IES FRANCESC RIBALTA  

UN ACCIDENT IMPREVIST

(Amanda Breva 1 BAT C)

NATÀLIA: Bon dia, ets el pare de Mireia de primer d’ESO B?

FRANCESC: Sí, i vostè és la seua tutora?

NATÀLIA: Efectivament, acompanye’m dins i parlem.

FRANCESC: És clar que sí.

(Ambdós entren a la sala de reunions)

NATÀLIA: Com sempre. Mireia és una xica estupenda trau molt bones qualificacions i sempre ajuda els seus companys encara que em té un poc preocupada perquè xarra molt amb Laura, la seua millor amiga. I tinc por que es seves notes comencen a baixar per això.

FRANCESC: Parlaré immediatament amb ella, no es preocupe.

NATÀLIA: No crec que siga necessari, provaré de separar-les un temps a veure.

(De sobte, se sent el so d’una alarma, bip-bip-bip)

NATÀLIA: Es l’alarma d’incendis! Córrega, hem d’ evacuar el edifici!

FRANCESC: Sap on tenia classe la meva filla ara?

NATÀLIA: No ho sé de segur, em pareix que els tocava al laboratori de física i química, justament ací damunt, encara que no vaja! Ella de segur que ja està baixant!

FRANCESC: No es preocupe per mi. Soc bomber, encara que ja estiga retirat, puc anar ajudant a localitzar i aïllar el foc.

(Francesc comença a córrer cap al laboratori, i a l’arribar, es troba amb una escena que no comptava veure)

FRANCESC: Mireia! Què fas?

MIREIA: Estic fent el que em vas ensenyar de fer si algú perdia el coneixement, però crec que no ho estic fent bé.

FRANCESC: Quant porta així?

MIREIA: Acaba de passar, mentre la classe evacuava.

(En veure això, Francesc va agafar a la xiqueta al braç i van sortir de l’edifici).

DESPRÉS NO HI HA RES MÉS

(Irene Duque 1 BAT C) 

(A l’aeroport de Barcelona Fabio, Daniela, Marta i Pau a punt de pujar al vol que els portaria a les seves extraordinàries vacances.)

DANIELA: Estic molt emocionada per arribar a l’hotel i visitar la illa paradisíaca!

FABIO: Calma’t, Daniela, encara ens queden deu hores d’avió.

PAU: No m’ho recordes, per favor. Quina peresa!

MARTA: Vinga, passeu tots tranquils, no discutiu.

(Per la megafonia se sent: vol 138 destinació Filipines, última crida, vol 138 destinació Filipines)

DANIELA: És el nostre, anem.

FABIO, PAU i MARTA: Anem!

(Dins de l’avió)

DANIELA: Tss , Fabio, tss.

FABIO: Què vools? Estic dormint.

DANIELA: Eixe soroll no és un poc estrany?

FABIO: Què més dona, Daniela, deixeu-me dormir, per favor.

DANIELA: D’acord, està bé.

(Una estona després se sent per la megafonia: atenció, passatgers, estem tenint uns problemes que ràpidament se solucionaran. Mantinguen la calma).

MARTA: Que estrany, el vol sembla que va bé. Estic nerviosa.

PAU: No et preocupes, Marta, tot anirà bé.

(De sobte, se sent el crit esgarrifós del pilot de l’avió)

DANIELA: Ai per favor , anem a morir Fabio.

FABIO: No diguis tonteries Dani, relaxa’t

DANIELA: No son tonteries Fabio, mira la finestra.

(Per la finestra es veu com l’avió cau cap a una muntanya)

PAU: Marta mira.

MARTA: Ai, Déu meu, anem a morir, Pablo.

FABIO: Daniela, abans de morir vull dir-te una cosa.

DANIELA: Ja ho sé Fabio, sé perfectament els teus sentiments per mi, sols vull dir que sento el mateix.

FABIO: Que vaja bé, Daniela

DANIELA: Després d’açò no hi ha res més.

FABIO i DANIELA : Adeu.

PAU: Marta, gràcies per ser la meua millor amiga.

MARTA: Gràcies a tu, Pau.

PAU i MARTA: Adeu.

EL FOC S’ACOSTA

(Nerea Martí 1 BAT C)

(En la plaça del poble, fa molta calor i el cel està ple de fum. Se senten sirenes lluny.)

RAÜL: El foc s’està apropant molt! Hem d’evacuar el poble ja!

MARTA: Sí, però abans hem d’assegurar que no quede ningú a les cases. Jo avise els bombers.

PAU: I els meus animals? Estan a soles a la granja! No els hi puc deixar!

MARTA: Ho sé Pau, però no pots anar-hi. El foc està massa prop.

JÚLIA: Jo et puc ajudar, conec un camí més curt per arribar més ràpid al bosc.

RAÜL: Júlia, no ens pots ajudar, ets massa xicoteta con per a vindre.

JÚLIA: No soc una xiqueta! Vull ajudar!

(Quan els bombers arriben i se’n van cap al bosc, Júlia va corrent cap a ells també)

RAÜL i MARTA: No, Júlia! Torna!

UN DIVENDRES PER LA VESPRADA

(Aitana Queral 1 BAT C)

(LLÚCIA, IKER i ANDREA estan a l’estació de Castelló. És divendres. Esperen el tren amb destinació a València)

LLÚCIA: És aquesta via, la tres, afanyeu-vos que el tren se n’anirà.

ANDREA: Xics, la targeta no em passa.

IKER: Andrea, aquesta targeta està caducada, no te n’has adonat?

ANDREA: Ostres, espereu-me que vaig ràpid a traure’n una altra.

(ANDREA se’n va corrents)

LLÚCIA: Iker tens la ubicació del restaurant? Diuen que es troba molt amagat en un carrer estret amb poques cases.

(El tren es para de colp. Per la megafonia se sent: Senyores i senyors passatgers, continuen asseguts. Una riuada d’aigua baixa per les vies amb molta força)

ÍKER: No us separeu, agafeu-vos fort!

(LLÚCIA, ÍKER i ANDREA estan amb l’aigua al coll dins del vagó completament inundat)

LLÚCIA: Andrea estàs bé?

ANDREA: Si, però em fa mal la cama, on està Iker? Lucia i Andrea: Iker! On estàs?

(Les portes dels vagons s’obrin i els passatges baixen)

LLÚCIA: Andrea, enganxa’t a mi i anem a creuar el vagó per a buscar Iker.

ANDREA: Crec que el veig, està amb eixa dona, està inconscient.

(Les finestres del tren esclaten per la pressió de l’aigua. LLÚCIA, IKER i ANDREA en surten amb ferides)

LLÚCIA: Anar per les vies seria massa perillós, anem a intentar sortir per dalt del tren agafant Iker entre les dos fins poder arribar a terra.

(LLÚCIA, IKER i ANDREA estan al carrer, a la part de fora de l’estació amb IKER inconscient. Uns sanitaris els socorren i IKER es desperta).

 

DESPRÉS DE L’AIGUA

(Nuria Barrachina 1 BAT C)

(Una petita ciutat a la vora de la mar, JORDI, ALEIX i JULIETA, la seua parella es troben en un parc completament devastat. JORDI porta uns pantalons tacats i sembla molt cansat, ALEIX es troba preocupat amb els pantalons molt més tacats; JULIETA es troba molt nerviosa però amb la roba impol·luta.)

JULIETA : Aleix acabe d’arribar, no pensava que et trobaria tan ràpid, només he escoltat per la ràdio a la casa de la meua àvia el que havia passat he vingut immediatament però amb la inundació no he pogut entrar a la ciutat fins ara.

ALEIX: Julieta, quina catàstrofe ha passat, jo estava en el carrer quan de sobte ha començat a dir tot el món que la ciutat s’estava inundant. Gràcies a Jordi (l'assenyala) no m’ha passat res.

JORDI: Sí, la veritat és que ningú s’ho esperava i menys un cinc de juliol amb el sol que va fer ahir en la ciutat.

JULIETA : Al menys vosaltres esteu bé, amb la de coses que vos podrien haver passat, quin esglai tan gran m’heu donat els dos .

ALEIX: No sé con ens podem refer després de tot el que ha passat…

JULIETA: Ara hem de pensar en que no us ha passat res i hem de tenir molta voluntat i lluitar per la nostra ciutat

UN CAP DE SETMANA A BARCELONA

 (Isabel García 1 BAT C)

(CARLOTA, LAIA, ONA i JOANA estan davant de la Sagrada Família a Barcelona fent turisme) 

CARLOTA: Xiques, hem d’anar rapidíssim a fer-nos fotos a la Sagrada Família abans d’anar-nos-en a dinar.

LAIA: Jo vull anar a comprar-me roba a la tenda, que al poble no tenim eixos vestits. 

ONA: Vinga va, no discutiu.

JOANA: Escolteu, eixe cotxe no va molt ràpid? 

(CARLOTA, LAIA, ONA i JOANA es giren espantades. Un cotxe negre circula molt ràpid i atropella algunes persones) 

CARLOTA: Xiques correu, és un atemptat!

ONA: No us separeu, a Joana li han trencat la cama!

(Laia es va desplomar per l’ansietat i de veure la sang en la cama de Joana)

CARLOTA: Hem de fugir d’ací ràpid, o ens mataran.

ONA: Carlota, agafa Joana i jo a Laia, acaben d’arribar els cotxes de policia amb les ambulàncies.

(Joana és ser introduïda dins d’una ambulància per uns santaris. LAIA recupera la consciència) 

ONA: Acabe de parlar amb un policia i m'ha dit que han mort vint persones i dos xiquets. 

CARLOTA: Hem d’anar a l’hospital a veure Joana, estic encara molt esglaiada i vull anar-me’n d'aquesta ciutat.

(Totes es van retrobar en urgències i Joana estava molt contenta de veure a totes en bon estat.)

JOANA: Estic bé, no us preocupeu per mi, el més important és que estiguem totes juntes.

(S’abracen les quatre al corredor d’urgències. JOANA camina amb crosses i la cama embenada. Ixen al carrer i criden un taxi).

SOTA L’AIGUA

(Andreea Macarie 1 BAT C)

(Un carrer ple de bassals i cotxes inundats. Se sent el soroll de la pluja i crits de gent. Quatre persones es refugien sota el cobert d’un autobús .La tempesta ha causat inundacions greus i la ciutat està col·lapsada.)

LAIA: (Tremolant) No sé com arribaré a casa... El metro està inundat i no tinc bateria al mòbil!

MARCO : (Mirant el mòbil, frustrat) No hi ha cobertura! Hauria d’estar treballant, però el cotxe s’ha quedat encallat a l’aigua.

ELENA: Això és un caos. (Mira al seu voltant.) Tant de parlar del canvi climàtic i ningú no fa res!

JOAN: (Amb un sospir) Quan era jove, mai havia vist pluges així... Cada any és pitjor.

(L’aigua comença a pujar més ràpid i la gent crida.)

LAIA: (Espantada) Ens hem de moure! L’aigua està arribant a la vorera!

MARCO: I on vols que anem? Tot està inundat!

ELENA: (Fent gestos) Hi ha un edifici allà! Si pugem les escales, estarem més segurs!

JOAN: Té raó, ajudeu-me a caminar, les cames gairebé no em responen.

(S’agafen tots de la mà i corren cap a l’edifici mentre l’aigua segueix pujant. Estan al portal de l’edifici ja fora de l’aigua. Es veu la ciutat inundada)

LAIA: Això no hauria d’estar passant...

MARTA: Però està passant. I si no canviem res, només anirà a pitjor.

MARCO: Espere que això servisca perquè els polítics facen alguna cosa.

JOAN: No podem esperar que ho facen tot ells. També és cosa nostra.

(Els quatre es queden en silenci, observant la ciutat sota l’aigua. Fosc)

 

L’HOSPITAL

(Lucas Navarro 1 BAT C)

(Una habitació d’hospital amb un sol llit, un pacient i molta maquinària mèdica. Hi entren les metgesses JÚLIA i LLÚCIA.)

JÚLIA: Com has passat esta nit?

CARLES: Una nit més ací, en vida, de moment.

LLÚCIA: Vinga Carles, no faces eixes bromes, saps que no m’agraden gens.

CARLES: Tranquil·la xiqueta, que eixiré d’ací gràcies a tu.

LLÚCIA: Gràcies a mi, gràcies a mi... no ho sé. Jo diria que gràcies a la Júlia i els seus consells.

JÚLIA: Però tu saps molt bé què fer, només necessites més confiança, has tingut mala sort de començar les pràctiques en plena pandèmia, però eixiràs molt ben preparada.

CARLES: Xiques, les dos sou molt professionals i ho sabeu, però pareu de tirar-vos rosses que comence a tindre enveja.

JÚLIA: Que també vols rebre bons comentaris? Si ja saps que ets el meu pacient preferit.

CARLES: Això és clar, segur que soc el més intel·ligent, bromista, interessant...

JÚLIA: No continues que és el que els dic a tots els pacients.

LLÚCIA: T’ho puc confirmar.

(Comencen a il·luminar-se les pantalles i Carles queda inconscient)

JÚLIA: Ràpid, Llúcia, recordes de què hem de fer?

 LLÚCIA: Si, ajuda’m a ficar-li oxigen, que entre les dos ho farem més ràpidament.

JÚLIA: Molt ben pensat. Veus com pots fer-ho?

(CARLES torna a prendre consciència)

JÚLIA: Mira qui ha tornat.

CARLES: Per a no ser el preferit bé que em salves sempre.

JÚLIA: Un poquet d’estima sí que et tinc, però la salvadora és Llúcia.

LLÚCIA: Per a alguna cosa estic ací, oi?

CARLES: Moltes gràcies a les dos per ser les millors.

JÚLIA: No et fiques sentimental i descansa que ho necessites.

(Les dues metgesses abandonen l’habitació.)

 

TOT ÉS BLAU

(Fátima Melara 1 Bat C)

(Un gimnàs mig a les fosques en una ciutat japonesa. Silenci. Se sent ploure al carrer i alguns trons. Fa fred. AKANE plora en els braços de RYUU,TSUKIMI camina en cercles i KOU juga amb un encenedor.)

TSUKIMI: (Intenta ser positiva) Hem de buscar una alternativa… Us dic que no podem deixar les coses així… (Sospira.)

AKANE: (Es neteja les llàgrimes i s’aparta un poc de RYUU) I què podem fer? No crec que puguem fer res millor… Potser que els serveis d’emergència estiguen a prop.

RYUU: (Seriós.) Tota la ciutat està inundada. De veritat creieu que nosaltres importem ara? Hi ha gent que importa més.

TSUKIMI: Però…

RYUU: (Enfadat) Però res, Tsukimi! És la veritat. El més segur serà que abans que algú s’adone que som ací, el nivell de l’aigua ja haurà sobrepassat els nostres caps. (Sospira pesadament)

KOU: (Es guarda l’encenedor i crida) Calleu! Deixeu de parlar d’això! És clar que no tenim alternatives, però almenys deixeu de repetir-ho a cada minut. M’esteu estressant!

RYUU: (Es passa la mà pel cabell.) Mireu… El millor que podem fer és acceptar la nostra situació, i, almenys aprofitem els pocs minuts que ens queden, fins que l’aigua cobrisca els nostres caps…

(Torna el silenci, només s’escolten els sanglots de TSUKIMI i AKANE. El nivell de l’aigua puja ràpidament, els quatre s’abracen mentre l’aigua ja els arriba pels malucs).

L’ÚLTIM CAFÉ

(Isis Pablo Romero 1 Bat E)

11 de setembre de 2001. Sala de descans d’una oficina de les Torres Bessones.

Són les 8:45 h. Quatre executius: Mariona, Ahmed, Lucy i James . Se sent el murmuri dels teclats i els telèfons sonant.

MARIONA: No puc més amb aquest cafè. Com ès possible que cada dia el facen pitjor?

LUCY: El que no entenc és per què el continues prenent si et queixes tots els dies?

MARIONA: Perquè sense cafeïna no funcione, encara que haja de beure’m aquest verí.

JAMES: (Rient) Hauríem de fer una col·lecta per a portar cafè decent.

AHMED: Done suport a la moció. Però dubte que ens deixen portar cafè de fora. No vau veure l’altre dia? Em van revisar la motxilla com si duguera alguna cosa il·legal.

JAMES: Tots sabem que la seguretat ací és estricta.

AHMED: Més per a alguns que per a altres...

MARIONA: Parlant de coses frustrants, ahir vaig arribar quinze minuts tard perquè el metro es va avariar i el meu cap no em va dirigir la paraula en tot el dia, però a Steve, que arriba tots els dies tard, tots li riuen les gràcies.

LUCY: Ja sabem tots que en aquesta empresa el talent mai ha sigut el més important.

(De sobte, un fort estrèpit sacseja l’edifici. La sala tremola, se sent un estrèpit llunyà i els llums parpellegen.)

AHMED: Què ha sigut això? Un terratrèmol??

JAMES: (Mirant el telèfon) Diuen les noticies que un avió ha xocat contra l’altra torre!

LUCY: Com que ha xocat? Un accident??

MARIONA: (Mirant per la finestra) Déu meu… hi ha fum…

(Se sent un altre estrèpit. Els llums parpellegen. Ara el pànic comença a créixer entre els treballadors. Mariona surt)

LUCY: Què fem? Abaixem per les escales?

AHMED: Són 80 pisos. És una bogeria!

(Entra Mariona, nerviosa)

MARIONA: Els ascensors estan bloquejats.

(Comencen a moure’s cap a l’eixida, però el passadís està ple de fum. Els llums parpellegen i s’apaguen. L’escenari està en penombra. Tussen. Es posen un mocador al nas i cadascú treu un telèfon mòbil)

AHMED: Mare?!

MARIONA: (Plorant) Charles, amor meu, quan escoltes aquest missatge...

(Fosc).

UN EXPERIMENT MORTAL

(Joana Monforte Troncho, 1 BAT E)

24 de maig de 1938. Durant la Guerra Civil Espanyola, la família Fabregat viu a Ares del Maestrat, un poble tranquil, menut i allunyat de la guerra o això sembla. L’acció transcorre a la plaça del poble.

S’escolta el soroll d’uns avions que s’apropen.

TERESA: Mariona, escoltes això, què està passant?

MARIONA: Mira! Crec que són dels nostres.

TERESA: Segur? Els xiquets, els xiquets! Anem a per ells!

MARIONA: Tranquil·la, que no serà res, per què hauria de passar alguna cosa ací?

TERESA: Potser tens raó, però espere que vinguen ràpidament a casa (Ixen)

(En tot el poble se sent un estrepitós soroll, la llum del poble s’apaga, les campanes de l’església comencen a sonar, la tranquil·litat del poble ara és foscor, crits, por i no saber què passarà. Entren Júlia i Arnau, els fills de Teresa)

JÚLIA: (Nerviosa) Arnau, què ha sigut això?

ARNAU: No ho sé Júlia, però ara corre!!

JÚLIA: Tinc molta por. On anem? I la mamà on està?

ARNAU: Hem d'anar a la cova, ràpid!, segur que estaran allí esperant-nos la mamà i la tia. (Ixen)

(Júlia i Arnau arriben a la cova on estan la majoria dels xiquets i les mares del poble atemorits. La cova és fosca, no es veu res, menuda i quasi no poden moure's)

JÚLIA: Mamaaa, mamà on estàs?

ARNAU: Mareee!

JÚLIA: Tiaaa, mamaaa?

ARNAU: Marionaaa.

JÚLIA: Arnau, la mamà no està ací, tu creus que estaran bé?

ARNAU: Segur que estan bé, no et preocupes.

(Fora seguixen escoltant-se les bombes caient, Arnau i Júlia estan molt preocupats, les bombes sonen cada vegada més a prop, tot el poble està preocupat)

HOME DEL POBLE: Vinga, ja podem eixir, ja estem segurs.

(Surten de la cova, on abans hi havia cases, ara hi ha runes i fum. No es veu res, la pols ho cobrix tot, l’olor de foc i a cendra no deixa respirar)

ARNAU: (En terra, plorant) però què ha passat? Per què a nosaltres, si érem dels seus, per què els nostres, els republicans?

JÚLIA: (Plorant). Arnau, la mare és morta?

ARNAU: (Plorant). No ho sé Júlia.

(El 29 de maig del 1938 van caure tres bombes més al poble, i a tres pobles més. 80 anys després es va descobrir la veritat: els bombardejos dels pobles Ares del Maestrat, Albocàsser, Benassal i Vilar de Canes van ser un experiment de la Legió Còndor de l’aviació nazi per a provar els avions i observar els resultats. L’experiment va causar 38 morts).

L’ÚLTIM ALÉ

(Lidia Oby Oby, 1 Bat E) 

(Clara arriba a casa després d’una llarga jornada a l’hospital. Porta una bossa amb medicaments i es treu la bata d’infermera amb moviments cansats. Mira la porta on està aïllat Xavi.)

AINA: (Amb un dibuix a les mans) Mamà, avui podem sopar tots junts?

CLARA: (Forçant un somriure) Encara no, amor. El papà ha de quedar-se a la seva habitació uns dies més.

AINA: (Baixant la mirada) Però jo el trobo a faltar…

(De sobte, el mòbil de Clara vibra. És una videotrucada de Xavi. Aina s’il·lusiona i s’afanya a agafar el mòbil.)

XAVI: (A la pantalla) Hola, princesa! Com ha anat el dia?

AINA: Avui he fet un dibuix! Som nosaltres tres junts, sense mascareta!

XAVI: (Somrient) És preciós. Aviat el farem realitat, t’ho prometo.

(Clara el mira amb preocupació. Es nota que està més cansat que ahir.)

CLARA: Com et trobes? Tens febre?

XAVI: Millor… Només una mica cansat.

(Truquen a la porta. Clara obre i entra el doctor Martí, amb bata i mascareta.)

DOCTOR MARTÍ: Bona tarda, Clara. Com va el pacient?

CLARA: (Amb un sospir) Sembla estable, però no em vull confiar…

AINA: Doctor, quan podré abraçar al meu papà?

(El doctor Martí somriu i s’agenolla per parlar amb ella.)

DOCTOR MARTÍ: Aviat, petita. Molt aviat….

(De sobte, el mòbil es talla. Clara mira la pantalla amb el cor encongit.)

CLARA: Xavi…? Xavi, em sents?

(No hi ha resposta. Mira la porta amb angoixa. Clara es treu la mascareta i obre la porta de cop. Xavi està assegut a la cadira, amb el mòbil a la mà… i els ulls tancats.)

CLARA: (Amb la veu trencada) Xavi…?

(Silenci. L’únic que sona és el bip suau d’una trucada tallada. Aina s’agafa fort a la mà del doctor, que tanca els ulls amb gravetat. Clara es queda immòbil a la porta, amb el dibuix d’Aina tremolant-li a les mans.)

COMPTE ENRERE AL METRO

(Lola Tamborero, 1 BAT E)

El metro s’atura bruscament entre dues estacions. Les llums parpellegen, i un bip agut trenca el silenci. Un altre bip s’afegeix després d’uns segons. Els passatgers es miren entre ells, preocupats i desconcertats.  En una fila de seients cara a cara, Llúcia i Javier estan davant de Doña Remedios i Samuel. Una motxilla negra, abandonada a prop de la porta, destaca. Hi ha una antena visible en el interior de la motxilla, que provoca el pànic dels passatgers.

LLÚCIA: Això no té bona pinta…

JAVIER (molt nerviós, buscant el seu telèfon): No hi ha cobertura! No puc ni trucar!

SENYORA REMEI: (Xiuxiuejant) Déu meu, que siga una falsa alarma….

(Samuel s’alça i es dirigeix cap a la motxilla. Els bips es tornen més ràpids i intensos. Un silenci inquietant s’instal·la en el vagó).

LLÚCIA: No sé… potser hauríem de sortir d’aquí. Potser hauríem de fer alguna cosa.

JAVIER: No… no podem sortir. Hi ha una bomba. (Amb la veu tremolosa)

SENYORA REMEI: Senyor, que ens protegisca… que no passe res. (Parlant en veu alta, els ulls plens de llàgrimes).

La tensió creix. Un home gran estrany comença a comptar en veu baixa, amb un to de desesperació.

HOME GRAN: Deu… nou… vuit… (comença a comptar amb por)

LLÚCIA: Per favor… que no siga res, que no siga res… 

S’apaguen els llums.

EN UN OBRIR I TANCAR D’ULLS

(Patrícia Beltrán Sánchez, 1 BAT E)

Passejant per la Rambla de Barcelona, a l’altura del mercat de la Boqueria, es troben els bessons JAN i JÚLIA acompanyats de la seua mare IVANA. És dijous 17 d’agost de l’any 2017. Al voltant d’ells hi ha una gran quantitat de gent, la majoria turistes, passejant igual que ells.

JÚLIA: Quines ganes que tinc!

JAN: De què?

JÚLIA: Com que de què? Sembla evident, veritat mare?

IVANA: És clar que sí, demà per fi ens anem de vacances a Andorra!

JAN: No recordava que ens n’anàvem ja demà. Segur que ens ho passarem molt bé. JÚLIA: Això no ho dubtes. Mireu que contents semblen estar tots els turistes que ens estem creuant. Segur que venen d’arreu del món per a visitar Barcelona. Si ho penseu bé, demà nosaltres també serem com ells, vull dir, turistes.

IVANA: Serem turistes a Andorra.

JAN: I estarem tan contents com ells. Ai! Què és eixe soroll? (S’escolten crits. JAN i JÚLIA es giren alhora.)

JÚLIA: Mare! La furgoneta!

(Quan IVANA es gira, s’apaguen els llums i se sent un fort impacte).

JÚLIA: Mare!

JAN: Estàs bé?!

IVANA: (Ferida) Fugiu!

JÚLIA: (Plorant) No et deixarem ací.

JAN: (Immòbil) Tot el món crida i està corrent. No entenc què passa!

(Surt de la porta d’un quiosc un TREBALLADOR alterat que els rescata i els deixa entrar dins del local. Una vegada dins, trauen el cap per la finestra).

TREBALLADOR: Mai havia vist a la gent fugir aterrada d’aquesta manera. Fixeu-vos, no hi ha ningú al carrer.

JAN: Com que no? I tots els que estan a terra?

SEPARACIÓ FORÇADA

(Ariadna Blandón Hernández, 1 BAT E)

Alemanya, febrer de 1944.Camp de concentració d’Aushwitz. Foscor. S'escolten sorolls sords: ordes cridades en alemany, passos precipitats, sanglots continguts. De sobte, una llum tènue il·lumina a dos figures abraçades en un racó. La mare, Mary, embolica a la seua filla Malka amb els braços fins el seu pit prim. Malka no pot retindre les llàgrimes. Les dos tremolen.

MALKA: Mare... Mare! Què ha sigut eixe soroll?

MARY: Shhh,Malka... No crides. Ens trobaran.

MALKA: (Murmurant) m'ha caigut la meua nina… mentre fugíem

(Mary sap que no hi ha paraules que puguen calmar eixa por. Ni a la seua filla ni a ella.)

(Unes botes pesades ressonen en el sòl de fusta. Un feix de llum es filtra per l'escletxa de la porta. La porta s'obri amb brutalitat. Una figura alta i robusta es retalla contra la llum i agafa la nina amb molèstia. És l'oficial Höldeblinger. El seu uniforme està impecable, el seu rostre, inexpressiu. No sembla furiós ni satisfet)

HÖLDEBLINGER: (Fred) Mireu el que tenim ací!… Dos jueves amagant-se com a rates.

HÖLDEBLINGER: (Sense emoció) Agafeu a la mare i porteu-la a les cambres de gas.

(Dos soldats entren i separen a la mare de la filla amb molta força sense compassió)

MALKA: Mare!  Mare! No vull anar-me! No vull anar-me!

MARY: La meua filla. Deixeu-la! És només una xiqueta! Per favor, per favor! Sols te dotze anys.

MALKA: Mare...vull anar-me amb tu. Tinc por. Vull tornar a casa...Mare!

(Mary s'aferra a l'uniforme d'un dels soldats, però Höldeblinger fa un pas avant i l'espenta amb la culata del seu rifle. Ella cau de genolls, panteixant. Els soldats son violents amb ella. Tenen una expressió de desgrat. Es burlen d’ella. )

MARY: No et preocupes, Malka. Mama estarà be. Mama t’estima. Mama tornarà amb tu. Sigues fort!

(Malka ploriqueja sense remei. Crida desesperada perquè s'enduen la seua mare. No la vorà mai més. De sobte, s'escolta un tret. Ningú està viu. Fosc).

LA NINA VERMELLA 

(Núria Valentín 1 BAT A)

(Poca llum en l'escenari. Ens trobem a Paiporta. Un carrer enfangat, amb cotxes arrossegats per la riuada. L’aigua ja ha abaixat, però l’olor de fang i humitat ho impregna tot. Hi ha un gran silenci que de vegades s'interromp per plors i crits de desesperació.

Es veu gent entre runes i brutícia. Entre les restes d’un portal enfangat, un home d’uns quaranta anys remou desesperadament, amb les mans plenes de fang i sang, uns trossos de fusta i restes de rajoles que formaven part d’aquest portal. S'encenen els llums).

MARC: (amb la veu trencada, gairebé un gemec) No pot ser…No pot ser!

(Amb un últim esforç aparta un tros de fusta i davall apareix una mà petita. És la seua filla, encara subjectant la seva nina de drap vermella, tot i que ara és parcialment bruta pel fang. No gosa a tocar-la. Tremola i plora desesperadament).

MARC: (cridant amb desesperació) Ajuda! Ajuda, per favor! Ràpid!

(S’apropen dos bombers corrent en escoltar els crits, que estaven transportant uns cadàvers d’un garatge proper, en veure la mà petita un d’ells s’agenolla al costat de MARC, li posa la mà en l’espatlla, amb cura. L’altre bomber, impressionat, es queda a uns metres).

MARC: (cridant) Això és un malson, no pot ser, per què a ella? Per què?

BOMBER: (Amb la veu trencada) Ho sento de veres, és molt injust.

(La nina de drap cau al fang, causant un soroll humit, el bomber l’agafa i l’apropa a MARC; ell l’abraça fort contra el seu pit, besa la mà freda de la seua filla i tot dos, Marc i el bomber, ploren desconsoladament. L’altre bomber segueix paralitzat a uns metres.)

 

CENDRES DE LA REVOLUCIÓ

(Roberto Patru,  1 Bat D)

I.       LA MANIFESTACIÓ

ESCENA 1

(Una botiga amb diferents productes a les prestatgeries, un ambient fosc i amb poca il·luminació.)

JÚLIA- Bon dia, què és el que necessiteu?

MARC- Bon dia, venim per vore si podem comprar un quilògram de tomaques i un brickde llet.

JÚLIA- Per desgràcia, només tinc pa i poc més, com bé sabreu estem en una època de colp d’estat on l’economia està quasi a fons.

ROSA- Mare de déu, si portem buscant...

ESCENA 2

(S’escolten greus sorolls de fora de la botiga, provenen de la “Gran Manifestació” i fan que els tres personatges isquen.)

MARC- (dirigint-se al cap de la manifestació en to irònic) Fins on anireu amb açò?

RAMIR- (cridant pel megàfon) Ací hem de fer justícia, i la farem, el govern haurà d'actuar per nosaltres.

(Se senten cants: “L’única solució, una altra revolució”)

JÚLIA- Cert, ara cediran, llançarem focs pirotècnics a les institucions públiques!

(Marc i Rosa decideixen anar-se'n a casa perquè són conscients del perill que corren com a ciutadans).

II.     LES DISFRESSES

(Estan a casa, asseguts al voltant d’una taula. Cares de preocupació, enuig. Rostres seriosos).

ROSA- Algun dia ens atraparan i s’adonaran de...

MARC- Silenci! no estic en disposició per escoltar-te. (Irònicament) I no, no se n’adonaran.

ROSA- Som ministres d’aquest país que anem disfressats pels carrers, i creus que no se n’adonaran?

MARC- Calla't ja! En aquesta casa, si dic que no parlem més del tema, calles!

III.   “BOMBA  ACTIVADA”

(Torna la manifestació. Se senten crits dels manifestants contra el govern).

RAMIR- Cremem el palau, sense por!

(Tots encenen els petards i els llancen cap a la lnstitució pública. De sobte, se sent un soroll greu i després una veu que diu: “Bomba activada, queden 13 minuts”. I tots esclataren en rialles.)

JÚLIA- Mireu aquests pocavergonya... volen fer-nos fugir d’ací. Seguim!!!

(S’apaguen els llums. La bomba esclata. El cel es fa blanc).

IV.  NOVES IDENTITATS

(A l’interior d’una casa. Asseguts al voltant de la taula)

MARC- N'han mort molts, ara podem fugir del país!

ROSA- (Amb el cap ajagut i rostre trist) Açò no està bé...

MARC- (S’alça i agafa una maleta que hi ha al costat d’una porta) Anem-nos i canviem les nostres identitats, au!

 

UN MIRACLE INESPERAT

                                                      (PAULA ALAYO, 1 BAT D)

(Un resort a la platja, les ones plenen de soroll l’illa, els pardals canten i la gent xiuxiuxeja. Moltes casetes agrupades al voltant d’una piscina, blaves i amb jardí. La gent es banya a la piscina i pren el sol a les hamaques. Una família està prenent el Sol).

ACTE 1

·       PEP: Júlia recorda de posar-te crema solar, que et cremaràs!

·       ÀNGEL: Papà, un xiquet emb els ulls tancats vol jugar amb mi a la pilota

·       PEP: No és un xiquet amb els ulls tancats, és un xinés i té nom, no sigues egoista i deixa’l jugar amb tu. Júlia, tapa’t que et cremaràs, i després haurem d’anar al metge

·       JÚLIA: vaaal, vaig a per un suc, vols alguna cosa?

·       PEP: porta-li’n un al teu germà, que de segur que vindrà amb sed.

ACTE 2

(Se sent bufar molt fort el vent i els pardals piulen més del normal)

·       PEP: Àngel, serà millor que tornem dins, s’ha ennuvolat i això no és bo

·       ÀNGEL: Papà, el dels ulls tancats m’ha fet mal a l’esquena, m’ha tirat la pilota i se n’ha anat correns

·       PEP: tira cap a dins i no sigues malparlat, buscaré a la teua germana perquè entreu dins, és perillós!

(Els para-sols comencen a moure’s i el terra sembla que tremola fortament; la gent crida aterrada. S’apropa una ona gegant. No ho saben, però arrasarà amb tot i amb tots)

ACTE 3

(S’encén un llum. Àngel obri els ulls desorientat i està atascat entre dos troncs d’un arbre).

·       ÀNGEL: (Crida) Auxili! que algú m’ajude, per favor!!!!, Papà, Júlia, per favor!

(Un xiquet s’alça. És Je-Li, el xiquet xinés. S’apropa a ÀNGEL i aconseguix traure’l ide baix les rames).

·       ÀNGEL: moltíssimes gràcies xic, de veritat

·       JE-LI: 你不用担心

·       ÀNGEL: no t’entenc, what is your name?

·       JE-LI: Je-li

·       ÀNGEL: sé que no m’entens, però si eixim d’aquesta, t’ajudaré a trobar la teua família! És una promesa, sent haver-te prejutjat i no haver volgut jugar abans amb tu! ho senc de veritat!

·       JE-LI: sí que t’entenc (somrient). Tranquil, t’ajudaré a curar-te i a trobar els teus.

 

Una vesprada sagnant

(VICTOR DOMINGO, 1 BAT D)

L'explosió

(Un carrer ple de taulells, els edificis amb forats i l’edifici principal amb enderrocs, gent sense vida, gent cridant, no ningú sap encara què ha passat)

JOSEP- (amb sang, ix d’un munt de taulells) Aquesta explosió ve del pis de les xiques, segur que ha sigut la caldera de les noves xiques, (emfatitzant) estrangeres, es pensen que són les més llestes del món. Segur no sabrien fer-la funcionar!

CARLA- (amb una cama baix d'una paret) Ajuda!!

JOSEP- Carla!! (ràpidament es posa en peu i corrent va cap a Carla) Mare meua Carla, què ha passat?

VEÍ- Pobres xiques, ha explotat la caldera!! Crideu més gent per ajudar!

La pluja

(Comença a ploure, els dos protagonistes, segueixen a la zona de l’explosió).

CARLA- Josep, hem de buscar a més gent, de veritat crec que estan amb vida.

JOSEP- Carla… (amb un to depressiu) No tinc clar si trobarem algú.

CARLA- Josep, vinga va, intentem-ho!

(De terra, s’escolta una veu de desesperació cridant).

XICA- Per favor, per favor, ajuda!!

JOSEP- Eixa no és la veu de Marta?

CARLA- (Correns cap a Marta) Marta, espera que estem arribant!

(De córrer, el taulells i les runes es mouen i una altra muntanya de taulells cau damunt de Marta).

CARLA- No! Marta!, Josep, vinga, ajuda’m a treure-la…

El trenc d’alba

(Soroll de pedres colpejant, la pluja ha parat, les sirenes no han deixat de sonar).

CARLA- Josep...

JOSEP-Carla...

CARLA- Al final…

JOSEP- (trist, brut, ple de sang i amb el cabells despentinats) Al final, pagarà Qui haja de pagar. No tenim per què aguantar les males condicions dels habitatges que ens lloguen!

 

 

MINERS EN CÒLERA

(OMAR TAHIR, 1 BAT A)

(Xile, any 2010. 24 de maig. Un costat de l’escenari s’il·lumina. És l’entrada a una mina. Els miners es troben. La indumentària representa l’empresa: “Xilerocks”.)

1. ENTRADA

MIGUEL: Ei, Juan, posa’t a treballar ja!

JUAN: D’acord, ja vaig!

MIGUEL: Sense excuses, a la secció 3!

JUAN: Vaig, però, has preguntat als caps si es pot treballar hui? Perquè en altres mines hi ha hagut terratrèmols.

MIGUEL: Sí, han dit que cap problema, i que no estem per a descansos!

JUAN: Pffffff…D’acord… vaig tirant!

2. TERRATRÈMOL

(Tot fosc. Se sent un soroll Fort, com d’uns tremolors. S’encén un Focus a l’altre costat de l’escenari. Estan dins la mina)

MIGUEL: Esteu bé?

ALBERTO I JUAN: Sí

MIGUEL: Ha sigut fort, eh? Intentaré cridar a les unitats d'emergència.

JUAN: Hem de trobar aigua i menjar, a més d’una via on puguem cridar i demanar ajuda.

ALBERTO: Ací tenim una caixa de subministres, supose que tenim per a 31 dies com a molt.

MIGUEL: No hi ha cobertura, pffff…

JUAN: No passa res, trobarem una solució.

3. LA SOLUCIÓ

(S’il·lumina la part exterior de la mina)

GEÓLEG: Farem un forat al nord de la mina!

BOMBER 1: (està picant) Impossible! No es pot, una roca gegant bloqueja el pas!

BOMBER 2: Portem cinc dies de tasques i no hem aconseguit arribar ni a la meitat!

GEÓLEG: Pensem!!

4. L’APAGADA

(S’apaguen els llums. Tornem a l’interior de la mina. Poca llum).

MIGUEL: Juan? Juaaaaaaan?

 ALBERTO: Què passa?

MIGUEL: No desperta!

ALBERTO: No podem fer res, portem 2 dies sense aigua ni menjar.

5. L’EIXIDA

GEÒLEG: Ho tinc! Podeu entrar des del tub ventilació que hi ha amagat al sud!!

BOMBER 1: Anem!

(S’encenen els llums).

MIGUEL: Denunciarem l’empresa “Xilerocks”, ho farem per tu, amic (parlant cap al cel)!

ALBERTO: Ho pagaran! (Mira també al cel) T’ho deuen! 

PACIÈNCIA 

(Álex Mudarra Pérez, 1 BAT D)

1- La Por 

(La llum a les dos de la matinada és provocada pel cel roig del barri ric de la ciutat. S’escolten sorolls de gent cridant i del foc que arrasa tot el que té per davant. A l’escenari d’un supermercat sense llum, únicament la del foc de la ciutat. El supermercat, ple de menjar, és utilitzat com un refugi provisional per quatre persones, Pedro, un home misteriós que no parla; Pau, un home ric; Sebastian, un home de la part amb més criminalitat de la ciutat; i Rosa, l’encarregada del supermercat). 

ROSA: Com hem acabat en aquesta situació? 

PAU: No sé, però tot això és pitjor del que m’imaginava quan tot va començar fa quatre hores. 

SEBASTIAN: Sempre passa el mateix, però aquesta vegada… 

PEDRO: Quan menys t’imagines una situació, és quan realment pot passar. 

PAU: (Donant una mirada a PAU) Qui ets i per què parles d’eixa forma? 

PEDRO: (Tornant-li la mirada de forma avorrida) Soc un humà, com tu? 

2- L’arribada 

(De sobte, el foc de la ciutat, amb el seu soroll s’arrima cap al supermercat) 

PAU: Deixem la nostra xarrada i pensem en una solució per sortir d’ací. 

SEBASTIAN: Sí, estic d’acord. Rosa, saps d’alguna forma de sortir d’ací? 

ROSA: Tenim dos possibilitats, però una és per darrere que eixiríem al carrer ple de foc i l’altra, anar dalt a esperar l’ajuda. 

PEDRO: L’opció més sensata és tindre paciència. 

SEBASTIAN i ROSA: Sí! 

PAU: (Agarrant-se dels cabells) Com podeu dir això? Hem de fugir ràpidament! 

PEDRO: Com he dit abans, paciència. 

PAU: No! Com puc confiar en vosaltres? Una encarregada d’una tenda, un lladre i un home misteriós. 

(PAU se’n va de la tenda; PEDRO, ROSA i SEBASTIAN es sorprenen però continuen esperant. Han tingut paciència i se’ls apropa un helicòpter. Se sap pel soroll) 

3- El destí  

(Estan una casa, la de PEDRO) 

ROSA: On estarà PAU? 

SEBASTIAN: No t’has enterat? 

ROSA: No. 

SEBASTIAN: Pareix que ha mort, ho van dir les notícies. 

PEDRO: Es va creure superior i no va confiar ni va tindre paciència amb nosaltres i amb ell mateix. 

 

UNA NOVA VIDA 

(Andrés Mas, 1 BAT A) 

ESCENA 1 

(L'avi Vicent està jugant amb el seu net Josep al jardí, mentre l'àvia Carme prepara el sopar). 

CARME: Josep, estic preparant el teu sopar preferit, queradilles fregides i llonganisses.  

JOSEP: (Cridant d'alegria). Bé!! No saps com estic de content, iaia!!  

CARME: (entrant a la casa) I jo també estic contenta, i així ho faré mentre Puga… 

VICENT: Josep, anem a jugar a un altre joc que n’estic tip d'aquest. Què et pareix si fem una partida al guinyot? 

JOSEP: (Cridant d'alegria). Sí, em pareix perfecte, però saps que et guanyaré!! 

(Vicent i Josep juguen al jardí la seua partida al guinyot, mentre l'àvia es veu per la finsestra que acaba de preparar el sopar). 

CARME: (Cridant des de la finestra de la cuina). Ja està el sopar preparat, aneu entrant!  

JOSEP I VICENT: (Cridant). Ja anem!!  

(S'alcen i entren a la casa). 

ESCENA 2 

(Tots tres sopen mentre miren la televisió) 

JOSEP: Mare meua iaia, està molt bo! 

CARME: Moltes gràcies, fill!! 

(L'informatiu de la televisió diu que estan rebent molts terratrèmols a prop del volcà de La Palma, lloc on estiuegen). 

JOSEP: Això que conten és ací? 

VICENT: Aiii… (vacil·lant amb la veu i afirmant amb el cap alhora) espere que no entre en erupció el volcà, ho perdríem tot!! 

CARME: No crec que passe res, ja hi ha hagut avisos d'aquest tipus moltes voltes. 

(A la cuina sols queda l’àvia acabant d’arreglar els plats. VICENT se’n puja a dormir a JOSEP. S'escolta un soroll. El volcà ha entrat en erupció. S’apaguen tots els llums). 

ESCENA 3 

(VICENT: (cridant) No pot ser, el volcà ha entrat en erupció!! 

(VICENT agafa a JOSEP i se'n van corrents fora de casa, crida a la seua dona, però no contesta, i se n’adona que s’està incendiant la casa). 

VICENT: (Plorant). No pot ser, ho perdrem tot i l'àvia no em contesta!! 

JOSEP: Què li ha pogut passar? On està? 

(VICENT no para de plorar, el foc avança i la lava també, se n'han d'anar). 

VICENT: Vine Josep ens n'hem d'anar, pot ser que… 

(Tots dos s’abracen i ploren. Eixen de la casa.) 

CARME: (Cridant) Vicent, Vicent! espereu-me!  

VICENT: No m'ho puc creure, açò és un miracle. (Tots tres s'abracen). 

LA FRONTERA 

(ADELA  FERNÁNDEZ, 1 BAT D) 

(Una sala fosca. S’ escolten crits, trets llunyans i el sorroll d’ un helicòpter. A poc a poc, la llum il·lumina un grup de persones esgotades, ajupides i brutes. Hi ha una dona, MARIA, amb el seu fill xicotet en braços. Un home, ÀLEX, té una ferida sagnant en el braç. Un altre home, ANTONI, amb uniforme i fusell, que observa des de l’ ombra. ) 

MARIA: ( Acariciant el seu fill) Calla, amor, que ja quassi som a l'altra banda… 

ÀLEX:  A l'altra banda!  Creus que ens esperen amb els braços oberts? Ens veuran i diran "'torneu per on heu vingut". 

MARIA:  Hem fugit de la guerra, de la misèria…No poden tancar-nos la porta! 

ANTONI: (surt de l'ombra) la porta ja està tancada. No podeu passar. 

ÀLEX:  Per què? Som persones, igual que tu! 

ANTONI: No, no sou iguals. Sou massa foscos, parleu un altre idioma, creieu en un altre Deu. No sou d’ací… 

MARIA: (Plorant) I el meu fill? Ell no té la culpa de res!  

ANTONI: Ho sent, senyora. Tornen per on han vingut . 

(Se sent el motor d'un camió. Uns llums cegadors que il·luminen l'escena. Soroll de portes obrint-se. Crits. Agents que agafen a MARIA, ÀLEX i altres persones refugiades. S'escolta com plora el xiquet). 

ÀLEX: (Amb molta ràbia) Quan som nosaltres els que morim, ningú no diu res! Quan som nosaltres els que fugim, ens tanqueu la porta! Quanta hipocresia!. 

(Llum fosca. El so d'un tret. Silenci absolut.) 

Una gestió caòtica 

(Ferran Clausell, 1 BAT A) 

ADOLF: No mare no! Per ahí no! 

(Un dilluns qualsevol al migdia. Plou, plou molt. Amb tanta intensitat que sembla arrancar pins. Adolf i la seva mare són corrent.) 

MARE: Corre Adolf, hem de posar-nos a resguard. 

ADOLF: Ja vaig, mare. (ajudant un ancià a alçar-se) 

MARE: Vinga, afanya’t! Si aquesta pluja és com la que ix en les notícies, del Nord, prompte tindrem al damunt la tromba forta. 

(A corre-cuita, s’apropen a un garatge i s’hi resguarden.) 

ADOLF: Mare, anem morir? Com els que ixen en televisió? (preocupat) 

MARE: (murmurant) Tot per eixos maleïts al poder, que no van saber reaccionar a temps. Ja portem 10.000 morts a tota España. És que no van a obrir els ulls? O no volen? I si...? 

ADOLF: Mare, mare! Algú demana ajuda! 

(Fora, començà a ploure amb més intensitat. S’il·lumina un Home de pell negra intentant arribar fins a ells.) 

MARE: No, deixa’l! No és benvingut. De segur que ens furta o a saber què fa. Eixa gent és perillosa! 

ADOLF: Però... 

MARE: Crec que no hauríem d'haver entrat ací. Encara que el garatge és a prova d’aigua, hi ha tanta ahí fora, que ja comença a entrar-ne). (Pensativa) No pot ser, el meu marit va morir així a França fa dos dies. I ara, per la meua ximpleria, morirem tots dos igual. No! 

MARE: Adolf, vine! Ens n’anem. 

(La mare corre a la porta del garatge i tracta d’obrir-la però, no pot. Ho intenta de nou.) 

ADOLF: No, mare, no! Per ahí no! (espantat) 

(Se sent la sirena del servei d'emergències, a l’hora que la porta del garatge s’obri de bat a bat. S’apaguen els llums. Se sent el soroll d’una tromba d’aigua.) 

EQUIP DE RESCAT: Hi ha algú ahí?! 

ADOLF: (a un costat de l’escenari. Sol i trist) Massa tard, com sempre… 

(L’equip troba tres cossos: el de una dona, el de un nen i el d’un home negre i corpulent.) 

Sense tornada

(Aitana Querol, 1 BAT A) 

(1986. Dos treballadors es miren amb cara de preocupació dins d’una central nuclear descontrolada. Saben què està passant, però es neguen a assumir-ho. Estan perdent el control, i són conscients que no poden fer res per salvar-se). 

ESCENA 1 

Treballador 1: Hem de fer alguna cosa. No podem rendir-nos. 
Treballador 2: Ara ja és massa tard. 

(A l’altra banda de l’escenari, a uns quilòmetres de distància, Enric i Pau s’apropen a l’escola). 

ENRIC: Estic esgotat, no m’apeteix gens entrar a classe. Podríem anar a fer una volta o a jugar. 
PAU: Sí! Jo tampoc tinc ganes d’anar-hi. L’altre dia vaig estar amb el meu cosí per aquella muntanya i ens ho vam passar genial. Podríem tornar-hi! 
 ENRIC: Em sembla perfecte. 

(Els dos xiquets s’allunyen de l’escola mentre una alarma d’emergència comença a sonar. S’apaguen els llums. La central nuclear ha patit un accident i quantitats enormes de gasos radioactius s’escampen per l’aire.) 

ESCENA 2: 

(Silenci. Al fons, Enric i Pau. S’alça PAU i s’apropa al mig de l’escenari. El focus el segueix). 

PAU: Estem aïllats a pocs quilòmetres d’una ciutat condemnada. Hem decidit fer campana avui, com qualsevol altre dia desganat dels que tenim els adolescents. ALs nostres peus, una ciutat que, en poques hores, serà un desert de runes i silenci. Una ciutat que, fins avui, es deia Txornòbil. I el pitjor de tot: no hem pogut tornar a casa. No ens hauran trobat a l’escola. Ningú no sabrà on som. On érem. Tots condemnats. Com la maleïda central. Com aquesta ciutat. Condemnats. 

 

 

FLAMES I PREJUDICIS  

(Marina Mallol, 1 BAT D) 

(El foc s’expandeix ràpidament cap als afores del poble. Els bombers estan apagant el foc, però l’aire, a banda de ser sufocant a causa de la cendra i les flames, està ple de prejudicis i tensions entre la comandanta i els bombers).  

SANDRA: Hem de començar ja a apagar el foc d'aquesta zona, o les cases dels veïns es veuran afectades!  

PAU: (rient amb els companys) Si una altra persona fora el cap d'aquest equip, segur que ja hauria acabat tot i estaríem rient al bar mentre ho celebrem amb unes cerveses.  

CARLES: (murmurant) No sé a qui se li ha ocorregut la brillant idea de ficar com a cap a una dona, i a més forastera.  

(SANDRA s'apropa cap als dos bombers mentre riuen i els mira amb mala cara).  

SANDRA: No tinc ni idea de què us fa tanta gràcia, però segur que els vostres comentaris no fan que totes les persones del poble no perguen sa casa i tots els records que emmagatzemen en ella.  

PAU: Tampoc és per a posar-se així “capi”, eren tot bromes.  

CARLES: (en veu baixa) Segur que… 

(PAU i CARLES riuen).  

SANDRA: (ferma i serena alhora) No, no tinc la regla, però cada vegada em costa més ignorar els vostres comentaris masclistes. Així que, qui vulga anar-se'n del grup de bombers, que se’n vaja al bar i no torne. La resta, salvarem aquesta pobra gent d’aquesta catàstrofe.  

(Acatxen el cap i continuen treballant per apagar el foc. Silenci. S'apaguen els llums). 

ELS POLÍTICS 

(MARCELA SOSA, 1 BAT D)

(L'escenari està a les fosques. Sols hi ha una cadira il·luminada a un racó. Una DONA està asseguda). 

DONA: Són els anys de major auge econòmic en l’estat espanyol. L’economia ha crescut els darrers anys de manera descarada; la societat ha anat augmentant el nivell de vida i la producció de país és cada vegada més gran. Governa el líder del partit conservador, president no precisament conegut per la seua honestitat ni el seu caràcter inclusiu i solidari. Segurament va ser eixa l’actitut la qual va portarà el país a la bancarrota dos anys més tard. 

(S’apaga el focus i s’il·lumina la part central de l'escenari. És una reunió entre presidència, oposició i sindicats). 

PRESIDENT: Aixó ès per la maleïda pujada del salari dels treballadors en empreses privades. 

MARC: He sentit bé? No t’atrevisques a posar la faena en les mans equivocades, ni se t’ocorra parlar del sou dels treballadors. Cobren una misèria! 

PRESIDENT: (enutjat i amb veu forta) Ací, qui vol treballa i el que no cobra suficient... per alguna raó serà. 

MARC:(amb to humil)  És evident que mai canviaràs… 

JOAN: Açò és increïble, president! Els treballadors hem estat durant molt de temps en condicions pitjors de les que podríeu imaginar, però és evident que no ho podeu saber, si amb totes les nostres reivindicacions encara no haveu apujat les pensions... 

PRESIDENT: (rient irònicament) Eixa és una altra fons de despesa fortíssima, les pensions… 

JOAN: (Pujant el to de veu i alçant-se de la cadira) Tan sols faltaria! Aquestes persones han treballat durant tota la vida per sostindre el país. Que menys! 

MARC: En canvi, l’Estat ha donat lloc a la despesa pública més gran de la història. 

JOAN: Per no parlar de l’omplida de butxaca del partit... 

PRESIDENT: Nosaltres hem gestionat els diners del espanyols de la millor manera. Vau ser vosaltres, l’oposició, qui va votar en contra dels nostres pressupostos, donant així importància i diners a aspectes secundaris. 

MARC: (enfadat) Secundari que la població accedisca a una educació pública? O que les persones en situació d’exclusió social puguen accedir a ajudes i beques? 

PRESIDENT: Eixa gent viu de la resta d’espanyols que sí aporten a l’estat. 

MARC: (murmurant) Serà pel que tu aportes... 

PRESIDENT: No et tornaré a consentir la insinuació de la furtada de diners per part del partit! 

JOAN: No ho insinuem, ho afirmem: vosaltres i la vostra ment classista ens han posat en aquesta situació. 

(S’apaguen els llums i s’il·lumina novament la dona de la cadira). 

DONA: Així van parlar durant tres hores, encara que no van arribar a res… Els polítics i la lluita de poder… ara ha estat l’empresa privada, adés l’escola pública, després seran les pensions… i ells, per a quan? 

 

 

EL FOC A “TEATRE” 

(Daniela González, 1 BAT A) 

(A l’interior d’una discoteca, plena de gent, se senten converses de tot tipus, s’escolta la música i hi ha llums de tots els colors. El grup de CARLA, ÀLEX, JOAN i NÚRIA, estan alçant les seues copes). 

CARLA: (amb un gran somriure) Per aquesta nit! 

JOAN: (amb la copa en alt) Que mai se’ns oblide! 

NÚRIA: (avorrida) Quan canviem de discoteca? 

CARLA: No sigues avorrida Núria, ens ho estem passant molt bé!  

ÀLEX: (d’esquenes a la resta) Xics, vaig al bany. 

NÚRIA: D'acord. 

JOAN: Xiques, voleu que us porte alguna cosa? 

NÚRIA: (amb to desesperant) Portam una botella d’aigua, per favor. 

(JOAN, s’apropa a un CAMBRER, per a demanar-li l’aigua de NÚRIA i una copa per a ell). 

CAMBRER: (mirant-lo) Què et pose? 

JOAN: (cridant) Una botella d’aigua i una copa de ginebra, per favor.  

(El CAMBRER es dona la volta per anar a per les begudes, i de sobte, com la llum d'una xispa però no li dona molta importància mentre prepara les begudes). 

CAMBRER: (tornant cap a JOAN) Ací tens. 

JOAN: Gràcies. 

(JOAN torna cap al seu grup d’amics. ÀLEX ja ha tornat del bany). 

 NÚRIA: (sembla que un poc més animada) Ja arribes, eh?! 

JOAN: (li dona l’aigua) La teua botella.  

(Mentre tot el món balla es veu una altra llampada com de xispa. ÀLEX i NÚRIA s’esglaien). 

ÀLEX: (Dirigint-se a la resta d’amics) Haveu vist això? 

NÚRIA: Jo sí, hem d’eixir d’ací. 

Mentres tracten d’arribar a l’eixida, una flama gran torna a il·luminar la sala, i de sobte un soroll esclata. S'apaguen els llums. Silenci a la discoteca).  

HOME: (cridant amb totes les seues forces) Fooooc!! 

CAMBRER: Eixiu d’acíííííí!! 

(S’encenen llums com d’emergència a la discoteca. La gent intenta eixir, cauen, corren, tropessen… però en arribar a les portes, estan totes tancades). 

L’APAGADA DE LA MEMÒRIA 

(Hugo Cuenca)

(A la comissaria de policia, a la sala d’interrogatoris, la llum parpelleja a la nit. Sofia comenta al policia Raül, allò que va viure. Fran, el científic investigador i Laura la periodista, escolten amb molta atenció). 

RAÜL: (bocabadat) Açò que tu dius és impossible. L’apagada que va a haver-hi de 3:14-3:15 només va ser un problema del sistema. 

SOFIA: Dic la veritat (s’alça de la cadira). En el moment de l’apagada em vaig amagar i vaig vore com S’emportaven el meu germà de ma casa i ara ningú el recorda. 

LAURA: (entusiasmada) Continua, continua. Això és increïble. Vaig a publicar aquesta història en tots els periòdics. 

FRAN: (interessat) Raül has de creure-la. Últimament en aquesta ciutat no passen coses molt normals. Seria molt estrany que s’inventara tot el que diu. 

SOFIA: (neguitosa) Heu de creure en mi. Unes ombres se’l van emportar i és com si no haguera viscut mai. 

RAÜL: Però no veieu que tot és una inventada, una il·lusió del seu cap? Ningú no és capaç de controlar el cap de totes les persones i fer-los oblidar a la vegada. 

LAURA: Jo confie en ella. Necessitem més dades. Açò ha de saber-ho tota la humanitat. 

FRAN: (sospitant) Però a vore… Hem de trobar alguna explicació un poc més lògica, amb algun tipus de sentit… 

RAÜL: Açò no té ni peus ni cap! 

FRAN: (cavil·lós) Potser ens observen en una realitat paral·lela i ens fan oblidar durant un instant del dia per alguna raó que no comprenem. 

SOFIA: (alterada) Ens volen ocultar informació per algun motiu. Deu haver-hi alguna persona molt perillosa darrere d’aquest succés. 

LAURA: (corrent cap a la porta) Hem de comprovar el que diu. Hem d’esperar desperts aquesta nit, amagats i veure el que passa. 

RAÜL: Anem a fer-ho! L’única manera per a vore qui té la raó és vivint el moment, estant present en la situació. Aquesta setmana, ens quedarem desperts totes les nits i ens amagarem per tal de comprovar si el que diu Sofia és cert. 

(La llum, en eixe moment, torna a anar-se’n sobtadament i ningú no va tindre temps de reaccionar). 

LA GRAN INUNDACIÓ

(Eva Durán Tomás, 1 BAT B)

És un dia plujós. A l’escenari s’observa la recepció d’un hospital. Els metges caminen d’un costat a l’altre quasi corrent. A la recepció de l’hospital hi ha una gran televisió on un reporter està donant les notícies.

REPORTER: No ha parat de ploure en tot el dia i Valencia es troba, des de les huit, en alerta roja.

(Entra per la porta un home completament mullat i comença a cridar un nom).

CARLES: Laura, Laura, on estarà Laura.

REPORTER: El barranc del “Poyo” s’ha desbordat causant una gran inundació que ha afectat a una gran quantitat de persones...

CARLES: Laura, Laura, on estarà Laura.

REPORTER: No s’aconsella eixir de casa si vius en la zona afectada i s’aconsella buscar llocs elevats per tal d’evitar...

CARLES: No hi ha cap infermera que puga informar-me sobre on està Laura?

REPORTER: ...la inundació serà considerada una catàstrofe d’ací endavant per la magnitud dels fets i la gran quantitat de desapareguts que, a hores d’ara, comencen a registrar-se...

INFERMERA “parlant amb una altra infermera”: Hem de traslladar a Laura Martínez a la sala 301.

CARLES: La meua Laura! Sala 301.

(L’escena canvia i el pròxim que s’observa a l’escenari és l’habitació d’un hospital amb una dona gitada en el llit. Al seu costat un llit més xicotet on dorm, tranquil·lament, un bebé que acaba de nàixer).

CARLES: Hola Laura, com ha anat tot? Em sap molt greu no haver pogut estar ací quan més em necessitaves i...

LAURA: No et preocupes, la teua filla ja ha nascut i és preciosa, mira-la.

CARLES “apropant-se al llitet”: És preciosa, i té els teus ulls. Dormiu. Jo he mort per culpa de la inundació, però necessitava vore-vos abans d’anar-me’n. Vos estimo molt.

MASSA LLAMPS

(Martí Sancho, 1 Bat D)

(Ens situem a Vilafranca del Cid.  Una vesprada de setembre. Se senten trons de lluny. Tres amics (DAVID, FRANK i MOHAMED, estan al carrer amb les motos davant un magatzem on es reuneixen els amics de tant en tant. A la porta, LAURA i LUCIA).

 DAVID- Ei, hola! Venim de la benzinera, quasi no ens quedava gasolina.

MOHAMED- Voleu que us ajude a ficar-la?

DAVID i FRANK- D’acord!

MOHAMED- Lucia, em pots passar l’embut que hi ha ahí?

LUCIA-  (agafa un embut que hi ha darrere de la porta i el mostra sorpresa) Aquest, Moha?

MOHAMED- Sí, eixe.

FRANK- David deixem les motos al carrer de dalt, davant d’aquella casa!

(DAVID i FRANK procedeixen a traure-les cap a un altre costat sense engegar els motors.)

LAURA- Frank, lleva-li el tap a la moto!

FRANK- (Dirigint-se a DAVID) lleva’l tu també.

(Tots cinc units, s’ajuden a ficar la gasolina, i FRANK i DAVID arranquen les motos.)

LAURA- (esglaiada) David, t’està xorrant líquid i estàs fent una bassa.

DAVID- Tranquil·la, que això és normal, no passa res!

(Comencen a sentir-se trons i a veure's llamps, cada vegada més forts.

Els cinc estan parlant a la porta del magatzem i miren el cel, de tant en tant, amb els rellamps i ix ALBERT de la casa on han aparcat les motos.)

FRANK- Mare meua la que està caient!

ALBERT- (Entrant al magatzem on estaven els amics) Ei, què feu ahí que us banyareu. Entrem-hi!

(S'apaguen els llums i hi ha una forta explosió. ALBERT ix de la colla on estaven els sis amics i es posa a plorar)

ALBERT- (Cridant mentre plora) Noo!! Per què!?

(Tots eixen fora i veuen el que està passant)

DAVID- Per què hi ha tanta flama i tant de fum?

LAURA- La gasolina, David!! T'ho havia dit!

 

(Se senten sirenes que s'apropen. La casa on estaven les motos, i les motos han explotat).