Hi havia vesprades en què la Martina Tarr recordava aquells dies d'estiu que passava amb el seu germà, com s'amagaven a l'armari parlant de com es quedarien desperts fins que el telèfon sonara. També recordava els àpats imaginaris que farien tota la familia al costat del Riu mentre escoltaven les històries dels viatges del pare. Unes vegades li feia gràcia, altres volia plorar i sempre desitjava tornar a aquells dies on les seues preocupacions es limitaven a l'espera del soroll a mitja nit del telèfon. La Martina Tarr feia uns dies que estava pensarosa recordant un dels somnis que havia tingut la setmana passada. Va somniar que arribava al Riu i s’hi veia reflectida, no obstant això la persona que li tornava el somriure no era aquella senyora major que apareixia a l'espill tots els matins, sinó la xiqueta que esperava impacient l'arribada del seu pare. Aquella imatge l'atreia, li feia voler caure com si es tractara d'un portal màgic que retrocedís en el temps. Volia desaparèixer enmig d'aquella cristal.lina capa d'aigua plena d'esperances, però no ho faria. Aquell no era un portal màgic, el Riu era una trampa que arrossegava els que hi sucumbien. DIANA SANCHO BUELE 2n Batxillerat IES MALILLA