El viatge en avió és molt esgotador. Tres hores i mitja poden ser molt llargues en un espai tan minúscul com aquell. Tens un llibre, però l'has llegit tantes vegades que ja no et sembla tan interesant com les primeres lectures.
Ha passat mitja hora i ja t'avorrixes. Comences a observar la gent del teu voltant i et sorprén l'aspecte d'un home: és alt, molt alt, sembla un anglés però la manera de parlar es nota que es un italià. Deu tindre uns 28 anys, és ric, té una nòvia que l'ha enganyat més d'una vegada amb el seu millor amic i una filla de 2 anys que, per alguna raó estranya, s'asembla més al seu amic que a ell.
És el director de l'empresa del seu pare i practica bàsquet els caps de setmana. Quan era xicotet volia ser jugador de bàsquet encara que el seu destí estava escrit des del moment que va nàixer.
Es troba pensatiu, recorda el moment en què es va casar amb la dona del seu costat i imagina la vida que hauria tingut si no haguera acceptat el que els seus pares havien dit. La noia que el mirava cada vegada que jugava al parc. Els anys han passat, però com pot no recordar la xica de la qual sempre ha estat enamorat? Et sentes trista, després de 16 anys tornes a vore al xic del qual t'has enamorat, però ell no es recorda de tu...
O això penses.
Nicoleta Stancu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.