7 DE FEBRER. Hui acabe amb el cor més pur
que quan ha començat el dia. Més lliure, més prop de trobar l’equilibri que tant anhela la meua anima. Jo vaig ser un dels
últims integrants dels romanents. Des
que van entrar a la meua vida, he deixat de sentir aquella pressió constant al
pit. No suporte viure en un món on tots estan cecs. Aquest matí, la mare m’ha
posat un tros de pa amb tomaca com de costum. En arribar al col·legi m’he
trobat amb Joan, que està passant pel mateix procés, com una rutina d’exercicis, on
cada dia estem més tranquils. No sentim la ira que ens consumia des de fa anys. Al pati han tornat a vindre a molestar-nos Enric i
Marta. Escridassant-nos “frikis” i “sectaris de merda”. Però ens hem mantingut
impàvids. No per no donar-los el plaer, sinó perquè no albergàvem cap sentiment
de ràbia. Les seues paraules eren plomes colpejant en la nostra esquena. Estic
convençut, cada dia som millors!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.