IES CLARA CAMPOAMOR

El germà de Marina Tarr tenia el costum d'eixir tots els dies a la mateixa hora a fer una volta, però mai s'acostava al riu. Un dia mentre estava donant el seu passeig, va veure com una família estava traslladant-se a la casa del costat d'on vivia i s'acostà per veure els seus nous veïns. Allí es trobà un dels fills de la nova família instal·lada i van començar a parlar.

Van congeniar molt bé i tots els dies quedaven per passar la vesprada i fer coses junts, un dia van eixir a fer una volta i quan s'estaven acostant al riu, el germà de Marina es va parar i va dir de tornar a casa, el seu amic li va insistir a seguir per a veure el que hi havia però ell es va negar. 

Dies mes tard, una vesprada amb el seu amic  conversant del que li havia passat aquell dia el germà de Marina li va contar tot el que li passava a la seua família en relació amb el riu i la por i el respecte que li feia.  Malgrat la sorpresa li va donar ànims perquè superara les pors i li va oferir la seua ajuda.

Passa molt de temps fins que van decidir apropar-se a la vora del riu, una vegada allí el germà de Marina  li incità a tirar-s’hi, però el seu amic el parà i no el deixà.

Però el destí esta escrit i malgrat tot, dies mes tard, una vesprada sense poder evitar-ho el riu el reclamà i ell s’hi llançà.

Daniel Simón

Batxillerat Científic

Nikita era una de les persones que sempre estava pel riu. Em semblava estrany, vaig pensar que ell, igual que jo, tenia alguna raó per perdre el temps al costat d'aquest malaurat riu, que no em deixava quieta .Un dia el vaig trobar trist, preocupat. Curiosament em va mirar i sense dir-me res es va asseure al meu costat. I és que tots dos teníem interès a preguntar què feia cadascú en aquest lloc.

Nikita em contà la mala sort de la seua joventut. Digué que ell era un xic vulnerable, ansiós per la llibertat, i d'una maneta molt injusta va abandonar la casa dels seus pares. Injusta perquè no va pensar el mal que podia fer a la gent que el volia allunyant-se d´ells .Tenia una germana, més petita que ell, que des del primer moment no deixa de buscar-lo. Fins que un dia vingué al riu, ell estava allí, cansat, fart de dur una vida sense cap estabilitat i responsabilitat. Em digué: "veure la meua germana al meu costat va posar les coses al seu lloc. Fins que en un instant, Katia, germaneta meua, es quedà mirant la riu i em fa la proposta de donar-nos un bany com molt sovint fèiem al poble dels iaios, i clar con anava jo a negar li’ho. doncs, amb tola la il•lusió del món ens  tiràrem al riu, i passà una cosa estranya, la meua germana va desaparèixer. La vida va perdre la màgia, la màgia que ella m'havia transmès en aquest instant. Des d'aquest moment vinc ací, per a parlar amb ella, per dir-li com estem, i com la trobem a faltar. I també per a ajudar-te, perquè no faces el mateix error que vaig fer jo, i perquè perdones al teu germà, així vés a casa i no caiguis en la profunditat d'aquest riu."

Tania Usova

El riu

Hanna es va a despertar un matí i va tindre ganes d'anar al riu que estava prop de sa casa, eixe riu on tota la seua família s'havia suïcidat al llarg del temps. Ella era l'única que podia estar prop d’ell sense voler suïcidar-se, va estar un temps, contemplant tot, els peixos, els pardals, el so del vent... Es va fer tard i va haver de tornar a sa casa però no podia parar de pensar com era possible que aquell riu impulsara a llevar-se la vida a la seua família, els dies passaven i no trobava una resposta.

En això que va començar a escoltar unes veus que li impulsaven cap al riu, on va veure reflectit en l'aigua la bella imatge de sa mare que sol·lícita le demanava que s'acostara a ella. Hanna, amb por es va pegar la volta i va tornar a sa casa d'on no va eixir temerosa de no poder aturar l'impuls de llançar-s'hi.

Finalment el 4 d'abril, Hanna sens poder evitar-ho, claudicà i va acabar ficant-se en el riu on va morir ofegada com la resta de la seua família.

Rubén Rodriga

Batxillerat Científic

Feía uns anys des que la família Müller s’havien mudat a la ciutat on hi havia un riu molt famós.Eren cinc i la filla més petita s’anomenava Elisabeth que tenia 17 anys,ella havia sentit parlar molt d’aquell riu i no li venia de gust conviure amb tanta desgràcia.

Una matinada mentre corria en paral·lel al riu cavil·lava sobre el seu impacte. Què tenien eixes aigües que incitaven al dolor...a llançar-s’hi.

Va començar a sentir tanta curiositat que se li va ocórrer parlar amb la gent major de la ciutat. La gent la rebia molt amablemente,alguns inclús la invitaven a berenar, però quan Elisabeth mencionava el riu l'expressió de les seues cares canviaven i posaven qualsevol excusa per a no haver de continuar parlant amb ella.

Van passar uns mesos fins que un dia un cos d’una xica jove havia aparegut en el riu i sorprenentment i sense cap raó era Elisabeth Müller.

Almudena Olivares

Batxillerat Humanístic

Cada matí esperava a Martina Tarr per anar a l'aula. Jo sóc Emma, la seua companya de classe i amiga. Quan ella arribava, sortíem cap a l' escola.

I Martina sempre em deia que cada vegada que es despertava, esperava a sentir aquells deu passos i, després, el soroll de la porta tancar-se per poder eixir de la seua habitació.

També parlàvem de quan el seu pare trucava al vespre i com que trucava molt tard i malgrat que ella i el seu germà feien veritables esforços per mantenir-se desperts, acabaven adormint-se abans que el telèfon sonés.

Reiteradament, a l’hora de dinar observava, com Martina no podia menjar, pareixia tindre l’estómac tancat, mentre nosaltres, les seues companyes devoràvem àvidament els àpats.

No entenia el perquè d'aquella desgana, ni el perquè en acabar la jornada mai tenia pressa per tornar a casa.

De sobte em vaig assabentar que Martina estava patint un fort isolament per una malaltia que sempre havien patit els homes de la seva família, la conseqüència de la qual era la mort al riu.

Però i si el motiu de tot plegat no fóra aquella maleïda herència familiar? I si l'explicació estigués en aquelles confidències i aquella inapetència.

I si el riu no fóra el veritable perill sinó un conjunt de raons inexplicables però prou més pròximes


Laura Villanueva 
Batxillerat Humanístic

La vida se li havia tornat cada dia més grisa des que va començar a anar a les reunions de dimecres, el Joseph Wolz anava totes les setmanes des de fa un any i va començar per recomanació d’un company universitari. Aquest company li va esmentar que uns anys enrere la nedadora olímpica va assistir-hi i que aquestes van ser la causa del seu triomf després d’ haver perdut al seu germà. Però el Joseph no notava cap millora després d’escoltar històries durant un any, encara recordava l’ofegament de l’Anna i no trobava forces per aixecar la mà i explicar la forma en què el Riu se’n va dur la persona més important de la seva vida.

Després de l’última reunió, el Joseph va agafar un paper i un bolígraf i va escriure una carta on indicava una sèrie d’ instruccions, es va guardar la carta a la motxilla i es va dirigir a la cafeteria més allunyada del Riu on havia quedar amb el seu company, aquest li va explicar que el seu professor, Konrád Weszler, l’havia contractat per a la seva nova revista especialitzada  en els casos més estranys d’ofegaments.


En finalitzar la conversa amb el seu amic, el Joseph li va donar la carta i li va dir que en aquesta carta hi havia la llista de coses que havia de fer en el seu nom mentre ell se n’anava de vacances per reflexionar.

Una setmana més tard, mentre recopilava informació per a la revista prop del Riu, va trobar el cas més estrany fins a la data, van aparèixer dos cadàver de sexe distint, el de Joseph i el d’Anna, agafats de la mà.

Jorge Jiménez
2n Batxiller Humanístic.

Des de terres càlides del sud arribà una jove a la recerca d'un amor.

Decidí quedar-s'hi a viure, quan només portava tres dies a la ciutat. Aviat hi va esdevindre una més. Una més previnguda sobre els suposats perills d'un riu que fascinava tant com atemoria. I com a la resta la temor d'aquell riu misteriós la va aclaparar malgrar resistir-s'hi.

Els seus companys van contar-li els successos d'aquell misteriós Riu, a més, cada dia li recordaven que si creuava el pont, no s’aturara a mirar-lo o potser sentiria que havia de llançar-s’hi.

Una vesprada, al voltant de dos quarts de vuit, tornava tota sola de treballar. Quan passava pel pont, va parar a contemplar el Riu per saber si eixes llegendes eren veritat, encara que ella no hi creia. Mai més ningú va tornar a veure-la, ni viva ni morta.

Ferran García

Batxillerat Humanístic.

"Això és un miracle! Mai hi havia passat". Ivan ja sabia que la seua mare era bastant exagerada però que ella no haguera vist un riu gelat en els seus 50 anys de vida no significava que mai haguera ocorregut, és més, allò ben estrany era que no passara sovint a un indret on superar els 10 graus era un fet digne d'investigació científica.

Ivan va començar a consumir totes les vesprades a la vora del riu amb els amics. Per ells aquest era sols un lloc on passar l'estona però Ivan sentia admiració pel riu, una connexió. Aquesta sensació s'intensificà a l’abril, quan el riu no es desgelava, i al juny va començar a considerar la possibilitat de ser un miracle de debò. No obstant això, Ivan no podia acceptar-ho. Va decidir fotografiar el riu tots els dies, a la mateixa hora (a les 6 de la matinada concretament) i al mateix lloc, per intentar trobar alguna diferència en l'estat del riu.

Va transcórrer un any i aquell riu no canviava, era necessari un canvi d'estratègia. A les 6:02 Ivan va començar a caminar sobre el riu gelat, fotografiar-lo des de lluny no era suficient. Observà meticulosament la capa de gel buscant qualsevol mínima esgarrinxada, mai mirant amunt.

Ivan mai va trobar una esgarrinxada, la va sentir. L'únic miracle que es va produir aquella matinada fou una càmera intacta a la vora del riu, un riu d'aigües cabaloses.

SARA COBOS CASAS

2º Batxillerat Humanístic.

 

Transcorrien els dies alhora que la ciutat convivia amb dessossec amb les tragèdies del riu. Tragèdies famoses que atreien psicòlogues encuriosides com Carme.

La seua ànsia de saber i la insistència del seu germà va conduir a Carme a encetar un tractament amb Martina Tarr malgrat la seu resistència inicial.

Cal evitar allò que sembla inevitable, cal teràpia de xoc: eixir i afrontar el riu- insití Carme.

S’adonava que Martina anava en progres amb la teràpia però en ella hi havia algo estrany. Tres vegades anant al riu van ser suficient per saber-ho.

La seua frustració era tan gran que un vespre qualsevol, ni la Martina, ni ningú del poble va saber res més de Carme, la psicòloga.

Laura Fernández Martínez 
2n Batxillerat

El cas de Anica

Era dijous per la vesprada i Anica tornava a casa de l'institut, però, mentres creuava el pont que passava pel riu, va observar que hi havia alguna cosa estranya, va sentir curiositat així que va baixar a veure què era.

Es va apropar al riu on podia veure tres figures fosques en el reflex de l'aigua, una més xicoteta que les altres dos, es va acotxar per a veure més de prop, llavors va observar una xiqueta menuda xipollejant en l'aigua. No aconseguia identificar bé les altres figures, així que va submergir el cap davall l'aigua, llavors va contemplar l'escena amb major detall, era una xiqueta amb una marca de naixement en la cama dreta jugant en el riu amb els pares.

En la comissaria una anciana denuncià la desaparició de la seua néta "S'anomena Anica havia d' haver arribat de classe fa hores!" .

Lii van demanar que relatara el que poguera de la seua néta, "els seus pares van morir fa dos mesos en el riu ofegats, encara no han trobat els cossos... ella no ho ha superat, sempre tornava de l'institut pel riu perquè era allí on jugava amb ells quan era xicoteta, és una xica molt..." mentres estava narrant, un policia interromp dient que han aparegut tres cossos a la vota del riu ara mateix, llavors la iaia els acompanya per a identificar els cossos per si pot ser algun d'ells el d'Anica"

Ja de nit, la iaia amb els policies arriben al lloc on estan els cossos, presentaven les mans entrellaçades i en un d'ells es podia veure una marca en la cama dreta, li pregunten si podia reconéixer la seua néta entre els tres, es queda en silenci i al cap d'un temps diu "Sí, eixa és Anica, i els del costat són els seus pares" un moment després, cau desmaiada al sòl.

Alejandro Moreno

Batxillerat Científic

 

Va ser un vesprada d'hivern, ningú esperava que tornaren a aparéixer estos successos. Feia tant temps que no passaven... Ja quasi ningú es recordava del fosc passat d'aquesta ciutat . I de sobte un dia, un altre ofec, un altre cos surant damunt el Riu. La ciutat sentia preocupació que aquesta víctima fou la primera de moltes i que acabara la pau amb què es trobaven després de tant temps sense morts. 

Esta vegada va ser una xiqueta la que va ser atrapada pel Riu. Com a policia encarregada de l'àrea havia d’inspeccionar què havia passat realment, examinar el cos, interrogar possibles testimonis i entrevistar la família. Vaig conduir cavil·losa fins el llit del Riu.

Quan arribí, vaig trobar el que esperava. Després d'examinar el cadàver, a la llunyania vam veure surar un altre cos, era d'una dona que van identificar com la mare de la xiqueta. Sens dubte açò ha de significar alguna cosa... Després d'aquestes víctimes van començar les meues llargues vesprades d'investigació sobre el Riu i totes les seues preses i tots els seus ostatges.

Paula Martínez Bononad

2n Batxiller Científic

 

Tornava a casa d'un agradable sopar, el seu nuvi la rodejava amb el seu braç i reien. Reien perquè la pluja els mullava i disfutaven tant com si de jugar al parc es tractara. Els seus passos anaven direcció el riu, no tenien una altra opció si volien arribar a la seua destinació i bé sabia ella el que succeiria. Martina no volia espantar-lo, estava enamorada.Li ho explicaria sí, però era massa prompte, no feia ni dos mesos que havien començat a eixir.

A pocs metres d'arribar al pont que creuava el riu no va veure una altra opció que explicar-li el que en pocs minuts succeiria i que ell la salvaria.

De sobte alguna cosa ell va dir, ella es va girar i el va mirar.

 No l'havia escoltat, estava massa entretinguda pensant en com parlar-li d'un tema tan sensible. Li havia proposat un repte, volia que passara el pont amb ulls tapats i a peu coix, si ho aconseguia li recompensaria amb una visita a un dels seus restaurants favorits. Martina no no va dubtar, vaacceptar. No era conscient de la sort que havia tingut.

Va aconseguir passar el pont i no caure en la temptació del riu. Però superar eixe compromís no li va fer sentir-se millor. Però el riu restava allí, la estaria condicionant durant tota la seua vida.

Andrea Lara

2n Batxiller Científic.

 

I tot continuava igual. El mateix riu en la mateixa ciutat, responsable de moltes morts de persones innocents. Però per què havien sigut elegits la Martina Tair, el professor Konrád Weszler i la petita Vera per sofrir aquesta mena de maledicció?

El riu comptava amb una força estranya, la qual atreia aquestes tres persones d’una forma molt especial amb un final comú, la hipnotització.

Tot va començar a la ciutat amb el metge més famós d’aquella regió. Un metge que estava obsessionat amb els fenòmens de la hipnotització, i com a conseqüència, amb el famós riu que havia causat situacions amargues.

El metge havia passat molta part de la seua vida dedicant-se a la creació d’un fàrmac que pogués lluitar contra aquesta malaltia, i la Martina, el professor i la Vera van ser els que van sofrir les conseqüències. Per atzar, el metge els havia escollit a tots tres per aplicar el seu fàrmac amb els seus respectius familiars però no va sortir com estava planejat.

El fàrmac va actuar de manera contrària, hipnotitzant les tres víctimes, fent-les encara més dependents de la força sobrenatural del riu, atraient-les a poc a poc, a la superfície aquosa on hi havien desaparegut moltes persones.

Claudia Martínez Alonso

2n Batxiller Científic

 

L’Helga Ivanov s’havia encarregat dels hòmens malalts de la família que acabaven ofegats al riu. Havia cuidat del seu avi, i després del seu pare, per això, quan donà a llum un nen, decidí deixar-lo en un bressol al riu perquè la corrent l’ofegués. Amb els anys va refer la seua vida i adoptà un gos, Nikolay. No podia sospitar llavors com temps després tot canviaria…

Helga despertà un dia i va sentir la necessitat de tornar-se a dormir. No eixia de casa. Aquest hàbit continuà fins que unes amigues la visitaren. Es donaren compte que patia la mateixa malaltia que la Martina Tarr. Elles intentaren ajudar-la, però Helga ja havia assimilat que era el començament del seu final. Al mes, les amigues tornaren a visitar-la, però sols estava Nikolay i ,en obrir la porta, Nikolay isqué corrent i elles el seguiren. A la mitja hora arribaren fins la vora del riu on el cos de Helga reposava amb una bellesa rejovenidora i abraçada al que va ser 35 anys abans el seu bebè.

Paula Orellana

2n Batxiller Científic. 

Després d’un temps sense novetats relacionades amb el riu, va aparèixer a la ciutat una escriptora coneguda anomenada Belen Fernández, amb l’objectiu de descobrir què tenia el riu perquè la gent no poguera evitar mirar-lo.  

Va començar anotant en la seua llibreta allò que més la fascinava sobre el famós riu, però no hi trobava la solució. Va optar per anar preguntant-li a les persones que s’anés trobant pel camí què era allò que més els impactava del riu, però encara així tampoc aconseguia el que ella volia.

 Fins que un dia, va eixir de la seua casa i va veure com una xiqueta d’una edat aproximada als 12 anys estava asseguda al banc, situat davant del riu, afligida, parlant-li, com si estiguera contant-li els seus problemes. Aleshores va trobar just l'adjectiu que el definia després de tant de temps buscant-lo: captivador.  

Nerea Villar Bravo

2n Batxiller Científic

La viu allí, estes sobre aquella banyera coberta amb l’aigua a punt de cristalizar-se. Aquell bany devia estar a menys dos graus sota zero. La seua pell blavosa, se semblava al color del riu on solia anar-hi Minerva, passava hores i hores mirants al no res junt a la soletat més esgarradora que podía existir en la faç de la terra.

 A pesar de tots els dies que hi havia romàs sense vida alguna, semblava ella. En la seus llarga crinera morena deixant al descobert el seu rostre envellutat, i uns ulls oberts com quan mirava el sol ruent de maig, però ara estava freda, tan freda com el gel.

Minerva, que sempre havia sigut molt sociable passà a trobar-se completament sola. Pero és que ella se sentia completa quan estaba aïllada del món, com si ningú ni res li importara.

Aquell riu la plenava. Passà vint anys de la seua vida en aquell lloc, mirant els peixos i els arbres que eixien de les entranyes d’aquell riu profunt i encapotat.

Si aquell final feia feliç a Minerva, ho acabaría acceptant. Perquè la mort no aplega en la vellesa, sinó quan un està preparat per a mampendre la seua eterna travessia. 

Nerea Pallardó

2n Batxiller Humanístic.