Havien passat 7 anys d'ençà que la Martina Tarr havia aparegut ofegada al Riu, tanmateix, Vera continuava anat a les reunions de familiars d’ofegats, esperant veure-la, desitjant que hagués sigut un somni, i després, com era ja costum, anava a casa de la Martina, trucava i, passada mitja hora sense resposta, se n’anava al Riu on s’havia ofegat el seu germà. La seva mare li havia vedat anar-hi, i ara creia comprendre el perquè. Mai s’havia sentit culpable per la mort del seu germà, és clar, que ningú no sabia el que va ocórrer aquell dia, i ningú l’havia culpada, però després de l’ofegament de la Martina, havia començat a sospitar que tal vegada havia acabat al Riu perquè el bes havia estat massa impactant i havia empitjorat la seva malaltia. I aleshores, ara que tenia més consciència, va pensar que potser sí que havia estat culpable de les dues morts. De sobte, va sentir un gran desig de nedar al Riu i es va llençar des del pont, com ho feia a la piscina. El fred la va envoltar i als seus últims pensaments aparegueren, la Martina dient-li amb un somriure, Així està bé; i el seu germà encara petit, que li deia triomfant, Veus, al final t’he guanyat. Inés Piles 2n Batxillerat IES MALILLA