MICROESCENES
IES LAURONA (LLÍRIA)
IES LAURONA (LLÍRIA)
ALEJANDRO ALAMÀ
La gran estrela de foc
Família: -NELLY -XAVIER -SHAWN
De camí a casa després de l’institut.
XAVIER: Bé, al fi han acabat les classes, no puc suportar més a la professora de biologia. SHAWN: Tranquil, encara que és una mica estricta és bona persona i sempre ens ajuda. XAVIER: Xxxxxt! Calla, no vull escoltar res més.
SHAWN: Està bé.
En arribar a casa.
NELLY: Hola, fills, com han anat les classes?
SHAWN: Molt bé, ens han donat la nota de biologia i he tret un 10.
NELLY: Que bé, Xavier, i tu?
XAVIER: Mmmmh, he tret un 2. Però ho puc explicar! Em té mania la professora!
NELLY: Molt mal, Xavier, no em serveixen les excuses. Estàs castigat sense el mòbil tot el cap de setmana!
XAVIER: Agggh, la professora de biologia només em dona per cul! M’agradaria que caiguera un meteorit en casa seua.
Dos dies després en la televisió.
NOTICIER: Ens ha arribat la notícia que un gran meteorit impactarà amb la Terra en una setmana a Califòrnia. La gent no s’ho creu i continua fent vida normal.
XAVIER: Quina peresa tornar a vore la professora, et jure que estic fart d’ella.
SHAWN: Sí. Xavier, una pregunteta, què penses sobre el meteorit? Creus que és veritat? XAVIER: No, no m’ho crec, segur que és una broma.
Una setmana després de la notícia, el meteorit cau com estava previst a Califòrnia a la nit. Molt poca gent ha pogut sobreviure a l’impacte.
NOTICIER: Notícia d’última hora. Milers de milions de persones han perdut la vida per la caiguda d’un enorme meteorit a Califòrnia. L’impacte ha provocat una gran explosió i molt de foc. Hi ha molt pocs supervivents perquè no havien fet cas a l'avís, es troben en un estat crític. Sense dubte es pot afirmar que ha sigut una terrible tragèdia col·lectiva.
IZAN ALARCÓN
La primera i última lluna de mel
JUAN CARLOS:Amb veu desgarrada. No pot ser! Laura! Laura!... Mira cap al públic. Vos preguntareu com he arribat a aquesta situació... vos ho hauré de contar. Es tanquen els llums. Era un dia normal, estàvem a l'aeroport de Madrid abans d'anar-nos-en de vacances.S’encenen els llums
LAURA: Alegre. Ràpid, Juan Carlos, anem cap al control ràpidament! Arribarem tard, si no.
JUAN CARLOS: Cansat Ja vaig, ja vaig.
S'apropen al control pràcticament sense alé.
GUARDA: Les maletes, per favor.
JUAN CARLOS: Panteixant. Ací les té.
Passen el control sense problemes i comencen a caminar cap a l'avió corresponent.
LAURA: Alegre. Tinc moltes ganes d'aquesta lluna de mel amb tu, amor meu.
JUAN CARLOS: Carinyós. Jo també, amor meu, sabia que París és la ciutat que sempre has volgut visitar per això, anem allà.Mira cap al públic. No podia estar més equivocat.
LAURA: T'estime, Juan, anem cap a...
De sobte tot s'il·lumina de roig i s'escolten crits. Ambdós personatges cauen cap arrere a causa de l’ona expansiva.
JUAN CARLOS i LAURA: Ahhhhhh!
JUAN CARLOS: Desconcertat. Ah , Laura estàs bé?
LAURA: Sí, l'explosió no m'ha fet res.
JUAN CARLOS: Laura, sembla un atemptat, hem d’eixir d'ací el més ràpid possible .
LAURA: Està bé, hem de marxar.
Ambdós comencen a anar cap a l’eixida.
JUAN CARLOS: Per allà s'escolten tirs, Laura, amb compte.
LAURA: Sí, sí, amb compte.
Arriben a l'eixida, però queden aterrits els dos en observar una pila de cadàvers.
LAURA: Ahh! Aterrida.
Apareix una persona tapada armada.
JUAN CARLOS: Laura, corre!
Ambdós van corrent mentre aquest individu dispara.
JUAN CARLOS i LAURA: Ahhhh!
Tots dos arriben a l'eixida i estan fora de perill.
JUAN CARLOS: Ho hem aconseguit, Laura! Es gira cap a ella. Laura? S’adona que li han disparat a l’estómac. No pot ser! Laura! Laura! Laura… Mira cap al públic. Cada vegada que ho recorde pense en com de mala persona vaig ser per a meréixer això... S’apaguen els llums.
REBECA ALBINA
Mala fortuna
Un any després de la tragèdia, Eva participa en un pòodcast sobre desastres col·lectius.
EVA: Eren les 5 de la vesprada i les meues classes d’anglés s’havien cancel·lat aquell 29 d’octubre per culpa d’una pluja molt forta. Vaig anar en cotxe amb ma mare a fer la compra i, quan tornàvem a casa, mon pare la va telefonar. Li va dir que s’afanyara per tornar a casa, que els carrers estaven quasi inundats i que era molt perillós conduir en aquelles condicions. Quan arribàrem a casa, sobre les 19:20, ma mare es va anar a la cuina per telefonar mon pare, que encara no estava a casa. Jo em vaig anar a arreplegar la roba que vaig estendre al matí, encara que ja estava banyada. Quan vaig tornar a la cuina devien ser les 20:00. Vaig vore ma mare plorant. Ella em va explicar que mon pare no li agafava el telèfon i que estava molt preocupada perquè estava a Algemesí al partit de futbol del meu germà. De sobte, una alarma com d’incendi va sonar al telèfon de totes dues. Aquesta resultà ser una alerta de pluja, la qual deia que ningú podia eixir de casa fins a un nou avís. Vaig pensar directament en Denis i en mon pare, estava molt espantada. Aquella nit no vaig aconseguir dormir, i estic 100% segura que ma mare tampoc. Passaven els dies i a les notícies només apareixien tragèdies, morts causades per les múltiples inundacions d’aquella pluja, la dana. Mon pare i el meu germà no tornaven a casa. No tenia ganes ni d’anar a classe, volia que tornaren ja. Mai ho van fer. No soc afortunada per no morir en la dana si estic obligada a vore com la gent del meu entorn ho fa i jo no puc ajudar ningú.
EVA: Eren les 5 de la vesprada i les meues classes d’anglés s’havien cancel·lat aquell 29 d’octubre per culpa d’una pluja molt forta. Vaig anar en cotxe amb ma mare a fer la compra i, quan tornàvem a casa, mon pare la va telefonar. Li va dir que s’afanyara per tornar a casa, que els carrers estaven quasi inundats i que era molt perillós conduir en aquelles condicions. Quan arribàrem a casa, sobre les 19:20, ma mare es va anar a la cuina per telefonar mon pare, que encara no estava a casa. Jo em vaig anar a arreplegar la roba que vaig estendre al matí, encara que ja estava banyada. Quan vaig tornar a la cuina devien ser les 20:00. Vaig vore ma mare plorant. Ella em va explicar que mon pare no li agafava el telèfon i que estava molt preocupada perquè estava a Algemesí al partit de futbol del meu germà. De sobte, una alarma com d’incendi va sonar al telèfon de totes dues. Aquesta resultà ser una alerta de pluja, la qual deia que ningú podia eixir de casa fins a un nou avís. Vaig pensar directament en Denis i en mon pare, estava molt espantada. Aquella nit no vaig aconseguir dormir, i estic 100% segura que ma mare tampoc. Passaven els dies i a les notícies només apareixien tragèdies, morts causades per les múltiples inundacions d’aquella pluja, la dana. Mon pare i el meu germà no tornaven a casa. No tenia ganes ni d’anar a classe, volia que tornaren ja. Mai ho van fer. No soc afortunada per no morir en la dana si estic obligada a vore com la gent del meu entorn ho fa i jo no puc ajudar ningú.
GABRIELA APARICIO
Un adeu
LLUÍS: Hui dia 29 d’octubre a les seis i mitja canvià la meua vida. Vaig veure com la meua història, els meus records se’ls va endur l’aigua. Em vaig quedar sense res, el meu cotxe va desaparéixer, els mobles es van quedar sota l’aigua i fins i jo. Sí, jo vaig ser un dels víctimes de la Dana.
Dia 29 d’octubre a les cinc menys quart a Paiporta.
MARISA: Fill, podries anar a comprar unes coses de menjar, no tinc res per a fer de sopar.
LLUÍS: Sí, mare, vaig a per les claus del cotxe perquè veig que s’està ennuvolant i a vore si em banye tot.
MARISA: Sí, perquè de sobte se n’ha anat la llum del sol i venen núvols negres.
Dia 29 d’octubre a les sis a Paiporta, Lluís agafa el cotxe i es dirigeix al supermercat per a comprar per a sopar.
LLUÍS: Ei Miguel! Què fas ací? Vinga, corre, que ve l’aigua.
MIGUEL: Sí, perquè he vist per la finestra que ja està plovent però m’han dit que a Xiva està plovent moltíssim aixì que vorem ací.
Dia 29 d’octubre a les sis i vint. Lluís es queda atrapat al cotxe davant de sa casa i crida sa mare.
LLUÍS: Mare, no puc eixir del cotxe m’estic ofegant, estic patint per tu.
MARISA: Fill! L’aigua ha entrat a casa, sort que he pogut pujar a casa de Maria. Fill, per favor, aguanta!
LLUÍS: Mare, no puc aguantar més, no se si sobreviuré, que sàpigues que et vull molt i gràcies per tot. Et vull.
Marisa ja no va saber res més del seu fill, la cridada es va tallar.
CANDELA ARMIÑANA
Dia 29 d’octubre a les sis a Paiporta, Lluís agafa el cotxe i es dirigeix al supermercat per a comprar per a sopar.
LLUÍS: Ei Miguel! Què fas ací? Vinga, corre, que ve l’aigua.
MIGUEL: Sí, perquè he vist per la finestra que ja està plovent però m’han dit que a Xiva està plovent moltíssim aixì que vorem ací.
Dia 29 d’octubre a les sis i vint. Lluís es queda atrapat al cotxe davant de sa casa i crida sa mare.
LLUÍS: Mare, no puc eixir del cotxe m’estic ofegant, estic patint per tu.
MARISA: Fill! L’aigua ha entrat a casa, sort que he pogut pujar a casa de Maria. Fill, per favor, aguanta!
LLUÍS: Mare, no puc aguantar més, no se si sobreviuré, que sàpigues que et vull molt i gràcies per tot. Et vull.
Marisa ja no va saber res més del seu fill, la cridada es va tallar.
CANDELA ARMIÑANA
La telefonada
JANICE: Anava a treballar com qualsevol altre dia, com totes les setmanes, de tots els mesos i de tots els anys. Em vaig mudar a Nova York cap al 1990; estava molt emocionada. Però la veritat d’aquesta ciutat dels somnis és que si guanyes menys de 10.000 dòlars i, a més, tens la mala sort de nàixer negra, la teua vida té més possibilitats d’acabar encara pitjor del lloc que amb moltes ganes volies deixar. Estava molt angoixada.
Janice comença a beure café.
LOREN: Però estaves present o no? Va ser molt fort?
JANICE: Vols deixar-me parlar? No m’has deixat acabar. Com estava dient, estava molt angoixada perquè arribava molt tard i, com pots entendre no podia arriscar el meu lloc en aquella oficina en plena ciutat financera, el cor dels negocis. El cel tenia unes tonalitats molt boniques i el sol escalfava, però no massa, era el dia perfecte.
LOREN: Però tot este context és necessari? Que he de lliurar l’article demà, m’estic jugant el títol saps? El títol!
JANICE: Vols un article insensible? Estic segura que no, això no li agrada a la gent, solament escolta i escriu, mare de Déu. El que vul dir-te és que era un dia com un altre. Anava a cridar a la meua mare quan va aparéixer el primer avió i va impactar a la primera torre, la gent corria com mai i Nova York semblava una apocalipsi. Dins d’aquest caos vaig rebre la telefonada, aquella telefonada de la qual la gent no pot parar de preguntar-me. A l’altra línia escoltava la seua veu, tremolosa, estava molt espantada, no podia ni parlar fluïdament. No estic parlant de mi, saps? Estic parlant d’ella, la meua companya. Plorant, repetia que estaven baixant tots amb molta rapidesa, jo escoltava tot el desastre. En alçar el cap, el vaig veure, altre avió, semblava un malson. L’avió va impactar a la segona torre, un crit i el “piii” del telèfon és tot el que vaig escoltar després.
PAU BAENA
Accident, atemptat
És el dia onze de setembre de l'any 2001. A Nova York, tot és destrucció i caos. La por recorria les cares de la gent al veure tot el fum que eixia de les enderrocades torres bessones després que uns avions hagen impactat contra elles.
ALEIX: Jo era a casa quan ho vaig veure per televisió. Aquelles imatges em van impactar molt. En veure la grandària de l'explosió, quasi no em quedaven esperances. Sols desitjava que no hi fos. No pareixia el cas, ja que aquell era el lloc on treballava, però jo desitjava que no hi fos, per qualsevol motiu. Esperava que res fos real, que fos un somni, o una broma de molt mal gust, però no ho pareixia. Estava tan impactat que era incapaç de plorar. Als dies següents, es notava la seua absència a casa. Aquell lloc va passar de ser alegre a ser-ne un ple de tristor. Mon pare i jo a penes vam menjar durant els següents dies, i a penes vam parlar. Hi érem dues persones, però pareixia que no n'hi hagués cap. Tot era dolor i tristesa. Qui va causar allò? Per què? Quin és el motiu pel qual algú faria això? Per què la meua mare havia d'estar-hi aquell dia? Per què no podies estar a casa? Per què hagueres d'anar a treballar aquell dia? Mai ens vam recuperar realment del que ens passà aquell dia. La teràpia ha tingut un efecte positiu en mi, però jo encara tinc traumes. Encara la trobe a faltar. Mai no he tornat a pujar a un avió, per la por que els he agafat.
JUAN IGNACIO BANGERTE
ALEIX: Jo era a casa quan ho vaig veure per televisió. Aquelles imatges em van impactar molt. En veure la grandària de l'explosió, quasi no em quedaven esperances. Sols desitjava que no hi fos. No pareixia el cas, ja que aquell era el lloc on treballava, però jo desitjava que no hi fos, per qualsevol motiu. Esperava que res fos real, que fos un somni, o una broma de molt mal gust, però no ho pareixia. Estava tan impactat que era incapaç de plorar. Als dies següents, es notava la seua absència a casa. Aquell lloc va passar de ser alegre a ser-ne un ple de tristor. Mon pare i jo a penes vam menjar durant els següents dies, i a penes vam parlar. Hi érem dues persones, però pareixia que no n'hi hagués cap. Tot era dolor i tristesa. Qui va causar allò? Per què? Quin és el motiu pel qual algú faria això? Per què la meua mare havia d'estar-hi aquell dia? Per què no podies estar a casa? Per què hagueres d'anar a treballar aquell dia? Mai ens vam recuperar realment del que ens passà aquell dia. La teràpia ha tingut un efecte positiu en mi, però jo encara tinc traumes. Encara la trobe a faltar. Mai no he tornat a pujar a un avió, per la por que els he agafat.
JUAN IGNACIO BANGERTE
L’avioneta explosiva
A 11 de setembre de 2001, només hi havia cares atemorides de persones dels Estats Units d’Amèrica, on el succés que va passar serà un abans i un després en la cursa d' esdeve- niments mundials que amenaçaven el món. Lamentablement, aquesta carta la va escriure un dels passatgers de l’avió que va xocar contra les torres, en Daniel. Tenia dues filles, la Clara i la Paquita, i una dona, la Carmen, molt maca, a qui estimava profundament, més que a qualsevol altra cosa. Tots pujaren a una avioneta de molt bona qualitat, d’una marca d’anomenada.
DANIEL: Doncs, benvinguts al nostre primer viatge en avioneta!
PAQUITA: Quina emoció! Solament volia que arribara este moment!
CARMEN: Se't nota tan emocionada que comences a exagerar…, Paquita. Encara que he de dir que jo mai en la meua vida he anat en avió...
DANIEL: No passa res, estimada. També és la primera vegada que vaig en avió, només ens queda que ho passem molt bé.
El tractament rebut va ser el millor. Unes hores després les filles s’havien adormit, llàstima que tot va acabar tan prompte... Quan els llums es van tancar, l’avió es va posar a velocitat màxima, i així és com l’últim que vaig veure va ser com els vidres es van esvair, el soroll va ser el pitjor que havia sentit en tota la meua vida. I , finalment, els meus ulls a poc a poc es van a tancar. Més tard, em vaig despertar, no tenia idea de quant temps havia estat desmaiat.
DANIEL: Hola? Hi ha alguna persona que em puga ajudar?
No podia fer cap moviment, no sentia res però els meus braços estavan desfets, el que podia veure només va ser foc i més foc.
DANIEL: PER FAVOR! Algú em pot ajudar? Crideu una ambulància! Em vaig a morir!
Tot seguit... em vaig desmaiar.
ELSA CANTÓ
L’última Nota
Personatges:
Josep: Pianista jove i talentós.
Mònica: La seua mare.
Passatger: Company de viatge al tren.
Director d’orquestra: Figura d’autoritat.
Públic: Espectadors al teatre.
A casa, Josep toca el piano. Mònica l’observa des de la cuina.
MÒNICA: Fill, sempre omples aquesta casa de música… Hui toques diferent.
JOSEP: Somriu, sense deixar de tocar. És la meua última nit aquí, mare. Demà me’n vaig.
MÒNICA: Preocupada I si no ix bé?
JOSEP: Segur. És la meua oportunitat, no puc deixar-la escapar.
S’abracen. De nit. Llums sobre el tren. Josep mira per la finestra. Un passatger el mira.
PASSATGER: Vas a Madrid? Sembles inquiet.
JOSEP: Forçat És… un nou començament.
El tren avança. Fosc. Llum sobre un teatre elegant. Josep a l’escenari. Públic murmura.
DIRECTOR D’ORQUESTRA: Seriós. Endavant, Josep.
Josep col·loca les mans sobre el piano. De sobte, tremolors. Un soroll profund. Crits. Pànic. La gent intenta fugir.
PÚBLIC: Criden. Què passa?!
No hi ha llum a l’escenari.
Mònica mira la televisió. Notícies d’un accident en un teatre de Madrid, es paralitza.
MÒNICA: Amb la veu trencada. No… No pot ser…
Plora amargament. Cau al terra. Fos final.
ELENA CONDORI
Bonaire
Era una vesprada quasi nit com qualsevol altra amb un poc de pluja que de sobte es convertirà en una pluja torrencial que arrasarà amb tot en Bonaire on es trobaven Esther i la seua filla Andy de tres anys.
ESTHER: De quin color vols que siga el teu vestit? Roig o verd?
ANDY: Vull que siga verd!
ESTHER: D'acord, el pagarem.
En eixir van veure com de sobte les persones corrien i cridaven per tot el centre comercial, i en qüestió de segons Esther descobrix que la seua filla ha desaparegut.
ESTHER: Andy? Filla!! On estàs??
ESTHER: Senyor, ha vist una xiqueta??
SENYOR: Crec que va vindre una xiqueta sola junts en el pilar que és allí!!
ESTHER: Moltes gràcies!
ESTHER: Andy!!
ANDY:Mami!! Plora.
ESTHER: Ja no plores més, estic amb tu, ara hem d'afanyar-nos i arribar al cotxe.
ANDY: D'acord, mami.
Esther va córrer tan ràpid com podia amb la seua filla en braços mentres escapaven per a no ser atrapades per l'aigua.
ESTHER: Ja quasi arribem, només falta un poc més!
ANDY:Mami!! Veig el cotxe!
ESTHER: Asseu-te en la cadira, vaig arrancar el cotxe.
Quan estaven a punt d'eixir del garatge van veure com l'aigua les tenia atrapades i tot es retornarà negre, Esther ho va perdre tot, la seua vida i sobretot a la seua filla de tan sols tres anys.
LUCÍA CRETAN
La por
Les Falles a València es tornaren inoblidables, es va marcar una diferència amb la resta, tots els valencians a casa, en la millor època de l’any, Falles.
VIOLETA: Què està passant? No m’ho puc creure, justament ara.
MINISTERI DEL GOVERN: Sent informar-vos que hui, 13 de març, tot l’estat espanyol haurà d’entrar en quarantena fins nou avís.
Telediaris, ràdios, tots els mitjans de comunicació estan parlant d’aquesta tragèdia.LA CÒVID ha arribat a Espanya.
JOAN: Mare, no m’ho puc creure, què anem a fer ara? Quant de temps haurem d’estar en estes condicions?
MARIA: No et preocupes, Joan, segur que no serà per a tant, ara mateix hem de tindre esperança i pensar que no anirà a més.
VIOLETA: Heu escoltat les noticies? Cada vegada hi ha més casos, no pensava que açò passaria mai. On està el pare? No vull que a la nostra família passe cap desgràcia.
MARIA: Tranquil.la, Violeta tot anira bé. El pare està tornant de treballar, tardarà uns quants dies, ja saps que el seu treball és complicat i que no pot estar a casa sempre que vol.
Josep telefona a casa
JOSEP: Bon dia, família, com està tot per casa? Espere que estigueu tots bé. Ho sent molt, espere que estigueu tranquils pèro… tinc el COVID, m’han fet hui la prova hi he donat positiu.
La família està destrossada i tenen molta por.
JOAN: Tranquil, pare, segur que tot anirà bé. Torna a cridar-nos quan pugues. T’estimem.
Passen els dies i no se sap res sobre Josep, un telèfon sona a casa.
CAP DE JOAN: Maria ho sent molt, Josep no ha pogut véncer el nou virus….
ARIADNA DOMÍNGUEZ
L´últim café
Laura i Jean prenen café a la caravana.
LAURA: Els nens pareixen molt contents. M´alegra molt que s´entenguen bé.
Jean somriu enrojolit.
LAURA: Pep i jo venim tots el estius amb el nens, gaudixen molt venint i jugant a la platja. Jo no gaudisc molt, perquè sempre he de netejar, encara que sempre trobe una estoneta per a jugar amb els nens. Vosaltres veniu al càmping per primera vegada?
JEAN: Ui.
LAURA: No fa olor a cremat?
JEAN: Ui, Ui. Feu!
Toni, Martí i Aleix entren corrent a la caravana molt alarmats.
MARTÍ: Laura! Hem vist un camió volant!
TONI: Un camió volant!
ALEIX: Molt de foc!
MARTÍ: Moltíssim!
Laura, alarmada, mira per la finestra, de sobte tot esfoc, no tenen per on fugir.
LAURA: No podem fugir nens, està tot ple de foc. Nens, no eixiu, vaig a intentar vore per on fugir.
TONI: Tinc por Laura.
MARTÍ: On és el papa?
JEAN: Ma famille!
El foc arriba a la caravana, els nens comencen a ofegar-se, Laura els abraça mentres plora desconsoladament. Sap que no poden fugir, que Pep no tornarà a vore els seus fills i Jean no vorà la seua família. Què hauria passat si hagueren anat amb Pep a comprar? Mai ho sabrien.
La caravana comença a cremar-se i junt amb ella, Laura, Jean i els nens i amb ells la resta del càmping. Ningú sap per què ha passat i ningú ha pogut evitar-ho.
SAFIA EL AMMARI
SAFIA EL AMMARI
La caça de bruixes
Capellà: Ets una bruixa!
El sacerdot assenyalava amb fúria la dona, mentre el murmuri de la gent augmentava.
Capellà: Observeu! Mireu com ens enganya!
Pare de Lilith: Com és possible!? Tens alguna evidència?
Capellà: La seua filla, senyor. Ella mateixa em va contar com la seua mare parlava amb un dimoni.
El pare de Lilith el va mirar, incrèdul, buscant la mirada de la seua filla. Lilith baixà el cap, tremolant.
Capellà: No em creu? Li donaré una prova.
Els ulls del capellà es clavaren en Lilith. Ella, de sobte, va caure a terra convulsionant. Un crit es va escapar dels seus llavis.
Lilith: Déu meu! Els dimonis s’apoderen del meu cos! Ajuda, per favor! Pietat! Pietat per mi, senyor! Acabeu amb aquest infern!
Un esglai va recórrer la sala. Ningú no s’atrevia a parlar. Només se sentia la respiració agitada de Lilith i el xiuxiueig de la gent.
Capellà: Mireu! Tot això és obra de la bruixa!
Totes les mirades es clavaren en la mare de Lilith. La dona, amb els ulls plens de llàgrimes, es va llançar cap a la seua filla i la va agafar per les espatlles. Lilith, en aquell instant, va deixar de tremolar.
Capellà: La seua filla, senyor. Ella mateixa em va contar com la seua mare parlava amb un dimoni.
El pare de Lilith el va mirar, incrèdul, buscant la mirada de la seua filla. Lilith baixà el cap, tremolant.
Capellà: No em creu? Li donaré una prova.
Els ulls del capellà es clavaren en Lilith. Ella, de sobte, va caure a terra convulsionant. Un crit es va escapar dels seus llavis.
Lilith: Déu meu! Els dimonis s’apoderen del meu cos! Ajuda, per favor! Pietat! Pietat per mi, senyor! Acabeu amb aquest infern!
Un esglai va recórrer la sala. Ningú no s’atrevia a parlar. Només se sentia la respiració agitada de Lilith i el xiuxiueig de la gent.
Capellà: Mireu! Tot això és obra de la bruixa!
Totes les mirades es clavaren en la mare de Lilith. La dona, amb els ulls plens de llàgrimes, es va llançar cap a la seua filla i la va agafar per les espatlles. Lilith, en aquell instant, va deixar de tremolar.
Capellà: Ho veieu!? Ha utilitzat la màgia! Mereix la mort!
Els crits de la multitud no es feren esperar.
Gent: Bruixa! Bruixa!
Un grup d’homes es va acostar ràpidament i la va lligar les mans amb cadenes. La dona plorava, però ningú no va escoltar les seues súpliques. La van arrossegar fins al port i, sense cap avís, la van llançar al llac. L’aigua la va engolir mentre ella lluitava per sobreviure. Però no ho va aconseguir.
El silenci es va fer present. Només se sentia el soroll de l’aigua i els sanglots desesperats del marit. El capellà es va girar cap a Lilith i li va somriure.
Capellà: Gràcies, xiqueta, ha sigut un plaer ajudar-te.
Lilith va alçar la vista i li va tornar el somriure. Dins del llac, el cos de la seua mare flotava, tenyint l’aigua de roig vermell.
TERESA ENGUÍDANOS
Gent: Bruixa! Bruixa!
Un grup d’homes es va acostar ràpidament i la va lligar les mans amb cadenes. La dona plorava, però ningú no va escoltar les seues súpliques. La van arrossegar fins al port i, sense cap avís, la van llançar al llac. L’aigua la va engolir mentre ella lluitava per sobreviure. Però no ho va aconseguir.
El silenci es va fer present. Només se sentia el soroll de l’aigua i els sanglots desesperats del marit. El capellà es va girar cap a Lilith i li va somriure.
Capellà: Gràcies, xiqueta, ha sigut un plaer ajudar-te.
Lilith va alçar la vista i li va tornar el somriure. Dins del llac, el cos de la seua mare flotava, tenyint l’aigua de roig vermell.
TERESA ENGUÍDANOS
Angoixa, nervis, patiment
El dia 29 d'octubre del 2024, un fet va marcar la història de la Comunitat Valenciana i, alhora, la de tot el món: la DANA. La família Martínez-Igual formada per JOANA, VICENT, MARC I JÚLIA es troben al seu pis als afores de València.
JOANA: Xiquets, és hora de berenar, ja són les sis i mitja de la vesprada.
MARC: Mama, no tinc gana, preferisc seguir jugant a videojocs.
JÚLIA: Jo tampoc, mare. He de continuar estudiant que demà tinc dos exàmens molt importants. Gràcies, igualment.
VICENT: Doncs berenarem la mare i jo.
JOANA i VICENT es dirigeixen cap a la cuina.
JOANA: Mare meua! El cel està tot fosc! Pareix com si el món s'anara a acabar...!
VICENT: No exageres, és una simple tempesta. Tal com el refrany diu: a València plou poc, però per al poc que plou, plou prou.
JOANA: Mira, ja està començant a ploure!
Ambdós miren per la finestra. Encara no eren conscients del que els esperava. Mitja hora després es troba tota la família desolada per veure com el paisatge que es contemplava al voltant per la finestra havia estat destruït i inundat per la nova DANA.
MARC: Déu meu! Mireu els cotxes del carrer surar i, allà lluny, mireu aquells xiquets damunt d'un arbre…
Afortunadament, cap dels membres de la família Martínez-Igual va estar afectat en aquell
moment, ja que vivien al tercer pis. En canvi, els veïns del primer van començar a cridar i demanar ajuda…
VEÏNS: Ajuda! S'està inundant el nostre pis! El nostre fill va en cadira de rodes i no podem agafar-lo. Ajuda!
Tots els que estaven a l'edifici van eixir corrent per ajudar-los. No obstant això, quan hi van arribar, ja no es podia fer res. L'aigua ho anegava tot, no es podia entrar al pis…
ANDREA ESTREMS
La reencarnació de la pesta
Personatges
Família d'Elisa
Joan, pare d'Elisa.
Xènia, àvia d'Elisa.
Josep, avi d'Elisa.
S'apropaven les Falles i Elisa estava molt entusiasmada, ja que era el seu primer any com a fallera. Pel carrer es començava a parlar sobre una nova epidèmia i cada vegada cop més es veia més gent caminar amb mascaretes per tot arreu.
LISA: Papa, papa! Quan anirem a comprar el meu vestit?
JOAN: Uf, filla meua… No estic molt segur que pugues…
LISA: Què? Per què? No em digues això, per favor.
JOAN: Escolta, el teu avi està malalt, i els contagis han augmentat significativament aquesta última setmana. Ningú ens dona explicacions, el govern no parla. Ningú sap què està passant.
LISA: Què li passa a l'avi Josep? Està bé? No em preocupes encara més. Ai, ara tot està perdut!!!
JOAN: Deixa de plorar, per l'amor de Déu!! Tu només penses en no poder veure les teues amigues, però la situació és molt més greu. No ens deixen anar a treballar i cada dia queda menys menjar a la cuina...
LISA: Ai, tot està perdut!!!
Entra l'avi d'Elisa a l'habitació tossInt.
JOSEP: Però, de què esteu xarrant tant? Algú em pot explicar per què ja no n'hi ha paper higiènic al bany? Estava jo tranquil·lament fent les meues necessitats i he hagut de netejar-me amb el paper de cuina! Vos sembla norma això?
JOAN: Pare, no, no és normal, però he anat al supermercat i no n'hi havia. De fet, no n'hi havia pràcticament res.
XÈNIA: Josep, amor meu, vine cap ací que els pots contagiar. He estat llegint el periòdic i diuen que aquesta nova reencarnació de la pesta es tracta d'un virus originat a la Xina. Afecta principalment els més majors, però tothom es pot contagiar. De fet, és extremadament contagiós.
LISA: No pot ser veritat!! Com que als més majors? L'avi empitjora cada dia i per la nit li costa respirar. Ai, no, per favor! Que no li passe res al meu avi!!!
JOSEP: Ei, deixa de fer tant d'escàndol, sempre he estat així de malalt. Serà una grip i poca cosa més.
XÈNIA: Hem de fer alguna cosa, això no pot continuar així...
JOAN: Però no podem fer-ho, no depén de nosaltres.
LISA: Ai, no, per favor, que no li passe res a l’avi!!! Ho hem perdut tot!
JOAN: Ho hem perdut tot...
XÈNIA: Ho hem perdut tot...
JOSEP: (Amb un somriure incert) Tot estarà bé…
JOAN FERRANDIS
Família d'Elisa
Joan, pare d'Elisa.
Xènia, àvia d'Elisa.
Josep, avi d'Elisa.
S'apropaven les Falles i Elisa estava molt entusiasmada, ja que era el seu primer any com a fallera. Pel carrer es començava a parlar sobre una nova epidèmia i cada vegada cop més es veia més gent caminar amb mascaretes per tot arreu.
LISA: Papa, papa! Quan anirem a comprar el meu vestit?
JOAN: Uf, filla meua… No estic molt segur que pugues…
LISA: Què? Per què? No em digues això, per favor.
JOAN: Escolta, el teu avi està malalt, i els contagis han augmentat significativament aquesta última setmana. Ningú ens dona explicacions, el govern no parla. Ningú sap què està passant.
LISA: Què li passa a l'avi Josep? Està bé? No em preocupes encara més. Ai, ara tot està perdut!!!
JOAN: Deixa de plorar, per l'amor de Déu!! Tu només penses en no poder veure les teues amigues, però la situació és molt més greu. No ens deixen anar a treballar i cada dia queda menys menjar a la cuina...
LISA: Ai, tot està perdut!!!
Entra l'avi d'Elisa a l'habitació tossInt.
JOSEP: Però, de què esteu xarrant tant? Algú em pot explicar per què ja no n'hi ha paper higiènic al bany? Estava jo tranquil·lament fent les meues necessitats i he hagut de netejar-me amb el paper de cuina! Vos sembla norma això?
JOAN: Pare, no, no és normal, però he anat al supermercat i no n'hi havia. De fet, no n'hi havia pràcticament res.
XÈNIA: Josep, amor meu, vine cap ací que els pots contagiar. He estat llegint el periòdic i diuen que aquesta nova reencarnació de la pesta es tracta d'un virus originat a la Xina. Afecta principalment els més majors, però tothom es pot contagiar. De fet, és extremadament contagiós.
LISA: No pot ser veritat!! Com que als més majors? L'avi empitjora cada dia i per la nit li costa respirar. Ai, no, per favor! Que no li passe res al meu avi!!!
JOSEP: Ei, deixa de fer tant d'escàndol, sempre he estat així de malalt. Serà una grip i poca cosa més.
XÈNIA: Hem de fer alguna cosa, això no pot continuar així...
JOAN: Però no podem fer-ho, no depén de nosaltres.
LISA: Ai, no, per favor, que no li passe res a l’avi!!! Ho hem perdut tot!
JOAN: Ho hem perdut tot...
XÈNIA: Ho hem perdut tot...
JOSEP: (Amb un somriure incert) Tot estarà bé…
JOAN FERRANDIS
Vacances andaluses
La família Pérez disfrutava d’un llarg i calorós estiu a la localitat andalusa de Cadis, però, el que no sabia cap membre de la família és la tragèdia que anava a trastocar les vacances i sacsejar la vida de molts residents gaditans.
PERSONATGES: Víctor, Josep, José i Ana.
VÍCTOR: Papà, quan tornem a casa? No vull que s'acaben aquestes vacances mai.
JOSEP: Jo tampoc, i ara menys, que he conegut una xiqueta molt atractiva.
JOSÉ: Fills, tranquils, si Déu vol ens quedarem fins a la primera setmana de setembre. I Josep, pel que fa a la teua novieta, convida-la a sopar amb nosaltres alguna nit.
ANA: José, l’estiu és molt llarg, ja la coneixerem més prompte o tard.
Tot anava a demanar de boca, però no s’imaginaven era que el dia tan esperat anava a ser una ruïna.
JOSÉ: Fills, queda poc per arribar a la casa de María?
JOSEP: Martina, pare, crec que t’he mencionat el seu nom unes 76 vegades i amb aquesta en són 77.
VÍCTOR: Al pare l’únic que li interessa és vore si per fi has triomfat, el nom no és res que li provoque este nerviosisme.
ANA: El vostre pare està més nerviós per conéixer la nòvia de Josep que un partit de futbol, este home no té cap solució ja.
A només 5 minuts de la casa de la noia, el cel va ennegrint-se fins que de sobte va començar a caure una pluja atípica de la zona.
ANA: José, ja coneixerem aquesta xiqueta un altre dia, ara deuríem pegar la volta i tornar cap al nostre càmping, a més, no trobe cap cotxe circulant al nostre voltant.
JOSEP I VÍCTOR: Pare, pega la volta, que aquesta pluja no pareix que vaja a amainar en hores.
JOSÉ: Bé, està bé, pegaré la volta, però el meu desig de conéixer-la no ha minvat, com a càstig Josep farà el sopar de tota la setmana.
Amb el pas de les hores, van ser molts mitjans de comunicació els que es van atansar a la zona per consultar la situació als bombers.
REPORTERA: Ha provocat aquest accident la mort de tots els integrants del vehicle?
REPORTER: Els afectats són espanyols o són “guiris”?
BOMBER: Pel que fa a aquest accident, hem trobat quatre cossos sense vida a l’interior del vehicle. I pel que fa a la nacionalitat dels afectats, no la sabem encara, pero creiem que prompte podrem assabentar-nos-en de la procedència.
Als pocs dies, aquesta notícia va donar la volta al món i com a resultar d’açò, es va convertir en el centre d’atenció de milers d’informatius i periòdics.
REPORTER À PUNT: Es confirma que els morts al greu accident a Cadis va afectar una família d’un poble, Llíria, de la nostra comunitat (la Valenciana) i per això volem donar les condolències a la família i amics que han patit aquestes pèrdues irrecuperables, i volem agrair a les forces nacionals per evitar que aquesta situació no haja dut a terme més males notícies.
ALICIA FLORES
Onada a l'hospital
Als anys 60, hi va ocórrer una pandemia molt catastròfica, molta gent va morir infectada. Estem en el quiròfan de l’hospital de València Centre.
AITANA: Dona’m el bisturí per favor, Ana.
ANA: Ací el tens.
De sobte s’apaguen els llums, comencen a parpallejar de tant en tant:
AITANA: Ana, anem-nos-en!!
ANA: Anem, corre!!
Totes tres marxaren. Quan anaven a eixir per la porta va aparéixer una onada de zombis.
ANA: Anem per la porta de darrere!
AITANA: Corre! Corre!
Van agafar barres de ferro i van eixir per la porta de darrere que hi havia menys zombis.
PACIENT: Sort que hi ha menys zombis.
AITANA: Sí , sí ; però no ens descuidem , perquè per allà en venen més.
Es troben lluny de l’hospital, pel fons veuen una gran onada de zombis. Perden de vista a Ana.
AITANA: Ana, Ana!!??
AITANA I PACIENT: Ana, on estàs?!
Ana no responia. Aitana i la paciente es temien el pitjor, la seua mort. Al lluny, van observar una onada de zombis en cercle.
PACIENT: Anem a vore.
AITANA: Sí, anem.
Les dues marxen, preocupades. El seu cos estava a terra. Ja era una zombi.Es van lamentar, i van eixir-hi el més prompte.
AITANA: Mira! Al fons hi ha un cotxe amb la porta oberta!
PACIENT: D’acord! Anem, corre!
Anaven cap al cotxe, mentres mataven zombis amb les barres de ferro. Es van separar i ja no es van trobar.
AITANA: Pacient, Pacient!!
PACIENT: Aitana, Aitana!!
Aitana va arribar al cotxe, però un poc abans va veure la pacient que ja s’havia convertit en zombi, la va reconéixer per la roba.
AITANA: Noo! Noo!
Aleshores, va agafar el cotxe, i com podia se’n va allunyar d’aquella visió espantosa. CONTINUARÀ…
SANTIAGO FORERO
La catàstrofe de Kanto
La història transcorre en una central nuclear situada al poble de Kanto. La jornada transcorre amb aparent normalitat fins que una fallada inesperada altera la rutina del lloc.
ESCENA 1 – LA RUTINA DIÀRIA
Sebastià i Joan, dos operaris de la central, conversen mentre realitzen les seues tasques de supervisió.
SEBASTIÀ: Bon dia, Joan. Com ha anat el matí?
JOAN: Tot en ordre. Hui no hem tingut cap inconvenient amb els sistemes.
SEBASTIÀ: M'alegra escoltar-ho. Després del que va passar ahir, vaig pensar que no superaríem la crisi.
JOAN: No ens hem de preocupar mentre el nucli es mantinga estable. Tot està sota control.
De sobte, l'alarma d'emergència s'activa. El supervisor, Àlex, irromp a la sala amb una expressió d'urgència.
ESCENA 2 – L'INICI DE LA CRISI
ÀLEX: Senyors, deixeu la xarrada per a després. Hem detectat una fallada en el sistema de contenció i refrigeració. Si no actuem immediatament, el nucli començarà a sobreescalfar-se.
Sebastià i Joan corren als seus llocs, intentant diagnosticar el problema.
SEBASTIÀ: Joan! La consola de control no respon. No podem estabilitzar la temperatura.
JOAN: Ací tampoc funciona res. El sistema d'emergència de suport ha col·lapsat. Si no trobem una solució ràpida, començarà una reacció en cadena que desestabilitzarà tota la central.
Sebastià es dirigeix al magatzem a buscar els recanvis necessaris per a la reparació.
ESCENA 3 – UNA SOLUCIÓ TEMPORAL
SEBASTIÀ: Joan! Necessitem els fusibles de 1000 MW, veritat?
JOAN: Sí, porta'ls com més prompte millor. No sé quant de temps més podré contindre la fallada.
Sebastià torna ràpidament i entrega els fusibles a Joan, qui els instal·la amb precisió i rapidesa.
Segons després, l'alarma cessa. L'ambient s'ompli d'un breu sospir d'alleujament.
ÀLEX: Bon treball, equip. Podeu prendre-vos la resta del dia lliure.
SEBASTIÀ: Excel·lent treball, Joan. No sabia que podies reaccionar amb tanta eficàcia en una emergència.
JOAN: Ni jo mateix ho sabia. Què et sembla si ens prenem un café? Hui convide jo.
Quan estan a punt d'eixir, l'alarma torna a activar-se.
ESCENA 4 – PUNT DE NO RETORN
Sebastià i Joan intercanvien mirades de preocupació abans de córrer cap als panells de control.
SEBASTIÀ: Segons els registres, quan va ocórrer la primera fallada, els sistemes de suport van intentar compensar la pèrdua, però ara estan completament col·lapsats.
JOAN: Açò és més greu del que imaginàvem... Ja és massa tard per a revertir el dany.
Un silenci sepulcral s'apodera de la sala. Ambdós homes comprenen la magnitud del desastre imminent.
SEBASTIÀ: Ha sigut un honor treballar amb tu, Joan.
JOAN: El mateix dic, Sebastià.
Un estrèpit eixordidor marca el final. El nucli de la central arriba al seu punt crític i esclata, desencadenant una explosió devastadora que arrasa amb tot el seu voltant. La regió queda en ruïnes, i amb ella, milers de vides es perden en el que es recordarà com la catàstrofe de Kanto. Més de 1.000 persones moren i 400 km² de territori queden inhabitables durant segles.
JULEN GALLART
Un dia més a l’oficina
Un grup de treballadors: Pep, Maria, Pere i Aleix estaven en la seua oficina a la ciutat de Paiporta, València. Havien d'anar al centre de València per a una reunió, però quan Pedro va intentar eixir per la porta, va passar alguna cosa que mai es podrien esperar
PERE: Què ha sigut eixe soroll?
MARIA: Quin soroll?, jo no he escoltat res
PERE: No? Que estrany, jo anava a eixir cap a València però he escoltat una explosió molt forta, com si un cotxe s'haguera estampat contra la porta
PEP: No sigues mentider, Pere, sabem que no passa res
ALEIX: És veritat, a més, he estat ací tot el matí i al carrer no ha passat res fora del normal.
PERE: Feu-me cas, estic segur que he escoltat una explosió a la porta, que algú traga el cap a la finestra per a veure què passa al carrer.
La porta va començar a trencar-se i Aleix va decidir apuntar-se per la finestra per a veure què passava al carrer.
ALEIX: Xics, crec que el carrer va ple d'aigua
PEP: Què dius? segurament el soroll que ha escoltat Pere serà d'algun veí o d'un altre carrer
PERE: Pot ser que siga d'un veí però, per què la porta s'està trencant?
MARIA: És veritat, Pep, jo aniria a veure què passa al carrer, i així podrem saber si Pere i Aleix diuen la veritat
PEPE: Anem-nos-en llavors
Pep i Maria aguaiten per la finestra i veuen que la situació és cada vegada pitjor, els cotxes, que estaven aparcats al carrer, suren per la gran quantitat d'aigua que hi ha al carrer, de sobte Pere i Aleix pugen corrent cap a la part alta de l'edifici.
PEP: Què feu corrent per a dalt?
ALEIX: Mira el terra, està ple d'aigua, i cada vegada va a més
PERE: I la porta cada vegada s'està trencant més i més...
MARIA: Serà millor que anem amb ells, no, Pep?
PEP: Però, i el cotxe?, i tot el que tinc dins?
ALEIX: Tant és, és millor estar viu i perdre el cotxe que no estar viu.
PERE: A més, el cotxe el perdràs igual, no fa falta que vages a per ell
PEP: d¡acord, aniré amb vosaltres
Després d'això, els quatre es van quedar tota la nit en la part alta de l'oficina, al matí següent, es van alçar i van anar caminant cadascun a la seua casa, i tot el que va passar a Paiporta es va acabar.
MARISOL JARAMILLO
Quan de sobte la felicitat s’esvaeix
Pep i Laura, un matrimoni feliç estiueja en el mateix càmping tots els estius. Acompanyats
dels seus fills gaudeixen un any més a Tarragona. Pep i Laura parlen entusiasmats.
LAURA: llavors vols tornar a venir l'any vinent?
PEP: t'he dit moltes vegades que quan em donin les vacances ho veurem. Un silenci llarg.
LAURA: has de dir-ho amb temps perquè jo puga organitzar-me amb el meu treball.
PEP: tens tota la raó, dona.
Aleix, Toni I Martí criden sense pausa.
LAURA: Fills! No feu tant de soroll què estem amb més gent no sols som nosaltres.
MARTÍ: però és culpa de Toni que no para de fer-me rabiar i no em deixa jugar amb Aleix.
Laura s’alça i s’apropa a Toni.
LAURA: Toni! deixa de molestar al teu germà i ves-te a rentar-te les mans.
TONI: No vull! ha començat ell primer, llavors no em dona la gana.
PEP: Ehhh! no li parles així a la teua mare.
Tots junts ixen de la cafeteria i van cap a la caravana. Laura i Pep caminen davant dels fills
PEP: dona, he d'anar una estona a comprar unes coses que necessite urgentment.
LAURA: d'acord, me n’aniré a la piscina amb els fills perquè fa molta calor.
Laura i Pep se separen
LAURA: anem a la piscina fins que arribe el pare.
ALEIX: jo vull quedar-me en la caravana perquè no tinc ganes d'anar-me.
TONI: llavors jo també.
LAURA: feu el que vulgueu.
Laura i Martí van cap a la piscina. Una sensació de calor fa alarmar la Laura quan aquesta es gira i observa com part del càmping es troba entre flames.
LAURA: Martí Martí! queda't aquí que jo aniré a buscar als teus germans, crida el pare!
Quan Laura arriba ja és molt tard, el trauma dels cossos dels seus fills cremats serà una cicatriu de per vida.
AROA JUAN
Fi de curs
Un dia abans del viatge. L’ Elisabeth estava a casa preparant-se per anar a l’escola com tots els dies però hui estava més emocionada perquè se n’aniria de viatge de fi de curs amb els amics i companys.
MARE- Baixa, Elisabeth o arribaràs tard a l'institut i ja saps que si aplegues un altra volta tard et cancel·laran el viatge i que estás molt il·lusionada.
ELISABETH -Ja baixe, no et preocupes, no arribaré tard.
Elisabeth va eixir corrent per arribar a hora. Quan va entrar per la porta ahí estaven les seues amigues, Mia i Valentina
Mia- Elisabeth, vine ja, que va a sonar la campana i tenim reunió .
Valentina - Quines ganes que en tinc, el primer viatge amb el Cristian.
Elisabeth - Jo també tinc moltes ganes!
El dia del viatge.
Elisabeth havia preparat les maletes per anar, la seua mare li va fer l’últim petó abans que pujara al bus d’eixida.Va seure al costat de Mia ja que Valentina seia amb el nuvi.
Mia- No m'agraden els viatges, em marege molt i no vull vomitar.
Elisabeth - No passarà res, és sols un viatge més.Sols passem per una muntanya tu no mires cap avall.
Van passar dues hores , Valentina estava adormida al muscle del nuvi. Mia estava estudiant i jo mirant per la finestra. Es va escoltar un soroll fort seguit d’un altre i quan se n’adonarem vam caure pel penya-segat.
Elisabeth - On estic? Qui ets? On estan els altres?
Metge-Estàs a l’ hospital, la teua clase ha tingut un molt greu accident, l'altre col·legi també.
Elisabeth - I les meues amigues? Puc eixir?
Metge - Les teues amigues no estan.Ves amb compte , la teua mare està fora .
NOTICIA- Fatal accident a Perú amb 18 morts.
INÉS JUÁREZ
Tragèdia en vacances
Escena 1
La familia García, gaudia d'unes vacances a la platja,a Benidorm, com feien tots els anys.
Miguel - Alba no saps fer castells de sorra, deixa d'intentar-ho.
Alba - Clar que en sé ! Tu no saps fer petar els dits.
Helena - Xics, pareu de barallar-vos,que sou germans, no enemics.
Manel - Com no pareu ja, ens anem a casa.
Miquel i Alba - No, papa , ja parem!
Manel - Hi ha moltes ones, no us banyeu que pot ser perillós.
Escena 2
Alba - Mireu, hi ha una ona gegant corrent que ve cap ací, potser arriba i la podré botar.
Helena - Correu tots! ràpid! és un tsunami!
Manel agarra a Miquel i Helena a Alba, l'ona ja s'ha endut molta gent, soles s'escolten crits i el so de l'ona.
Manel - Helena! Alba! on esteu?
Miquel - Papa em fa molt de mal la cama, i estic sagnant.
Manel - Ja et curarem després, ara cal trobar ta mare i la teua germana.
Escena 3
Es divisa una ona encara més gran que l'anterior que atrapa a Miquel i a Manel.
Miquel - Papa! on estàs?, papaaaa?
Hèctor - No soc el teu papa, però pots vindre amb mi, agarrat d'aquest tronc.
Miquel - Gràcies per ajudar-me, he perdut a tota la meua família, segur que s'han mort!
Hèctor - No penses això, potser ells també estan buscant-te.
Miquel - Potser, on està la teua família?
Hèctor - Jo estic sol,la meua família està a Andalusia.
Miquel - Quina sort,no estan morts.
Hèctor veu una nena xicoteta.
Hèctor - Miquel, queda't aci per favor.
Miquel - On vas? No em deixes sol!
Hèctor apareix amb una xiqueta als braços quasi ofegant-se.
Miquel: És Alba! La meua germana!
Hèctor: Miquel, Ia teua germana està molt greu, potser no sobreviurà.
Arriba un helicòpter per a rescatar-los. No els deixen pujar amb Alba, creuen que està morta.
Hèctor - Senyor, per favor, encara respira...
Senyor - Està bé, Ia pujarem i Ia portarem a l'hospital més proper ,però estarà ella sola,ja que no deixen pasar més gent, està tot ple.
Arriben a l'hospital.
Miquel -Jo em quede.
Hèctor -Jo també.
Es van corrent amb Alba als braços.
Metge - Alba està molt inestable,té els pulmons plens d'aigua.
Miquel - Què li passa? Ja no respira.
Metge - S'ha mort, ho sent.
Miquel plora desconsoladament i després va buscant els seus pares per l'hospital,però no els troba. Miquel i Hèctor se'n van a casa d'Hèctor a Andalusia, on el tracta com un fill més.
FRANCESC MANCEBO
Ballant a un mar negre
És de nit a un vaixell ple de barrils amb residus tòxics llestos per al seu trasllat a una planta de tractament. Només falten uns deu minuts per a arribar a terra. El capità del vaixell (CARLES) està parlant amb un tècnic que manté els residus en bon estat (PAU).
CARLES: Doncs dius que els residus d'aquests barrils podrien contaminar una àrea de cent quilòmetres durant una dècada?
PAU: Sí. Per la qual cosa és necessari tractar-los amb la màxima seguretat per a evitar desastres.
CARLES: Doncs serà millor que torne cap a la cabina de control.
Cinc minuts. CARLES arriba a la cabina i descobreix que tot està cap per avall.
CARLES: Com és açò possible!? Si açò continua més temps, el vaixell s'enfonsarà! PAU!
Arriba PAU.
PAU: Què ocorre!?
CARLES: Els contenidors no funcionen. Com és molt probable que ens enfonsem, necessite que protegeixes els...
Abans d'acabar la frase, se sent una explosió en la part de darrere del vaixell. Després d'escoltar-ho, PAU i CARLES arriben a la zona de l'explosió.
PAU i CARLES: És un desastre!!
PAU: I el que és pitjor encara: Tots els residus s'estan alliberant al mar!
CARLES: Hem d'arribar a terra com més prompte millor!
CARLES torna a la cabina i tracta de prendre el control, però és impossible.
CARLES: No, no, no, NO! No funciona res! Espera't un segon: Què és això?
CARLES tarda a adonar-se'n, però PAU arriba a la cabina a temps per a descobrir que estan a punt de xocar contra un penya-segat.
PAU i CARLES: Aaaaahh!!!
L'explosió de la part davantera del vaixell se sent fins als pobles més propers. L'endemà al matí, el vaixell ja estava justament amb CARLES i PAU al fons de la mar, i tots els residus escampats per tot arreu.
ÀNGELA MARTÍN
És de nit a un vaixell ple de barrils amb residus tòxics llestos per al seu trasllat a una planta de tractament. Només falten uns deu minuts per a arribar a terra. El capità del vaixell (CARLES) està parlant amb un tècnic que manté els residus en bon estat (PAU).
CARLES: Doncs dius que els residus d'aquests barrils podrien contaminar una àrea de cent quilòmetres durant una dècada?
PAU: Sí. Per la qual cosa és necessari tractar-los amb la màxima seguretat per a evitar desastres.
CARLES: Doncs serà millor que torne cap a la cabina de control.
Cinc minuts. CARLES arriba a la cabina i descobreix que tot està cap per avall.
CARLES: Com és açò possible!? Si açò continua més temps, el vaixell s'enfonsarà! PAU!
Arriba PAU.
PAU: Què ocorre!?
CARLES: Els contenidors no funcionen. Com és molt probable que ens enfonsem, necessite que protegeixes els...
Abans d'acabar la frase, se sent una explosió en la part de darrere del vaixell. Després d'escoltar-ho, PAU i CARLES arriben a la zona de l'explosió.
PAU i CARLES: És un desastre!!
PAU: I el que és pitjor encara: Tots els residus s'estan alliberant al mar!
CARLES: Hem d'arribar a terra com més prompte millor!
CARLES torna a la cabina i tracta de prendre el control, però és impossible.
CARLES: No, no, no, NO! No funciona res! Espera't un segon: Què és això?
CARLES tarda a adonar-se'n, però PAU arriba a la cabina a temps per a descobrir que estan a punt de xocar contra un penya-segat.
PAU i CARLES: Aaaaahh!!!
L'explosió de la part davantera del vaixell se sent fins als pobles més propers. L'endemà al matí, el vaixell ja estava justament amb CARLES i PAU al fons de la mar, i tots els residus escampats per tot arreu.
ÀNGELA MARTÍN
Cendres a Campanar
A València, el 22 de febrer de 2024 en un complex residencial.
CONSERGE (colpejant una porta) -Foc! Eixiu! El foc s'esten de pressa.
LAURA (abraçant a Martí, Aleix i Toni)-No podem baixar! Les flames ja són al replà!
TONI : Laura, què està passant?
ALEIX: Per què tots criden a l'edifici?
TONI : Laura, que està passant?!
MARTÍ: Qué està passant?
LAURA (amb urgència) -Hem d'anar cap a la finestra de la vostra habitació.
Fora de l'edifici es veia com les flames devoraven la façana metàl·lica feta de polietilè i alumini. Els panells es van fondre i les llengües de foc es van estendre pels balcons i finestres, consumint tot al seu pas. El nucli de vidre va rebentar, i els ascensors es van quedar aturats. L’estructura, que semblava imponent, es va convertir en una torxa gegant, emetent brases i fum mentre es desintegrava.
PEP (Fora del complex amo una mirada plena de por) -Què ha passat ací? Per què està tot ple de fum?
BOMBER (amb una mirada seriosa però calmada, intentant tranquil·llitzar a Pep) -Un incendi molt gran. Ha començat a la setena planta, sembla que per un electrodomèstic, un frigorífic. El foc s’ha agafat ràpidament per les façanes i els materials del revestiment.
PEP (amb pànic) -Els meus fills! La meua dona! Estan bé?
BOMBER: Senyor, estiga tranquil. Hem rescatat molta gent, però encara estem atabalats.
PEP: Els meus fills! La meva dona! Laura...
TAXISTA (cridant cap als veïns que eixien entre el fum) -Pugeu! Us portem als hospitals!
Tres hores després, l'escenari canvia i LAURA, TONI, ALEIX, MARTÍ es troben a la Fe de València.
METGE (agafant a TONI per les espatlles) -Mira'm bé, t'estic veient, estàs bé. Però necessite saber on són els teus ulls.
TONI (desorientat, amb la mirada perduda) -No... no sé on són els meus ulls.
METGE (mirant-lo amb atenció) -No t'angoixes, estàs segur. Però, per poder ajudar-te millor, necessite que em mires. On tens els ulls?
TONI (vacil. lant, amo el cap inclinat) -Els tine ací... ací... no ho sé… ho tinc tot confús.
PEP (amb preocupació) -Tranquil, fill. Tot ha passat.
TONI (sorprés) -Papa... Com està Laura?
PEP : Esta bé, Toni.
TONI : Papa, com està Aleix ?
PEP: Està bé, Toni.
TONI : Papa...
PEP: Fill, descansa. Ja tots. estem fora de perill. N’han mort molts, però tu, fill meu, has sobreviscut. Tot ha passat.
IRENE MARTÍNEZ
CONSERGE (colpejant una porta) -Foc! Eixiu! El foc s'esten de pressa.
LAURA (abraçant a Martí, Aleix i Toni)-No podem baixar! Les flames ja són al replà!
TONI : Laura, què està passant?
ALEIX: Per què tots criden a l'edifici?
TONI : Laura, que està passant?!
MARTÍ: Qué està passant?
LAURA (amb urgència) -Hem d'anar cap a la finestra de la vostra habitació.
Fora de l'edifici es veia com les flames devoraven la façana metàl·lica feta de polietilè i alumini. Els panells es van fondre i les llengües de foc es van estendre pels balcons i finestres, consumint tot al seu pas. El nucli de vidre va rebentar, i els ascensors es van quedar aturats. L’estructura, que semblava imponent, es va convertir en una torxa gegant, emetent brases i fum mentre es desintegrava.
PEP (Fora del complex amo una mirada plena de por) -Què ha passat ací? Per què està tot ple de fum?
BOMBER (amb una mirada seriosa però calmada, intentant tranquil·llitzar a Pep) -Un incendi molt gran. Ha començat a la setena planta, sembla que per un electrodomèstic, un frigorífic. El foc s’ha agafat ràpidament per les façanes i els materials del revestiment.
PEP (amb pànic) -Els meus fills! La meua dona! Estan bé?
BOMBER: Senyor, estiga tranquil. Hem rescatat molta gent, però encara estem atabalats.
PEP: Els meus fills! La meva dona! Laura...
TAXISTA (cridant cap als veïns que eixien entre el fum) -Pugeu! Us portem als hospitals!
Tres hores després, l'escenari canvia i LAURA, TONI, ALEIX, MARTÍ es troben a la Fe de València.
METGE (agafant a TONI per les espatlles) -Mira'm bé, t'estic veient, estàs bé. Però necessite saber on són els teus ulls.
TONI (desorientat, amb la mirada perduda) -No... no sé on són els meus ulls.
METGE (mirant-lo amb atenció) -No t'angoixes, estàs segur. Però, per poder ajudar-te millor, necessite que em mires. On tens els ulls?
TONI (vacil. lant, amo el cap inclinat) -Els tine ací... ací... no ho sé… ho tinc tot confús.
PEP (amb preocupació) -Tranquil, fill. Tot ha passat.
TONI (sorprés) -Papa... Com està Laura?
PEP : Esta bé, Toni.
TONI : Papa, com està Aleix ?
PEP: Està bé, Toni.
TONI : Papa...
PEP: Fill, descansa. Ja tots. estem fora de perill. N’han mort molts, però tu, fill meu, has sobreviscut. Tot ha passat.
IRENE MARTÍNEZ
Una trista benvinguda
PERSONATGES
MARIA
MARC
Fills de MARIA i MARC, tots d’edats semblants, entre 9 i 13 anys: NORA, VICENT i ÀLEX.
BOMBERS
Un edifici al centre de la ciutat. A l’escenari, un edifici blanc, amb línies del Barroc. A l’interior, se situen MARIA, MARC i els seus fills (VICENT, ÀLEX i NORA).
ÀLEX: La Nora arriba del seu viatge cap a les 17:30, repetisc, cap a les 17:30.
VICENT: El papa i la mama aniran a l’estació d’autobusos per recollir la Nora.
ÀLEX: Podries anar-hi tu a per ella, Vicent, no sigues gandul!!
VICENT: També podries anar-hi tu, que no estàs fent res, jo, almenys estic treballant a casa, ajudant als papas…
ÀLEX: D’acord, no pense discutir més amb tu, fes el que vulgues.
Mentrestant, MARIA i MARC van a buscar la Nora a l’estació d’autobusos.
NORA: Papa, mama!!! Ja soc ací!!! Quina alegria estar ja amb vosaltres, no sabeu com vos he estranyat…
MARIA: Jo també, estic molt contenta de tindre’t ací de nou, amb tots nosaltres.
MARC: Sí, t’estimem molt.
Mentre NORA, MARIA i MARC tornen, ÀLEX i VICENT continuen a casa.
L’INCENDI
ÀLEX: Espere que no tarden, que jo tinc fam!!!
VICENT: Doncs menja!, que ja eres majoret!
De sobte, VICENT nota una olor molt forta, a cremat.
VICENT: Àlex, que estàs fent? Fa una olor molt forta a cremat!
ÀLEX: Jo, res!!! Estic estudiant!!!
VICENT: S’ha incendiat l’edifici!!! Àlex, agafa les coses més importants que hem de marxar!!!
ÀLEX: Sí, el foc ja està ací prop!, hem de ser ràpids!
ÀLEX i VICENT obrin la porta per intentar eixir.
VICENT: No podem eixir! Està el foc ja al nostre pis!!!
VICENT i ÀLEX criden als bombers.
ÀLEX: Bon dia, senyors, estem tancats a l’edifici que està en flames, a l’edifici de Campanar, necessitem ajuda!
BOMBERS: De seguida estem allí, tingueu precaució, manteniu-vos en un lloc segur, 5 minuts i estem!
ÀLEX i VICENT: D’acord!!!
Arriben els BOMBERS a l’edifici de Campanar.
BOMBERS: Estan al tercer pis, hem de pujar!
Els BOMBERS rebenten la porta.
BOMBERS: Xiquets!, on esteu?
ÀLEX i VICENT: Estem darrere de la porta de l’habitació.
Els BOMBERS ajuden a eixir als nens.
ÀLEX i VICENT: Gràcies!!!
Arriben MARIA i MARC a l’edifici, ja està tot calcinat.
MARIA: Què ha passat!!! On estaran Àlex i Vicent?
MARC: Cal salvar-los!
MARIA i MARC observen a ÀLEX i VICENT, estan sans i han sigut salvats pels BOMBERS.
MARIA i MARC: Gràcies, senyors, heu salvat la vida als nostres fills!!!
L’edifici queda destruït, però estan tots sans, però el paisatge al seu voltant ha canviat per
complet. La pols encara continua en l’aire.
PATRICIA MATEU
Sota terra
L'11 de març, el dia que es van registrar més de 200 morts a Madrid, tot va ocórrer en el metro a les 8:00 del matí quan tot el món anava a treballar o a l'escola, una mare i la seva filla anaven al metro.
Carla- filla, anem, que arribarem tard.
Alexa- vaig el més ràpid que puc.
Quan estaven de camí un xiquet va veure una motxilla i li pregunta a sa mare.
Xiquet: mare, eixa motxilla no és de ningú?
Mare: deixa-la que no és teua, a saber que n'hi ha dins.
Però el xiquet no va fer cas a sa mare i va xafar la motxilla, el que no sabien és que la motxilla va explotar i va deixar molts morts. Alexa i sa mare havien passat de llarg la motxilla, però es van fer un poc de mal. Van acudir l'ambulància, els militars… Alexa i sa mare van agafar el metro.
Alexa: mare, eixe xic s'ha deixat la motxilla, li la done?
Carla: No, filla, no la toques, no se sap què hi ha dins.
En aquell segon, el metro va anar avant i la motxilla va caure a terra i ahí va explotar. Carla i la seua filla moriren en l'acte, el marit quan va assabentar-se del que havia passat, va eixir corrent del treball cap a l'estació, hi havia tendes de campanya per posar-hi els ferits i els morts. Els militars intentaven cridar els familiars per si podien identificar-los.
Edu: On està la meua filla i la meua dona? On estan?
Quan es va pegar la volta va veure dos cossos d'un adult i una xiqueta, anà corrent i les va reconéixer, la seua dona i la seua filla. Ell culpa als d'ETA.
LAIA MENA
Un Halloween diferent
EL 29 d’octubre del 2024, dues xiquetes, Maria i Cristina de 17 anys, estaven a sa casa a Torís pensant en la disfressa que aquell cap de setmana anaven a utilizar per a la festa de Haloween. De sobte va començar a ploure.
MARIA: Cristina i jo discutíem, ella volia anar de gat i jo, de policía. Ninguna volia cedir i la solució va ser fer-ho a cara o creu. Va guanyar ella i va decidir que aleshores compraría les orelles amb els seus diners, estava molt emocionada. Aprofitàrem per berenar i quan va començar a ploure se’n va anar per arribar abans que anara a més i no poguera eixir, ja que sa casa estaba al final del poble. Després d’acomiadar-nos, no la vaig veure més.
CRISTINA: Eixia de casa de Maria a les 18:40h pensant que a les set ja estaría a ma casa, així que vaig agafar bé el paraigua i vaig caminar ràpid. Cap a les 18:45h va augmentar la pluja i vaig començar a córrer. Vaig aguantar ben poc ja que jo no faig esport i al minut ja m’havia cansat. No vaig pensar i vaig frenar en sec, fent-me mal al turmell. Vaig adonar-me que el meu carrer estava tallat però pegar la volta significava tardar vint minuts més i jo volia arribar ja a casa, aleshores vaig passar de llarg i vaig avançar. Prompte m’adoní de per què estava tallat, ja que l’aigua m’aplegava als genolls. No podía caminar ni cap avant ni cap arrere. Vaig cridar molt fort demanant ajuda, els veïns van aguaitar però ningú no podia fer res. De sobte vaig veure tot negre. Ara veig els meus pares plorant sobre el meu cos fred, i m’adone que havia d’haver tingut més compte.
LOLI MUÑOZ
Ajudar o estar sans i estalvis
Una vesprada Lucas, un xiquet de Paiporta, estava tornant a casa de pàdel quan va començar a ploure. A Lucas li agradava molt la pluja, aleshores s’ho va prendre amb tranquil·litat, tampoc estava molt lluny de casa, soles li quedaven cinc minuts de camí i no hi plovia quasi. De sobte, quan Lucas estava a l’entrada del seu carrer el va cridar la seua mare, Carla, estava molt aterrida i li va dir el que estava ocorrent, ja que aquest no s’ho podia imaginar.
Carla amb preocupació: Lucas, què fas que no arribes? Ja hauries d’haver arribat fa una bona estona. Que no t’adones del que passa?
Lucas: Tranquil·la, mare, ja sé que plou, però quin problema hi ha amb això? A més, ja estic al principi del nostre carrer.
Carla molt enfadada: Però què no saps el que ha passat? El barranc s’ha desbordat i l’aigua ha trencat el pont i ja està arribant al poble!
Lucas: Mare, no et preocupes que ja estic arribant i siga com siga l’aigua no arribarà ací.
-Carla amb més tranquil·litat: Bé Lucas, doncs afanya’t.
Lucas va continuar el seu camí tranquil·litat, no li va donar importància al que li havia dit la seua mare. Quan va arribar a la porta va començar a traure les claus de la seua motxilla. Quan ja les tenia, va sentir un soroll molt cridaner.
Veïna de Lucas: Ajuda, necessite ajuda, el meu xiquet està atrapat a la tenda, no pot eixir.
Lucas: Quina tenda? Què ha passat?
Veïna de Lucas desesperada: El meu fill estava treballant quan, de sobte, es van activar les mesures de seguretat i van començar a baixar les portes, a ell no li va donar temps a eixir i ara soles es poden obrir des de fora, però jo no hi arribe al botó. La veïna de Lucas estava desesperada, plorava sense parar.
Lucas: Jo aniré a ajudar-lo, tractaré de fer tot el possible.
Lucas va anar a la tenda i va salvar el fill de la seua veïna. De sobte, quan estaven
arribant a sa casa, va començar a arribar aigua per tots els llocs i l’única cosa que van poder fer els xiquets va ser córrer.
PATRICIA MURESAN
La mascareta
Maria ha aconseguit per fi que el seu cap li donarà vacances. Lluís es autònom, a ell no li mana ningú. Estem a 27 de febrer, Maria, Lluís i els seus fills, Mario, Laura i Joan, van a dinar al bufet de l’hotel.
LAURA: Mare, no entenc per què li has comprat la pilota, si no sap jugar, la tira cap amunt i la deixa caure.
JOAN: Calla! Sé jugar amb la pilota i millor que tu.
MARIA: Portem dies ací i ja ens coneix tot l’hotel, quina vergonya!
La família puja a l’ascensor i en obrir-se hi ha una dona major amb mascareta, no entenen per què, no li donen molta importància.
MARIO: Joan, porta’m les postres que més xocolata tinguen.
JOAN: Pare! Sempre està igual i no li digueu res, me’n vaig a anar a viure amb la iaia.
Laura volia seguir la discussió, el seu pare la interromp.
LUIS: Escolteu el que diu la tele, un virus xinés, ens volen confinar, Laura, busca bitllets d’avió, ens hem d’anar.
MARIA: Han tancat els aeroports. “No hi ha cap vol disponible” diuen en Google.
LAURA: Mare, vols dir que no anem a poder tornar?
MARIO: En instagram diuen que s'està morint molta gent als hospitals, es queden sense respiració.
LUIS: Laura, no digues ximpleries.
JOAN: El col·le s’ha acabat, vaig a poder jugar tot el dia amb la pilota, anem a ser lliures per fi!
Al dia següent, Itàlia havia entrat en estat d’alerta, Itàlia estava confinada, tots el hotels, càmpings, s’havien tancat, ningú no podia eixir o entrar, estava morint molta gent.
NATALIA NICOLAE
Un objectiu
Aquest matí, MARTA estava molt feliç perquè a la vesprada anava a visitar el seu xic preferit, XAVI. S'havia vestit elegant per a l'ocasió i li havia preparat un menjar deliciós. Estava tan entusiasmada que es va dirigir a casa de Xavi amb un somriure radiant. Va tocar a la porta.
MARTA: Ei, hola XAVI! Com estàs? Estic molt contenta d'estar ací amb tu hui.
XAVI: Hola, MARTA! Jo també estic molt content de veure't.
MARTA, emocionada, es va asseure al sofà.
MARTA:Aquest matí he estat pensant que ens aniria bé fer un viatge junts.
XAVI: Un viatge? On?
MARTA: A França, a París!
XAVI va obrir els ulls sorprès :A França? Però si no m'agrada volar! Els avions em fan molta ansietat, ho saps…
A MARTA no li va agradar gens aquella resposta.
MARTA: XAVI, aquest viatge ens podria servir per a passar més temps junts i per a gaudir d'una experiència inoblidable.
XAVI va notar l’emoció als ulls de Marta i va somriure.
XAVI: Bé… potser puc intentar-ho, si és amb tu.
MARTA va saltar d'alegria. Aquell viatge no era només un capritx: era una oportunitat per a enfortir la seua relació i viure un somni junts.
MARTA: Xavi, no et poses així amb mi. Aquest viatge no tenia cap mala intenció.
XAVI: Si t’interessares un poc per mi, sabries que des dels dotze anys tinc por de volar. Els meus pares van morir en un accident d’avió…
MARTA es quedà en silenci, impactada per aquesta resposta.
MARTA: No ho sabia… ho sent molt. Però et promet que no et passarà res. Hui en dia, els avions són molt segurs.
XAVI :D’acord… ho intentaré per tu, Marta.
Quan arribà el dia del viatge, XAVI estava nerviós, però veure l’entusiasme de MARTA li donava forces.
MARTA: Confia en mi, no passarà res.
Xavi va sentir que tot anava bé. Però, de sobte, van començar les turbulències. El seu cor bategà accelerat.
XAVI: No pot ser…
Va tancar els ulls, intentant respirar profundament, però en obrir-los de nou, MARTA ja no hi era al seu costat.
XAVI: MARTA? On estàs? No… això no pot ser…
Va recordar, de sobte, la realitat: MARTA mai havia estat allà. Ella ja no era viva. Aquell viatge, aquella conversa, tot havia sigut una il·lusió, un record que es repetia en la seua ment cada vegada que pujava a un avió. XAVI abraçà el buit, imaginant que encara podia sentir la presència de la xica que tant havia estimat.
ELENA PELECHÁ
Tolls de memòria
Un divendres qualsevol a Torís, Aisha tornava de l’escola contenta en acabar l’examen de Física i Química, la mare va fer macarrons i estava preparant el pastís per l’aniversari d’ Hector, el germà d’ Aisha, que jugava amb els nous joguets que li van regalar i el pare encara no era a casa perquè estava treballant en l’ empresa d’elecotrodomèstics de Riba-roja.
Els tres junts (TAMARA, AISHA I HÉCTOR) es trobaven feliços celebrant els sis anys d’Héctor, més tard van disfrutar d’una pel·lícula mentre sentien com les gotes de la pluja xocaven fortament contra el cristall de les finestres.
TAMARA: Vaig a cridar al pare per saber si tot va bé, perquè amb la qual esta caient….
Tamara, preocupada, telefona a Joan però no va tindre resposta.
AISHA: El pare està bé? Són les huit i encara no ha vingut.
TAMARA: Sí, filla, tot està bé, tranquil·la.
HÉCTOR: I el papi? Per què no ve ja a casa? Vull vore’l.
AISHA: Prompte tornarà a casa.
S'escolta un soroll fort al menjador, una finestra s’havia trencat degut a la pluja que xocava amb molta força, Aisha i Héctor estaven molt espantats i Tamara va anar-hi.
TAMARA. Déu meu! Està entrant molta aigua.
AISHA: Mamà! Jo t’ajude.
TAMARA: No! quedeu-vos a l'habitació.
HÉCTOR: Teta, que esà passant? I la mamà?
AISHA: Res tete, la mare ho està arreglant tot.
Aisha telefona son pare per saber d’ell i esta vegada sí que contesta.
AISHA: Papà! Com estàs? Vine a casa, per favor.
Joan estava plorant.
JOAN: L’oficina està plena d’aigua, no podem eixir. Tant de bo estar ahí amb vosaltres. Vos vull moltíssim als tres, mai ho oblideu.
AISHA: Papà?
Es talla la connexió i no tornen a saber res de son pare. A casa, els banys i el menjador estaven plens d’aigua, es van omplir en menys de vint minuts i cada minut que passava s’anaven plenant més habitacions i pujava l’altura. Tamara, Aisha i Héctor es trobaven en l’habitació dels pares.
AISHA: Mamà estic molt espantada, el pare no està bé i tota la casa esta destrossada.
Tamara plorava.
TAMARA: Tot estarà bé.
En l’habitació ja estava començant a entrar aigua fins que es va plenar tant que els arribava pel coll. Héctor, que era el més menut, quasi no podia respirar, s’estava ofegant i no podien fer res perquè a penes podien moure’s.
TAMARA. Fill meu, lluita, per favor.
HÉCTOR: No puc més, no arribe al terral i no sé nadar.
Aisha no podia parlar i aquelles van ser les últimes paraules d’Héctor.
RUBÉN PEÑALVER
Una motxilla estranya
Llum. Una estació de metro plena de gent. Algunes estan dretes i d’altres estan assegudes.
PAU: Ràpid, xics, que perdem el metro.
JOAN: Pau, no sigues taperot. Encara falten deu minuts perquè arribe.
JOSEP: Eres imbècil, Pau. Per la teua culpa hem arribat massa prompte.
ANNA: Amor, no et passes amb el pobre Pau, que ho ha fet amb la seua millor intenció.
MARIA: Tens raó, ho ha fet amb la seua millor intenció.
El metro arriba. Els cinc amics entren al vagó ple de gent. De sobte un home deixa una motxilla i se’n va corrent.
PAU: Hem de baixar en tres parades. En l’estació d’Atocha.
ANNA: Maria, t’has adonat que aquest home s’ha deixat la motxilla.
ANNA i MARIA: Cridant a l’home. Senyor, perdrà la motxilla!
JOAN: Podríem veure què té dins de la motxilla. Tinc curiositat. Així podríem veure què té dins.
PAU: No crec que siga bona idea. Potser és millor deixar-la
JOSEP: Deixa’m la motxilla. Obrint-la podríem saber de qui és i tornar-li-la a qui li pertanya.
Els cinc amics obrin la motxilla. Dins hi ha un aparell molt estrany.
MARIA: És una espècie de rellotge estrany. Té molts cables.
L’aparell comença a xiular i a fer sorolls estranys. El rellotge fa un compte enrere.
JOSEP: És una bomba, correm!
Josep i Joan aconsegueixen eixir corrent del metro. Maria, Anna i Pau es queden atrapats al vagó. Se sent una explosió.
JOSEP: Ens hem escapat per molt poc. PodrÍem haver mort. Per cert, on està la resta?
JOAN: No han eixit. Potser estan morts.
Josep i Joan s’apropen a l’eixida del metro. Veuen l’estació en runes i els cossos dels seus amics. Tots dos es miren, s’abracen i comencen a plorar.
STEFFI ROMERO
Tragèdia al supermercat
Era un dimarts com qualsevol altre quan Patricia i Joan van decidir anar al centre comercial, sense saber l’error que estaven cometent.
PATRICIA: Joan, després d’aquesta tenda anem a la que jo vulga, que portem anant a les que tu vols tota una hora.
JOAN: Què dius? Bé, després anem a la que tu vulgues, però escolta’m, quina hora és?
PATRICIA: Les set i mitja i encara hem d’anar a les meues tendes i al supermercat, aixì que dona’t presa.
Després d’anar on volia PATRICIA només havien d’anar al supermercat.
JOAN: Va, Patricia, que ja són les huit i quart i encara hem d’anar a comprar el que ens havia demanat ta mare.
PATRICIA: Tens raò, anem ràpid que a les nou tanquen.
JOAN i PATRICIA arriben al supermercat i comencen a distraure’s en la secció de dolços.
PATRICIA: Joan, no anem a agafar tot açò, va deixa les napolitanes i anem a per les verdures que no ens va a donar temps.
JOAN: Tio, que més et dona, que només són quatre napolitanes.
PATRICIA: Joan, deixa’t de tonteries que pareixes un xiquet de cinc anys.
Mentre aquests dos continuaven barallant-se se’n va a anar la llum a tot l’establiment i s’escoltava els xiquets plorant.
JOAN: Què ha passat? Encén el llum del mòbil.
PATRICIA l’encén: No ho sé, què estrany.
De sobte, va sonar un soroll molt fort que venia de fora i la porta del centre comercial es va trencar bruscament per una gran onada d’aigua. Tota la gent estava desesperada, cridant, plorant. Quan JOAN se’n va adonar que PATRICIA no estava amb ell.
JOAN. Cridant: Patricia, on estàs?
Tot es va inundar i l’aigua ho arrasava tot, cada vegada n’hi havia més i més. JOAN continuava buscant a PATRICIA.
JOAN Cridant: Patricia, m’escoltes?
JOAN estava veient com la gent s’ofegaven i es desesperaven més perquè encara no trobava a PATRICIA.
JOAN plorant: Patricia, on estàs?
Finalment, JOAN va trobar a PATRICIA ofegada al costat dels banys i només feia
que plorar.
ELISA ROMERO
La tornada
S'aprecia un cel negre, ennuvolat, amb núvols densos i pesats en una xicoteta localitat de València. ALÍCIA i MARIA estan esperant que el seu pare torne del treball.
ALÍCIA: Sembla que plourà, com no vinga ràpid el papà es xoparà per la tempesta.
MARIA: No hi ha cobertura, espere que torne prompte.
ALÍCIA: Sí, que torne prompte.
Es veu el carrer, es veu com a poc a poc va pujant el nivell de l'aigua, primer no es distingeixen la vorera i la carretera, després, puja fins a impedir deixar passe a les persones a entrar a les seues llars.
ALÍCIA: El papà està tardant, posa les notícies, estic preocupada.
MARIA: Alícia! M'has mentit! Està en perill, hem d'anar a salvar-ho!
ALÍCIA: No sigues ingènua, hem d'esperar-lo.
MARIA: Baixaré, aniré per ell.
MARIA va al replà i s'adona que no pot baixar les escales i plora pensant en el seu pare.
ALÍCIA: Maria, no plores, segur que torna, aguaitarem per la finestra de la cuina, així podrem com vore com torna.
MARIA: Els cotxes! Tan fort és el vent?
ALÍCIA: No pot ser, el veí francés, està sent arrossegat pel corrent!
MARIA: Teta, m'estic espantant...
ALÍCIA: Philippe, torna! No seguisques, no podràs tornar!
MARIA: I per què la gent està gravant?
ALÍCIA: Quina impotència! Gravar-ho és l'única manera perquè la gent ho veja i així que vinguen a rescatar-nos.
MARIA: Sí, que el rescaten, que torne!
ALÍCIA: No crec que puga tornar, o almenys, fins que pare la tempesta.
FRAN SANTIAGO
Un primer dia de treball a l’infern
La tragèdia de l'11-S
Personatges
MARTI
JOANA
LOCUTORA DE TELEVISIÓ
Un 11 de setembre com un un altre, es trobava una parella. Ells estaven fascinats per tindre un treball junts.
MARTÍ: Joana, això és el millor que ens ha pogut passar, mira que vista que tenim!
JOANA: Ja, però jo crec que el millor, sens dubte, és la gran tecnologia que tenim.
MARTÍ: Bé, llavors treballarem, no siga que ens quedem sense este treball tan meravellós.
Passen unes hores i Martí, que no pot parar de veure les vistes, veu un avió que vola molt baix i té una bandera.
MARTÍ: Joana, mira això, porte un minut mirant-Lo i crec que eixe avió a poc a poc s'està acostant.
JOANA: no alça la mirada. Què dius, Martí? De veritat penses que com estem tan alts estem a l'altura dels avions? No, Martí, clarament els avions passen moltíssim més alt que on estem nosaltres, així que no perdes temps amb estos i treballa.
MARTÍ: Joana, mira per la finestrall!
Sembla un infern, en els primers segons de l'impacte va haver-hi un silenci terrorífic, posteriorment tot comença a fer soroll i a cremar-se per l'explosió del motor de l'avió.
MARTÍ: Joana, ràpid, hem d'anar-nos d'ací abans que el foc ens convertisca en cendra.
JOANA: observa com les flames perseguixen les persones com si foren esperits. Martí, no crec que la nostra mort siga evitable, l'avió ha impactat davall nostre, no podem fer res que no siga esperar que la nostra pell s'esvaïsca.
MARTÍ: No, Joana, hem de baixar i intentar-ho almenys.
LOCUTORA DE TELEVISIÓ: Martí i Joana van ser les úniques dos persones que van sobreviure de les que estaven en pisos superiors al del 47’L’edifici té ni més ni menys que 159 plantes... Això va ocasionar 427 morts, 427 persones que tenien famílies i, a més, per a moltes d'estes persones era el seu primer dia de treball en estes oficines i lamentablement l'últim de les seues vides...
PAULA SANTIAGO
El drac
L'escena és a l’interior d’una casa situada en una ciutat entre muntanyes. Tres germans es troben al llit. El xicotet s’anomena Brenham. Els altres dos, un xic i una xica, són Raden i Ianthe. Entra la mare.
MARE: Bona nit, fills meus!
IANTHE: Mare, conta’ns un conte!
RADEN: Sí, un conte!
BRENHAM: Sí sí, un conte!
RADEN: No em copies!
BRENHAM: Tu has copiat primer a Ianthe!
RADEN: No! Tu ets el copiota!
MARE: Si no deixeu de barallar-vos, no hi ha conte.
Tots els xiquets deixen de parlar.
MARE: Ara millor. Bé, tot va començar fa molt de temps a aquesta mateixa ciutat. Dins de la gran muntanya que hi ha ací al costat vivia un drac.
BRENHAM: Alaaa! I encara hi és el drac?
MARE: Clar que sí. Doncs el drac, quan estava molt feliç, llançava llums de colors al cel i quan estava enfadat feia que el foc cremés el poble. Un dia, un…
Poc després els tres xiquets estan adormits. L'endemà al matí, tots tres estan desdejunant-se a la cuina. Raden s’alça per mirar per la finestra.
RADEN: Mireu! Mireu que bonic! El drac està content, està llançant llums de colors!
Brenham s’alça corrent i s’apropa a la finestra. Ianthe el segueix més lentament.
BRENHAM: Ohhh! Mireu! Mireu que bonic! Llums de colors al cel!
RADEN: Veus com ets un copiota! Jo ho he dit primer!
BRENHAM: No! No soc un copiota! Sols dic el que veig!
RADEN: Copiota i mentider! Quin germà que tinc! Primer em…
IANTHE: Què digueu? Que no vegeu que no són llums? És foc!
RADEN I BRENHAM: Foooooc!?!
IANTHE: Està cremant-se la ciutat!
RADEN I BRENHAM: Cremant-se la ciutaaaat!?!
Llavors entren els pares i els fan córrer. Corren el més lluny possible. Desgraciadament, el foc és més ràpid i irremeiablement els acaba sepultant baix la lava. Aquesta tragèdia passarà a la història com El volcà de Pompeia.
YERAY SERRA
Malson abans de la mort
El 29 de juny de 1941, a l’inici de l’Holocaust, en un camp de concentració, Joan, Marc i Pep eren al dormitori.
MARC: Ja portem aquí una setmana i sense notícies dels nostres fills.
JOAN: És veritat, però ens han dit que ens posaran en llibertat quan acabem la nostra feina.
PEP: Sí, però quan acabem una tasca, ens en posen dos...
MARC: Jo solament vull saber si el meu fill està bé, res més.
Mentres, Marc, Joan i Pep estaven parlant, va entrar un soldat alemany al seu dormitori.
S.ALEMANY: Vinga, a treballar, aquesta serà l'última feina per a vosaltres.
MARC: De veritat?
PEP: No pot ser, quina alegria!
JOAN: I de què tracta el treball, exactament?
S.ALEMANY: Treballareu en el crematori de cadàvers. Després, anireu a les dutxes perquè es netegeu i marxareu a casa.
Joan, Marc i Pep van anar al crematori, però es van trobar amb una cosa horrible.
JOAN: Aquestos cadàvers no són de...
MARC: Si, desgraciadament, són de...
JOAN, MARC i PEP: Xiquets.
PEP: Quina imatge més horrible.
JOAN: Ignoreu que són xiquets i acabem el treball ràpidament.
MARC, JOAN i PEP van començar, i a la meitat de cadàvers, van trobar-se amb una sorpresa.
JOAN: (Plorant) No pot ser, no pot ser veritat.
PEP: Què passa, Joan?
MARC: No ens digues que aquest xiquet...
JOAN: (Plorant) Com pot ser, el meu fill, assassinat pels alemanys, i ara, l’he de cremar jo, el seu pare.
PEP: Ja no es pot fer res, acabem la feina ràpid i ens anem d’aquest infern.
Quan van acabar el treball, van anar a una sala molt gran. Les parets eren de color blau.
MARC: Solament ens queda dutxar-nos i ens podrem anar a casa.
JOAN: Però la meua casa ja no la sent com la meua llar, no sense el meu fill.
PEP: Almenys no moriràs, pots continuar vivint.
De seguida, va començar a eixir un gas blau per tota la sala, Marc Joan i Pep no podien respirar, i van morir.
HELENA SILVESTRE
El silenci de la mort
El 28 d'octubre de 2024 va ploure brutalment. Va haver-hi una dana. A València.
PAULA: Bon dia, mama me'n vaig a l'escola.
MARIA: Ja te'n vas, filla? Que vaja bé.
PAULA: Sí, mama, i a tu.
Paula ix de casa i va a l'escola com cada matí.
MARIA: Joan, rei, com et trobes?
JOAN: Mal, mama. Esta vesprada podem anar al metge?
MARIA: Clar, fill. La mama se'n va a treballar a la vesprada et veig.
Després de l'escola.
PAULA: Hola ja he arribat. Mare meua com plou no? Joan “petardo” on estàs?
Paula no troba ningú. Pensa tal vegada estan al metge. 17:30 de la vesprada. Paula per telèfon crida sa mare.
PAULA: Mama, torneu ja, plou molt.
MARIA: Filla, ens toca ja, no et preocupes només és una pluja forta, a més tampoc han avisat de perill. En una horeta estarem a casa.
PAULA: Bé, mama, aneu amb compte.
18:35 Maria i Joan no poden tornar. Maria telefona a la seua filla Paula.
MARIA: Tanca les finestres, no podem eixir del pàrquing la gent ha bloquejat les entrades de l'aparcament, hi ha vehicles tombats i persones cridant. So de pluja forta.
PAULA: Però mama, eixiu del cotxe.
MARIA: Ja no podem l'aigua no ens deixa eixir, a més totes les eixides estan bloquejades. No sé si tornarem a casa…
Paula comença a plorar no sap què fer. Sa mare està amb el seu germà atrapada en un aparcament, on cada vegada hi ha més aigua.
L'endemà 5:15 de la matinada.
MARIA: Paula, deixa de plorar, estic ací.
PAULA: Mama, ets tu. Pensava que no tornaria a veure’t. S’abracen.
MARIA: Sí, filla, després que el cotxe s’inundés un bomber em va traure però…
PAULA: Interrompent sa mare. On és Joan? Mama? Romp a plorar.
MARIA: Filla, el teu germà tenia bronquitis i no va poder aguantar, l'hem perdut…
MAYTE TIMARU
MARIA: Joan, rei, com et trobes?
JOAN: Mal, mama. Esta vesprada podem anar al metge?
MARIA: Clar, fill. La mama se'n va a treballar a la vesprada et veig.
Després de l'escola.
PAULA: Hola ja he arribat. Mare meua com plou no? Joan “petardo” on estàs?
Paula no troba ningú. Pensa tal vegada estan al metge. 17:30 de la vesprada. Paula per telèfon crida sa mare.
PAULA: Mama, torneu ja, plou molt.
MARIA: Filla, ens toca ja, no et preocupes només és una pluja forta, a més tampoc han avisat de perill. En una horeta estarem a casa.
PAULA: Bé, mama, aneu amb compte.
18:35 Maria i Joan no poden tornar. Maria telefona a la seua filla Paula.
MARIA: Tanca les finestres, no podem eixir del pàrquing la gent ha bloquejat les entrades de l'aparcament, hi ha vehicles tombats i persones cridant. So de pluja forta.
PAULA: Però mama, eixiu del cotxe.
MARIA: Ja no podem l'aigua no ens deixa eixir, a més totes les eixides estan bloquejades. No sé si tornarem a casa…
Paula comença a plorar no sap què fer. Sa mare està amb el seu germà atrapada en un aparcament, on cada vegada hi ha més aigua.
L'endemà 5:15 de la matinada.
MARIA: Paula, deixa de plorar, estic ací.
PAULA: Mama, ets tu. Pensava que no tornaria a veure’t. S’abracen.
MARIA: Sí, filla, després que el cotxe s’inundés un bomber em va traure però…
PAULA: Interrompent sa mare. On és Joan? Mama? Romp a plorar.
MARIA: Filla, el teu germà tenia bronquitis i no va poder aguantar, l'hem perdut…
MAYTE TIMARU
L’última abraçada
Matinada del 15 de juliol de 1794. Toni es troba amb els seus germans al parc del càmping, on juguen a fet i amagat.
TONI: M’he avorrit de jugar amb vosaltres, no us amagueu gens bé.
ALEIX: És veritat, això és avorrit.
MARTÍ: Sí, això és avorrit, hem de jugar amb més gent.
ALEIX: Toni, crida els francesos, que ells sí que s’amaguen bé.
MARTÍ: Sí, crida’ls.
Toni se'n va a la caravana dels seus veïns, i es queden Aleix i Martí al parc.
MARTÍ: M’agraden els francesos, són molt macos.
ALEIX: Sí, ho són.
MARTÍ: Pauline és molt bonica, però Olivier és un xic. Ell no ens pot paréixer guapo.
ALEIX: Sí, el papa diu que això és una atrocitat, que als xics no els poden agradar els xics.
MARTÍ: Sí, així ho diu ell sempre.
Toni torna al parc amb Pauline i Olivier, i tots junts juguen a fet i amagar. Toni és qui paga, i la resta dels xiquets s’amaguen. Després d’una estona buscant, troba a l’Olivier amagat darrere de la caravana.
TONI: T’he trobat! T’has amagat molt bé.
OLIVIER: Sí, aquest amagatall és molt bo.
TONI: És que tu ets molt bo, t’amagues molt bé i ets molt ràpid.
OLIVIER: Sí, jo soc molt ràpid, però tu també.
Olivier fa una gran abraçada a Toni, i mentre estan abraçats, hi arriben Pauline, Aleix i Martí, però es queden darrere observant l’escena. Després, Toni li fa un petó al cap a Olivier.
MARTÍ: Però, què fas Toni? Això no és normal, això no ho fan els xics.
ALEIX: Sí, el papa diu que això no ho poden fer els xics.
Els xiquets se'n van a la caravana a dir-li a Laura el que han vist, però Olivier i Toni es queden junts fora. Després un gran soroll va envair el càmping i tot es va ennegrir.
PAULA TORTAJADA
Una tragèdia que canvià vides
El dia vint-i-nou d'octubre de 2024 va haver-hi una forta pluja que va canviar la vida de molta gent, es va anunciar la possibilitat d'una forta pluja, però no es van anul·lar ni l'escola ni el treball.
MARIA: Filla, Què tal les classes?
BERTA: Mot bé!
MARIA: Doncs bé, ara anem al Bonaire.
Al centre comercial.
BERTA: Mare, crec que hauríem d'anar cop a casa abans que empitjore el temps
MARIA: tens raó, anem a pel cotxe
Van anar al pàrquing i ja hi havia un pam d'aigua, quan estaven en l'autovia l'aigua entrà
al cotxe.
MARIA: l'aigua està començant a pujar molt ràpidament
Abans que Berta poguera contestar un camioner va cridar.
CAMIONER: afanyeu-vos, pugeu dalt del cotxe.
Mare i filla van aconseguir pujar dalt del cotxe.
MARIA:No et preocupes de res, filla tot anirà bé!
Mentre estaven dalt del cotxe veien com les persones passaven arrossegades per l'aigua. Berta va caure.
MARIA: BERTA! AGAFA’T! PER FAVOR!
BERTA: TINC MOLTA POR! AJUDA'M!
CAMIONER: SENYORA, PUGE AL MEU CAMIÓ!
Maria no aconseguí pujar i va ser arrossegada fins on estava Berta, i van passar la nit agarrades a una tanca , plorant.
MARIA: ara que l'aigua no va tan forta demanarem ajuda
Van ser rescatades i van dur-les al poble.
MARIA: Berta, ara ja estem tranquil·les
BERTA: Hem tingut sort, a més vivim en un segon pis i no hem perdut la casa
Van ser entrevistades dies després.
ENTREVISTADOR: Com esteu?
MARIA: Molt malament, vam passar molta por, al poble no queda res i ningú ens ajuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.