què t’ha passat? (Li toca la galta) Qui t’ha llastimat?

PHAN: Soc jo… (tremolant) la xica d’aquella foto. Una innocent que pagà unes conseqüències que no li corresponien. 

(BUI l’abraça i li acaricia els cabells intentant calmar-la)

PHAN: Tot ocorregué durant la guerra de Vietnam i, des d’aleshores, (agitada) no he tornar a ser jo mateixa.

BUI: (li neteja les llàgrimes) Ets tu… aquella xiqueta. 

PHAN: (ofegada, entre xanglots) Recorde perfectament les cares i la crueltat d’aquells soldats. I cada volta que em toque les cicatrius, sent el Napalm cremant-me viva. Si tanque el ulls, Bui, (amb un fil de veu) veig la meua pell escampada per terra. 

BUI: (afectat pel que escolta) Ho lamente tant, Phan… (acariciant-li el braç)

PAHN: (mirant-lo fixament) Tot i l’estat d’inconsciència en què em trobava, recorde aquell jove que em rescatà. No com els altres, que només em fotografiaven. Únicament lluità per mi UNA persona. (Pausa) I sons d’ambulància i crits que em feren obrir els ulls momentàniament; una discussió. Saps per què, Bui? (el seu to denota impotència) Per mi, pel meu destí. Aquell era el valor que ells donaven a les vides: cap. Inclús ara, anys després, els malsons m’evoquen el dolor que arrossegue des d’aquell dia. I et promet que mai no he deixat de sentir-lo, ni mai ho faré.

Lucía Serrano Roa, 2n Batxillerat Humanístic

TÚNEL NÚMERO 20

(Una casa al Bierzo. És Nadal. PAQUI està asseguda en una butaca)

PAQUI: (sanglotant) hui es compleixen 81 anys d’aquella tragèdia. Tot va començar quan jo tenia deu anys, era el 2 de gener de 1944.

(Es veu una estació de tren)

PAQUI: La gent tornava a casa després de les vacances de Nadal, l’estació estava plena de gent. Ma mare m’enviava a Galícia, on deia que viuria millor. Madrid s’havia tornat gris després de la guerra. El tren va eixir a les 20:30 de l’estació del Nord, i a l'endemà paràrem a Lleó. El maquinista es queixava de l’estat de les vies i la locomotora, que estava avariada. Tenia problemes per a frenar. Els seus companys ho sabien (empassa saliva). I vam continuar el trajecte.

(Apareixen el MAQUINISTA i els seus COMPANYS)

MAQUINISTA: Jo no volia.

COMPANY 1: Si avisàvem de l’avaria ens amenaçaven a punta de pistola!

COMPANY 2: No ens acceptaven cap retard!

PAQUI: Quan arribàrem a l'última parada, el tren va començar a baixar sense control fins a l'estació de Torre del Bierzo, dirigint-se a tota velocitat al túnel número 20. Allí, es va estampar amb una locomotora de maniobres. I, segons després, un altre tren que venia en direcció contrària no va poder evitar xocar amb nosaltres.

(Les llums s’apaguen i sona un colp ensordidor. Les llums es tornen a encendre. Tot està ple de foc i s’escolten crits).

PAQUI: Eixe passadís es va convertir en un infern de foc, fum i crits colpidors. Alguns vam aconseguir escapar, però les més de 200 víctimes que no pogueren, moriren oblidades sota la censura del règim, que va preferir donar-li més importància a les notícies de la Segona Guerra Mundial i l’arribada dels Reis Mags. (Apart) La meua memòria també té problemes per a frenar, sabeu? Potser això sí els haguera interessat arreglar-ho.

Aitana Adell Galera 1r Batxillerat Humanístic

EL BOTÓ

(Un despatx en penombra en una base militar. Un funcionari militar nord-americà observa una taula de control. Enfront d'ell, una caixa de vidre amb un botó verd encés que posa “PROCEED”. Les seues mans tremoloses dubten. En el terra, un xiquet asiàtic d'uns 10 anys, descalç amb el cos calcinat, li mira en silenci.)

HOME: (Murmura amb la veu entretallada) Només he complit ordres, jo no en soc responsable.

XIQUET: (Amb veu suau però aspra) Quants n’han sigut?

HOME: (Evita la seua mirada) Era necessari.

XIQUET: Quants?

HOME: (Estreny els punys i després es posa les mans sobre el cap, en un acte de nerviosisme) La guerra… és dura. Era necessari per a aconseguir la pau… No ho entendríeu.

XIQUET: (S'acosta a la taula, amb cendra caient de la seua ennegrida pell, deixant petjades ombrívoles amb cada pas) Hi ha pau entre les ombres?

HOME: (Desesperat i plorant) No tenia opció, eren ells o nosaltres!

XIQUET: Sempre hi ha opció.

(Es fa el silenci. El xiquet toca el botó amb un dit ennegrit. L'home ofega un lleu crit. Però el botó ja no apaga la seua llum. Només queda el ressò d'una explosió llunyana i, després, un greu i profund silenci. S'escolta un breu interferència i després una veu masculina que ix des d'alguna part.)

VEU: Objectiu eliminat amb èxit, ja no tornaran a atacar-nos.

Mark Medina García, 1r Batxillerat Humanístic

Zona d'Exclusió

Personatges:

NIKOLAI: Antic enginyer de la central nuclear d’una edat avançada.

LAIKA: Jove periodista.

ALIK: Científic.

NADIA: Antiga resident de Pripyat.

FUNCIONARI: Representant del govern.

(L'escena transcorre en les ruïnes de Pripyat, el 2025. La ciutat fantasma s'estén al seu voltant. Un grup de persones, vestides amb vestits protectors, caminen entre les deixalles.)

NIKOLAI: (mira els edificis abandonats) Ací jugaven els xiquets… i ací estava la tenda de la mare. Mai vaig pensar que veuria la meua casa convertida en un sarcòfag de pols i cendra.

LAIKA: (anota en la seua llibreta mentre que parla) Vull escoltar les vostres històries, de la pròpia gent d’ací. Cal que les persones recorden realment el que va ocòrrer.

FUNCIONARI: (seriós) La nostra història ja va ser escrita. Va ser un accident, una concatenació d’errors humans, res més que això, no fa falta remoure el passat.

ALIK: (riu amargament) Errors humans… No ens van donar el material necessari, no van evacuar a temps, no van admetre la veritat. Això és un accident o un crim?

NADIA: (acariciant el tronc sec d'un arbre mort) Ens van dir que només estaríem fora uns dies… Vaig deixar la meua gata a casa. Vaig pensar que tornaria a donar-li menjar, que tornaria a jugar amb ella i donar-li els seus premis preferits...

NIKOLAI: (murmura) I a la central, sabíem… Sabíem que la radiació era al carrer. Però ens van manar a callar.

FUNCIONARI: (fred) La Unió Soviètica ja no existeix. Chernobyl és un fantasma del passat.

LAIKA: I la radiació també és un fantasma? Continua ací, invisible, cremant-nos la pell.

ALIK: I continuarà, per segles.

(Es miren en silenci. Al lluny, el vent agita la roda de la fortuna oxidada de Pripyat. Un comptador Geiger comença a sonar, cada vegada més ràpid.)

Karla Dumitrescu, 1r Batxillerat Humanístic

11 DE MARÇ

(Esperant el metro per a anar a la universitat. Es troben María i el seu amic Carlos.)

MARÍA: Has arribat tard, quasi no l’agafem.

CARLOS: Ja, estava repassant per a l’examen. Com ho portes?

MARÍA: Bé… no he estudiat massa.

(Entren al metro i s’assenten. Minuts després S’escolta un soroll molt fort i se'n va la llum)

MARÍA: Carlos, què ha passat? Què ha sigut això?

(Carlos no contesta i esta tot negre, María no veu res)

SENYOR: Crec que ha esclatat una bomba… o hem descarrilat, no ho sé.

MARÍA: Però, com es possible?

(S’aclareix l’ambient i María troba a Carlos al terra)

MARÍA: (preocupada) Carlos, Carlos! Estàs bé? Tens sang. Aguanta un poc que ja està ací l’ambulància.

CARLOS: Estic bé, però no sent les cames.

INFERMERA: Com et dius?

CARLOS: Carlos. Què ha passat?

INFERMERA: Encara no se sap, tranquil·litzat i descansa. Ja ha passat tot.

MARÍA: Se'n va amb Carlos perquè li facen una revisió a l’hospital.

(Canvi d'escenari. Els pares de María i Carlos han anat al metro en busca dels seus fills. Hi ha molta gent, no veuen res.)

MARE DE MARÍA: María! María! Dis-me que estàs bé, per favor, filla.

PARES DE CARLOS: Carlos! Carlos!

POLICIA: Crec que haveu d’anar a l’hospital. Segurament els vostres fills estiguen allí.

PARES: Sí. Anem ràpid.

(Nou canvi d’escenari. Ara, a l’hospital)

MARÍA: Vaig a buscar un telèfon per a tocar als nostres pares, que estaran preocupats.

CARLOS: Si ves-te’n.

PARE DE MARÍA: María, filla, estàs bé?

MARÍA: Sí, pare, estem a l’hospital. Veniu, per fa.

(Minuts després es troben tots a l’hospital, a l’habitació on està Carlos.)

CARLOS: Pares! (es posa a plorar)

PARES DE CARLOS : (ploren també) Pensàvem que havies mort.

CARLOS: No, però no sent les cames.

PARES DE MARIA: (plorant) María, filla estàs bé?

MARÍA: Sí, pares (plorant).

Irene Igbunigie Sánchez, 1r Batxillerat Científic

La nit roja

(L’ escena s’obri amb la foscor d’una nit)

Thomas: Leonor, desperta! El foc ha arribat, açò pareix un infern!

(Entra Leonor tossint)

Leonor: No, la casa crema! No hi ha refugi per a ningú.

(Se senten crits desesperats lluny, arriba Pepi, germà de Leonor)

Pepi: Esteu bé? Hem de trobar alguna eixida.

Leonor: No m’has sentit, Pepi? No hi ha cap eixida! Estem condemnats!

Pepi: Aquest no és un incendi qualsevol, aquest incendi farà que desaparega Londres!

Leonor: Aleshores, serà aquest la fi de Londres?

(Entra Thomas, pare de Leonor)

Thomas: No pot ser… anem a…

Pepi: Sí, pare, sí.

Leonor: (amb una veu trencada) Nosaltres serem la primera víctima de les flames.

Thomas: Fills meus, si no torneu a veure’m amb vida, m’agradaria que sabéreu que vos vull, vos vull amb el meu cor i amb la meua ànima, Pepi protegiràs passe el que passe a Leonor, i no vos separeu mai, mai!

Pepi: No, pare, espera!

(Thomas desapareix d’escena)

Leonor: On ha anat el pare?

Pepi: No penses en això, pensa que tornarà prompte, espere….

(Després d’una hora)

Leonor: Pepi, tinc molta calor i les flames són cada vegada més grans, què fem?

Pepi: No podem fer res, solament esperar que el pare torne.

Leonor: Però, i si no torna?

Thomas: (crida) No digues això!

Leonor: Perdó, Pepi, no t’enfades, solament…

Thomas: No, perdona’m tu a mi, no volia cridar-te, però no se quant de temps podrem aguantar ací.

Leonor: Pepi, què es això? Pareix un home.

Pepi: Deu ser. Ha de ser! Pare! Pare!

(Tot es torna fosc i no hi ha cap llum)

Leonor:  (quasi plorant) On estem? Tinc por.

Pepi: Però, i el nostre pare?

(La foscor se n’ha anat i ja hi ha més visibilitat)

Leonor: (plorant) Pepi, abraça’m, tinc por.

(Leonor i Pepi estan abraçats i tanquen els ulls. Després, la llum torna)

Pepi: Mira, ja no tens de què preocupar-te, ja no estem en la forneria, pots veure com ha desaparegut, les flames han arrasat amb ella…

Kerry Delgado, 1r de Batxillerat CCSS

TRAGÈDIA AL METRO DE VALENCIA EN 2006

(Un matí, 3 de juliol)

Marc: (tombat al sofà de sa casa) Ei, Clara! Vols anar hui al centre a dinar?

Clara: (acabada d´alçar del llit) Clar que sí, a quina hora quedem?

Marc: A les 13:00h, et pareix bé?

Clara: Perfecte, ens veiem a la parada del metro d´Àngel Guimerà, com sempre, i ja veurem on dinem.

Marc: Perfecte, allí ens vorem

(S’apaguen els llums)

Conductor: Em trobava molt fatigat i amb son perquè estava fent hores extres. Havia fet eixe trajecte moltes vegades, estava confiat i no em vaig fixar que arribava el final de la recta on havia de reduir la velocitat.

(S’apaguen els llums. L’escenari ha canviat. Són les 13:30 i Marc esperava a la parada d´Àngel Guimerà. Es desespera perquè Clara no li contesta des de les 13:03h)

Marc: (mentre crida per telèfon, apart) Per què no em contesta? Segur que s’ha tornat a dormir després de penjar-me, o pitjor encara, s’ha posat a parlar amb les seues amigues i s’ha oblidat de mi.

(Un home s´ensopega amb ell perquè camina molt de pressa)

Home: (nerviós) Perdó, perdó, deixa’m passar, per favor.

Marc: Sí, sí, home, tranquil, per què té tanta pressa?

Home: Que no ho has sentit? Un metro ha descarrilat prop de Jesus. Hi ha molts ferits.

(Marc mira al voltant i s´adona de les sirenes, dels camions de bombers i de la gent plorant i corrent)

Marc: (s´allunya de la escena corrent en direcció a la parada, perseguint l´home) Espera’m! Jo també vaig!

(S’apaguen els llums.)

Veu en off: Una setmana després es va soterrar a Clara. Els mitjans de comunicació repetien una mateixa versió de l’accident: “fortuït, a causa d´una combinació de factors imprevisibles que només passen una vegada a la vida”, malgrat això es va demostrar que ocultaven i distorsionaven dades. Els familiars, indignats, demanaven una investigació seriosa sobre les causes del sinistre. Encara que a les setmanes es va anar oblidant, els familiars continuaren durant anys concentrant-se el dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu per mantindre’n viva la flama.

Inés Fernández Martí, 1r Batxillerat Científic