4 de març 2019

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA)

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Lenin Sailema Criollo 

Jo, anomenat Arcadi, sóc un home amb ideals republicans. Vaig tractar de canviar la dictadura de Franco que patirem però em van agafar i exiliar en un poble de les muntanyes. Em donaren el treball de professor perquè només ensenyara als nens l’educació bàsica mentres em vigilaven per si feia de les meues.

Amb el pas del temps, ja no podia soportar més aquella represàlia. Sabia que, en les muntanyes, els meus companys enviaven missatges amb una especie de fòssil amb informació sobre com fugir del país.

Mentres pensava com afrontar la situació en aquell lloc on els bandolers y la Guàrdia Civil assassinaven, vaig aprofitar-me de l’ajuda d’un xiquet, anomenat Goriet, perquè em portara els fòssils.

Després d’uns dies ja sabia com anar-me'n. Necessitava denunciar a algú de gran importància per a la Guàrdia i, mentres ho pensava, anava a la casa del xiquet a dinar ja que em vaig fer amic de la família. En la porta, vaig escoltar una conversa entre la mare i un home a qui estaven amagant de la Guàrdia. Ràpidament ho vaig denunciar a les autoritats que van acabar matant a la família sencera i a aquell home anomenat 'Matemàtic'. I mentres feia les maletes per anar-me’n, em preguntava: ¿Què haguera passat amb la família si no els haguera delatat?


Sospir 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Sonia Argente Poveda 

On estic? Tot obscur? I el meu amo, on està? Qui és aquest home? Només recorde l’últim moment quan Mata va espentar al meu amo. Però que tenia en contra d’ell? Ara estic en un cotxe vermell, en la part del darrera . El capità està al davant conduint. No hi ha carretera, és un camí de pedres que no té un trajecte definit, anem botant dins del cotxe per culpa de les pedres. Mata parla:

-Què anava a fer amb tu? Matar-te? No, és clar -riu- des de petites han volgut un gos. Ja voràs com els agrades a les meues noies! Tu ets un poc vell ja, però això a elles no els importarà. Has de tenir en compte que són xiquetes i només volen jugar i disfrutar dels feliços anys d'infància.

Vaig creure que anava a una mort segura. Però en veure una caseta a final del camí vaig sospirar perquè només era que viuria un llarg temps amb el capità. Una vegada establert en la casa del capità vaig entendre que el meu antic amo havia mort...
-Anem a jugar!
-Gosset! Aquí, aquí! Jo tinc la pilota.


Relat de La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Marina Sanchis 

Els vaig vore des de la finestra com venien i segons com s’anaven apropant vaig apreciar que hi anaven armats. Encara que vaig fer tot el possible per mantindre’m tranquil, no vaig poder evitar posar-me nerviós i témer, ja no sols per la meua vida, sinó per la de la meua família i de com podria, el que  estava a punt d’ ocórrer, canviar-ho tot. Eren aquells bandolers que s’anomenaven Maquis:

-Qui sou? – vaig preguntar jo.

-Som un grup guerriller republicà. Al contrari que molts, nosaltres ens neguem a abandonar el país i deixar que la repressió franquista acabe amb les nostres llibertats.

-Què voleu? Per què heu vingut al meu mas?- vaig preguntar per vore si podia entendre què estava passant exactament.

-Per tal que la Guàrdia Civil no ens trobe, ens veiem obligats a estar en l’alta muntanya i anem curts de queviures. Si ens ajudes no et farem res, ni a tu ni a la teua família.

-Si us ajude, la Guàrdia Civil vindrà a per mi. -Això no es problema nostre. Però si dius alguna paraula, aleshores estaràs mort.

La Sega 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Celia García. 

Una vesprada de setembre de 1947, va arribar un capità seguit de cinc homes, em van preguntar “ha vist bandolers per ací?”, jo vaig contestar que no, per defendre els meus companys. La meua actitud els va parèixer sospitosa i em van portar a la caserna. Allí em van intentar treure informació. Havien trobat unes cartes que demostraven el meu posicionament al bàndol republicà . Arran d’això van començar tres dies, que van parèixer mesos, sense menjar ni dormir pensant en les tortures esgarrifoses que anaven a fer-me dins d’aquelles quatre parets. Encara que aquella situació era inhumana jo solament podia pensar en el que podien fer-li a la meua família. Al capvespre va entrar a l’habitació el general que dies abans havia aparegut a ma casa, amenaçant-me que o delatava les futures revoltes de la CNT o anirien per la meua família. Hores després vaig aprofitar la foscor de la nit i la distracció dels militars per a fugir i avisar la meua família que es trobaven en perill. Vaig començar a córrer cap al que jo pensava que era la llibertat quan una bala que venia d'eixa direcció em va travessar el cap.

Els ulls del bou 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Mar Cañada Arenas 

Entre cinc homes m’havien col·locat ferratges i unes boles a les banyes. Havia tractat d’oposar-me, però em responien amb puntades al pit i fuetades al llom. No entenia res. Em van conduir, guiant-se per un soroll cada vegada més fort, a un espai ple de gent i llums. En aparèixer jo, aquella plaça va embogir. Tothom semblava eufòric. Reien i cridaven. Botaven i corrien.  El soroll era ensordidor. Devia estar en una festa. Els mateixos homes que m’havien decorat les banyes van agafar-me de nou i, de sobte, el foc havia encès els meus nous adorns. Es tractava això d’una festa? 


Un primer colp acompanyat de rialles.
Vaig saber que aquell joc no era per a mi. 


Continuaren atacant-me. Em dessagnava i la cendra queia sobre el meu llom ferit.  Bramava buscant ajuda i com més fort ho feia, més espectacle semblava donar a aquells salvatges. No volia ser protagonista d’aquella festa de la tortura. La llum als meus ulls s’esgotava, i el seus cada vegada brillaven més. Assassins. El meu instint de supervivència buscava l’eixida, però la cendra que m’abrasava, les meues potes tremoloses i la força que ja no tenia em conduïen, immòbil, a aquella mort segura.

Plaer i fam 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Andrea Ixchel Martínez Marcos 

La suor feia llargs camins brillants sobre la pell rugosa i obscura. El meu cos pareixia plorar, sentint les embestides dintre i fora, mentre vessava un riu d’absència que es fonia amb la llum que apuntava amb timidesa dintre la claustrofòbica cambra. El llit que compartia amb la Vicenta i pel qual desfilaven amb precisió militar una col·lecció monstruosa de rostres sense nom, dia darrere dia, es feia més fràgil amb cada crit de plaer.

Hauria d’haver nascut home. Tot és més fàcil i menys dolorós essent home. Pot ser seria jo la que, com el capitá ara, jauria damunt una noia tremolosa en una casa abandonada, només una altra Manuela, prescindible, reemplaçable. Tindria el poder per decidir.

Les llàgrimes s’ajuntaven amb la suor i feien crèixer els rius que recorrien el meu cos nu, vulnerable, atrapat per aquell gegant que bufava com un animal amb els ulls tancats, apretant les meues cuixes amb força.

Si haguera nascut home hauria pogut ajudar les meues germanes. Cap d’elles hauria de gitar-se en aquest llit amb un estrany, tancant els ulls i deixant-se anar. Essent home tal vegada hauria mort a la guerra, però no m’importava, perquè, en realitat, jo ja era morta.

Sentiments trobats 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). Ana Sesé Mas 

Per molt que ho pense no ho entenc, per què mon pare? Per què a nosaltres? Mon pare que no era ni de dretes ni d’esquerres, només era un bon home treballador, que es desvivia per la seua família. El meu germà Goriet era molt xicotet per a fer-se càrrec del treball que porta un mas, i ma mare no ho estava passant bé, així que només quedava jo. Havia d'armar-me de valor i treballar per tot el que la meua família havia lluitat. I eixe valor era el que em feia seguir avant. La vida al mas era difícil, estàvem entre l’espasa i la paret. Si cridaven a la porta i eren bandolers i no els donàvem de menjar ens mataven i si ho féiem ens matava la Guàrdia Civil.

Vivia un amor d’amagades amb Ferrovoari, encara que ell a vegades m’insinuara que el millor era anar-nos-en a París, però jo volia lluitar per la causa i traure la meua família endavant. Una nit van cridar a la porta, sempre havíem de caminar amb molta atenció, no sabíem de quin bàndol eren, però aquesta vegada era una xiqueta, sola, plorant, espantada, es tremolava, podia veure la por en els seus ulls, i la ràbia també, els feixistes havien matat a la seua família…em va recordar al dia que es van emportar a mon pare. Llavors, en mirar-la fixament, vaig veure que aquella xiqueta era jo.

Tracte 

IES SANT VICENT FERRER (VALÈNCIA). María Luisa Muñoz Romero 

M'encongia al mateix temps que el meu ventre creixia. No tenia altres opcions. O donar mort al fruit de les meues entranyes, o convertir-nos a tots dos en desgraciats. Quin altre destí podia conèixer una mare soltera? No ho volia explicar a Ferroviari per por al rebuig, ni a ma mare. Sabia que la Rabosera era l'única que podria ajudar-me. Només em preguntà pel pare. Lligada al llit, vaig beure un estrany beuratge. Sentia entre el somni i la vigília veus d' inframón que em produïen teranyines de llàgrimes i convulsions. En acabar el malson, es va arremolinar al meu interior una amalgama d'emocions: alleujament, culpa… Potser en un altre món, la societat no hauria condemnat aquest amor. "T'he tret un fill. Jo et demane un nét a canvi. Que em dónes vida per mort ". Em vaig aixecar tremolant: "Mai seré del teu fill. Mai uniré la meua sang amb la dels assassins del meu pare ". El somriure de la Rabosera es va eixamplar, no semblava d'aquest món, i els seus ulls eren dues escletxes negres. "Un tracte és un tracte. Si no em pagues mort amb vida, acabaràs pagant-me amb un altra mort. El teu temps s'esgota ".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.