Vuitanta nou, noranta... Ja no aguantava més, havia de pujar i agafar aire. Però a l’intentar-ho, vaig sentir dues mans sobre el meu cap que m'ho impedien i, sense adornar-me’n , vaig començar a enfonsar-me. De sobte vaig veure una cosa que em va deixar impactat: Desenes, que dic desenes!, centenars d'estàturs de marbre es trobaven al fons del Riu. I per alguna raó, al veure-les vaig sentir la necessitat d'apropar-me a contemplar la seua bellesa i la seua perfecció. M'estranyava no haver-me fixat mai en aquelles estàtues, tenint en compte quantes vegades m'havia capbuçat al Riu. Potser sempre havien estat allí, però mai havia sabut veure-les. A mesura que m'apropava, ja no notava la falta d’aire, ni la gelor de l'aigua, ni l'angoixa d’ofegar-me. Al contrari, cada vegada em sentia millor, més revitalitzat, més pur i més... rígid. Començava a sentir com les meues cames s’anaven tornant més pesades i no responien, seguidament el tors, els braços i el cap. Malgrat açò, em sentia amb una puresa, tranquil.litat i pau indescriptibles. I aquesta sensació tan agradable feia que no m'inportara el fet que m'estava convertint en marbre i m’enfonsava al fons del Riu. Joanna Giménez 2n Batxillerat IES MALILLA