Rahel Els records li anegaven la ment: un colp sord, una caiguda, un líquid amb sabor metàl·lic entre els seus llavis… Sentia dolor en tot el cos, desitjant que acabara i alhora que mai no finalitzara, aquell dolor la feia sentir viva. “Inútil, no vals per a res” li deien dia rera dia. Per a Rahel la vida era una rutina, una infinita amargor, però allò acabava quan arribava a la seua habitació. S'endinsava al seu món de videojocs. Sentia passió per aquell, fins a tal punt d'estar hores i hores davant de l'ordinador. La seua mare li deia “Rahel,ix de l'habitació, et quedaràs cega”, però sempre obtenia la mateixa resposta “Confia en mi”. Havia d'aconseguir allò que estimava abans que “ells” acabaren amb la seua miserable vida. Estava morta igualment Per què retardar allò inevitable? Un dia de la incipient primavera, Rahel caminava lentament a través d'aquells cirerers florits, fins que va veure una cosa que li va canviar la resta de dies de la seua vida. Rahel observava aquella bellesa cada dia, cada matí, cada vesprada, cada nit, per a ella no existia el temps. Es va sentir meravellada en ser l'única capaç de mirar-lo d'aqueixa manera i s'hi va endinsar, fins sentir aquella escalfor i alhora aquell fred hivernal. Se'n va anar. M. PAZ SANMARTÍN. 1r de BAT. IES LAURONA. LLÍRIA.