Albert Garcia. 1r Batx.
Em vaig dirigir
a la parada de bus; eren les 20:45h i eixia del conservatori; a les 21:05h arribà
el bus; aní a pujar i m’adone de la xica del costat. Al principi no vaig fer
cas, però, asseguts un enfront de l’altre, ens creuàrem les mirades. Al final
del trajecte sols quedàvem ella i jo.
–Perdona’m, el teu nom? No respongué i això
em va sorprendre molt. La veu del xofer animant-nos a baixar, trencà l’encant.
Quan vaig
arribar al pis, deixí el clarinet a la taula i, fixant-me en la butxaca, veig
una nota. Posava: “Sóc Sandra, no sé el teu nom, però ha sigut molt agradable
la conversació al bus, espera’m al carrer paral·lel de l’església, 22:30h.”
La vaig veure,
vam sopar i vam anar al meu pis; em va explicar la seua vida i que no tenia
treball. Abans de poder preguntar res va eixir per la porta. I de nou, a la
taula, una nota. La única cosa que posava era el seu nom complet.
Creia que era un
rotllo d’una nit, però l’últim missatge va ser un pressentiment. Havia de
saber-ne més.
La vaig buscar
pels voltants, i ni rastre. Un company em va dir que la coneixia vagament. Deia
que vivia a Barcelona, prop d’una escola, però sense concretar res i amb
l’advertència que d’això feia molt de temps. Llavors la vaig buscar a les
xarxes socials, i em va respondre.
Cara a cara, em
vaig declarar. Ara vivim junts. I sóc
l’home més feliç del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.