14 de març 2025

 Salutacions des de l'IES Albal.

Esperem que us agraden les nostres microescenes.

Ens veiem el dia 3!

Àngela Busó 

Últim hivern

PERSONATGES:

Elena: 16 anys

Diego: 17 anys, nòvio d’Elena

Sandra: 16 anys

Treballadors 1 i 2

Escena I:

L’obra se situa a Castellfort, un poble de la comarca dels Ports.

L’escenari és nevat i s’hi mostra una muntanya recoberta de neu on dos treballadors comencen a llevar -ne.

Treballador 1: (Un dels treballadors amb una pala lleva la neu.) Ja quasi acabe aquesta part. (Parla cansat.)

Treballador 2: Jo també ja quasi acabe (segueix llevant la neu).

Treballador 1: (S’aparta terroritzat mirant un punt sobre la neu.) Mira! (Xiscla amb un crit ofegat, mirant un braç cobert de sang.)

 (El treballador 2 es queda sorprés i l’escena canvia tornant-se fosca.)

Escena II:

(És una habitació de xica on es veu un llit i apareix Elena amb un rostre pàl·lid, seguida de Sandra.)

Elena: No ho puc creure (Elena fa veu d’incredulitat). La vaig veure la setmana passada i estava molt bé...

Sandra: T’ho jure, això m’han dit. (Mira Elena amb preocupació.)

Elena: És la segona vegada que això ocorre, ja li va a passar a…(fa una pausa i segueix amb preocupació) Pot ser un assassí en sèrie…

Sandra: Si és així no tornaré a eixir de la meua casa mai.

Elena: Jo tampoc

(L’escenari canvia i mostra Sandra a l'habitació de Diego.)

Escena III:

Diego: Bé... Què vols menjar? (La pregunta té un to afectuós.)

Elena: No ho sé.. Què tens? (S’inclina i li fa un xicotet bes a Diego.)

Diego: Ara vinc, tinc xuxes en l'armari, busca-les. (Diego ix de l’habitació.)

(Elena s’alça i comença a buscar les xuxes.)

Elena: On estan? (mentre busca, obri un calaix i al fons veu una caixa estranya) I això? (En obrir-la, hi veu sang.) Què...? 

(Es queda bocabadada i s’escolta la porta, tancant-se.)

Valeria Andrade, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL


 ATRAPADA AMB UN ASSASSÍ

(Podem veure asseguts Jon i Amanda. En uns troncs de fusta al voltant d'una foguera. Per darrere, a més dels arbres de la muntanya, es pot veure una tenda de campanya i un cotxe. És de nit.)

AMANDA: Jon?

JON: Ho sent. Estic un poc distret.

AMANDA: És per això dels teus veïns?

AMANDA: Ha sigut una tragèdia i un dels casos més mediàtics dels últims anys. Ningú ho entén.

JON: El què?

AMANDA: Doncs que algú siga capaç de matar a dos ancians, d'eixa manera... i a sang freda. 

JON: Ja.

AMANDA: No et fa por que l'assassí continue solt?

JON: No. Però, tampoc vull recordar-ho, entens?

AMANDA: Entenc.

(Amanda s'alça a agafar el periòdic que estava dins de la tenda de campanya. En eixir comença a llegir.)

AMANDA: No m'ho crec!

JON: Què?

AMANDA: Han publicat l'autòpsia dels teus veïns. Resulta que no han mort pels colps. Han mort per asfíxia.

JON: Ho sé. En morir els seus ulls van quedar en blanc.

(Amanda se’l queda mirant uns segons.)

AMANDA: Per què algú faria això? Asfixiar una persona lentament.

JON: Els devia tindre ràbia.

AMAMNDA: Però semblaven gent encantadora. En mudar-se van pujar-te unes galetes, recordes?

JON: Feien soroll, i molt. Era insuportable.

AMANDA: Però no mereixien morir així...

JON: Bé...

(Amanda torna a mirar-lo fixament uns segons.)

AMANDA: Però què et passa! Actues com si ho meresqueren.

JON: Ho mereixien. Van morir com mereixien. Encara recorde les dificultats que tenien per a respirar mentre...

AMANDA: Jon... has sigut... tu...

JON: Jo?

(Amanda tracta de fugir, però cau a terra i quan menys ho espera Jon li estén la mà.)

JON: Deixa que t'ajude. No em tingues por... 

(Jon agafa Amanda qui, sufocada de plorar, es desmaia. Es fa fosc.)

Sofía Badji, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL


      ALTRA VEGADA

Rebeca: Estic estudiant llatí, demà tinc un examen!

 (El telèfon comença a sonar.)

Rebeca: No faces soroll que m’està tocant el pare!

Pare: Hola filla! Està tot bé?

Rebeca: Sí, pare estem tots bé, estava estudiant per a un examen!

Pare: Heu sabut què està passant ?

Rebeca: No, què està passant?

Pare: Estava sentint  les notícies, i diuen que està plovent massa, a prop de vosaltres. Ja saps que el meu treball fa que estiga viatjant cada setmana. Però estava preocupat per vosaltres.

Rebeca:  Ací de moment està tot bé!

 Pare: Qualsevol cosa, em toques.

(Rebeca i son pare tallen la trucada.)

Rebeca:  Avi, per què se n’ha anat la llum?

Avi: No ho sé, vaig a mirar si hi ha una avaria.

Àvia: No et preocupes, segur que ha passat el de sempre, que vivim a l’Horta Sud (la iaia usa un to de sarcasme).

Rebeca: Sí, segurament serà això!

(Se sent sonar el telèfon de l’àvia.)

 Isabel (al telèfon):Veïna, ha entrat aigua en la meua casa i nosaltres, estem al segon pis!

Àvia (al telèfon): Que estrany, a nosaltres no ens ha entrat aigua.

 Rebeca i Àlex: Anem a mirar per la porta del carrer! No pot ser (amb veu desesperada), hi ha una riuada d’aigua dins del pati!

 Avi: Agarreu tovalloles per a tapar la porta i que no entre aigua dins de casa!

 Mare: Pare, entra ja a casa, l’aigua t’aplega pel maluc!

Rebeca (Cridant, terroritzada): Mare!!Està entrant aigua dins de casa!!

Mare: Apugeu tots al segon pis, allí estarem refugiats!  Agafeu menjar i el més necessari per a sobreviure! Estic tocant a emergències, però no podem contactar amb ningú! Passe el que passe estiguem junts, mai oblideu quant vos vull, família...

(Fosc)


UNA NOVA REALITAT

(Es veuen fems i trossos de l'avió per terra. Tot està fet ruïna. L'avió, en estavellar-se, ho va destrossar tot).

CARME: S'escolten crits i tots corren d'un lloc a un altre. Gent buscant als seus familiars i amics. Jo estic ferida, però done les gràcies per tindre només un tall en la cama. Potser no moriré avui.

(Un xiquet entra en escena, du un coala de peluix i li falta un braç. Al coala, no al xiquet. Ell no té ferides, sols està brut).

XIQUET: (al públic) Estava jugant amb Koalet, el meu amic, però vaig escoltar PAAAAMMM!! (alça el peluix a l'aire perquè tots el vegen).

CARME: (al xiquet) Qui està ací? Estàs bé?

XIQUET: (espantat) Busque la mami.

CARME: Estàs ferit?

XIQUET: No. Busque la mami.

CARME: Com et diuen?

XIQUET: Joanet. Busque la mami.

CARME: (S'alça del terra.) Anem a buscar-la, anem-hi. No et preocupes, que jo t'ajudaré.

JOANET: Mami deu estar en aquell cantó. Estava allí treballant quan ocorregué el paaaaam.

(Comencen a caminar.)

CARME: Com és la teua mare, nen?

JOANET: Pèl-roja, com jo.

(S' aproxima un DOCTOR als dos protagonistes. Totes les ambulàncies acudeixen a la zona afectada.)

DOCTOR: Veniu amb mi, hem de comprovar que els dos estigueu bé.

JOANET: Però... estic buscant la meua mami!

DOCTOR: No et preocupes, et cuidarem i anirem a per ta mare.

(S'apaguen les llums quan CARME i JOANET acompanyen el DOCTOR. Silenci. De sobte apareix CARME, amb roba neta i la cama enguixada).

CARME: (al públic) La mare d'aquell xiquet mai va aparèixer. La seua mare era el seu únic familiar, però jo el cuidaré. Mai me’n separaré, de Joanet.

 

Claudia Lozano, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL


                           NO HI HA SUPERVIVENTS... O SÍ

(Una ciutat  desperta en ruïnes per un terratrèmol. Els carrers estan destrossats. Marta, Jaume i Gerard estan paralitzats. Els carrers no poden ser transitats  i tots els habitants han desaparegut. La ràdio repeteix amb una veu apagada la mateixa frase).

RÀDIO: No hi ha supervivents. La ciutat ha desaparegut al complet. No hi ha cap esperança.

MARTA (plorant, tapant-se la boca amb la mà): No pot ser!... Mireu... La nostra ciutat ha desaparegut!

JAUME (amb veu trencada): Com pot ser que d’un dia a l’altre tantes persones haguem perdut tot, la nostra llar, la nostra ciutat, la nostra vida...

GERARD (assenyalant un punt entre les runes): Fixeu-vos en aquell grup de persones. No s’han pogut salvar. Quina llàstima!

MARTA: Estaven a punt d’aconseguir salvar-se, però a banda d’ells no hi ha ningú més al carrer... (es queda fixant-se en un punt en concret i es tensa) Espereu... Què és allò que es mou?

(Entre la pols, una ombra comença a moure’s. De primeres, sembla una persona ferida, però seguidament es fixen en els seus moviments i dubten sobre si realment ho és. Pareix un ésser sobrenatural.)

JAUME (fent un pas enrere espantat): No ho crec, no pot ser, és impossible...

RÀDIO (sona de sobte): Atenció! S’han trobat espècies sobrenaturals mai vistes en la zona del terratrèmol. No se sap realment que és... Si les veieu, per favor, allunyeu-vos-en.

(La pols comença a aclarir-se i més figures apareixen. Fan murmuris estranys, caminen diferent i tenen uns ulls negres i buits.)

GERARD (xiuxiuejant i tremolant): No estem sols... I estic segur que no són persones...

(Un so profund ressona entre les runes al costat d’ells. Alguna cosa s’acosta. Els tres es miren, paralitzats. Han de sobreviure, però no saben com... )

Andrea Gil, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL


EL SILENCI DEL PASSAT

(L’escenari és fosc. Hi ha cinc cadires a l’espai escènic. Es veuen siluetes de Marc, Dani, Esther i Javi asseguts, en silenci. L’ambient és dens, com si alguna cosa els pesara. De sobte, un soroll de tacons trenca la quietud.)

LARA: (entrant agitada, respirant fort) Ho sent, xics! Hi havia un trànsit de mort…

(Dani s’estremeix en sentir la paraula “mort”, però tracta de dissimular-ho. Tots la miren uns segons en silenci.)

JAVI: (amb un somriure burleta) No et preocupes, ja sabem tots que eres una tardona.

(Lara somriu nerviosa i s’asseu al costat d’Esther.)

ESTHER: (amb un deix de nostàlgia) M’alegra tant veure-us després de tant de temps… des de l’accident.

MARC: (assentint lentament) Sí… Ja han passat quatre anys.

(De sobte, les llums s’apaguen de cop. Tot queda a fosques. Una melodia suau, familiar per a tots, comença a sonar. En una pantalla o en el fons de l’escenari es projecten imatges d’aquell fatídic dia: un festival ple de vida, després l’allau de terra i runes que ho va sepultar tot. L’última imatge és una foto de Javi somrient.)

DANI: (trencant el silenci, amb la veu entretallada) Recorde… Recorde com Javi em va salvar quan ja no em quedava aire… Quan pensava que tot s’havia acabat.

(Es comencen a escoltar rialles de Javi, que comença a allunyar-se , caminant cap a la foscor, fins a desaparèixer de l’escenari.)

LARA:(amb llàgrimes als ulls, mirant el buit) És com si encara estiguera ací…

MARC: El trobe tant a faltar…

(Un silenci sepulcral ompli la sala. La melodia es torna més i més feble. Marc i Lara es miren, mentre Esther i Dani romanen absorts en els seus pensaments. L’escenari es va enfosquint lentament fins que la música s’atura de colp. Negre. Silenci absolut.)

Aitana Salinas, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.