Els divendres a la nit, Jordi ix amb els seus companys de fum al descampat al costat del Riu. Els seus problemes desapareixien quan les substàncies envaïen el seu cos, fent-lo sentir com si fossi una fulla caiguda a l’aigua d’aquell riu que amb rapidesa viu múltiples cascades amb una eufòria descomunal. Ell no volia ser eixa fulla, a soles volia quedar-se en la branca de l’arbre protegit i cauria quan siga suficientment madur com per a caure per sí mateix i el Riu portar-li a la mar on es perdrà amb les altres fulles del mateix i de distints arbres. Però va ser arrabassada per una ventilada, el vent que li considerava el seu amic, el mateix que creia que mai li faria mal i li protegiria. Aquella nit Jordi observava el riu i a poc a poc s’anava convertint en la fulla on la corrent li portava al canal sense  aigües tranquil·les, tot eren remolins i turbulències fent un camí de poc agrade i cada vegada més prop de la desembocadura. El vent venia de tots els llocs. Volia ajudar a traure-la de l’aigua però la fulla ja ha arribat al final del Riu. Jordi descansa en la mar.

                                                                                  Patri Viana 2n

                                                                       Col. Puresa de Maria-Cid