Albert no havia alçat el cap des d'aquell dia i s’havia anat quedant sol. Sa mare havia tingut un accident i duia en coma set mesos però l'única cosa que el distreia era dibuixar. Es passava les classes inventant personatges i les tardes, sempre que tenia una estona, se n’anava a la vora del Riu amb el monopatí i una carpeta plena de gargots de paisatges. Assegut prop de la riba un dia de tardor amb un sol esplèndid, dibuixava el pontet romànic per on creuaven els xiquets per a anar al parc. De sobte, botà un peix que li cridà l’atenció. S’apropà a l'aigua per veure’l però només veié unes aigües fosques i profundes. Albert notà unes vibracions sota els peus, que sacsejaren l’aigua i una força l’atragué cap al fons del Riu. Es feu el silenci i un colp de vent s’endugué els dibuixos. No sabia què havia passat, sols sentia soledat, fred i pressió. Només pogué diferenciar el calor matern d’una abraçada. Feia sis anys que no li passava i a pesar d’estar ofegant-se, se sentia més viu que mai. Guillem Francés 2n Batxillerat IES MALILLA