CONCURS DE MICRORELATS IES VICENT SOS BAYNAT 

Matteo Voltolini 1r Batxillerat

3 de febrer, Any I: Tot va segons havíem pensat: açò és el buit, la incomunicació total; la mort cerebral. Cadascú està cada dia més embadalit en les seues meditacions, i les poques coses que ens connecten a la resta són menjar i tallar-nos les ungles si es fa inevitable. En un principi, ens havíem de lliurar de les càrregues banals, terrenals. Però estic veient com la personalitat dels meus amics perd la humanitat, es buida. Cada dia em costa més saber qui és qui… Es desfiguren per dins. El que m´aterra més és que a mi també m´estiga ocorrent. Teòricament ens havíem de dur a l´èter per purificar-nos, per romandre ací el dia del Judici. És curiós que ens vulguem abstraure amb la fi última de quedar-nos ací…  No obstant, em sembla que més que cap al blanc pur i infinit evolucionem cap el greixum més llastimós. I crec que no se n'adonen ací. Cada vegada són més els que consagren cap a la salvació les molèsties, la fam, la pudor i les infeccions que rauen d'aquest festival d'orificis cosits... Ja no recorde quin dia és, per això he d'emprar la <<data oficial>>. Però, i quan no aguante més, què faré llavors? 

Marta López 1r Batxillerat

23 D’OCTUBRE:  Demà complisc disset anys, disset anys que porto sentint-me una persona que no sóc jo, en una família que no em correspon i en una societatmenyspreable i en decadència.

A aquestes edats és normal no saber qui ets; però jo ja vaig encaminat amb qui sí que vull ser. Sent la necessitat d’arribar a una certa puresa que m’ajude a trobar-me i desfer-me de tot allò que em perjudica d’una manera o d’una altra; com els animals morts, la carn, el peix i tot allò que suposa maltractament. Si vull un estat de pau el primer és rebutjar tot el que ens han venut com a bo i això és de les coses més dolentes que fem els humans.

Tenint aquestes idees clares he decidit que les compartiré amb els meus amics i amigues, sobretot amb Míriam ja que ,deixant a banda que m’agrada, que és evident, és l’única que sap comprendre sempre amb un somriure. Penso que si de veritat mereixen la pena m’entendran i fins i tot s’uniran amb mi i amb els meus pensaments. Això pot ser el principi o la fi d’alguna cosa molt revolucionària.

Jorge Villalonga Yuste 1r Batxillerat

6 DE NOVEMBRE. Tot el que està passant en aquest moment ens està portant a apropar-nos més com a un ens únic per a la propera salvació, la Miriam no compleix totes les reformes que hem aplicat a la nostra ideologia però l'hem de mantenir com a un de nosaltres ja que funciona com a la nostra representat, i a més a més, no puc negar que no tinc la força per expulsar-la del nostre grup, no sols per fer de representant sinó pels sentiments que tinc per ella. Quan acabe aquesta entrada estic plantejant deixar d’escriure ja que no puc mantenir una ment clara i neta si continue ennuvolant-me-la amb aquests sentiments. He de deixar de ser jo. He de buscar una forma pura per salvar-nos. Per açò pararé d’escriure prompte, però abans de fer-ho havia d’expressar per última vegada aquests sentiments i pensaments ací, per poder oblidar-los definitivament. Tot el que ha passat fins ara ha sigut una introducció per al nostre final i la nostra purificació. Tot acabarà prompte i serem els únics romanents.

Diana Ioana Gafencu 1r Batxillerat

Un dia d’ f.

5 DE MAIG. Ahir de tornada a casa a casa a peu descalç sentia com els ulls de la gent del carrer em travessaven. Exactament en el meu físic i en les pintes que portava. Una vegada més, la societat jutja amb una simple mirada la teva persona per no ser el prototip establert.

Anar descalç fa tanta impressió? La idea de Míriam no em semblava res d’altre món, tenim el mateix dret d’anar amb els peus alliberats que portar-los tancats en unes sabates. 

Què pensarà el meu pare quan em veja descalç? O millor dit, quina ximpleria dirà? Aquest home és una caixa de sorpreses. 

La mare reaccionarà bé, segur. Amb tots els canvis que he fet, mai ha tingut una reacció com el pare. Es nota la diferència. 

Ara bé, les primeres hores sense portar sabates han sigut una mica incòmodes però tot és qüestió de pràctica, la setmana que vinent ja serà normal la sensació de cremades pel sòl calent i de pedres punxant.

Pau Rodríguez Pastor 1r Batxillerat

16 de febrer. La pluja cau al carrer. La finestra s'ha embrutat amb les gotes. L'Mno estarà gens contenta i haurem de netejar-les demà a la vesprada. El dia ha passat ràpidament. El Tha tornat a fumar. No m'ho podia creure, després de tant de temps. Ens havíem proposat no contaminar el nostre cos amb cap producte, però no, no ha pogut resistir-ho. Tots els romanents l'han estat intentant convèncer però res, s'ha negat. Tots creiem que tal vegada la pèrdua de la seua mare ha sigut un cop molt dur i ell no ho ha superat. No sé. Ell no diu res.
He tornat a casa ben aviat. La casa a mitjan vesprada estava molt calmada, no s'escoltava ni una mosca. Com el meu aniversari està proper, mon pare vol preparar un pollastre al forn, ell diu que a tots ens agrada molt. Fals.
Ma mare em mira estranyada, sempre em pregunta, m'analitza, diu que és l'adolescència, d'ací a una setmana faré dèsset anys, una edat difícil, diu ella, també em fa reflexions de com el iaio tampoc entenia la rebel·lia que ell tenia a la seua edat. Són molt pareguts, assegura.
Però hui ha sigut un dia diferent, quan estàvem tots a taula preparats per a gaudir del pollastre i de la xarrada de totes les nits, de sobte, ho he soltat. He anunciat que no menjaré carn mai més.
L'Mi el Ps'han mirat i han callat. Ells deuen pensar que el millor és callar, que els joves canvien d'opinió a cada moment, això ho diu l'Mcontínuament, però Ps'ha quedat mut i de segur que cavil·la alguna cosa, ho sé. El que no saben ells, és que la decisió és ferma. No canviaré d'opinió, a més a més abanderaré la rebel·lió. Ànim companys, tots junts!

Alicia Gil Llidó 1r Batxillerat

2 de desembre. He tornat a escriure un dietari. Però en tinc un altre. Diuen que per evolucionar hem de canviar de llibre…

Els Romanents fa 1 setmana que tornàrem a l’institut. Hem rebut milers de preguntes, la majoria de les quals no hem vist la necessitat de respondre, açò ha fet que la gent en una setmana deixe d’interessar-s'hi.

Després del dies a la caverna del no-veure, me n’he adonat de que no estic enamorat de Míriam, és una gran xica i es mereix el millor del món. Però potser he confós l'amistat amb l’amor. 

Els meus amics han hagut d'explicar als seus pares on havien estat durant aquest temps. Ens ho inventàrem. Cap dels pares es cregueren el que els van explicar els seus fills, tots estan castigats i no sabem fins a quan  podrem veure’ns fora de l’institut. Aquest fet va fer que tornàrem a l’institut més prompte, per poder veure’ns. El meus pares van parlar entre ells i s’entengueren, jo comence a entendre el seu punt de vista…

Els Romanents ens hem proposat gaudir de l’últim curs de l’institut i anar buscant la nostra personalitat tot i saber que no hem de ser iguals.

Àngela Mor Ramia 1r Batxillerat

4 DE MAIG. Hui ha sigut un dia meravellós, a fli ha agradat la meva idea d'anar sense sabates, encara que li feien mal els peus quan caminava al pati. Oi! I el pati? Ha sigut encara millor, hem ajuntat els nostres peus per a mesurar-los i encara que puga parèixer estrany a mi m’ha agradat. Després, ell m’ha deixat tocar els seus cabells, els que li queden és clar i jugar amb la seva orella. 

Aquest és un altre tema que ja he comentat amb tu, estimat dietari, i és que no entenc que deu passar pel cap dels meus amics per a fer totes les bogeries que fan, jo tracte de mantindre el ritme i entendre’ls (crec que amb la meua idea ho he aconseguit, almenys que pensen que els entenc) però, per molt que li faça voltes no arribe a pensar com ells, la seva espiritualitat, la seva fe. En el fons crec que els envege, crec que el que vull és arribar a ser com ells i ser capaç de no pensar tant les coses, si és que llevar-me les sabates em va costar una setmana! Per tant, ha decidit que seguiré amb la dinàmica que duem, almenys fins que fse n'adone que m’agrada. 

Alicia Fuentes 1r Batxillerat

14 DE FEBRER. Avui ha sigut el pitjor dia de l’any, Sant Valentí. Un dia creat pel capitalisme i consumisme. Tot el món mostrant el seu “amor”; feliç, perfecte i monògam. Entre cometes perquè dins d’un mes la parella que estic observant ara mateix ja tindrà mes banyes que un bou.

Estic fart d’aquesta cosa que ha creat la societat anomenada amor, simplement per no sentir-se sols i per a satisfer els desitjos carnals, que son roïns, impurs, falsos. La gent preocupant-se per aquestes coses mentre la fi del món està a prop.

Avui ha sigut Sant Valentí, però ja ho he decidit: avui serà el dia en el que crearé els romanents, i ho faré manipulant a f,un ingenu que es creu que soms amics, però també influeix molt en altra gent i així podré expandir els romanents.

20 DE MARÇ. Ja ha passat mes d’un mes des que vaig començar amb la meva idea dels romanents i tot va com planejava. El primer pas està fet: ja som tots vegans. També anem tots de blanc (el color mes pur) i avui s’ha rapat el cabell f.Açò es perfecte perquè quan ffa alguna cosa, tots la fan. Ja va passar amb el veganisme i el vestir de blanc. Es un cregut i egocèntric, pensa que tot açò està passant per ell, però ell no és res més que la meva titella cara al públic. Jo soc el titellaire, sense mi no és res. A més, és un impur. Ell diu que no, però jo puc veure com mira a la Míriam. Però sempre que li dic que això està malament em diu: “Zacaries, no sé de què m’estàs parlant”.

1 DE JUNY. Ja tots anem amb els peus descalços. Vaig convèncer a fde cosir-nos un ull o la boca i ja tenim la caverna del no-veure, tot amb l’ajuda de la mare de f.Sonuna família d’ingenus. Però necessite temps per a pensar sense l’horrible veu de fturmentant-me.Crec que vaig a proposar un vot de silenci per a aquest mes per a poder pensar. Per a poder pensar com puc fer el que els romanents facen, una vegada a l’any si no arriba la fi del món, un sacrifici.

Sílvia Àvila 1r Batxillerat

27 DE MARÇ. Avui m'he despertat diferent. Semblo haver-me oblidat de la meva pròpia existència resultant en la posada en dubte de qui soc jo i perquè he fet açò. El primer que he vist es a mi, (o allò que en queda del que alguna vegada vaig ser) davant l'espill del bany, on crec haver-hi viscut des del dia que vaig convertir-me en un d'ells per influència del meu germà. Fins i tot m'assemblava a ell: abans el veia a ell que a mi mateix davant el meu reflex. De fons, la música sonant. Música? Ja no em sona igual, ha perdut el significat que tant m'havia esforçat en veure-li, i que tantes vegades li havia donat. A més, ara, em sembla estranya, desconeguda fins i tot inquietant, fins al punt de ser estrident. Quin és el sentit doncs, de tot allò que he viscut i allò al que m'he entregat durant mesos si ja no soc capaç de entendre-ho? Cada vegada que em passo la mà pel cap penso en el meu maleït germà, culpable de les meves desgràcies, qui em va portar a aquest estat d’enfonsament anímic. M'he perdut a mi per tu. Significa això que no seré capaç de tornar a l'inici? He sigut tan deformat i manipulat al gust dels romanents que ja no em sé reconèixer. No soc un individu, soc un col·lectiu. I d'un col·lectiu de que ja no vull formar part. 

La primera llàgrima cau i després d'ella un riu. Ja ni em creia capaç de sentir. No veig escapatòria de la gàbia en la que em trobo pres. No hi veig solució. De l'armari agafo un fulla d'afaitar, amb la que una vegada em vaig esquilar. Amb ella he traçat una línia al meu braç, quasi sense sentir dolor. Veig com la sang comença a brotar inundant la blancor de la meva roba d'un roig porpra brillant, recorrent els meus dits, que deixen caure gotes als meus peus descalços, tan freds. Per fi em separo d'allò que em menja, que no em deixa respirar. Veig foscor. No, veig llum. M'apago i m'encenc al mateix cop. Finalment, soc lliure, soc lliure, soc lliure...

Alba F. Ruso 1r Batxillerat

18 DE MARÇ. Hui m’he rapat el pèl i he pres la gran decisió de deixar enrere els colors cridaners que inciten al pecat per portar sempre blanc. El blanc és sinònim de puresa i en aquests temps on tothom al meu voltant menja carn i comet altres atrocitats, jo em sacrifique per totes aquestes pobres persones que no es salvaran. P m’ha dit que sóc un puto sectari per vestir de blanc. Tancar-se dins d’una habitació amb música estrident i vestir de negre no ho és? La diferència més gran que trobe és que P viu lligat al passat i pecant constantment, incitant-me a que jo peque també. Hui he pillat a la mare fumant i buscant aquest dietari. Ella, al contrari de P, em fa llàstima. No és capaç de superar la seua joventut, plena també de pecats. Crec que no li ha semblat bona idea que em rapès el pèl però no m’importa. Quan m’he pogut observar al mirall he sentit el poder més gran de tots, el de la salvació. Despendre’m dels meus cabells ha suposat alliberar-me del pes dels antics pecats i de les brutes arrels de la meva creació.

Balma Rokiski 1r Batxillerat

Hui m'he alçat, bé, més aviat m'ha alçat el meu pare posant la música a tot drap a casa, com sempre. He eixit a desdejunar i la meua mare semblava no estar, però clar, com no se m'havia ocorregut mirar abans al jardí... 

Allí estava ella, llegint una de les seues revistes al sol i fumant un porro d'aqueixos que li agrada regalar-se. No entenc per què, se suposa que un regal és una recompensa o alguna cosa en mostra d'afecte i no trobe la manera de definir un porro com a regal o en el seu cas, mostra de autoafecte. El cas és que el meu pare, que continuava ballant i cantant per tota la casa, h a aparegut en la cuina mentre jo intentava, entre tant de caos, desdejunar tranquil unes torrades i m'ha intentat fer ballar amb ell. En veure que els seus intents fracassaven, ha eixit al jardí a intentar-lo amb la meua mare. Ella i la seua joventut constant, òbviament, s'han posat a ballar. Mentre el meu pare fumava del porro de la meua mare , l'ha alçada de l'hamaca, ha compartit uns passos de ball amb ella (si a això se li pot dir ballar) i s'han besat. Després, m'han dit que isquera amb ells a passar el matí al sol. Que es pensen? Que ells encara tenen dèsset anys i jo en tinc tres? Jo ja soc major i ells ja són adults: és hora que comencen a acceptar-ho.

Vicente Sales 1r Batxillerat

20 D’OCTUBRE. Ja fa unes setmanes que em trobe cansat de tot: de la meua família , de la meva vida, del que aparentment soc… Supose que forma part del que anomenen l’adolescència, aquesta etapa en la qual els joves descobrim que no sabem qui som ni què fem al món, i en què el nostre dia a dia es converteix en fer crítica de l’establert i en buscar un bon lloc que ocupar en la societat. En el meu cas no busque un lloc, ja que cada dia tinc més clar el poc que m’agrada el món en el que m’ha tocat viure.

He de dir, que si en aquest moment disposara d’un botó que poder polsar per poder canviar de manera dràstica el rumb de la meua vida, jo el polsaria sense cap mena de dubte. A més, i sense intenció de sonar massa ambiciós, si en les meues mans estiguera el futur de la humanitat, també aquest es trobaria molt allunyat de la història que ens ha precedit. Però com que aquest poder només és fruit d’una hipotètica situació creada a la meua ment, supose que els meus esforços en la vida real per canviar les coses hauran de ser molt més grans.

En solc fer, de reflexions filosòfiques a gran escala i determinants, però tot i això, no em solc tindre massa en compte. Tot el que avui he pogut escriure amb molta seguretat, demà pot estar completament obsolet i pot fer-me dubtar inclús dels meus pensament anteriors. Supose que tot serà com acostumen a dir les persones adultes, fruit de l’adolescència

Maria Barreda 1r Batxillerat

4 DE MAIG. Hui he pres una decisió important: he decidit caminar descalça. Quan he arribat a classe tenia moltes ganes d'explicar-ho a f. I em sento feliç per com ha reaccionat amb la meva decisió. El moment d'explicar-li ha estat camí a l'aula de química. He vist comfcaminava sol i l'he agafat del braç per aturar-lo. Volia que s'adonés que anava descalça, i en el primer moment m'he quedat mirant-lo i rient, sense dir res. Al veure que no deia res li he preguntat si veia alguna cosa diferent en mi. M'ha mirat durant una estona però semblava no adonar-se del meu canvi. He fet un pas enrere i li he demanat que es fixés millor. Llavors la seva expressió ha canviat ja que s'havia adonat dels meus peus. M'ha semblat que s'alegrava de la meva decisió. Però el que més m'ha alegrat ha ocorregut a l'hora del pati: ftambé caminava descalç. Tractava de dissimular el seu dolor i això m'ha fet somriure. Ens hem assegut al terra de l'aparcament de l'institut. Les plantes dels peus d' festaven més netes que les meves, ja que ell portava menys temps descalç. En un moment hem ajuntat les nostres plantes, de la mateixa mida. M'ha donat una sensació molt agradable i d'intimitat amb f. Després ha recolzat el seu cap sobre la meva falda, i mentre jugava amb el seu pèl, he pensat el que m'estimo a f, sempre està molt atent amb mi i es preocupa pel que em passa. A migdia més nois s'havien sumat a la decisió d'alliberar els peus.

Francisco Campaña 1r Batxillerat

Un altre dia en què considere que tot és cada vegada, i sense cap esperança de que vaja a millorar, més i més diferent i allunyat d'allò que hauria de ser considerat allò que es adequat. Evidentment, no s'arriba a cap port si ningú es posa mans en l'obra. I eixe pas, definitivament, l’hem de donar nosaltres, l’he de donar jo i, indubtablement, res ni ningú evitarà que açò isca avant de la manera més adequada i satisfactòria. 

Mon pare posseïx una irascibilitat fora de lloc en quan als canvis que duc a terme, que no son ni mig normals, però evidentment no m'importa gens ni miqueta aquesta subtil guerra que tenim entre ambdós, es cosa seua i evidentment a mi m'és totalment irrellevant. Vull dir, per a ell jo sempre ho he sigut. Dubte de manera considerable  que eixa ment seua, que encara es troba atrapada en el passat, haja assumit en tots aquests anys que té un fill. Però bé, almenys la meua mare sí ho sap, a pesar de no allunyar-se tant d'eixa realitat fictícia que es tenen muntada basada en l'enyorança i eixe fervent desig de tornar a un temps que no tornarà mai. A pesar de qui li pese, els temps de goig i felicitat es converteixen de manera constant i imparable en temps lúgubres. I ni jo ni els meus estem disposats a patir per això.

Abdel Mabed -Què estic fent ací? 1r Batxillerat

És altre dia en el mateix lloc, amb les mateixes persones, amb els mateixos dubtes i, sobretot, amb el mateix silenci. Sé que jo estava des del principi amb f,que anava a la seua casa i ens passàvem tota una vesprada junts i m'agradava, però les coses han canviat radicalment. Tinc la boca cosida, fun ull i els altres també. Però la meva pregunta és: qui collons són els altres que han decidit fer aquesta bogeria? I l'altra més important: què puc fer ara? Em quedaré tota la meua vida tancat en aquest lloc ? Els dies cada vegada són més pesats i lents, la cara de la mare de fés preocupant i crec que sé a que és deguda aquesta preocupació: ja no pot suportar més, sap perfectament que això que està fent es una bogeria i que el final de tot açò no serà gens bo. Només em queda esperar a que la policia em salve i que tot acabe, i puga viure en pau amb gent que estiga dins de la normalitat.

Fabi Cahua 1r Batxillerat

Dietari de W

16ᴅᴇ ɴᴏᴠᴇᴍʙʀᴇ.No sé com hem arribat a això. Si m'haguessin dit fa uns mesos que acabaria rapat i amb mitja boca cosida, els hagués dit que foteren a una altra banda i que no era un d'aquests sectaris perduts a la religió. Tot va començar quan Aaron i Zacaries havien arribat a l'institut rapats, tota la cosa dels romanents ho havíem parlat però no pensava que l’havien pres tan seriosament. Prompte tot el grup havia adoptat el veganisme i el caminar descalç; jo només els vaig seguir per no quedar-me enrere, mai havia tingut un grup d'amics en què sentís verdaderament còmode i no volia perdre-ho. Coincidíem en moltes coses de les que parlàvem, havia acceptat el veganisme perquè sempre li havia donat voltes a l'assumpte, vestir de blanc tampoc em semblava molt estrany però quan tots es van començar a rapar o van començar el vot de silenci, ja tenia els meus dubtes, tot i que igualment ho vaig fer. Però quan fa uns dies vaig arribar a la casa d’fi el vaig veure, en principi no vaig dubtar a cosir-me també la boca, només quan em vaig veure al espill em vaig adonar del que havia fet. Ara ja no tenia marxa enrere.

Abril Hernández 1r Batxillerat

Primer dia de dietari

Estic creixent i sent molts canvis en la meua persona. La relació amb mon pare empitjora més cada dia, no sent que jo haja fet res malament. Per què no fa cap intent per a entendre'm? M'irrita que em parle, arribat al punt en què la veritat ja no m'interessa el que diga.

Ja no em trobe còmode en aquesta casa.

Ma mare nota el meu canvi i ha intentat ajudar-me, però és molt pesada, només vull temps per al mi mateix i ella pareix no entendre això. No vull eixir de la meua habitació, no vull anar a l'institut, no em sent motivat per a fer res i entenc que això a ma mare la preocupe, però estic fart de preguntes que no puc respondre simplement pel fet de que sé molt bé que no m'entendran.

Només estic mitjanament còmode quan estic amb els meus amics, sent que ells em comprenen de manera que ningú pot, no critiquen el meu estil de vida ja que tots compartim el mateix. Tant de bo la societat fora millor. No volem sentir-nos com marginats, les mirades són tan dolentes com navalles i només volem trobar la felicitat i un lloc on no ens sentim malament per ser nosaltres mateixos.

Diana Boronat - Diari de Míriam 1r Batxillerat

3 DE MAIG.Avui he decidit que demà faré un pas endavant en aquest procés. A partir de demà deixaré de portar sabates i els meus peus estaran en contacte en el terra. Crec que això em permetrà elevar el meu esperit. No obstant això, no sé si els meus pares ho comprendran perquè ja es van enfadar molt quan em vaig tallar els cabells. Ma mare no feia més que dir que el meu cabell era el que més li agradava de mi, però jo li vaig contestar que a partir d’ara aquesta era la nova Míriam i que s’anara acostumant. A partir d’aquest moment, la mare i el pare em miren de forma estranya però ja no diuen res. De totes maneres, potser no se n’adonen perquè ningú es fixa en les sabates.

Per tal d’entrenar-me per demà, he caminat fins a la casa del veí ja que havia de tornar-li uns llibres. He experimentat molt de dolor perquè les pedres em feien mal però al mateix temps he sentit una connexió amb la terra i amb la natura. De seguida he notat que els meus peus estaven plens de sang però no m’ha importat perquè se que estic progressant.

No puc esperar a veure la reacció d’f.

Belén Hernández 1r Batxillerat

23 DE MAIG. Avui he discutit amb els pares, no accepten que la setmana que ve em tatue els ulls. Anem a canviar el color de la part blanca del ull, volem tindre-la negra en representació a la nostra ànima, encara que ho amaguem vestint de blanc. A més és molt estètic, però ells no ho veuen així, diuen que em farà molt de mal i que no van a signar cap consentiment per a fer-ho.

28 DE MAIG. Estic indignat. Els pares tenien raó, mal sí que m'ha fet, però ara em sent completament integrat al grup. El que no entenc és perquè Míriam no s'ho ha fet amb nosaltres, no sé que ha dit del cicle lunar i que vindrà un altre dia, però ja no m'ho crec. Sempre és igual: ella ens dona totes les idees (que finalment m'agraden, per això ho faig) però mai les fa. Pense que ha arribat el moment de dir-los adéu, almenys a ella. Si els demés volen quedar-se al seu costat ho entendré i no els jutjaré, però jo no necessite a algú així en la meua vida.

Crec que hui comença un nou capítol de la meua vida, sense cap remordiment del passat, i orgullós del que m'he convertit, però a partir d'ara és moment de continuar sol. Ni pares, ni amics. Res. Me’n vaig de casa.