No va ser fins a complir 5 anys quan em
vaig adonar que alguna cosa no funcionava amb normalitat en el meu interior.
Havia sigut un bebè inquiet, d'aquests
que no saben el que és quedar-se sense forces i dels quals revolucionava tot
allà on anava. Era una nena molt feliç amb uns pares espectaculars. Amb 3
anyets vaig començar a anar al col·legi. Tot anava com aniria en la vida d'una
nena petita, però això va canviar quan, de sobte, vaig sentir que alguna cosa
semblant a una ona de llampecs recorria el meu cos. Mai m'hagués imaginat com
aquesta ona estranya anava a condicionar la meva forma de viure per a la resta
dels meus dies.
Avui tinc 25 anys i em trobe amb 864
cicatrius magnètiques repartides pel cos. Ho vaig notar per primera vegada quan
la meva companya de classe em va llevar el meu bolígraf favorit i vaig plorar
durant una llarga estona. Es poden evitar les coses remeiables, però s'ha
d'aprendre a viure amb les coses irremeiables, així que això és el que vaig
fer.
Ara, cada vegada que plore per algun
motiu, busque desesperadament la nova cicatriu que forma part meua.
GEMA GARRIDO BORRÁS 2 BAT A (IES Rei en Jaume, Alzira)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.