IES MALILLA. ELS ROMANENTS

Sense títol
 1 De Febrer.  Ara, que no sempre, la relació amb la meua mare és cordial. Hui m´he trobat més enèrgic al veure Aaron. La impulsivitat que dona a la resta de persones amb la seua personalitat: tant extravertit com atrevit, fa pensar a més d´un què hauria de fer en distintes ocasions. Jo que estic contínuament plantejant-m'ho tot. Em va aprofitar veure aquestes actituds d'Aaron,per fixar-me en millorar la relació familiar tant catastròfica que patia. Vaig pensar en regalar a la mare una setmana d'obediència. El que passa és que tenia pànic a l´avorriment que es pot generar per no fer el punxa com a bon nen que soc. Mentre ho pensava tot, em vaig trobar amb p pel corredor. Anava molt atacat. I que bo no haver dit res. No és molt d'obrir-se, la veritat. I segurament mai ho siga, vaig notar certa tensió entre nosaltres. Quan vaig girar el cantó em doní compte de la inesperada festa sorpresa que m´havia fet. Pareix que les energies es transmeten. De segur que no seria l'excepció. Fer-te i veure alguna cosa pareguda és tant atrevit com romàntic.
Adrián Rico Perucha IES Malilla

 AMOR DE MARE
3 DE NOVEMBRE Fa molt que no escric, però no per falta de temps, sinó per falta de ganes. Han sigut uns mesos molt durs per a mi. Aquell dia que arribà la policia a casa i ens trobà a la caverna fou com si hagueren explotat una bambolla on estava ficat. Tot va ocórrer de pressa i quan em vaig adonar, ma mare i jo estàvem en un cotxe policial. Van detindre ma mare acusada de segrest, i a mi, d’ajudar-la i de torturar-los. En aquell moment no entenia res, tractava de fer-los comprendre des de la meua ideologia que només es tractava d’un grup d’amics que pertanyíem a una tribu urbana on féiem ritus perquè la fi del món estava a prop. A més, en eixe moment, ningú dels que considerava companys m’ajudaven, tot el contrari, ploraven d’alegria al veure les seues famílies. Aleshores, em vaig adonar que no existia la tribu, sinó jo. I que les persones que pensava que pertanyien a la tribu, eren gent que jo havia reclutat a la força . Tot davant de la mirada de ma mare que no va fer una altra cosa que protegir el seu fill i convéncer-se a ella mateixa mitjançant l’escriptura en un diari.
Ángela Colomer Merino  IES Malilla

 SENSE TÍTOL
 23 DE MARÇ. Estic escrivint aquest diari que ha sigut profanat. Savi el que feia la mare, ho vaig descobrir i aquest fou un dels motius pels quals vaig decidir cremar les meues coses. Tenia pensat desfer-me de tot en la foguera i així extingiria la relació amb el meu passat , on jo pensava com ells. Al principi volia cremar el diari, però vaig raonar si fer-ho o no, i finalment no ho vaig fer. Perquè jo estime, no, estimava la mare i sabia que era culpable de ser un d'ells, per això vaig intentar convertir-la en un romanent. Ella m'entenia molt bé. Ara ja no està ací, ni tampoc A, M, Z, S, T, U, V, W, X i Y. Van preferir anar-se'n d'aquest món abans que tornar. Sóc l'últim romanent, i és per això que vull escriure, perquè queden els meus pensaments, els de l'últim que va romandre. Jo no sóc infinit però aquest dietari s'encarregarà de transmetre els nostres principis, els ésses més purs que han existit mai. Aquest diari és l'única cosa que em connecta amb aquest món. La humanitat es troba feta pols, ara són monstres i no éssers vius. Ho tinc tot planificat, abans de deixar aquest lloc he de deixar els nostres pensaments, els dels romanents, que estan esperant-me. Me n’aniré quan acabe d'escriure aquesta pàgina. Adéu futurs romanents!
Anna Ye. IES Malilla

 SENSE TÍTOL
 26 de GENER Sé que vaig decidir no tornar a escriure. Aquesta és l’última entrada del diari dels Romanents. Després de vindre per nosaltres la policia ens van portar a un edifici als afores de la ciutat. A nosaltres, que busquem la purificació de la nostra ànima, sols ens deixen passejar per zones molt concretes de l’edifici on hi ha habitacions restringides. A vegades el meus companys rebien visites dels seus pares. Jo mentre pensava que aquest lloc no és gens diferent a la cova del no veure. Les parets són blanques i ens agradaven a tots però les metgesses ens prohibien parlar sobre el nostre grup, ens van obligar a descosir-nos, però nosaltres tractàvem de mantenir els ulls tancats i M continua amb el seu vot de silenci. Ara sols quedem nosaltres dos, ens han defraudat, van tornar a les seues vides tacades d'egoisme i hipocresia. Algú ha de continuar amb això que hem creat i sé que he de ser jo perquè sempre vaig anar un pas per davant. Sempre he estat compromés amb els Romanents i ara que els meus pares estan al càrrec de la policia no pense fer cap cosa que no siga lluitar per això. No hi ha cap altre futur.
Beatriz Miñana Adame IES Malilla

 RECORDS
20 de Març. Vaig conéixer f en l’institut, sempre pensí que era una persona interessant. La idea dels Romanents m’agradava molt i no dubtí a unir-me a ells. Recorde aquells temps de joventut i bogeria. Sobretot aquell dia que ens van descobrir en el soterrani. Un dia ple d’emocions i sorpreses, la mare d’f es va posar en problemes i a partir d’eixe moment tot van canviar. El grup dels Romanents es va dispersar i ara van apareixent els nostres precursors, que intenten seguir els nostres passos. Em va resultar trist veure els altres membres i fingir que mai ens haguérem conegut. No ho podia oblidar perquè tenia una cicatriu oberta, física i mental. Eixos jóvens em feren sentir que la meua opinió importava, amb ells vaig veure la vertadera cara del món, es pot dir que amb ells madurí com a persona. La confiança amb mi mateix fou un factor fonamental que vaig guanyar mentre vaig ser un Romanent i no me’n penedisc haver sigut un més d’aquella colla de sonats. Tant de bo els bons temps duraren eternament i poguérem apreciar-los més. El pas del temps en aquests dies és el pitjor enemic i no ens n’adonem que estem perdent la lluita. Potser no estiga segur de les meues decisions, però l'experiència de ser Romanent, puc afirmar que ha sigut el millor que m’ha passat.
Brenda Nicole Valencia Aimacaña IES Malilla

 SENSE TÍTOL
Fa dos mesos que estic ací, a la Caverna del no-viure. Em pregunte què serà del pare i de la mare. A vegades pense en ells, els trobe a faltar, però el món gelatinós de fora, amb les seues perversions no és el correcte i els altres no entenen que la fi del món s'apropa i he de quedar-me ací, amb els meus germans romanents. Hem deixat de percebre el món, sent impenetrables i aconseguint, d'aquesta manera, ser guiats pel camí de la purificació. Els dies arriben a ser monòtons i asfixiants, però som uns privilegiats per poder mostrar el nostre afecte a aquesta realitat desconeguda pels altres. L'altre dia vaig discutir amb f sobre la data del judici final. Jo sostenia, i sostinc, que serà quan la porga siga completada, ell, malgrat això, em diu que serà molt prompte. Siga quan siga, nosaltres estarem preparats per a la salvació. M ens ha ajudat a entendre el missatge de la millor manera possible i a soles hem d'esperar l'arribada del dia final i anar al paradís on serem feliços i tot allò viscut en aquest món de dol serà oblidat per un benestar infinit.
Célia Muñoz IES Malilla

 CANVI DE VIDA
6 DE FEBRER. Per fi visc. No era conscient del que estava patint, m'estaven coaccionant. Però, si això no haguera passat no hauria conegut la llum del meu camí, la que dona sentit a la meua vida. Ella és perfecta, no puc estar-li més agraït. Em va obrir els ulls, es va acostar a mi per advertir-me on m'estava ficant. Una secta, per culpa de la qual ma mare és en presó. L'única de la meua família que va intentar entendre'm, així ha acabat, tot per la meua culpa. Almenys ha aparegut una altra dona en la meua vida, mai he tingut nòvia, però sé que ella és la definitiva. És Ada, una companya de classe, l'estime molt. Hi ha una cosa més. Em costa molt dir açò, massa. No crec poder pronunciar-ho. Perquè encara que estiga Ada, ella sempre havia sigut molt especial per a mi. Míriam es va suïcidar, després d'eixir del soterrani va començar a patir “bulling”. Potser perquè l'últim dia al soterrani va rapar-se els cabells. La van canviar d'institut per a allunyar-la de nosaltres, “males influències”. No sabíem res del que estava patint, la vam deixar sola. Em sent inútil per no haver pogut evitar-ho. Clara Díaz Climent IES Malilla

 EL MÓN SENSE NOSALTRES
6 DE NOVEMBRE. Demà farà 365 dies des que no escric en aquest dietari... Sabia que açò podia passar. Vaig decidir deixar d'escriure perquè ja no ho feia per gust, sinó per obligació i em cansava. Fa un any coneixia les persones més importants de ma vida, aquells que em comprenien i em respectaven . Però, açò s’acabarà. Aquells moments viscuts amb “els Romanents”, en realitat era una fal·làcia planificada per uns jóvens de 1r de batxillerat. Es tractava d'un treball d'investigació per esbrinar com es deixaven influenciar les persones en certes situacions. En este cas se'ls va ocórrer acostar-se per a veure què ocorria i van acordar amb Z i A fer coses estranyes, com rapar-se el cap, vestir-se de blanc... i així veure fins a quin punt arribava això. Em vaig assabentar de tot açò quan estaven a la meua casa i m’ho confessaren passat un temps. Primerament, vaig sentir ràbia, bàsicament perquè m’havien utilitzat. A continuació, vaig deixar de parlar-los i vaig comentar als meus pares el que havia passat. En eixe moment, la meua relació familiar va ser més bona, m'ho passava genial amb ells, réiem i disfrutàvem junts. Hui en dia no em parle amb ningú dels Romanents, ni amb els de 1r de batxillerat.
 Clàudia Galan IES Malilla

CAPÍTOL FINAL
 Els policies piquen a la porta, però ningú obri. f no està disposat a rendir-se, a renunciar al seu somni tan fàcilment. Ni ell, ni la resta de Romanents. Jo me’n vaig amb ells, no els puc deixar: sóc una més. Baixem tots al soterrani. Tanquem la porta. Tots semblen dubtar per un moment. Tots menys l’f. S’alça i comença a parlar-nos: - Els antics i putrefactes poders d’aquesta decadent societat volen destruir l’última fracció de puresa que ens resta. La fi del món és imminent. No deixarem que els policies taquen la puresa que hem assolit. Actuarem ara, mentre encara mantenim la perfecció. Tanqueu els ulls i agafeu-vos de les mans. Mare, ajuda’m una vegada més: obri la vàlvula del gas i allibera’ns. M’acoste a f, acarone el seu cap. Un suau petó a la cara és l’últim contacte. La vàlvula del gas és a prop de les escales. L’òbric sense vacil·lacions ni dubtes. f és lliure, respecte la seua voluntat. Comence a pujar les escales i em gire quan arribe dalt. Els veig feliços, units per les mans. Tanque la porta del soterrani i m’assec al sofà del saló. No sé com li contaré tot açò a P.
Arnau Simó Marín IES MALILLA

 Segon dietari.
20 de Desembre. He tornat a plasmar les meues idees en un nou dietari. Fa temps que estem a la caverna del no-veure, el nombre de romanents ha augmentat, érem dos i ara en som nou. Compartim la mateixa visió, aquesta lletjor, aquesta brutícia que ens envolta. Zacaries i jo hem trobat la manera de veure només la part bona d’aquest món, consisteix a castigar aquest cos corrupte. Mitjançant la flagel·lació d’aquesta presó, obtindrem la desitjada purificació. Nosaltres serem els que quedarem després de la porga de Déu, serem els justos que romandran després de la fi del món ad eternum.
 Juan Buenaventura Asencio Marco IES Malilla

 UN PASSAT AMB FUTUR
 12 juny. Han passat vint-i-cinc anys des del dia en què em van obrir els ulls. Amb açò faig referència al dia en el qual em van llevar els fils de les parpelles d’aquell intent que es podria considerar cosir, però també el dia que van rescatar la meua vida d’aquella mena de rebel·lió a la qual jo estava sotmés. Done les gràcies a aquelles mares preocupades pels seus fills per alarmar-se i cridar a la policia, sense açò no sé què haguera sigut de mi en aquests moments. Probablement haguera acabat a un psiquiàtric, com ara hi és la meua mare. Afortunadament, amb ajuda dels psicòlegs, prompte vaig aconseguir la maduresa necessària per adonar-me que amb aquella actitud no arribaria a cap lloc, havia d’aprendre a valorar el que m’envoltava i deixar enrere l’inconformisme. Ara tinc dues filles, una de nou anys i una altra de tretze, he de reconéixer que tinc por de com seran les seues conductes durant l’adolescència, perquè cada generació de joves és un món. El que tinc clar és que mai llegiré el seu diari, ja que, ho considere una invasió a la seua intimitat.
 MARÍA ALBERTO CERDÁN IES Malilla

 UN DIA DE NOVEMBRE?
Fa diversos dies vaig deixar d'escriure, tal vegada setmanes o fins i tot mesos. Ací no es pot percebre com passa el temps. Deixar de percebre, això volem. Esperem que la fi arribe prompte, nosaltres ja estem preparats. Tots hem sacrificat una part del cos, excepte la Míriam, però prompte ho farà. Ho sé. He de deixar la ment en blanc, per això només escriure un cop més i tan sols perquè t'arribe a tu. Ma mare Tu comprenies el que feia, no com el pare. Comprenies el que fem. Els Romanents volem allunyar-nos del món. No hem d'estimar un lloc com aquest i no ho farem. Cada vegada estàs més lluny d'aquest món horrible, més a prop de mi. Per això escric ara, per última vegada escric els meus pensaments. S'ha d'acabar, de la mateixa manera que tot, el món, ha de tindre un final. Ara escolte unes sirenes al carrer. Tant de bo deixar de sentir-les, deixar de sentir. Segurament ens estan buscant. I si ens troben? No pot ser, abans hem de complir la nostra tasca, deixar de percebre, deixar de viure. Morir.
Mireia Suay Lis IES Malilla

 NO MENJARÉ CARN ALTRA VEGADA.
Hui P per primera vegada no ha volgut menjar carn, segons una companya meua de treball tots en l'institut estan igual. Segons ella és una moda que ha aparegut fa poc i que s'ha propagat d'una manera fugaç. Note com el meu cos s'ha anat tranquil·litzat en sentir que només era una moda, una absurda moda d'adolescents. 19 de Febrer No entenc com la gent pot menjar això, he intentat tornar a menjar carn, però no he pogut. Notava com es lliscava lentament primer per la meua boca, després per la meua gola fins a caure en el buit del meu estómac, deixant al seu pas un sabor de ferro viscós que es fonia amb la meua saliva fent més ràpida la seua estada en les meues papil·les gustatives. No vaig poder més, vaig anar al bany i vaig vomitar aqueix tros de carn que em semblava, llavors, humana. Em sentia un caníbal en aquell moment. Cada vegada que ho pense note fins i tot aqueix sabor metàl·lic que viatja per totes les meues papil·les gustatives fent que se'm regire l'estómac.
Alba Gil IES Malilla

 COSIU-ME LA BOCA, NO VULL PARLAR.
23 DE DESEMBRE Els soldats de les convencions exteriors estan trucant a la porta, no puc obrir-la, pense que no entendrien els pensaments d’f. Els xicons miraven M sense mostrar por als ulls, o almenys part d’ells... -Xicons, m’heu d’ajudar si voleu tirar endavant amb la vostra nova forma de visualitzar el món, la policia està fora de casa, m’heu de cosir la boca si no voleu que diga res. Primerament es va oferir Z, però no tenia molt bon pols. També es va oferir Míriam, però f no volia que ella cosira ningú. Finalment s’optà pel fill, ell cosiria la boca de sa mare, perquè no poguera contar res . Quan f portava cinc punts, P va entrar a casa alarmat perquè havia vist tota l’escorta fora. El que P va vore aquella vesprada mai ho oblidarà, va pujar espantat i va obrir la porta a l’escorta. M va pujar coberta de sang i es va dirigir a la policia, tots van quedar bocabadats al veure-la, i ella els va donar una nota on culpava P d’haver-los retingut i torturat al soterrani tot aquest temps. P seguia en estat de xoc i com no es va defendre davant de la falsa acusació d’M, va ser arrestat i portat a presó. Paula Ferrer Giménez IES Malilla

 RESPECTE
22 DE NOVEMBRE. En la cafeteria de l'institut em vaig quedar molt sorprès a l'escoltar una crítica per part de la treballadora sobre meu modus vivendi. Què hi ha de dolent en ser vegetarià? És mes, deuríem ser-ho tots o almenys intentar-ho. Admet que és difícil i que costa però, per què no? Cada vegada més , la gent en compte de recolzar-me critica aquesta manera d'alimentar-me o no la comparteixen. La dona de la cafeteria em deia que era una favada i que és una moda que ara es porta. I jo la veritat, crec que és molt més que una moda, al no menjar animals siga pell motiu que siga, estàs col·laborant a fer un món més just. Per a mi és una qüestió de principis morals no menjar res que provinga dels animals, ja que crec que cap vida, sobretot humana però també animal , deuria ser eliminada voluntàriament. Nosaltres, els humans, tendim a pensar que som els amos del món, però la veritat és que sols som una part més d’ell. Compartim amb els animals el mateix planeta i per això hem de respectar-nos.  
Clara Segura IES Malilla

 SIS MESOS
6 DE MAIG. Hui fa sis mesos que estem ací. Al principi m’ho vaig prendre com un retir espiritual però no té res a veure. Van entrar a casa sense previ avís, ara crec que va ser P qui va cridar-los. Van fumigar la caverna del no-veure en menys de deu segons. No sabria bé com descriure l’olor que feia aquell fum però ens va adormir en quant el vam olorar. La primera va ser M, després Z i més tard jo, per això no recorde qui em va seguir. Quan vaig despertar em vaig trobar ací, després de tant de temps encara no conec el lloc, però em tenen amarrat amb una camisa una mica estranya, almenys és blanca i puc continuar amb l’estil de vestimenta que els Romanents portem. Em van descosir l’ull i ara veig el món en la seua realitat, la gent no és bona, no respecten la llibertat, el fi hauria d’haver arribat abans. Ara és tard, em busquen, crec que açò és l’últim que escric. La fi, per a mi, ha arribat, els escolte cridant-me des del passadís, no vaig a fer cas. Me’n vaig. Adeu.
Sandra Hernández Murillo IES Malilla

 EL MÓN
12 DE MARÇ. No ho suporte més. M’aterra el món, millor dit em fa fàstic. Definitivament s’han esvaït totes les meues esperances. Cada dia rep múltiples indicis que no deixen de recordar-me que tot el que ens envolta és absolutament insuportable, hui un nou cas d’assassinat masclista, ahir va esclatar una nova guerra, abans-d’ahir van eixir a la llum més casos de corrupció, la setmana passada la propagació d’una pandèmia... El més depriment és que tot això ha sigut originat pels humans, que al cap i a la fi no són una altra cosa que tots els nostres avantpassats i nosaltres mateixos. Ho he intentat però no puc arribar a comprendre a la gent que s’autoetiqueta com “normal” i accepta sense cap tipus de dificultat les regles i estructures imposades per la tradició, no entenc per què hem de patir nosaltres els errors d’altres. Almenys no sóc l’únic que pensa així, som un grup, som els ROMANENTS i estem preparats per fer tots els sacrificis escaients, arribar a poc a poc a l’aïllament complet i ocupar d’una vegada per totes el rol que ens pertany i ens ha sigut assignat.
Paula Martínez Ramón IES MALILLA

 SENSE TÍTOL
 26 de GENER. Sé que vaig decidir no tornar a escriure. Aquesta és l’última entrada del diari dels Romanents. Després de vindre per nosaltres la policia ens van portar a un edifici als afores de la ciutat. A nosaltres, que busquem la purificació de la nostra ànima, sols ens deixen passejar per zones molt concretes de l’edifici on hi ha habitacions restringides. A vegades els meus companys rebien visites dels seus pares. Jo mentre pensava que aquest lloc no era diferent a la cova del no veure. Les parets són blanques i ens agradaven a tots, però les metgesses ens prohibien parlar sobre el nostre grup, ens van obligar a descosir-nos, però nosaltres tractàvem de mantenir els ulls tancats i M continua amb el seu vot de silenci. Ara sols quedem nosaltres dos, ens han defraudat. Van tornar a les seues vides egoistes i hipòcrites. Algú ha de continuar amb això que hem creat i sé que he de ser jo perquè sempre vaig anar una passa per davant. Sempre he estat compromés amb els Romanents i ara que els meus pares estan al càrrec de la policia no pense fer res més que no siga lluitar per això. No hi ha cap altre futur.
Beatriz Miñana Adame IES Malilla

 SENSE TÍTOL
30 DE MAIG. No vaig poder anar més en cotxe amb la meua família. A banda dels croissants, mon pare va continuar fastidiant. Es va comprar un cotxe nou. Un Ford ®. Un cotxe sorollós , que molestava els veïns . Però, eixe no era el problema. Els seients eren de cuir. Vaig estar un mes pujant sense adonar-me’n. Estúpid d’ell, que m’ho ha dit. Es pensava que anava a anar amb ells? No sols em va tractar de molestar anunciant eixa notícia. No em podia queixar. Estem en ple vot de silenci. Per a ell era el moment perfecte per dir-ho.No va sortir cap queixa de la meua boca. Encara que ja no hi vaig a anar més amb ells en el cotxe . Sort que a l’hora de viatjar, no són d’eixos que utilitzen el cotxe per a tot , prou de mal  ̶e̶m̶ ̶f̶a̶n̶ fan al món menjant tots el productes d’origen animal que mengen. No està fent més que llançar-se pedres sobre el seu sostre de cristall .Està destruint la seua relació amb el seu fill i amb la seua llar, i no estic parlant de la ciutat que és on diu ell que pertany, el seu hàbitat.
Víctor Martínez Rodríguez IES Malilla

 SENSE TÍTOL
La policia ha arribat a casa, amb la convicció de ser aquest el parador dels seus fills. La mare va haver de confessar que estaven al subterrani però va demanar als agents informar els joves que tot havia acabat i havien de tornar a les seues respectives llars explicant el succeït als seus familiars. Quan f rep la notícia colpeja amb la suficient força a la seua mare per a deixar-la sense coneixement, tanca l'accés a la caverna i convida als seus amics a deixar ja aquest món perquè va arribar l'apocalipsi; la policia era el senyal i havien de fer alguna cosa; f tenia amagats 10 ganivets de gran tall que dies abans va agafar de la cuina, i així els va repartir entre tots els romanents. Llavors van decidir posar fi a les seues vides perquè ja ho havien acordat dies abans. Això era un pas més enllà, i deixava de ser una aventura, una experiència per a ser una extrema bogeria, això era un suïcidi que els evitaria continuar vivint una enorme mentida, la pròpia vida. M va relatar tot el succeït a la policia després del suïcidi col·lectiu, a l'ésser l'única que no va voler o no va poder llevar-se la vida, confessant el final dels romanents.
Isabel Martí Fernández IES Malilla