Recorde aquella condemna com una de les parts més transcendentals de tota la meua vida. Fins i tot, aquell desgraciat em va fer un favor.
En aquells set anys i mig entre reixes em vaig sentir més lliure que en molt de temps. L’única cosa que em donava forces per a voler eixir d’aquell lloc eren els meus fills.
Sempre pensí que la presó més gran no està plena de barrots, sinó de records negatius, i amb aquesta visió, tots nosaltres en aquell malson estàvem en una.
La presó, amb l’especial companyia de Celidònia, em va donar molt més per a pensar. Tots aquells anys em vaig sentir en pau a la fi. No vaig deixar de pensar en ell per un moment. Tal vegada, és l’únic que li quedava. Tal vegada, la por se’l va menjar. Eixa por que s’apoderà del mas del Saüquer, i a poc a poc, de tots. No es mereixia res d’això. Tal vegada, mai li haurien cregut.
Potser ho va poder fer molt malament, més del que mai em podria imaginar, però al meu marit no li va fer res, de res. Ell fou valent, com Zacaries, i la repressió va poder amb la seua persona.
Belén Hernández Soriano.- 1º Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent
El perdó
Sóc conegut com el tio Miquelo, un masover tranquil, prudent, servicial, treballador i gran amic de la família del mas del Saüquer, a pesar de la desgràcia que va provocar en la meua vida Samuel . Des d’aquell moment res tornà a ser com aquells dies en els que la meua flor em feia volar sense separar els peus de terra…
L’accident va tindre lloc fa tres anys, un dia tranquil quan passàvem per un camí ple d’arbres frondosos i corpulents, envoltats d’un paisatge primaveral, el qual destacava pels seus camps verdosos. Ens dirigíem a la romeria de Santa Bàrbara, va ser un dia memorable, ple de rialles i de fartona.
Però la sort va canviar de costat a la tornada, quan un grup de xicots maleducats i imprudents es va creuar pel nostre camí, diguent grosseries que van fer enfadar el meu amic. No entrava en raó, els seguí el joc a aquells borinots. Les dones es divertien observant com corríem darrere d’ells. Les rialles duraren ben poc quan la roda va frenar en sec i l’amor de ma vida va eixir pels aires. Així doncs vaig perdre al tresor més valuós que la vida m’havia donat. Per altra banda, vaig hacer de perdonar el meu amic donat que no podia quedar-me a soles i menys en aquell estat de desolació. Malgrat aquell desastre encara conserve una foto seua que enregistaren els meus ulls mentre somreia.
Alba Cervigón Hernández.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima - Torrent
BALA SUÏCIDA
Temps després de la mort de Ferroviari, el capità Mata cridà a declarar a Miquelo. El dia d’abans va vindre a acomiadar-se de tots i li vaig pregar que no fera cap estupidesa, jo creia en la seua innocència. Em va somriure irònicament i em digué que hauria de marxar, però no podia ja que no sabia fer altra cosa que de masover i tampoc sabia on anar.
Tal volta hauria de haver suplicat al capità com ho va fer la dona del Xatxo.
El meu fill Goriet semblava un poc preocupat, però res comparat amb mi.
El dia següent Miquelo es posà les millors vestimentes que tenia i isqué del mas mentre fumava una cigarreta darrere d’altra. Pareixia prou tranquil.
Em va sorprendre quan, de sobte, el vaig vore agafar l’escopeta. Cridà el gos i anà passejant a peu fins al poble, travessant un camp desèrtic sense cap ànima. Es va seure en una pedra i va estar allí uns quinze minuts, inhalant fum i expulsant-lo en xicotets sospirs.
A continuació s'alçà, es dirigí cap a la carretera, posà l’escopeta sota la seua mandíbula i, segons després ,el batec del seu cor es detingué i el seu cos ja descansava a terra.
Encara no sé per què ho va fer, pero sé que ell no va delatar el meu marit.
Anna Alba .- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent
Primera trobada cara a cara amb Joanet
Un dia de gener, es van presentar a casa set guerrillers. Un home alt i prim, anomenat Joanet, es va encarar amb la mare Isabela dient que no els donaria res de menjar. Jo em posava al costat de la mare mentre Goriet em mirava com si m´interessaren els maquis, i era veritat, eixos homes em van parèixer valents, no com la Guàrdia Civil. Abans d´anar-se´n, Joanet va deixar clar que ells lluitaven per un govern legítim, perquè tots pugueren menjar i treballar la nostra terra; i venjar la seua mort. Per la finestra, els vaig veure marxant-se pel Pic, la gran muntanya pròxima.
Als pocs dies ens va arribar la notícia :havien assassinat el massover del Boi. Joanet va ser i ell fou el que em contà la trama.
Dies després es presentaren pel mas la Guàrdia Civil per dinar amb nosaltres. La mare donà la cara amb Pepet en braços mentres jo protegia Goriet i Empar. Estava atenta a recol·lectar tot tipus de informació per dir-la a Joanet però res més acabar, ens en van anar per on havien vingut, sense pagar res; açò es va repetir unes quantes vegades i unes altres , vestits de bandolers. Jo agraïa aquelles visites perquè vaig obtindre a muntó de notícies sobre altres masos.
Álvaro Capel Royo.- 1er Batxiller Col.legi La Puríssima- Torrent
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.