COL·LEGI PÍO XII (València). DIÀLEG 2025

 CRACK!

Wall Street, l'estret carrer dels bancs financers situat a l'extrem sud de l'illa de Manhattan. James Rockefeller, el popular inversor, escolta atentament les notícies de la ràdio assegut a una butaca d’un saló espaiós i ben decorat. La seua dona, Dorothy Rockefeller, dreta mira per la finestra.

Presentador ràdio KDKA: “Dijous 24 d’octubre del 1929, a Wall Street, el desastre sembla no tenir precedents en la història de la ciutat: la borsa ha fet fallida i amb ella milers d'inversors i accionistes s'han arruïnat, a més, la previsió no sembla ser molt optimista per les hores esdevenidores. Informa James Cox”.

James: Merda! La borsa ha col·lapsat de manera imprevisible i totes les meues accions estan per caure en picat durant les pròximes hores, ens arruïnarem!

Dorothy: James!

James: Què et passa? No vull saber res, sempre amb les teues històries…

Dorothy: Però…

James: Ni però ni “peru”!, en unes hores anem a estar al carrer i la teua màxima preocupació són com sempre ximpleries.

(Dorothy s’acosta al seu marit amb la intenció que s’apaivague.)

James: Està bé, m’he passat quatre pobles, amor, però... què se suposa que farem?

Dorothy: (Acaronant-li el cabell.) No ho sé...

(Els dos comencen a plorar mirant melancòlicament a través de la finestra cap al National City Bank.)

Dorothy: Ahhhh!!!

James: Però, es pot saber per què aquests crits de boja?

Dorothy: Mira! La gent s'està tirant per les finestres!

James: Segurament a nosaltres no ens quedarà una altra opció més que això o viure com a rodamons

Dorothy: Em negue rotundament a acabar així amb la meua vida. Pensa en els nostres fills!

James: Soc un autèntic fracàs com a inversor i com a pare! No em permetré el luxe de seguir vivint després d’haver faltat a la meua gent.

Dorothy: James!

(James es llança violentament per la finestra. Se sent un colp mentre es fa fosc.)

Santiago Bouzas Sarrión – 1r Batxillerat

 

VINT-I-NOU D’OCTUBRE

 

Veu en off: Tranquils, fills meus, tot estarà bé… Estem junts…

 

29 d'octubre. Sona un despertador. El rellotge de paret marca les sis del matí. En escena, el rebedor d’una casa. A través de la finestra es veu un cel d’un amenaçador color gris. Des de dins se senten unes veus.

Pare: Carinyet, desperta, ves a dutxar-te, eixim en mitja hora.

Fill: Sí, papà, de seguida m'alce.

Pare: Hummm…

(Pare, mare i dos fills entren a escena preparats per a eixir de casa.)

Germà: El cel cau, va dir el “Chicken Little”.

Fill: Ha, ha, ha!

Pare: Agafeu els paraigües! Vinga, que arribarem tard.

Mare: Ací teniu l'esmorzar i el berenar.

 

Cinc de la vesprada. Eixida de l’institut. Els dos germans esperen l’arribada dels pares per tornar a casa. Entre el soroll de vehicles i de clàxons, sona el mòbil. 

Fill:  Sí? Mamà? Sí, sí, ací ens quedem. Tranquil·la, estem bé. Us esperem. 

Germà: Mamà està una mica estressada.

Fill: Sí…

 

La família dins d’un cotxe, enmig d’una carretera sense poder avançar.

Pare: I si ens desviem pels pobles i prenem les vies internes? No podem quedar-nos ací parats tota la nit.

Mare: (Visiblement afectada.) Açò és increïble! Mira com està creixent el riu, està a punt de desbordar-se.

Pare: (Nerviós) Hauríem de buscar un lloc més alt, pujar el cotxe a la vorera, per allà.

Mare: (Cada vegada més nerviosa) És impossible. No podem eixir.

Pare: No serveix de res alterar-se. Esperarem que la situació millore per poder eixir d’ací, no podem fer més que esperar. 

 

És de nit. Cada vegada amb més força se sent l’aigua i el soroll de colps metàl·lics.

Germà: Mamà, papà, tinc por.

Pare: Tranquil, tresor, tranquil…

Mare: Tranquils, fills meus, tot estarà bé… Estem junts…

            Rafael Luna Figuera – 1r Batxillerat

 

MORAL

(Fosc)

Veu en off: Desallotgen el districte 7002. Repetisc. Desallotgen el districte 7002 immediatament. Radiació sintètica en l'aire.

(Comença a parpellejar una llum mentre el decorat canvia al que sembla ser una UCI amb un toc ciberpunk. S'encenen els focus.)

Doctora: No puc creure que em demanen això. No sembla real.

Infermer: Però ho és. I ara és l'única cosa que podem fer.

Doctora: Al llarg de la meua carrera he salvat moltes vides. Fins i tot he hagut de llevar-les. Però, retornar-li la vida a algú? Encara em sorprén que ho hagen aprovat.

Infermer: Però, si ho pensem fredament, és necessari. Eixa explosió, irradiació o el que vulga que haja sigut ha acabat amb centenars de persones. No creus que el fet de poder portar encara que siga una sola d'eixes vides de tornada val la pena?

Doctora: Tal vegada. Però, qui decideix que ell val més que tots els altres? Com sabem que voldria tornar?

Infermer: Respecte a la primera qüestió, supose que gent amb pasta. No és una cosa que ens incumbisca. I, saber si vol tornar a la vida? No ho sabem, però hem de provar-ho.

Doctora: Això ja ho sé. Creus que saps més que la doctora?

Infermer: (Molest) En absolut! Però sí que pense que si aconseguim això, podrem aconseguir molt més.

Doctora: No hauria d'haver acceptat fer açò.

Infermer: Però ho vas acceptar. I ara la vida d'este home depén de tu. Ho deixaràs ací? És delicte d'omissió.

Doctora: Omissió seria no salvar-ho. Ell ja està mort. No hi ha res a salvar. Igual que la resta. Tots morts.

Infermer: I és a la teua mà, a les nostres mans, aconseguir que no tinguen per què ser tots. Clàudia, per favor, intentem-ho.

Doctora: Està bé. (Polsa un botó)

F24 en off: Reinici activat. Este és el punt de partida.

Doctora: Que Déu ens pille confessats…

Héctor Roldán Ruano – 1r Batxillerat

 

L'ÚLTIMA MASCLETÀ

 

Plaça de l'Ajuntament de València. Març. Falles. El baluern de la mascletà sacseja l'aire, la gent victoreja. Un grup d'amics, emocionats, s'obri pas entre la multitud. L'olor de pólvora ho embolica tot, i el sòl vibra amb cada explosió.

Carles: (Cridant sobre el soroll, emocionat.) Ací se sent millor la vibració!

Clara: (Rient, tapant-se les oïdes.) Ens quedarem sords!

Xavi: (Traient el mòbil per a gravar.) Això cal pujar-ho ja!

La mascletà aconsegueix el seu clímax. Les explosions són cada vegada més ràpides, més intenses. La gent crida d'emoció. Però de sobte, un esclat més fort, sec, retrona en la plaça. Per un segon, silenci absolut. Després, caos. Una columna de fum i pols s'eleva. Se senten crits, alguns de dolor, uns altres de confusió. La multitud comença a moure's desordenadament, espentant-se. Carlos cau a terra. Gent corrent, xafant el que troba al seu pas.

Carles: (Tossint, atordit, emportant-se la mà al cap.) Què… què ha passat?

Clara: (Amb la cara plena de pols i la veu tremolosa.) No… no ho sé… (Es gira desesperada, buscant entre el fum i els enderrocs, i crida amb la respiració agitada) Xavi! On està Xavi?

Al seu al voltant, cossos en terra, gent ferida, alguns alçant-se amb dificultat, uns altres sense moure's. Se senten sirenes acostant-se. Entre restes de tanques caigudes i cendra, la pantalla d'un mòbil segueix il·luminada. Clara s'acosta amb les mans tremoloses i ho arreplega. En la pantalla, l'última imatge gravada: una llum, un riure, i després, la sacsejada de l'explosió.

Veu en off: (Distorsionada, entretallada.) Per favor, mantinguen la calma i buiden la zona!

Carles: (Alçant-se amb dificultat, mirant al voltant, amb la veu trencada.) Açò no havia de passar…

Clara estreny el mòbil contra el seu pit, tremolant. Al lluny, la pólvora continua surant en l'aire, i entre els enderrocs, alguns petards continuen esclatant, absurds, com si la festa encara no haguera acabat.

Carla Marqués Estruch – 1r Batxillerat

 

NO L'OBLIDAREM

●      Laura (30 anys, infermera)

●      Carles (40 anys, policia)

●      Rosa (50 anys, veïna)

●      Jordi (25 anys, jove estudiant)

 

En un carrer desolat de València, després d'un devastador terratrèmol, un cadàver jau entre els enderrocs. Els personatges s'acosten amb cautela, observant la figura immòbil. L'atmosfera està carregada de pols i enderrocs, i el so de sirenes ressona lleument en la distància. La tragèdia s'ha emportat a molts, i el cos és un recordatori del dolor i la pèrdua.

Laura: (Mirant al cadàver amb una expressió buida.) Què va passar amb ell? Qui era?

Carles: (Observant el cos amb una mescla de professionalisme i pena.) No ho sé. Només sé que ja no hi ha més temps per a salvar a ningú ací. L'edifici s'ha desplomat i qui quede ací… ja no pot salvar-se.

Rosa: (Amb les mans tremoloses, murmurant.) No és just… Estava al parc fa una hora, rient amb els seus amics. Per què ara és ací? Al carrer, enmig de tot això…

Jordi: (Plorant, mirant el cos.) Per què ens ha de passar açò? Per què ell? Si només era un jove, ple de vida!

Carles: (Prenent a Jordi pels muscles, tractant de calmar-lo.) Ningú ho sap, fill. La mort no demana permís. No hi ha justícia, sol fets. I ara hem d'afrontar açò, sense importar el que ens faça mal.

Laura: (Sospirant, al costat del cadàver.) És el rostre de la tragèdia. Un recordatori que no hi ha futur segur, ni certeses. Només sobreviure. I recordar.

Pausa. Els quatre es queden en silenci, observant el cos. El carrer se sent encara més buit mentre el vent acaricia les ruïnes, l'únic so és el ressò de les sirenes llunyanes.

Rosa: (Murmurant, mirant el cadàver.) No l'oblidarem. Que el seu nom es quede amb nosaltres, encara que ja no estiga.

S'allunyen lentament, deixant al cadàver enrere, mentre el silenci s'apodera de l'escena.

Claudia Espinosa Zaragoza – 1r Batxillerat

 

LA CRIDA DE LA NATURALESA

Quatre dies des que van arribar a la muntanya un grup de scouts de 50 persones. Quatre dies que havien passat coses estranyes. Quatre dies amb por durant tota la nit, però sense poder anar-se’n, hi havia alguna cosa que els retenia, com si la natura els cridara… De sobte, se sent un soroll molt fort acompanyat d’un terratrèmol. Comencen els crits dels xiquets i la por entra dins dels cossos de tots.

Empar: (Mirant cap a la muntanya.) Què ha passat? Allò... allò és la muntanya?

Pere: (Callat, amb la mirada fixa.) Sí, és la muntanya. No veus que està caient... tot està caient.

Joan: (Amb una rialla amarga.) No es pot fer res. La natura s'ha decidit, i nosaltres... només som peons.

Lucia: No en sortirem. L'aigua... l'aigua vindrà.

Carles: (Mirant amb por) No pot ser! Hem de fugir! (Cridant) No vull morir, tinc tota una vida per davant i estos xiquets al nostre càrrec també. (Sospira)

Pere: (Com si res no pogués aturar-lo.) Ja és massa tard. No hi ha sortida.

Empar: (Lluita per retenir les llàgrimes.) Per què? Per què ningú ens va avisar de tot el que passaria?

Joan: (En veu baixa.) Qui ens hauria d’avisar? La muntanya no entén d'avisos. Avança sense pietat. I nosaltres, com sempre, estem de camí a l'oblit.

Lucia: (Murmura) Ja fa temps que la terra ens va condemnar no deixant-nos anar d’aquesta muntanya quan vam escoltar fa quatre dies murmuris estranys i crits. Este és el nostre destí i la muntanya no ens deixarà anar-nos-en fins que acabe amb nosaltres 

Carles: (Finalment s'agenolla, derrotat.) I si ens quedem junts?

Un fort soroll des de dins de la terra es trenca en la distància. Tots s'agenollen esperant que la por d’aquells quatre dies passats es vaja tan ràpid com la seua vida.

Julia Andrés Torres – 1r Batxillerat

 

ÚLTIMA PARADA

 

L'estació està plena gent. El soroll de les converses i els passos precipitats es mesclen amb l'incessant so del tren que arriba a l'estació. GLÒRIA, una adolescent, està  inquieta perquè ha d’arribar a l’escola. En l'andana, JAUME, un empresari de mitjana edat, revisa el seu telèfon mòbil. Asseguda en un banc està PACA, una anciana, pensant en la seua vida i, per últim, JOSEP, un tècnic de tramvies. Els quatre pugen al mateix tren.

 

Paca: No hi ha molta gent ací?

Jaume: No saps el que passa aquesta setmana?

Paca: No estic assabentada de l’actualitat.

Jaume: L’ajuntament ha preparat una festa per la arribada del Papa

Paca: Quina noticia més meravellosa!

JAume: Jo no diria això, és molt molest tenir tanta gent en la ciutat.

Paca: És una alegria l’ambient que pot donar una celebració en la ciutat.

Glòria: Jo estic amb l’altre, tanta gent és molt molest.

Paca: Vosaltres sou joves, heu de disfrutar d’aquestes coses.

Glòria: A mi, el que m’agradaria es poder anar a qualsevol lloc sense tant de trànsit, sobretot, a l’escola

Jaume: El meu cas es similar, estic amb molt de treball i tot açò de la celebració tan sols trau problemes per a desplaçar-se.

Paca: Estic veient que la vostra vida és molt atrafegada.

Josep: A mi em toca la pitjor part, tanta gent implica més revisions als tramvies.

Paca: Està bé que presten atenció a la seguretat de la gent

Josep: Això no és veritat, el tramvia té el doble de gent que la seua capacitat permet.

Jaume: Quina barbaritat

glòria: Això no és perillós?

Josep: No us preocupeu, tot pareix estar bé.

Glòria: Em vaig preocupar per un segon.

Josep: Ja termine, un moment. El fre està trencat.

Jaume: Què?!

Glòria: No pot ser!

Paca: Oh!

Josep: No us altereu, mentre no trobem una corba o revolta tot anirà be.

En aquest moment el tramvia no aconsegueix fer una corba. De sobte, una bola de foc i molta destrucció, després s’escolta una alarma de bombers.

Salvador Peydro Martínez – 1r Batxillerat

 

VACANCES

 

(Rita i Aleix amb els seus fills asseguts en un banc a l’andana d’una estació.)

Guillem: Recordeu aquell dimecres? 

Bernat: El d’aquell viatge a Santiago? 

Pep: Clar, Bernat. Que saps d’algun viatge més interessant que vam fer un dimecres?

Bernat: Doncs sí, tots els estius agafàvem els trens en dimecres. 

Aleix: Xics, no us baralleu. No sé si ho sabeu, però els dimecres són més barats els bitllets de l’AVE. 

Rita: (Ho diu rient-se.) Com es nota que ets català, rei. 

Aleix: Gràcies, amor. 

(Apareix una família que es dirigeix al tren i decideixen seguir-los.)

Guillem: (assenyalant a la família) Mireu, enllà hi som! Tornem a recordar ja la història, codonys, que us esteu desviant. 

Pep: Cert. Ho sento. 

Guillem: He de dir que no sé per què havíem d’anar a Santiago aquell dia. 

Rita: Guillem, no sabíem que això passaria. El camí a Madrid va ser normal. 

Bernat: (Divertit.) Aviam, el tren de Madrid també va ser animat!

Guillem: Sí, ens vam trobar als amics de Pep, els pesats de l’Oriol i el Jan. I just se n’anaven a Santiago. I en els mateixos trens que nosaltres. 

(El Jan i l’Oriol apareixen cap a ells.)

Jan: Ei, ruc, coneixement amb allò que dius que som aquí també. 

Pep: No el facis cas, Jan. Ells són els pesats. 

Rita: Xics, prou! 

Oriol: Almenys vam arribar tots bé a Madrid. Què vau fer vosaltres en les tres hores que teníem d’enllaç?

Bernat: Doncs no vam fer quasi res. El feixuc del papa estava preocupat per si no agafàvem el tren. Això sí, vam dinar molt bé prop de l’estació. 

Aleix: (Ho diu rient-se.) Del menjar no us queixeu, no? 

Pep: (Pregunta al Jan i a l’Oriol.) Vosaltres vau fer alguna cosa més interessant aquell dia? 

Jan: Tampoc vam fer molt, només vam veure el centre de la ciutat. 

Guillem: Doncs ja vau fer més que nosaltres. 

(Tots ja dins del tren, a l´últim vagó, de camí a Santiago.)

Aleix: Us havíeu adonat que aquest tren anava més de pressa que de costum quan girava?

Rita: Tens raó, Aleix. Recorde que quasi caic més d’una volta quan estava dempeus.

Pep: Nosaltres també! Quan estava jugant amb el Jan i l’Oriol al Monopoly van caure les peces moltes vegades. 

Oriol: Cert. Us n’havíeu adonat vosaltres, xics? 

Guillem: El Bernat i jo no ens vam moure dels nostres seients. Ens vam adormir, de fet. 

Bernat: Sí, i ara m'adone dels peresosos que érem. 

(Observen com la parella semblant a Rita i Aleix s’alcen del seient per anar al cotxe cafeteria. De sobte, el tren descarrila i es provoca un incendi en l´últim vagó, que es crema completament. Silenci. Mort i dolor.)

Rita: (Observant la situació) Encara recordo quan vaig despertar a l’hospital al costat del vostre pare.  “On són els meus fills?”, “Sabeu alguna cosa d’ells?” 

Aleix: Ja imaginàvem que el vostre vagó s’havia cremat. I la veu de la infermera repetia plorant: “Ho sento molt!”, “Ho sento molt!”

Es fa el silenci i tot es torna fosc.

Javier Latorre Quiles – 1r Batxillerat 

 

CATÀSTROFE A LA XINA

Xina, 1931. La falta d’atenció als dics a causa de la poca inversió en infraestructura bàsica provoca la inundació més mortal de la història.

(Foscor. Es sent el rugit de l’aigua. Els llamps il·luminen una cabanya vella, Mei i Xiao estan xopats, abraçats en un racó.)

Mei: (Mirant per la finestra, aterrida) No queda res, Xiao… el riu s’ho ha emportat tot.

Xiao: (Tremolant) Mamà, l’avi ens trobarà?

(Es sent un colp a la porta. Mei obri. És el vell Zhang, pantaixant.)

Zhang: De pressa, hem de marxar! El dic s’ha trencat. L’aigua vindrà més alta.

Mei: (Amb pànic) Però… Xiao està molt dèbil. No ha menjat en dies.

Zhang: Si ens quedem ací, morirem. Anem-nos-en!

(Trona. Xiao agafa la mà de sa mare. Van cap a l’exterior, on l’aigua els arriba als genolls. Crits en la distància.)

Xiao: (Mirant enrere) Mamà, la nostra casa…

Mei: (Amb llàgrimes als ulls, avançant) No mires, Xiao. La casa només és fusta i fang. La vida és molt més important.

(L’aigua puja. Zhang els guia a una muntanya però entropessa i és incapaç de seguir-los. Xiao crida.)

Zhang: ¡No soltes el teu fill, Mei!

(El riu rugeix, emportant-se tot al seu pas. Dalt de la muntanya, Mei i Xiao s’abracen. Fosc.)

Juan José Alegre Ballester – 1r Batxillerat