IES DIDÍN PUIG. GUADASSUAR. DIÀLEG 2025

 

L’ÚLTIM VOL

Personatges:

Anna: Una jove somiadora que sempre ha volgut volar (assistent de vol)

Carles: Un experimentat pilot, tranquil i savi.

Maria: Una mare preocupada, que viatja amb el seu fill xicotet.

Lucas: fill de Maria.

Escena: Un avió en ple vol. La cabina de pilots i la zona de passatgers.

(El teló s'alça. A la cabina, Carles està revisant els instruments mentre Anna, l'assistent de vol, es prepara per a atendre els passatgers.)

Anna: (amb entusiasme) Carles! Hui és un gran dia! Este vol serà inoblidable!

Carles: (somrient) Sempre ho és, Anna. Però recorda, la seguretat és el primer.

(En la zona de passatgers. Maria està asseguda amb el seu fill, Lucas, que juga amb un joguet.)

Maria: (mirant per la finestra) Lucas, mira els núvols. És com estar en un somni!

Lucas: (emocionat) Mami, vull ser pilot!

(De sobte, l'avió comença a tremolar. S'escolta un soroll fort.)

Anna: (per l'altaveu) Atenció, passatgers. Els demanem que es mantinguen en els seus seients.

(Maria agafa Lucas amb força, el seu rostre s'ompli de preocupació.)

Maria: (murmurant) Tot estarà bé, Lucas. Només respira profund.

(A la cabina, Carles es manté seré mentre ajusta  els controls.)

Carles: (calmat) Anna, verifica la situació en la part posterior.

(Anna li fa cas i ix de la cabina. En la zona de passatgers, els passatgers murmuren nerviosos.)

Anna: (tornant) Tots estan bé, però hi ha un poc de pànic.

Carles: (amb fermesa) Mantinguem la calma. Aterrarem de manera segura.

(L'avió s'estabilitza i la tensió disminueix. Maria abraça Lucas, tranquil·litzada.)

Maria: (somrient) Ho hem aconseguit, amoret de la mami.

(El teló cau mentre l'avió es prepara per a aterrar.)

Carola Roig Vidal. 2n de batxillerat

(SENSE TÍTOL)

Personatges:

Jordi (xic, 19 anys, treballa en un magatzem)

Laia (xica, 18 anys, estudiant i germana de Jordi)

Escena: Laia està a casa, nerviosa, amb el mòbil a l’orella. Plou intensament i se senten llamps de fons. La connexió falla de tant en tant.

Laia: Jordi, on estàs? Dis-me que ja has eixit del magatzem!

Jordi: (amb la veu entretallada) Laia… No puc. L’aigua ha entrat per tot arreu. La porta no s’obri!

Laia: No! Has de buscar un altre camí! Telefona els bombers!

Jordi: Ja ho he fet… Diuen que venen, però tot el polígon està inundat. No poden arribar encara. L’aigua em passa del genoll!

Laia: No pots pujar a algun lloc? Un prestatge, alguna cosa?

Jordi: Ho he intentat! Però tot està caient… Les caixes se les emporta l’aigua i els palets s’han desfet! Laia, açò no és normal. Mai havia vist res així.

Laia: Tranquil, Jordi! Els bombers arribaran! El pare està telefonant a tothom, la mare està desesperada, però et trobarem!

Jordi: No sé si tindreu temps… Escolta’m bé. Si… Si no isc, vull que digues a la mare que ho sent, que hauria d’haver tornat abans.

Laia: No! No digues això! No pots rendir-te!

Jordi: No és això… Però l’aigua ja m’arriba a la cintura… Està gelada, em costa respirar.

Laia: No! No! Jordi, t’ho pregue, aguanta! Puja damunt d’alguna cosa!

Jordi: Laia… Tinc por.

Laia: No! No pots tindre por ara! Ets el meu germà gran, sempre ho soluciones tot, no pots deixar-me!

Jordi: Ho sé, ho sé… Però l’aigua puja massa ràpid…

(S’escolta un soroll fort. La respiració de Jordi s’accelera.)

Laia: Jordi? Què passa?

Jordi: No puc… (pausa) No…

(Un altre soroll. Un colp fort. La veu de Jordi es talla un segon. Respira amb dificultat.)

Jordi: Laia…

Laia: Jordi, respon-nos! Què està passant?

Jordi: Dis-li a la mare que…

(Soroll d’aigua colpejant. La veu de Jordi s’apaga. Es sent un últim respir tallat.)

Laia: Jordi?! Jordi!!!

(Silenci. S’escolta l’aigua arrossegant-ho tot. Laia plora, amb el mòbil encara a l’orella. La telefonada es talla.)

Rubén Ribes Lorente. 2n de batxillerat

FERIDES DE GUERRA, FERIDES DE CASA

(Espanya, 1942. Fora, el toc de queda manté els carrer. El pare està assegut a la cadira del menjador, amb una botella de licor a la mà. Jordi intenta passar desapercebut, però el pare el veu.)

Pare: (agressiu) On vas? Sempre t’amagues, com si no volgueres veure’m.

Jordi: No, pare... Només anava a la meua habitació a estudiar.

Pare: (enfadat i cridant) Fas com la teua mare; sempre fugint, sempre deixant-me sol! La van afusellar per no saber callar-se i em va deixar amb tu... Per què? Hauries d’haver mort tu.

Jordi: (veu trencada) Pare, no comences una altra vegada, ja n'hi ha prou... Jo no tinc cap culpa, t’ho he dit mil vegades...

(El pare llança la botella contra la paret i Jordi s’espanta. Es veu una foto de la mare a la paret, trencada per l'impacte. Seguidament, el pare alça la mà, amenaçant, i Jordi comença a plorar.)

Pare: Si ella et veiera així de dèbil es moriria de la vergonya.

(En aquest moment, es sent un colp fort a la porta.)

Aina: (des de fora) Jordi! Soc jo, Aina. Obri! S’ha fet molt tard i no vull tornar sola a casa.

Pare: No! No és hora de visites.

(El pare intenta agafar Jordi, però aquest es mou ràpidament cap a la porta i l'obri. Aina entra i veu la situació.)

Aina: (preocupada) Jordi... Què està passant?

Jordi: (plorant) No puc més, Aina, ajuda’m...

(El pare es queda quiet, mirant la foto trencada de la seva dona. La seua ràbia sembla desaparéixer per un moment, i és substituïda per una profunda tristesa.)

Pare: (amb un fil de veu) Mataren la mare pels seus ideals... i jo t’he estat matant poc a poc. Ho sent molt, Jordi.

(El silenci envaeix la casa. Fora, s’escolten ressonar les botes dels soldats.)

Vicent Morales Beltrán. 2n de batxillerat

UN TERRATRÈMOL, TRES VIDES

(Al menjador d’una casa apareixen per la porta Anna, la mare, i la seua filla, Laia, que venen de comprar. Laia plora perquè la mare no li ha comprat una xocolata)

Anna: Ja no vull que plores més, te’n vaig comprar una la setmana passada i no te la vas menjar.

Laia: Però aquesta sí que m’agradava.

(Apareix el pare, que llegia el diari)

Mateu: Què és el que li passa, per què plora?

Anna: No res, sols volia una... (de sobte els quadres comencen a moure’s, els gerrons a caure i les parets a tremolar)

Laia: Mare, què passa?

Mateu: Tots baix de la taula, correu!

(Abans que ningú poguera moure’s, s’escolta una gran soroll i seguidament tota la casa s’esfondra. Ara, han passat vàries hores des de la fi del terratrèmol, i els equips d’ajuda, finalment han arribat.)

Bomber: Ací hi ha algú!

(Anna molt desorientada degut a l’accident, de sobte, veu una llum)

Bomber: Senyora, pot escoltar-me? Està bé?

Anna: (prenent consciència de la situació) Ajuda la meua filla i el meu home, estan els dos atrapats.

Bomber: Farem tot el possible per rescatar-los.

(Dos anys han transcorregut des de l’accident, dos anys de la mort de Mateu i Laia, la vida d’Anna ha canviat dràsticament, i necessita d’ajuda professional per poder superar el trauma.)

Psicòloga: Anna ja han passat dos anys, has d’intentar fer un esforç i començar de nou.

Anna: Com em pots demanar això? He perdut tot el que tenia, la família que tant em va costar construir, i tots els records ara no són més que runes baix de terra.

Psicòloga: Has d’intentar superar-ho, sols així tornaràs a viure.

(Just després de la sessió Anna es dirigeix cap a un precipici)

Anna: Si per viure he d’oblidar-los, aleshores preferisc no fer-ho.

Lucía Amargós Pastor. 2n de batxillerat

UNES VACANCES INESPERADES

Una família passa les seues vacances a Bali, Indonèsia. Un matí, mentre els xiquets, Laura, Pol i Joan jugaven a la platja, un estrany sentiment va recórrer el cos de la mare, Sofia. Hi havia ocells volant per tot arreu que, fins i tot, semblaven bojos, les ones del mar descontrolades, uns corrents inevitables... i aquests fets alhora no podien portar res bo.

Sofia: Xiquets ens n’hem d’anar, és hora d’arribar a casa i cuinar alguna cosa per dinar.

Pol: Mamà si és prompte, sols ha passat una estona des que hem esmorzat.

Laura: Sí, sí, és veritat, deixa’ns jugar més, que ens divertim molt jugant tots tres amb la pilota.

Sofia: No, no em feu cridar, ja hem disfrutat hui i encara ens queden moltes dies de viatge. Per favor anem a la casa amb el pare (Assenyala Miquel).

Joan: D’acord, mamà...

Pol: A mi no em pareix bé. Preferisc estar a la platja que a casa, allí m’avorrisc.

(Els xiquets no entenia res i Sofia no sabia exactament com expressar aquest sentiment de terror que sentia. Mentre Sofia es barallava amb els fills, ningú pareixia adonar-se’n que la situació anava a pitjor. El sol s’amagà baix d’uns núvols espessos, el vent començà a bufar fort, però no, ningú es sorprenia.

Finalment després de discutir molt aconseguí portar els xiquets a la casa.)

Sofia: Hola Miquel, estem aquí!

Miquel: Ui, ja sou aquí? Que prompte, ocorre alguna cosa?

Laura: La mamà no ens deixa estar més a la platja.

Sofia: No és això, s’arrima un tsunami i no tardarà gens, hem d’agafar algunes coses i marxar d’aquí o morirem ofegats.

(I així, hores després, mentre la família feia camí cap una muntanya que hi havia a prop, l’onada va arribar i la catàstrofe va ser gegant.)

Mar Rosell Pastor. 2n de batxillerat

LES CAMPANES NO VAN SONAR A CAMPANAR

(L’escena comença amb una dona, Marisa, a sa casa. El telèfon sona, és la seua filla Clara.)

Clara (Mig plorant): Mama, no… no sé què fer. Hi ha hagut un incendi a la finca i no puc eixir. Estic a casa, amb els nens. El fum entra per totes les finestres.

Marisa (Sense creure-s’ho): Però com que no pots eixir? Què dius, Clara? Obri la porta i ix d’ahí!

Clara (Plorant): No puc, mama de veritat. La porta no s’obri, el fum ja m’ofega. Els nens no paren de plorar, no sé com calmar-los… (comença a posar- se nerviosa) No arribe a temps, el foc ja esta ací.

Marisa (Desesperada i amb estat de xoc): Per favor Clara, ix d’ahí. T’ho suplique. Agafa els nens i eixiu ja.

Clara (La trucada comença a tallar-se): Mama no puc… Ho sent… T’estime…

Marisa (Quasi cridant): No Clara! No em deixes sola per favor t’ho demane!

(La trucada es talla i Marisa amb les mans tremoloses surt de casa i agafa el cotxe per anar a buscar la seua filla. Aplega al barri de Campanar, està tot en foc i ple de bombers. Marisa intenta arrimar- se a la finca per buscar la seua filla)

Bomber: Senyora no passe per aquesta zona, és perillosa.

Marisa (Molt nerviosa): La meua filla esta ahí, necessite trobar-la. Per favor, la meua Clara i els nens, estan dins.

Bomber: Ho sent senyora, però si no han sortit ja el més segur és que ja no en surten vius.

(Marisa es desmaia. Al cap d’una estona desperta dins d’una ambulància pensant que tot ha sigut un malson.)

Policia: És vosté Marisa Sanz?

Marisa: Sí.

Policia: Lamente dir-li que la seua filla i els seus dos nets han mort a l’incendi.

Marta Rosa Roig. 2n de batxillerat

UN AMOR REDUÏT A CENDRES

(Es troben Sofia i Marc a la sala d’estar del seu nou apartament decidint el lloc on es casaran).

Sofia: Ens hem de casar a la platja, és el meu somni des de menuda.

Marc: Mentre no siga a l’hivern em sembla perfecte.

Sofia: Però com va a ser a l’hivern, no digues bogeries (de repent fa cara estranya i comença a olorar molt descaradament).

Marc: Què olores? Què t’has tirat un pet? - bromeja el xic.

Sofia: Ja, ja, que graciós. Tu no notes olor a cremat?

(Es comença a sentir molt de rebombori a l’escala).

Veïns: Foc! Foc! Eixiu de les cases!

(El foc ja està davant de la seua casa, fum negre entra per la porta i Sofia i Marc tussen buscant la porta.)

Sofia: (Cobrint-se la boca) No podem eixir, el passadís està en flames!

Marc: (Tractant d'obrir una finestra) Els bombers estan a baix, hem d'aguantar!

(Part del sostre cau prop d'ells.)

Sofia: (Aterrida) Marc!

(Marc estira d’ella cap a la finestra, el més lluny possible d’on s’ha produït l’esfondrament.)

Bombers: (amb un megàfon des del carrer) Els pisos superiors, evacueu per balcons o terrats.

Sofia: (Mirant el balcó) Si botem al pis de baix, potser podem baixar per les escales, el foc encara no ha arribat.

(Marc l'ajuda a pujar a la barana.)

Marc: (Fa un somriure per calmar-la) No penses, només bota. Jo aniré darrere.

(Sofia bota i cau al balcó inferior. Es gira per esperar la seua parella.)

Sofia: Va, Marc!

(De sobte, la part del sostre que quedava s’esfondra, quedant-se Marc baix.)

Sofia: (Cridant) No!

(Els bombers entren i tracten de dur-la fora, però Sofia sols mira el lloc on han mort Marc i tants altres veïns.)

Paloma Blanco Climent. 2n de batxillerat

EL SILENCI DE BÒSNIA

Escena 1: El dia de l'explosió

L’escena es desenvolupa en una petita sala de control de la planta nuclear de Bòsnia. Els tècnics estan treballant, semblant que tot va normal. El llum és dèbil. Al fons es veu una pantalla amb indicadors que no semblen alterats.)

Tècnic 1: (Mirant la pantalla) Tot sembla en ordre. Les lectures estan dins dels marges de seguretat.

Tècnic 2: (Inquiet) Però... alguna cosa no em sona bé. Els nivells de pressió de la càmera número 4 no em convencen.

(De sobte, un gran soroll de metall trencant-se es fa sentir. La sala s’ompli d’una brillantor taronja intensa.)

Tècnic 1: (Xillant) Què està passant!?

(Una gran explosió es produeix, i la sala tremola. Tot queda cobert de pols i fum.)

Escena 2: Els habitants de Sarajevo

(A Sarajevo, la ciutat pròxima a la planta, una dona i el seu fill estan a casa. El fill juga amb una pilota, mentre la dona mira per la finestra, nerviosa.)

Dona: (Desesperada) No sé què està passant, però sent una tensió a l'aire. Què és aquesta llum?

Fill: (Confós) Mami, sembla que el sol ha canviat de color...

Dona: (Amb por) No és el sol, fill meu. El que està passant és molt més greu.

(La pols i el fum es veuen des de la finestra. La dona agafa al xiquet pel braç i, corrents, ix de casa.)

Escena 3: Després de l'explosió

(Diverses setmanes després de l'explosió. Un científic està parlant a la televisió amb un to greu.)

Científic: (Mirant la càmera) L’explosió de Bòsnia no només ha devastat la ciutat de Sarajevo, sinó que ha tingut conseqüències molt més greus. Milions de persones han quedat exposades a la radiació, amb conseqüències irreparables per a la salut i el futur d'Europa.

(La pantalla es torna fosca...)

Ainhoa Garrigues Navarro. 2n de batxillerat

L’ÚLTIMA NIT AL CÀMPING

Personatges

Marta, mare de la família , 41 anys.

Carles, pare de a família , 43 anys.

Xavier, fill menut, 9 anys.

Clara, filla adolescent, 16 anys.

Primera i única escena

(Nit al càmping Las Nieves. Capvespre d’agost de 1996. S’escolta una tempesta llunyana. La família està dins de la tenda de campanya.)

Marta: (Mirant per la finestra de la tenda) Carles, això va a pitjor...

Carles: (Amb to tranquil) Tranquil·la, dona. És només una tempesta d’estiu.

Marta: (Preocupada) No sé, sembla que cada vegada està més a prop.

Carles: (Tranquil·litzant-la) No et preocupes, amor. Les veïns han dit que passen de pressa.

Clara: (Escoltant música amb els auriculars) Mamà, puc anar al refugi amb els amics?

Marta: Amb aquest oratge? No!

Xavier: (Jugant amb un cotxe de joguet) Mira, papà, com corre per l’aigua!

Carles: (Somrient) Va, Xavier, no ho banyes tot!

(De sobte, un tro enorme. Un tro fort sacseja la tenda.)

Marta: (Nerviosa) Potser hauríem de buscar refugi en un lloc més segur.

Carles: (Intentant calmar-la) Estem bé ací dins. La tenda és un lloc segur.

(Un soroll ensordidor. L’aigua comença a entrar.)

Clara: (Cridant) Mamà!

Xavier: (Plorant) Papà, tinc por!

Carles: (Agafant-los) Tots fora, ara!

(Obrin la tenda, però una onada d’aigua els arrossega. Tots criden, intentant agafar-se a alguna cosa.)

Marta: (Agafant-se a una branca) Carlos! On són els xiquets?

Carles: (Intentant nadar) Clara! Xavier! Agafeu-vos fort!

Marta: (Amb llàgrimes als ulls) Fills meus...!!

(El corrent els separa. S’escolta només el so de l’aigua desbordada. Està tot fosc.)

Ruth Molina Noguera. 2n de batxillerat

NO MIRES ENRERE

ESCENA 1

(Una habitació senzilla. Una xica dorm. De sobte, es sent el so d’un despertador. La xica s’alça, es posa un collaret i es queda mirant-se’l.)

Mariona: Un nou dia... un nou dia sense tu.

ESCENA 2

(Un clínica de psicologia. Mariona està asseguda davant la psicòloga.)

Psicòloga: Com et trobes hui, Mariona?

Mariona: Bé...

Psicòloga: T’animes a tornar-me a explicar què va passar?

Mariona: El principi ja el saps. Després d'assabentar-nos del foc, la gent va començar a córrer i nosaltres també.

ESCENA 3

(El dia de l’accident. Un edifici d’oficines. La Mariona i un xic xarrant.)

Mariona: No olores fum?

(Immediatament, salta l’alarma d’incendis, s’escolten crits i apareix gent corrents.)

Aleix: Ràpid, Mariona, hem d’eixir d’ací.

(Tots dos corren pels passadissos. Cauen trossos del sostre i les flames creixen descontrolades

omplint l’escenari d'una llum angoixant.)

ESCENA 4

(Tornem a la clínica)

Mariona: Després, va passar allò que...

Psicòloga: Allò que va acabar amb la seua vida?

Mariona: Sí... Corríem fugint de les flames quan jo vaig... Ell em va...

(Llàgrimes comencen a regalimar-li galtes avall.)

ESCENA 5

(Tornem al dia de l’accident.)

Mariona: Aleix, tinc por!

Aleix: No patisques, però per favor continua corrent.

(Una biga de fusta en flames amenaça de caure sobre Mariona.)

Aleix: Mariona! Compte!

Aleix agafa Mariona i intercanvia els llocs. La biga cau sobre la cama de l’Aleix.

Aleix: Corre, Mariona! Ens veiem fora.

Mariona: No et pense deixar ací!

(S’escolta una explosió.)

Aleix: Mariona, per favor, corre i no mires enrere. No m’ho perdonaria mai si et passara alguna cosa.

(Mariona amb llàgrimes als ulls comença a córrer. Quan està fora, cau sobre els seus genolls, plorant desconsoladament. Obri la mà i veu el collaret que sempre portava Aleix.)

Assumpta Espert Camarasa. 2n de batxillerat

 

 

 

.