Aquella vesprada no tenia res diferent a qualsevol altra de fa molts anys, el germà, un any més menut que Carles dedicava el seu temps a jugar al futbol, era el millor de l’equip, i a traure eixes magnífiques notes que obtenia per tan sols llegir el llibre dues vegades. Els seus pares, com sempre dedicaven el seu temps a no perdre’s cap entrenament i a anar per davant d’ell posant-li una catifa roja perquè la trepitjara. Carles ,al contrari, no treia tan bones notes, encara que s’esforçava molt més que el seu germà i tenia aficions distintes a les típiques de la seua família, com ara, esbrinar sobre coses del seu interés al ordinador durant hores i hores. El seu germà el superava en tot i sentia com si ja no formara part de la seua família, impotència, dol, ràbia, desitjava ser com ell, tindre el mateix reconeixement davant els seus pares. Somiava a tornar a aquell riu on el seu germà de menut mai el va poder superar quan nadaven a l’estiu, volia guanyar-lo una i altra vegada, desitjava tornar a tindre aquella sensació de satisfacció i orgull, fer que mai més el poguera superar en res. CARLOS AGUILAR. 1r de BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.