Benvolgut Papa
Francesc,
li escric aquesta
carta com a últim recurs. Fa anys, en vaig escriure una altra de semblant a la
reina d’Anglaterra, de la qual mai vaig rebre resposta. Després d’escriure la
carta em vaig sentir alleujat, tranquil... Realment, no puc descriure la
sensació que vivia en eixe moment. Per fi havia contant el meu secret, i ni més
ni menys que a la reina d’Anglaterra, perquè, pensant-ho, d’ella depenia el meu
destí, o millor dit, el fi d’aquest.
Assentat al sòl
fred, intentant trobar els únics rajos de sol que s’endinsaven per les reixes
de la finestra, tenia la carta a les mans, les quals tremolaven indecises i
nervioses, desitjant que aquesta isquera de la cel·la en la que em trobava, i
en la que estaria molt més temps si no aconseguia que aquell tros de paper arribara
a les mans de l’única persona que podria acabar amb la meua eterna condemna.
Poder lliurar-me
de la carta va ser relativament fàcil. Aprofitant la visita diària del carter,
vaig poder posar-la dins de la bossa perquè arribara a la bústia i d’allí, tant
de bo, a Buckingham Palace. Quan vaig vore com el carter creuava la porta amb
la bossa penjada al muscle vaig haver d’agafar-me als barrots i respirar tan
fort com vaig poder. Ho havia fet. Però ara, que me deparava? Que decidirien
fer amb mi quan caigueren en compte de qui era jo? Què seria de mi? Pensant-ho
bé, potser eixe era el meu destí, la condemna eterna per jugar amb el diable
als escacs i perdre la partida.
Minuts després,
mirant-me al vell i brut espill que es trobava damunt de la xicoteta safa que
em permetia llavar-me un poc les mans i la cara, em vaig vore reflectit amb
expressió cansada. Vaig desviar la meua atenció en escoltar com s’obria la
porta principal de la presó. Em vaig apropar i vaig reconèixer de seguida al
carter pel seu uniforme, tot i això, una peculiar olor a sofre va inundar-me
provocant-me una sensació de malestar que, dins de mi, alguna cosa em deia que
ja l’havia olorat en algun altre lloc.
Soles van intercanviar
dos paquets, van firmar uns quants papers i es varen acomiadar en dos simples
paraules. No les vaig entendre, ni em vaig esforçar a fer-ho. No ho podia
creure. M’agarrí tan fort als barrots com vaig poder, fins que les mans em
suplicaven clemència, però no les escoltava, no les sentia. Les cames em van
fallar i vaig caure a terra, cridant involuntàriament l’atenció del carceller i
del carter, al qual acabava de vore com, perfectament, al parlar, una resplendor eixia de la seua
boca, una resplendor que ara em feia vore les coses més fosques que mai.
Era ell. El
mateix que ara tenia al seu rostre un somriure maliciós, ell, el mateix que m’observava fixament amb eixa mirada tan
lligada a la mort.
Andrea Coll, IES
LAURONA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.