5 de març 2019

IES VELES E VENTS. GRAU DE GANDIA


                IES VELES E VENTS. GRAU DE GANDIA



Desorbitat
No és bona època per a ningú, com bé tots sabem dins d’aquesta dictadura franquista. Tots en som submisos. La por ho domina tot. Dona igual si eres comunista, anarquista, Guàrdia Civil o bandoler. Un moviment inoportú i tot pot canviar a pitjor.
Això em va passar a mi. Jo, Don Arcadi, vivia a la ciutat quan de sobte em trobe mestre exiliat al Maestrat. El Maestrat és terra de masovers. Terra freqüentada per maquis. Una guerra soterrada, on s’han oblidat els valors humans, i el diàleg.
He d’estar al marge de qualsevol ideologia, si vull sobreviure. He de jugar ben bé les meues cartes, que sé que en són poques. I encara més, tinc al damunt el capità Maximino Mata. Qui a pesar no disposa de proves per acusar-me de traïció, sospita! I no li falten raons. Sóc testimoni de l’amagatall d’un dels bandolers a casa de Goriet. Amb això he intentat guardar distància, mai no se sap qui és l’enemic. Desitge ensenyar, a Goriet, el ritme de la natura. I com, a través dels fòssils, retrobem el passat. Veig en ell un futur que pensava desaparegut. Per això no puc deixar que renuncie a l’escola per quedar-se al mas. M’agradaria que estudiara magisteri, i si no és així, com a mínim que tinga consciència de tot allò que ell sap.
                                      

                                                 RAMIREZ MUÑOZ, ANDREA. .2n Humanitats.
.



. EN VIDA O MORT?
Encara que separat de la meua família, he de vetllar per ells. Algú els pot agredir, i la vida és l’única cosa que real que ara tenim. Ningú no em pot veure. Sóc mort. I així ho creuen tots. Inclosos la meua estimada dona i els meus fills.  Vos imagineu veure com acudeixen els maquis al mas i veure com la teua família lluita per la seua salvació. I no poder intervindre és el pitjor.
Els primers dies van ser horribles, amagat com un conill, sense contacte tret del meu Goriet. Goriet m’informava i em mostrava el mon que jo no veia. No sé què hauria fet sense ell. Era el meu menjar i la meua alegria.
Vam fer un pacte. Goriet sabia que la meua veritat significaria la meu mort. Goriet s’ensenyà a mentir, a circumval·lar les preguntes. A dissimular.
Goriet m’informà de com els guerrillers anaren a casa, de la seua relació amb don Arcadi, de l’enamorament de Teresa i el Ferroviari, del cas del Matemàtic, i... de moltes altres coses.
Jo donava consells de pare. D’un pare amagat i fugit i que no es feia càrrec de la seua família.
Un dia Goriet em va suplicar a plors que tornara a casa, que les coses estaven malament i que el seu únic desig era que tot fora com aquells temps en què la guerra no ens havia separat.
Jo li vaig dir que realment jo estava mort, i que ell gaudia la sort de poder estar en mi, a estones, en aquest racó. Que si torne ja no seria com abans perquè les coses han canviat. Però, que deu pensar el meu xiquet?

                                                           ZOUINE,TOURIA.    2n Humanitats



                                                                                                            Àngel Peiró

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.