Salutacions des de l'IES Albal.
Esperem que us agraden les nostres microescenes.
Ens veiem el dia 3!
Àngela Busó
Últim
hivern
PERSONATGES:
Elena: 16 anys
Diego: 17 anys, nòvio d’Elena
Sandra: 16 anys
Treballadors 1 i 2
Escena I:
L’obra se situa a Castellfort, un
poble de la comarca dels Ports.
L’escenari és nevat i s’hi mostra una
muntanya recoberta de neu on dos treballadors comencen a llevar -ne.
Treballador 1: (Un
dels treballadors amb una pala lleva la neu.) Ja quasi acabe aquesta part. (Parla cansat.)
Treballador 2: Jo també ja quasi acabe (segueix llevant la neu).
Treballador 1: (S’aparta
terroritzat mirant un punt sobre la neu.) Mira! (Xiscla amb un crit ofegat, mirant un braç cobert de sang.)
(El treballador 2 es queda sorprés i l’escena
canvia tornant-se fosca.)
Escena II:
(És una habitació de xica on es veu un
llit i apareix Elena amb un rostre pàl·lid, seguida de Sandra.)
Elena: No ho puc creure (Elena fa veu d’incredulitat). La vaig
veure la setmana passada i estava molt bé...
Sandra: T’ho jure, això m’han dit. (Mira Elena amb preocupació.)
Elena: És la segona vegada que això ocorre,
ja li va a passar a…(fa una pausa i
segueix amb preocupació) Pot ser un assassí en sèrie…
Sandra: Si és així no tornaré a eixir de la
meua casa mai.
Elena: Jo tampoc
(L’escenari canvia i mostra Sandra a
l'habitació de Diego.)
Escena III:
Diego: Bé... Què vols menjar? (La pregunta té un to afectuós.)
Elena: No ho sé.. Què tens? (S’inclina i li fa un xicotet bes a Diego.)
Diego: Ara vinc, tinc xuxes en l'armari, busca-les. (Diego
ix de l’habitació.)
(Elena s’alça i comença a buscar les
xuxes.)
Elena: On estan? (mentre busca, obri un calaix i al fons veu una caixa estranya) I
això? (En obrir-la, hi veu sang.) Què...?
(Es queda bocabadada i s’escolta la
porta, tancant-se.)
Valeria Andrade, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL
(Podem veure
asseguts Jon i Amanda. En uns troncs de fusta al voltant d'una foguera. Per
darrere, a més dels arbres de la muntanya, es pot veure una tenda de campanya i
un cotxe. És de nit.)
AMANDA: Jon?
JON: Ho sent. Estic un poc distret.
AMANDA: És per això dels teus veïns?
AMANDA: Ha sigut una tragèdia i un dels casos més
mediàtics dels últims anys. Ningú ho entén.
JON: El què?
AMANDA: Doncs que algú siga capaç de matar a dos
ancians, d'eixa manera... i a sang freda.
JON: Ja.
AMANDA: No et fa por que l'assassí continue
solt?
JON: No. Però, tampoc vull recordar-ho, entens?
AMANDA: Entenc.
(Amanda s'alça a agafar el periòdic que estava
dins de la tenda de campanya. En eixir comença a llegir.)
AMANDA: No m'ho crec!
JON: Què?
AMANDA: Han publicat l'autòpsia dels teus veïns.
Resulta que no han mort pels colps. Han mort per asfíxia.
JON: Ho sé. En morir els seus ulls van quedar
en blanc.
(Amanda se’l queda mirant uns segons.)
AMANDA: Per què algú faria això? Asfixiar una persona
lentament.
JON: Els devia tindre ràbia.
AMAMNDA: Però semblaven gent encantadora. En
mudar-se van pujar-te unes galetes, recordes?
JON: Feien soroll, i molt. Era insuportable.
AMANDA: Però no mereixien morir així...
JON: Bé...
(Amanda torna a mirar-lo fixament uns segons.)
AMANDA: Però què et passa! Actues com si ho
meresqueren.
JON: Ho mereixien. Van morir com mereixien.
Encara recorde les dificultats que tenien per a respirar mentre...
AMANDA: Jon... has sigut... tu...
JON: Jo?
(Amanda tracta de fugir, però cau a terra i quan
menys ho espera Jon li estén la mà.)
JON: Deixa que t'ajude. No em tingues por...
(Jon agafa Amanda qui, sufocada de plorar, es desmaia. Es fa fosc.)
Sofía Badji,
1r BATXILLERAT, IES ALBAL
ALTRA VEGADA
Rebeca:
Estic estudiant llatí, demà tinc un examen!
(El telèfon comença a sonar.)
Rebeca:
No faces soroll que m’està tocant el pare!
Pare:
Hola filla! Està tot bé?
Rebeca:
Sí, pare estem tots bé, estava estudiant per a un examen!
Pare:
Heu sabut què està passant ?
Rebeca: No,
què està passant?
Pare:
Estava sentint les notícies, i diuen que
està plovent massa, a prop de vosaltres. Ja saps que el meu treball fa que
estiga viatjant cada setmana. Però estava preocupat per vosaltres.
Rebeca: Ací
de moment està tot bé!
Pare:
Qualsevol cosa, em toques.
(Rebeca
i son pare tallen la trucada.)
Rebeca:
Avi,
per què se n’ha anat la llum?
Avi:
No ho sé, vaig a mirar si hi ha una avaria.
Àvia:
No et preocupes, segur que ha passat el de sempre, que vivim a l’Horta Sud (la iaia usa un to de sarcasme).
Rebeca:
Sí, segurament serà això!
(Se
sent sonar el telèfon de l’àvia.)
Isabel (al telèfon):Veïna, ha entrat aigua
en la meua casa i nosaltres, estem al segon pis!
Àvia (al telèfon): Que estrany, a nosaltres
no ens ha entrat aigua.
Rebeca i Àlex:
Anem a mirar per la porta del carrer! No pot ser (amb veu desesperada), hi ha una riuada d’aigua dins del pati!
Avi:
Agarreu tovalloles per a tapar la porta i que no entre aigua dins de casa!
Mare: Pare,
entra ja a casa, l’aigua t’aplega pel maluc!
Rebeca (Cridant, terroritzada): Mare!!Està entrant aigua dins de casa!!
Mare: Apugeu tots al segon pis, allí estarem refugiats! Agafeu menjar i el més necessari per a sobreviure! Estic tocant a emergències, però no podem contactar amb ningú! Passe el que passe estiguem junts, mai oblideu quant vos vull, família...
(Fosc)
UNA NOVA REALITAT
(Es veuen fems i
trossos de l'avió per terra. Tot està fet ruïna. L'avió, en estavellar-se, ho
va destrossar tot).
CARME: S'escolten crits i tots corren d'un lloc a un
altre. Gent buscant als seus familiars i amics. Jo estic ferida, però done les
gràcies per tindre només un tall en la cama. Potser no moriré avui.
(Un xiquet entra en
escena, du un coala de peluix i li falta un braç. Al coala, no al xiquet. Ell
no té ferides, sols està brut).
XIQUET: (al públic)
Estava jugant amb Koalet, el meu amic, però vaig escoltar PAAAAMMM!! (alça el peluix a l'aire
perquè tots el vegen).
CARME: (al xiquet)
Qui està ací? Estàs bé?
XIQUET: (espantat)
Busque la mami.
CARME: Estàs ferit?
XIQUET: No. Busque la mami.
CARME: Com et diuen?
XIQUET: Joanet. Busque la mami.
CARME: (S'alça del
terra.) Anem a buscar-la, anem-hi. No et preocupes, que jo t'ajudaré.
JOANET: Mami deu estar en aquell cantó. Estava allí
treballant quan ocorregué el paaaaam.
(Comencen a caminar.)
CARME: Com és la teua mare, nen?
JOANET: Pèl-roja, com jo.
(S' aproxima un
DOCTOR als dos protagonistes. Totes les ambulàncies acudeixen a la zona
afectada.)
DOCTOR: Veniu amb mi, hem de comprovar que els dos
estigueu bé.
JOANET: Però... estic buscant la meua mami!
DOCTOR: No et preocupes, et cuidarem i anirem a per ta
mare.
(S'apaguen les llums
quan CARME i JOANET acompanyen el DOCTOR. Silenci. De sobte apareix CARME, amb
roba neta i la cama enguixada).
CARME: (al públic)
La mare d'aquell xiquet mai va aparèixer. La seua mare era el seu únic familiar,
però jo el cuidaré. Mai me’n separaré, de Joanet.
Claudia Lozano, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL
NO HI HA SUPERVIVENTS... O SÍ
(Una ciutat desperta en ruïnes per
un terratrèmol. Els carrers estan destrossats. Marta, Jaume i Gerard estan
paralitzats. Els carrers no poden ser transitats i tots els habitants han desaparegut. La
ràdio repeteix amb una veu apagada la mateixa frase).
RÀDIO: No hi ha supervivents. La ciutat ha
desaparegut al complet. No hi ha cap esperança.
MARTA (plorant, tapant-se la boca amb la mà): No pot ser!... Mireu... La nostra
ciutat ha desaparegut!
JAUME (amb veu trencada): Com pot ser que d’un dia a l’altre
tantes persones haguem perdut tot, la nostra llar, la nostra ciutat, la nostra
vida...
GERARD (assenyalant un punt entre les runes): Fixeu-vos
en aquell grup de persones. No s’han pogut salvar. Quina llàstima!
MARTA: Estaven a punt d’aconseguir salvar-se, però
a banda d’ells no hi ha ningú més al carrer... (es queda fixant-se en un punt
en concret i es tensa) Espereu... Què és allò que es mou?
(Entre la pols, una ombra comença a moure’s. De primeres, sembla una persona
ferida, però seguidament es fixen en els seus moviments i dubten sobre si realment
ho és. Pareix un ésser sobrenatural.)
JAUME (fent un pas enrere espantat): No ho crec, no pot ser, és
impossible...
RÀDIO (sona de sobte): Atenció! S’han trobat espècies sobrenaturals mai vistes en la
zona del terratrèmol. No se sap realment que és... Si les veieu, per favor,
allunyeu-vos-en.
(La pols comença a aclarir-se i més figures apareixen. Fan murmuris estranys,
caminen diferent i tenen uns ulls negres i buits.)
GERARD (xiuxiuejant i tremolant): No estem
sols... I estic segur que no són persones...
(Un so profund ressona entre les runes al costat d’ells. Alguna cosa s’acosta.
Els tres es miren, paralitzats. Han de sobreviure, però no saben com... )
Andrea
Gil, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL
EL SILENCI DEL PASSAT
(L’escenari és
fosc. Hi ha cinc cadires a l’espai escènic. Es veuen siluetes de Marc, Dani,
Esther i Javi asseguts, en silenci. L’ambient és dens, com si alguna cosa els
pesara. De sobte, un soroll de tacons trenca la quietud.)
LARA: (entrant
agitada, respirant fort) Ho sent, xics! Hi havia un trànsit de mort…
(Dani s’estremeix
en sentir la paraula “mort”, però tracta de dissimular-ho. Tots la miren uns
segons en silenci.)
JAVI: (amb un
somriure burleta) No et preocupes, ja sabem tots que eres una tardona.
(Lara somriu
nerviosa i s’asseu al costat d’Esther.)
ESTHER: (amb un
deix de nostàlgia) M’alegra tant veure-us després de tant de temps… des de
l’accident.
MARC: (assentint
lentament) Sí… Ja han passat quatre anys.
(De sobte, les
llums s’apaguen de cop. Tot queda a fosques. Una melodia suau, familiar per a
tots, comença a sonar. En una pantalla o en el fons de l’escenari es projecten
imatges d’aquell fatídic dia: un festival ple de vida, després l’allau de terra
i runes que ho va sepultar tot. L’última imatge és una foto de Javi somrient.)
DANI: (trencant el
silenci, amb la veu entretallada) Recorde… Recorde com Javi em va salvar quan
ja no em quedava aire… Quan pensava que tot s’havia acabat.
(Es comencen a
escoltar rialles de Javi, que comença a allunyar-se , caminant cap a la foscor,
fins a desaparèixer de l’escenari.)
LARA:(amb llàgrimes
als ulls, mirant el buit) És com si encara estiguera ací…
MARC: El trobe tant a faltar…
(Un silenci
sepulcral ompli la sala. La melodia es torna més i més feble. Marc i Lara es
miren, mentre Esther i Dani romanen absorts en els seus pensaments. L’escenari
es va enfosquint lentament fins que la música s’atura de colp. Negre. Silenci
absolut.)
Aitana
Salinas, 1r BATXILLERAT, IES ALBAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.