MICRORELATS IES LAURONA

 

IES LAURONA, LLÍRIA (CAMP DE TÚRIA)

 

MENTRE INTENTÀVEM ESCAPAR, Lara Mazzolari.

Ja fa dues setmanes que la meua família humana va sortir cap al gueto del sud d’Alemanya, i des d’aquell dia que m’he buscat jo els aliments i els recursos per a sobreviure. I no és gens fàcil trobar menjar, ja que la ciutat està quasi buida. Tot per culpa d’aquells soldats nazis que van interrompre la nostra pau.

Un dia em vaig despertar quan encara era de nit, tot sol, brut i famolenc. Vaig decidir anar-me'n de la casa, ja que sense companyia no m’importava quedar-me al carrer o a la casa. En eixir, caminí durant hores fins que de sobte topí amb un soldat nazi, que no va tardar a traure la pistola. ‘’No córregues, gos’’, va cridar mentre em seguia. I va ser quan ja havia acceptat el meu destí, que va aparéixer una dona amb una altra pistola i va disparar al soldat. ‘’Pobre gosset, vine amb mi’’ em va dir amb veu suau.

Em va portar a sa casa i, per a la meua sorpresa estava plena d’animals, hi havia gallines, porcs, gats i, fins i tot, un cavall. La dona em va explicar que era una amant dels animals, i que els cuidava a casa per evitar que els nazis els mataren. Els dies passaven i la supervivència era cada vegada més complicada.

La setmana següent vàrem fugir d’aquella ciutat sotmesa als nazis. L’humana, els altres animals i jo vam arribar fins a la frontera del país, quasi lliures d’aquell règim feixista. Però de sobte, un tret va causar un fort soroll que va espantar la resta del animals i van fugir. Un soldat va aparèixer i va enxampar l’humana. No sé què va ser d’ella, a dia de hui camine sense companyia pels boscos d’Alemanya buscant una nova família.

 

UNA JOVE VALENCIANA, Guillem Blesa

Un 9 d’octubre de 2019 va nàixer una gossa a València, concretament, era una ratereta valenciana. Els primers dies va aprendre a lladrar i a caminar a poc a poc i al cap de dues setmanes, ja era capaç de córrer a gran velocitat. Durant els primers mesos de vida sempre tenia ganes de jugar amb el seu amo, però ell la maltractava deixant-la sense menjar i, fins i tot, de vegades, li pegava. Per aquest motiu, la seua salut no era molt bona, tot i que ella es divertia investigant el seu entorn.

Un dia, va trobar una finestra oberta i, després de superar uns obstacles, va entrar. Es va trobar amb un gat a qui no li agradaven els gossos i es va llançar a la gosseta. La ratereta, sent molt jove, pensava que el gat només volia jugar amb ella, però després es va adonar que estava equivocada. El gat va començar a espantar-la durant uns minuts, però després la va atacar amb les seues urpes i va apuntar a l’ull de la gossa. Ella, sense saber com actuar, va lladrar amb un to molt agut perquè li estava fent molt de mal. Finalment, el gat se’n va anar, però la ratereta ja tenia ferit l’ull.

Amb molt d’esforç, va veure una porta oberta que donava al carrer i se n’ va anar corrent, espantada. Va passar el carrer i un cotxe que circulava a gran velocitat la va atropellar i quasi mor. Quan era al carrer, una dona la va veure i es va adonar que estava ferida i desnutrida. Ella era veterinària, li va salvar la vida i la va adoptar. Per sort i afortunadament ara té una vida digna.

 

L’ÚLTIM ESPECTACLE QUE MAI ARRIBARÀ, Alexandra Iordace

MAITE BOSCÀ

En un zooològic, al centre de la ciutat de Cracòvia, viuen una tigressa i la seua cria. És un dia com qualsevol altre, però tot està a punt de canviar. Mentre la protectora d’aquestes criatures està alimentant-les, una xicoteta pedra bloqueja la gran porta que les separa del món humà. La cuidadadora, Anna, no se n’adona i segueix amb la seua rutina al zoològic; tot el món espera ansiós l’espectacle del dia següent amb els tigres.

Quan cau la nit, una ràfega de vent obri la porta i la tigressa i la seua cria escapen. Al dia següent, Anna entra a treballar, igual que sempre, però hui, els animals que supervisa ja no hi són. Entra en pànic i crida els seus supervisors, però aquests no aconsegueixen trobar els tigres a cap lloc. Mentrestant, les criatures arriben al centre de la ciutat, al major parc natural que hi ha. Encara és molt prompte i cap persona les ha vistes, però els encarregats del zoològic ja saben que això no pinta bé.

Al cap d’unes hores, una parella que estava de vacances crida aterrida a les autoritats. La policia arriba al lloc tan aviat com és possible, juntament amb especialistes per atrapar aquests animals salvatges. Tanquen el parc i això es converteix en notícia d’última hora; centenars de persones envolten l’espai summament enfadades, reclamant que les autoritats maten les criatures. Aquestes comencen a apropar-se a la tigressa, que està protegint amb una mirada irada la seua cria.

Un dels especialistes intenta separar aquesta mare amb esperit protector del cadell, però  respon de manera violenta i les autoritats es veuen obligades a disparar. La cria veu com sa mare cau morta al terra. Els tigres mai més donarien un espectacle i deixarien de ser explotats per les persones.

 

 L’ÉSSER MALALT, Marcos Pérez

 

Al bosc sempre hi haurà vida, vida inferior per a aquells éssers malignes. Els pardals ploren, ja no canten, i els cavalls passegen com si això fora un luxe.

“Per ací no habita l’ésser violent, potser necessita interacció amb el seu ramat” pensa el passejant. Tots són conscients, al bosc vermell i no vermell, que hi ha un animal, com ells, però malalt. Un animal que, de vegades, també passeja per allí. No obstant això, trenca la pau i l’equilibri de les seues vides. Trenca les cadenes i interromp el ritme de tots. Pot ser que l’ésser malalt, quan s'emporta a algú, li oferisca un destí millor. Però què millor que menjar herba i dormir quan vulgues? Potser existeix un camí millor, però ells són malvats, estranyament… com nosaltres, lliures en si mateixos.

“L’ésser malalt no ho creu, no ho pensa, però sí ho som” esbufega el cavall al costat d’un arbre mal tallat. Inclús els ratolins hi estan d’acord. Ningú sap com s’anomenen, però tots, al bosc, són conscients que són subestimats, que són tractats com a inferiors pel fet de no parlar com ells.

“Sí. Potser existeix una vida millor junt a l’ésser malalt i potser no. Potser tenen el mal dins d’ells mateixos i potser no”.

El cavall arriba al final del bosc vermell, i ho pot veure. Veu les estructures de formigó que redueixen a poc a poc el seu hàbitat. Percep l’odi amb què la fusta va ser tallada.

El cavall, els pardals, els ratolins, no tenen odi ni por, sols pena, perquè l’ésser malalt, l’humà, és una errada de la natura, i encara que ells no ho sàpiguen, el bosc sí que ho sap.

 

EL SILENCI, Emma Navarro

Avui fa quatre dies que va començar la guerra. No menge el meu menjar de gos, no tinc companyia i el meu amo no està. Ell es diu Pau, va desaparéixer quan una espècie d’estrela brillant va caure a la meua preciosa casa. La meu llar era xicoteta però molt acollidora i amb unes finestres per on es veia tota la meua ciutat tan bonica. Pau duia uns dies preocupat i parlant amb la seua família de Madrid, Espanya. Ell vivia amb la seua dona i amb mi a una ciutat bellíssima d’Iran. Ells s’hi varen mudar quan es van casar. Al cap de cinc anys, al poc de adoptar-me, la meua ama, Sònia, emmalaltí.  Tenia una malaltia que li feia oblidar-se de dur-me a passejar o, fins i tot, no recordava qui era l’home amb qui s’havia casat. Ara em trobe pes carrers sol, amb una pota trencada, el pelatge cremat i amb pèdua de vista a l’ull esquerre. L’únic que em queda és l’amulet que el meu amo em va llançar quan va caure aquella estrela tan estranya. Aquell amulet era una foto dels meus amos, Pau i Sònia. Cada vegada que passege veig coses terribles, no hi ha camps, tampoc edificis i molt menys vida humana. Espera que algú estiga amagat com jo, i que puguem gaudir de la nostra llibertat.

 

AQUELL SOROLL PLE DE SANG,  Daniela Benaches Garcia

MAITE BOSCÀ

Al camp verdós, a on les margarides s’obrin al sol i les tulipes d’eixe color sang abunden per tota l’herba, el vent canta un so suau i melodiós, una cançó bonica que t’arriba a les orelles i que vols que et duga amb ell.

Cada pota meua sent el terra, rugós, amb pedra. Em menge l’herba mentres la meua colònia mira cap a altra banda, tafanege i el veig , entre les fulles d’uns matolls, camuflat, un home. Els seus ulls m’hi fitaven, alegres i grans, i amb un somriure d’orella a orella.

Aleshores, s’escolta. Totes les perdius, tots els pardals sortiren volant, el vent s’atura, i la meua colònia fuig tan ràpid com poden amb les seues xicotetes potes. Em trobe al terra. No sent el meu cos. Com he acabat ací ? Quin és eixe dolor que em travessa el pit ? La por em fa tremolar i s’apodera de mi com una titella, m’alça encara que costa i em fa voler tornar a saltar cap al meu cau, la meua llar. Els records m’ennuvolen la ment, el meu cervell accepta el meu final,  recórrer els camins del bosc amb la meua família, travessar eixe xicotet riu i eixes fulles grogues que mostraven el principi de la tardor, però que ara serien el meu últim record viscut, resant misericòrdia... Per què va haver de fer-ho? Per què el meu final ha hagut de ser aquest ? Acabaré dins d’una paella, o tal vegada convertit en guisat de conill? Només sé que vull acabar en les arrels d’un arbre, al meu cau, i que les arrels em porten a ser un amb el bosc, per acabar amb aquest mal que em fa morir a poc a poc, mentre que eixa persona que    m’ ha causat aquest infern al cor podrà seguir amb el seu dia a dia i tranquil·lament somrient.

 

L’AMOR PER UN LLOC, Lucas Parra

En una vesprada d’hivern, als afores dels boscos dels Alps, on el fred se sent més mentalment que físicament, el vent bufa suau sota els arbres, els ocells fan uns cors que són interromputs pel sorollós cabal del riu que passa per aquella zona i el cel està ple de núvols.

Amb molta humitat al terra, plena de pinyes caigudes dels arbres, des de darrere d’una roca molt gran, ix una rabosa, a primera vista la rabosa poseeix una pell taronja com les fulles de la tardor i blanca per davall com els núvols del cel. La rabosa és un animal molt simple, però alhora intel·ligent, el seu nom és Nina i és un animal salvatge i solitari, no té amics i va perdre la seua família quan era xicoteta. Ella, fa sempre el mateix camí per arribar al seu lloc preferit, una planura molt gran amb una roca llisa en mig, hi pot pensar i estar tranquil·lament tots els dies de la seua vida.

L’animal salvatge amb el qual té més proximitat és l’ésser humà, però li fan molta por, pensa que la càmera amb la qual li fan fotos és un arma que li farà mal, per això sempre que apareixen en el seu camí, Nina, ha de buscar un nou camí per arribar al seu lloc de pau.

Un altre animal, cada vegada que apareixen els humans en el seu camí, deixaria d’anar al seu lloc, però Nina és un animal molt fort que té una connexió i un molta estima pel seu lloc i sempre buscarà un nou camí per arribar-hi. Això demostra que ens trobarem problemes en la vida, però mai hem de rendir-nos, cal tornar a intentar-ho, com Nina.

 

LA BARRERA INVISIBLE, Vlad Ionut Bercaru

Allí estava aturat, un altra vegada en la nit gèlida. Al capdamunt d’aquella roca gegant. Observant la lluna plena, com si fora casa seua. L'única capaç d’entendre els seus pensaments, preocupacions, desitjos... Tots els dies són iguals per a ell. Fugint per una extensa pradera d’un color verd celestial, sentint la respiració de les plantes. Però sempre amb el mateix problema, una barrera invisible, imperceptible, que no el deixa passar. Com una força màgica que li impedeix seguir corrent, que quan la desafia un gran llamp cau sobre ell i acaba ferit. No entén molt bé què és l’amistat. Tots els dies arriba el seu amic a salvar-lo d’una gran serp que li estreny el coll, però sempre, tot seguit, quan cau la nit li la posa un altra vegada. Els pitjors moments són quan venen a observar-lo uns éssers gegants. Aquells monstres són molt diferents d'ell. Tenen diferent pelatge, ulls, extremitats superiors i inferiors... però el que li sembla més incomprensible és com caminen, ben drets, sostenint tot el cos sobre les dues potes del darrere. Al principi tenia molta por quan arribà a la pradera, però, al final s’adaptà per a sobreviure i espera que totes aquelles bèsties, tant diferents unes d’altres, desaparegueren i canviaren al dia següent. Moltes nits no ha sentit la serp que li estrenyia el coll ni la barrera que li impedia passar. El seu instint li diu que córrega cap a la lluna, que el durà a les muntanyes, amb la seua família. Però no pot, hi ha una fredor en el seu cos que no el deixa caminar més, ja s'ha acostumat tant que pensa que en l’exterior no queda res. Per això sempre es queda en aquella roca, mirant la lluna, preguntant-se si alguna vegada ha sigut realment lliure.

 

 

ELLS, Héctor Garcia

 

Tornava d’aquell lloc que cada dia s’assemblava menys a la seua llar. S’havia allunyat d’un grup que, fins aquell moment, les persones del qual havien sigut considerades amigues. Volia trobar-lo. Buscava algú en qui poder confiar. A poc a poc, algunes casetes de pocs metres van començar a aparéixer. Continuà corrent. Éssers, per a ell desconeguts, fugien ràpidament. No volia tornar a passar per allò. Intentava continuar, però estava totalment desorientat. Feia fred i el cel s’anava apagant. Prop d’allà, va trobar una caixa obscura on va passar la nit. No va descansar. No podia abaixar la guàrdia.

Quan la llum va començar a envair la zona, va intentar reprendre la marxa, però no va poder. El dolor havia incrementat tant que li ho impedia. Adolorit, no es va rendir. Hores més tard, arribà una multitud que corria espantada. Ell no ho va entendre. Aquelles finques eren cada vegada més grans i ells, més nombrosos. El que pareixien roques gegants s’hi desplaçaven a prop, però sempre es detenien abans d’impactar. Ja no sabia què fer. Allà on mirava, ells hi eren. Es va adonar que no tots fugien, alguns es limitaven a cobrir els seus rostres. Fins que va arribar una de les roques que no va poder esquivar.

 

LA LLEGENDA DE LES RABOSETES ROGES, Miguel Juan

En un bosc de fulles taronges i camamilles blanques hi havia en una cova coberta per boira una raboseta roja anomenada Luma, que durant el dia no eixia de la seua cova, però durant la nit, sempre portava una pedra amb ella i la deixava a la part exterior del llac. Al matí següent sempre hi havia camamilles blanques on havia estat Luma.

Llavors un dia, un picot negre anomenat Miguel va vore a Luma eixir de nit de la cova, va vore també com deixava la pedra en el llac i ... Una llum blava va il·luminar el llac durant uns breus segons, passat aquest temps Luma va tornar a la seua cova, deixant un rastre de camamilles blanques.

Al dia següent Miguel esperava a Luma, i com sempre, portava la pedra, però, aquesta vegada no va eixir cap llum blava del llac i Luma va quedar-se uns minuts. De sobte, Miguel va baixar a parlar amb Luma i ella li va explicar que cada nit feia el mateix per vore el seu germà que va morir llançat per un humà al llac. Luma va rompre a plorar: “El meu germà no li havia fet res a l’humà i ell, sols per plaer, va llançar-lo al llac”. Per això posava la pedra, perquè el llac li permetia vore el seu germà durant uns segons, fins a aquella nit. A la nit següent, Miguel no va vore a Luma ni la següent, ni la següent... Luma no va tornar al llac mai. Els anys van passar i la llegenda conta que quan es fa de nit al bosc, apareixen dos rabosetes roges corrent pel bosc i al cap d´una estona, desapareixen al llac.

 

QUAN DOS SOLITUDS S’HI TROBEN, Adelina Iordache

En una nit negra i tranquil·la de primavera, un gat de pelatge ataronjat, com les fulles de tardor, passeja solitari pels carrers buits d’una petita ciutat. No té cap amo i mai ha sentit l’amor ni l’afecte humà. A diferència d’altres gats, tampoc ha aconseguit relacionar-se amb els altres.

De sobte, s’escolta un soroll molt fort que trenca el silenci. El gat, espantat, s’amaga sota un cotxe i des d’allí observa el següent: un jove de 36 anys llança les pertinences de sa mare al carrer. Està cansat d’haver d’encarregar-se’n, que ja és vella i no pot cuidar-se sola. El gat observa com el jove li crida i crida mentre ella plora, plora i plora. Finalment, la mare queda sola al carrer sense saber què fer.

En aquell moment, el gat s’hi acosta amb curiositat. Ambdues criatures, indefenses i solitàries, passen tota la nit juntes. Entre elles naix una connexió instantània que no es pot explicar amb paraules. Als dos els falta amor i paciència, i se la donen mútuament sense necessitat de parlar.

Al matí, tots dos marxen cap a un hotel. El gat és ara l’únic i el nou amic de la senyora, i així serà per a la resta de la seua vida.

Pot paréixer una història molt simple i senzilla, però és el naixement d’una amistat entre animal i humà que simbolitza que l’amor i l’afecte són necessaris per a tots. Tots trobarem eixe amor en algun moment de la nostra vida, ja siga amb una persona o amb un animal. Ningú es mereix pensar que no serà estimat o que no mereix ser-ho. Estima’t i estima els altres.

 

ELS GATS DE LA CAPITAL, Dani Viedma

 

A la ciutat de Varsòvia, a Polònia, una xicoteta família de gatets vivia dins d’una casa abandonada, trista i fosca. A mesura que passaven els dies, la casa es menjava el futur dels gatets, fins que un dia la casa va ser ensorrada pels humans, creant-los així una vida nova.

Quan va succeir açò els cinc gatets hagueren de trobar un nou estil de vida a la gran ciutat, corrent pels carrers i furtant menjar. A la setmana d’haver començat aquesta nova manera de vida, el gatet, més jove de la família va ser adoptat per una parella de dos jóvens humans, deixant així els dos germans i els pares. A les dues setmanes, la mare i el pare van morir de fam, deixant la família sols amb dos membres. La falta de sol i de verdor van generar el desig de fugir de la ciutat als dos gatets. Anhelaven fugir i així viure una vida plàcida i tranquil·la, van amagar-se dins d’un tren, un tren, un tren esperançador que els obria les portes a un nou futur, sense saber-ne el destí, però feliços de poder escapar d’eixa ciutat on passaven tantes misèries. Desprès d’hores al tren, que van semblar dies, varen arribar a una ciutat anomenada Cracòvia, on els humans parlaven la mateixa llengua que a la seua ciutat natal, però eren diferents, els humans els hi donaven menjar, els acariciaven. Per a ells esta sensació superava a la d’estar rodejats d’arbres i d’altres animals. Finalment, una dona major que estava a l’estació va adoptar-los i els va donar una llar.

Al mig any d’haver-se ensorrat la casa, els gatets havien trobat la desitjada felicitat, deixant en el passat i començant així una nova vida amb els noms de Ròmul i Rem.

                                            

                               ENTRE FLORS I FLAMES, Fàtima El Hariri

Ja fa minuts, hores o fins i tot dies que estic atrapat, desorientat, sense cap força i angoixat. Només volia tornar a la vida de fa uns dies.

No recordava com era la cara dels meus pares, però sí la seua calidesa. Sempre estava al camp, rodejats de núvols blancs i brillants, per tot arreu, les margarides. El món es tornava lleuger, com si volàrem. La brisa que m’acariciava les galtes i l’olor de llibertat... Tot. Era inefable, tant que cap paraula podria transmetre aquella serenitat.

Al meu costat es trobava el meu millor amic. La seua maduresa i intel·ligència feien que tothom oblidara que era uns anys més menut que jo. “Creus que el camió ens està portant cap a l'escorxador, Brau?”, em preguntà amb to seriós. No sabia com respondre-li. Els dos érem forts i robustos, criats en camps oberts allunyats de la contaminació i del maltractament.

“És possible que només ens canvien de granja, ja saps, Corneli, com una mudança.” Realment tenia molta por, però era l’únic amic que em quedava, i no el volia veure trist, encara que sabia que aqueixa pregunta sols la va fer per trencar el silenci que ens ofegava.

Finalment, vam arribar. Era una plaça amb arena. En baixar el sol em cremava els ulls, però vaig aconseguir veure que estava rodejat de molta gent que parlava un llenguatge estrany, i, alguns asseguts i altres saltant en el lloc, cridaven i aplaudien en veure’m. Davant meu hi havia una persona amb un vestit peculiar, portava un objecte allargat i punxant en una mà i un tros de tela roja que es movia com una flama en l’altra. En el meu últim alé vaig recordar les flors blanques del camp, i vaig entendre que el cel no sols està damunt del cap.

 

A PESAR DE TOT, Paula Martínez

A l’octubre de l’any 2009 en plena oberta de la veda, un gos amb uns ulls tan brillants com la lluna a la nit on els amants es veuen amagades, admirava el seu amo. Mirant-lo era l’única manera de poder entendre el que veritablement és l’amor. Mentre que l’amo era la viva imatge de l’odi i el mal, si el gos era la lluna que junta els amants, l’amo era el Sol que els recordava que el seu amor era una fugaç aventura que sols als records continuaria viva. A més de cent quilòmetres de distància es podia sentir com l’home cridava: “Jack, ets el gos més fastigós que conec, com és possible que sigues tan inútil, portem ací tot el matí i has perdut més de cinc peces!”. Seguidament, li va donar un cop de peu. L’altre gos va bordar, però com si un espectre fora, el seu amo ni el va mirar. De vesprada, ja després de dinar, l’home, borratxo, es va apropar a la caseta dels gossos; la caseta estava tan bruta i desendreçada que semblava un lloc oblidat per tothom, encara que potser ho estava. L’amo, amb un cinturó va mirar els gossos, gossos que sempre varen estar allí, gossos que sempre el varen cuidar, respectar i acompanyar. Però clar, per als ulls d’un home sols eren simples gossos que devien acatar, treballar i servir, animals amb la mateixa importància que una pedra. Tot i que us puc ben assegurar que cap pedra voldria ser gos.

 

LA REALITAT DELS ANIMALS DE CARRETERA, Smita Smita

Una vesprada càlida, en una carretera de València, una gossa va donar a llum a les eues cries i entre elles hi havia una cria molt dèbil i va ser rebutjada per sa mare. La mare gossa donava més importància a les cries més fortes i el dèbil quedava l’últim a rebre la llet de sa mare. Com tots els animals de les carreteres també sofrien, ja que la gent els llançava pedres i els escopien. Però hi havia una xica que s’anomenava Maria, que sempre donava de menjar als animals dels barris. Un dia, mentre la Maria donava de menjar als gossos, va vore que la mare havia abandonat el cadell dèbil.  Ella, que se sentia responsable, va decidir portar-la a sa casa, el va banyar, li va donar de menjar, li va posar el nom de Bruno. Després, va eixir per buscar la família de Bruno però no va tindre la sort de trobar-los. Bruno va tindre una vida molt còmoda ja que no hi havia ningú que el maltractara i, a més,  tampoc hauria de lluitar pel menjar. El dia que Maria va trobar a Bruno per la carretera, va ser perquè els traficants d’animals van portar els gossos per a vore quins animals tenien més valor. Els que no en tenien els mataven i esquarteraven, i en venien carn als països on mengen animals exòtics i animals estranys. La família de Bruno va patir el mateix fet. Com eren animals sense amo i vivien pels carreteres, a ningú li interessava la seua vida i la seua història. Animals com ells no són tractats amb justícia i, malauradament, els maltractadors no s´´on casigats pels seus fets abominables.

 

BESSONES, Isabel San Peñarrocha Gan

Melrose va sentir com el vent estava molt juganer amb ella, estaven ballant junts mentres la mar de colors les animava cap a la llacuna; hi havia tota classe de flors, margarides, roses… En acabar el ball va trobar-se amb el reflex d’Ona, una conilleta blanca, peludeta amb taques café.

De sobte, Ona va apropar-se a la careta de la xiqueta tot fent-li cosquerelles. Melrose es va despertar i va adonar-se que estava somniant en el moment que ella i la conilleta es varen conéixer. Des d’aquell moment Melrose era l’ombra d’Ona i Ona l’ombra de Melrose, eren inseparables, i tot gràcies a eixe fet, la nena quan era ben menudeta, tan curiosa com era, va endinsar-se al bosc intentant buscar una nova aventura. Investigant el lloc, una xicoteta pelussa, curiosa com ella, estava mirant-se en l’espill de la llacuna. La conilleta va tindre la sensació més agradable del món, una vegada Melrose i ella creuaren les mirades, de seguida va anar corrent i la va abraçar, creant-se un vincle entre elles. Les memòries de l’una i l’altra s’estaven unint, la línia entre Ona i Melrose esvaint-se. Ona sempre ha agraït aquell moment, no sabia que havia trobat la seua germana perduda, després de perdre la seua família.

A la primavera, naixien les flors i també al mateix temps a l’hospital naixia una xiqueta que s’anomenaria Melrose. I al bosc proper de la seua futura casa, un conillet també coneixia per primera vegada el món. No ho sabien, però la xiqueta patiria abusos fins que Ona la salvara i el conillet, intentaria escapar del caçador fins trobar a Melrose.

 

UNA RABOSA SOLITÀRIA AL DESERT, Daniela Cardona

Hi havia una rabosa, molt unida a la seua família, va tindre dues cries i vivien al bosc amb gran varietat de fauna i flora, paisatges salvatges plens d´herba.Va crear un racó amb molts pètals de margarides a terra, perfecte per amagar-se amb els seus cadellss. Un dia, de nit, un migrant que volia vendre animals per fer-se milionari, va anar a furtar un parell d´animals, sense que la mare se n´adonara. A l´obrir els ulls, va vore que les seues precioses cries no estaven, normalment anaven a explorar el món, però quan la mare les cridava, tornaven de seguida al seu bonic racó. Però en aquest cas, les cries no hi acudien. Van passar dies i dies, aquella rabosa les va buscar per tot el bosc, incloent-hi les zones més perilloses. A les setmanes, es va endinsar cap a un zona desèrtica propera al bosc, ja no sabia on buscar. Desesperada va pensar que era la seua última oportunitat, sols volia recuperar les seues cries. Una vegada dins d´aquella zona inhòspita, la mare no va tindre cap escapatòria. Es va perdre, no hi havia cap moviment ni rastre de cap aniamal viu, tampoc d ´aigua, i res de menjar. Aquell espai ingrat era grandíssim, al cap de tres dies va morir de pena. Malauradament, les cries estaven en la ciutat enyorant la seua mare.

 

UNA MIRADA INFANTIL, Alba Berasaluce Pardo

 El cavall, que abans corria lliure pels camps, contemplava el sol, els núvols i l’herba verda, ara només era un número. Un número per classificar-lo com un producte dins de la indústria de la carn. El seu valor depenia dels diners que podia donar a les empreses.

Però ell només volia viure. No tenia altres desitjos. Potser per això semblava diferent. En els seus ulls hi havia humanitat, una manera d’actuar que feia pensar que entenia més del que semblava.

Un matí, mentre corrien pel camp, un grup d’humans va arribar al seu territori fent soroll i dient paraules que el cavall no podia comprendre.

Se’n van emportar els pares quan ell només tenia mig any de vida.

—Què fem amb aquest poltre?

—Això no serveix per a res. És massa prim, no té carn.

—Doncs què fem amb ell?

—És de bona raça, és pur com els pares, però hem d’esperar que siga adult.

—Aleshores, si no serveix ara, podem matar-lo.

Els dos homes arribaren a un acord, un va traure una arma i li va apuntar al cap. El poltre, indefens, no entenia què passava. Només sabia que els pares ja no estaven. No coneixia el perill.

—Què passa?

—No puc fer-ho. Em fa llàstima la seua mirada.

—Com que no? Estàs boig?

—T’ho jure. Mai n’havia vist un com ell. Em recorda un xiquet.

—Deixa’l. Marxem. Tenim prou carn al camió.  

Els homes i el soroll del camió van desaparèixer. El poltre va quedar sol al camp. Després d’uns dies sense menjar i sense força per alçar-se, només podia esperar.

Una xiqueta el va trobar. En veure’l tan sol, es va posar a plorar i va cridar els pares perquè el recolliren i el portaren a la granja on vivien.

 

 

LA FERA AL BOSC, Carles Cases Calipienso

Estava perdut, exiliat de la manada en aquell estrany bosc, els arbres pareixien morts, branques trencades, fulles negres caigudes que s’esvaïen al pas del vent, sota un mar tan gris com els meus cabells, tot sol, en aquell bosc negre, aturmentat per la solitud i la fam, perdut entre eixe muntó de residus.

El dia donà pas a una nit sense entreles i eixa desemparada nit donà pas a altre dia ennuvolat. Des de feia dies un profund buit atacava el meu ventre, el dolor de la fam corroent els meus sentits, fins que davall d’un arbre negre devastat vaig veure, allí tot per a mi, un xicotet conill mort feia poc. Sense dubtar, vaig córrer per a rebre aquell miracle, tant idíl·lic que semblava fals, a punt d’ abastar-lo la terra em mossegà, vaig sentir com les seues mandíbules fredes es clavaven en la carn, trencant els ossos de la meua pota, sols vaig udolar del dolor mentres sentia com les mandíbules seguien clavades sense soltar-me, eixes eren les fauces més grans que mai hi havia vist, causaven tant de dolor que després d’uns moments de sofriment vaig perdre el coneixement. No sé quant de temps vaig dormir, de sobte despertí, el mar gris ja se n’havia anat però les dents fredes de la terra encara seguien esgarrant-me la pota, sols hi havia silenci fins que uns lladres romperen el silenci i l’opressiva silueta d’aquells cosins llunyans es va fer visible, darrere d’ells aparegué un primat pàl·lid, de pelatge verd fosc erigit antinaturalment a dues potes, portant eixe instrument que havia acabat amb la vida de tants dels nostres.

 

 

EL GOS AL SOL ROIG, Lucía Nadal Martínez

El gos va escoltar un tro, veié un raig de foc, va anar corrent cap al camp, on estava la seua manada, estava atemorit, tenia una família, una parella, uns cadells, no entenia per què aquell soroll venia del lloc on era la seua manada, però, prompte ho va entendre, va veure dos dels seus cadells a terra, plens de sang. El gos, entristit, va anar corrent a vore on era la seua parella, la va veure als braços d’un home, morta. L’humà portava un rifle, roba de camuflatge i una bossa plena d'animals morts. Quan el gos va veure aquella escena, ple d’odi i furor, el va atacar sense por, ja no tenia res a perdre, el caçador el va espantar, el va ferir a una pota. Ara no podia seguir-lo, tampoc podia  ajudar la seua parella. Des d'aquell moment va nàixer un odi immens cap als humans, desconfiava de tot aquell que caminava amb dues potes. Si cap ésser humà s'apropa a ell, l’ataca, fins i tot a un xiquet li ladra. Va intentar buscar aquell caçador que li ho arravatà tot, va buscar però mai el va trobar.

 

FERIDA EN LA LLIBERTAT, Paula Arroyo

Pels camps vermells m’imagine cavalcant amb la meua manada, la meua família que aquesta guerra va separar.

A vegades m’imagine com hauria sigut si aquesta bala m’haguera encertat i en el meu cor haguera impactat. Algunes voltes agraïsc que no va passar, altres, quan la meua cuixa em fa mal fins a plorar o veig com la meua llar ha acabat pense que no hi hauria estat tan malament. A vegades, l’Elena em porta a passejar, els carrers ja no són iguals, un trist núvol blanc a tots els llocs ens acompanya. Xiquets menuts que abans botaven i jugaven amb alegria, ara ploren perquè el fum radioactiu va emportar-se la seua familia. La gent ja no gaudix de llibertat, a les seues cases amb por són empresonats.

A vegades pense què haguera ocorregut si aquest odi i fam de matar no ens haguera arribat. Famílies que no estarien trencades, els carrers plens de flors i plantes ens enlluernarien. Aquesta guerra ha deixat una ferida profunda en la nostra vida que mai podrem curar. Aquella explosió que a Txernòbil va impactar moltes vides s’ha emportat. Pense en la tristesa de totes aquelles persones que gaudien de llibertat. Xiquets menuts jugant al parc, joves a l’escola estudiant, dones forjant-se un prestigi social, que tant d’esforç els va costar d’aconseguir, altra vegada l’odi i la guerra s’ho ha carregat.

A vegades pense què hauria passat si aquesta guerra mai haguera començat.

 

UN GOS HEROI, Mihail Dragomir

Estem en un estiu molt calorós, prop de la costa. Jo em dic Pere i sóc un gos de caça, i Elena és la meua companya de vida. Estem a 17 de juny de 2026, visc a València, una ciutat amb platja, amb un parell de muntanyes. Últimáment hi veig molts cavalls salvatges, i això fa que siga perillós per a la gent que practica hípica. Això el que pot suposar és que Elena, puga trobar qualsevol cavall i puga estar en perill. Per això jo l’acompanye cada vegada que ix amb el seu cavall. Però un dia en una eixida com qualsevol altra, va ocórrer que ens va trobar un cavall salvatge . Elena va pensar que es podria domesticar. Quan es va acostar fou atacada, va caure a terra i jo, que ho estava veient, vaig córrer a salvar-la. El cavall em va donar un colp de pota però vaig poder espantar-lo. Elena comença a cridar el seu cavall però no tornava i jo tenia molt de mal a l’abdomen, no aconseguia posar-me dret. Vam anar al veterinari, però ens van dir que el meu cas no tenia solució i que el millor era que m’injectaren un líquid perquè no continuara patint.

 

ABANS TU, DESPRÉS JO, Julia Giner

La meua vida al ramat era d’allò més normal, tenia només tres anys i encara no sabia que dins d’uns anys m’anava a convertir en l’entreteniment d’un grup de gent per una estona. La meua rutina era estar als camps amb els meus amics mentre corríem, i quan ens cansàvem el ramader ens donava menjar i ens portava amb les nostres mares. Açò un dia de sobte, va canviar, perquè la mare ja no estava com sempre, jo em pregunta- va per què, fins que el meu torn arribà.

Una setmana abans que arribara el dia, el ramader, que dies abans em portava als camps, em va portar amb més companys i ens va obligar a pegar voltes per una plaça amb arena al terra, sols estava ell observant-nos. Recorde que aquells dies estava separat de tots, només sentia els bous que estaven amb mi a la plaça. Va passar una setmana i el ramader ens va pujar a un camió de nit, no hi havia ni menjar, ni aigua, i vam arribar a un corral, no hi havia molt d’espai i des de dalt ens podien veure les persones.

El meu torn va arribar, els homes em van pegar amb una vara i la porta es va obrir,  quanta fúria tenia! Per això vaig córrer ràpid, davant de molta gent i vaig poder agafar un home major, tots els que abans fugien, acudien per agafar l’home i jo vaig tornar al corral d’abans. Hores després em van matar.

 

UN DIA DIFERENT, Sofía Galindo

Només obrir els ulls aquest matí, en haver escoltat el soroll de la porta que ens separa a mi i al company de la resta, el Mino ens ha donat de menjar com tots el dies, i després ens ha deixat passejar pel bosc frondós del costat del refugi.

En els últims díes em sent un poc trist, ja que vaig passejant sol quasi tota l’estona.

Al tornar a la caseta en la qual dormim, va vindre una família que buscava algun gosset com jo. En aquest moment, la mare de la família es va apropar a mi per tocar-me, en fer-ho, vaig sentir una tranquil·litat que mai havia experimentat. La família va anar- se’n i jo vaig tornar a  decebre’m.

A la vesprada, vam anar tots a un nou espai que mai havia visitat, a mi m’encanta l’aigua i quan m’hi vaig posar dins, em vaig aferrar a un objecte amb la meua poteta esquerra.

Mino i el Misa, em van ajudar, però no vam poder jugar ni banyar-nos perquè la platja estava plena de brúticia, plàstics... Ens quedàrem molt decebuts ja que cada volta vivim més situacions paregudes, no podem gaudir d’aquestos espais. 

Al tornar a la caseta, ens vam trobar la mateixa família del matí, vaig poder observar que em miraven molt i Mino em va agafar per dur-me als braços del nen, tota la família i jo vam anar a un lloc amb un llitet per a mi, joguets, em vaig sentir feliç i embolcallat per tota la meua gent.

L’ANIMAL QUE FA MAL, Alejandro Enguídanos

En aquell moment jo estava molt espantat i amb molta por, amagant-me entre la vegetació del preciós i enorme bosc en el qual jo visc, d’uns animals molt estranys que jo no havia vist mai, i mira que n'he vist molts, de molts tipus: llinxs i lleons com jo, pardalets de colors, mussols, cabirols...

Però aquests animals eren molt estranys, caminaven amb dues potes i tallaven moltes branques, que queien a terra i feien que molts de nosaltres fugírem corrent. Ens anàvem esporuguits perquè no compreníem per què estaven destruint la nostra llar.

Jo em vaig anar a amagar, i escoltava com es cridaven entre ells i feien sons horribles amb ferramentes. Un d'ells em va veure i, entre rialles amb els seus companys, va disparar-me i em va fer molt de mal. Intentaven agafar-me, però vaig aconseguir fugir a la cova de la meua família.

Aleshores vaig entendre que aquests animals no eren com nosaltres, únicament provoquen destrucció i ens volen llastimar, són una amenaça violenta al bosc.

Quan vaig explicar-li a la meua família la situació vàrem decidir enfrontar-nos-hi, però ja era tard. Eixírem de la cova i el bosc estava immers en un foc infernal; tots els animals fugien esglaiats sense entendre el que passaria.

 

NO ET FA  LLÀSTIMA?, Isabela Santiago Pereira

El dia que jo vaig fer deu anys, els meus pares van preparar-me una sorpresa que no oblidaré mai. A l’eixida del col·le, van portar-me ràpidament a casa i em lliuraren una caixa de color morat amb el dibuix d’una flor: una peònia, la meua preferida. Vaig obrir la caixa tota encuriosida, plena d’il·lusió, i allí vaig trobar-me una boleta blanca i diminuta que vaig confondre, en un primer moment, amb un peluix. Es tractava d’un conillet preciós a qui anomenaria "Branquinho", diminutiu de blanc en la meua llengua materna.

Recorde agafar-lo amb cura i abraçar-lo, prometent que el cuidaria molt bé. Branquinho va ser el més semblant a un millor amic en la meua infantesa perquè soc filla única; m’acompanyava cada dia i em cuidava a tothora. Ell m’escoltava en les meues crisis preadolescents, amb el meu primer amor platònic o quan recitava com un papagai els temes de castellà i valencià. Quan jo em sentia trista, ho percebia a l’instant i s’acostava a mi per fer-me costat. Estimava moltíssim a Branquinho, a pesar de totes les bromes sense gràcia sobre paelles que feia part de la meua família en els dinars.

Quan ell va partir, la meua tristesa es va convertir en esperança, vaig decidir ser biòloga, pensant que un laboratori m'aproparia a ell.

Hui ha sigut la meua primera classe pràctica i immediatament m’he donat de baixa a la universitat. Un experiment infinitament immoral ha provocat la meua angoixa i, finalment, la mort d'una altra boleta blanca i diminuta; només que aquesta no tenia nom, sinó un número: 2411. La classe ha emmudit, s'ha paralitzat, però el professor hui dormirà plàcidament. Jo acabe de trencar la meua única certesa a la vida: mai més participaré conscientment en qualsevol acte que involucre l’assassinat d'una vida. En aquest moment, només em ve al cap Branquinho acostant-se a mi i xiuxiuejant: "No et fa llàstima?".

 

LA CATÀSTROFE DEL SENYOR MAXIMUS, Paloma Civera

Feia temps que el senyor Maximus, el gat taronja, estava molt feliç. Havia aconseguit que la gata Missi Fina es fixara en ell i que anaren junts a la faena. Li anava millor que mai: l’ havien pujat de càrrec i gaudia d’un estatus superior. Malgrat que havia patit, la vida l’havia tractat malament, ja que quan era xicotet va perdre els pares en un accident de cotxe.

De sobte, un dia, el van cridar des de la seua empresa i li van dir que havien fet fallida i que l’havien de tancar; per tant, l’havien d’acomiadar. Això va provocar una forta baralla entre Maximus i Missi Fina, ja que, segons semblava, ella només el volia pels diners. Maximus va caure en una depressió molt forta. Es va passar la resta del mes plorant i lamentant-se; no tenia forces per poder alçar-se del llit ni intentar buscar treball. Maximus estava destrossat, no podia més: la vida no tenia sentit.

Un dia va recordar que el seu amic Pelusa tenia un càrrec important en una empresa per atrapar ratolins i va decidir preguntar-li si el podia ajudar. Maximus va trucar al seu amic i aquest li va comentar-li que, justament, estaven buscant persones per treballar-hi. Maximus va tornar a treballar i va ser el gat més feliç del món. Va tornar a somriure i a gaudir de la vida.

 

VIDA ENTRE METALL,  Marcos del Caño

Mai he pogut explicar el que va passar aquell hivern. L’ésser humà és molt inconscient del dany que fa, tant a nosaltres com als altres animals.

Aquell hivern semblava un hivern qualsevol, com marquen les estacions, de vegades visitàvem el mar amb Konstantin, però l’ésser humà és molt avariciós. Un dia, mentre passejàvem tranquil·lament pel bosc, un olor metàl·lic ens va arribar. Era estrany, molt, en un lloc així. A més, un fort soroll va sonar vora un dels arbres del bosc. No era el soroll d’un cotxe, era molt més gran. Un grup de màquines de destrucció hi havien arribat, sense cap explicació. Res. Les màquines estaven arrasant amb tot al seu pas. Milers d’animals es van quedar sense casa, d’altres morts pel fum, aixafats, i d’altres no van poder escapar. Va ser un moment molt desagradable, però sembla que als humans no els importe, sols volen construir tendes i llocs sense sentit.

Aquest bosc tan bonic estava desapareixent. Nosaltres vam córrer, molt ràpidament. En un instant vam mirar darrere. Era horrorós. Amics sense vida, morts, tot observant com el seus món desapareixia.

En un instant, havíem arribat a la gruta de Konstantin. Ell va intentar frenar-ho, però ja era massa tard. Aquells blocs de metall ja havien acabat amb tot el bosc. De sobte, quan el fum va desaparèixer, es va veure una esplanada immensa que abans era un bosc ple de vida i animals. Ara no era res, i en un futur, un altre lloc de diversió de l’ésser humà.

Mentres, l’ésser humà segueix construint més i més, molts animals sense cap dubte estan perdent el seu hàbitat o, pitjor, extingint-se.