ALTEA
El meu nom és Altea i hui he anat a veure a la meua psicòloga, Romira, hem tractat el tema del canvi de la infantesa a l’adolescència. Aquest és un tema del que em costa particularment tractar per tot el que va passar. Quan poc a poc et fas més adult, t’adones o penses en coses que abans no coneixies. Com el problema polític, les guerres i uns temes que la gent pareix que deixe de costat: l’homofòbia i el masclisme entre altres. Romira, m’ha preguntat per el fet de que unifique el canvi d’una etapa molt innocent a una que no ho és tant i que la majoría de gent la accepta amb més posterioritat que jo, això vol dir que he madurat abans que els de la meua generació? Potser. Tampoc he tingut molta opció, ja que a casa a més de filla i germana major he tingut que fer de mare. Ma mare va faltar fa quasi huit anys,va marcar un abans i després en la meua vida. Vaig haver d’agafar el fil de ma casa, per que clar, món pare no volia fer un treball de dones. Hem tenía com a esclava, encara que m’encantava cuidar als meus ninets, Mateu que sols tenia noumesos quan la mare va faltar i Sergi i Martina els bessons que tenien dos anyets. Amb sols deu anys netejava la casa i la roba, preparava el desdejuni per als ninets i per a món pare i abans de anar al col·legi feia els llits i deixava preparat el dinar. Va ser una època molt difícil per a mi. Romira, em va ajudar molt a acceptar la situació, els estudis, la mort de ma mare i els nous canvis que experimentava el meu cos i totes les noves coses que em plantejava en els meus pensaments.
AINHOA RIPOLL. 2n Batx.HB
____________________________________________________________________
Un dia tranquil, en la Plaça Major, anava buscant a les meues amigues. En aquell moment jo tenia 5 anys. Maria i Carmen es trobaven en el nostre lloc, darrere d’aquells arbres tan grans on amagàvem tota la nostra felicitat. Jugàvem a tota hora i érem felices. La meua amiga Maria era alta, de monyo castany i ulls blaus. Carmen més baixeta i de monyo curt. Aquell dia cantàvem, xiulàvem i no érem conscients que anava a ser el últim dia de la nostra felicitat compartida. Maria es va haver d’anar a Alemanya pel treball de son pare. Carmen, tristament, va haver d’afrontar una malaltia greu que al sis anys d’edat va guanyar-li. Jo em vaig quedar amb la soledat en aquells arbres amb tots els nostres records. Uns anys més tard, quan tenia deu anys, allà per l’estiu de 1936, va vindre la Guerra Civil espanyola i amb ella es va anar tota la meua felicitat. Ara jo estic ací, tancada en unes parets des de fa uns anys. El meu únic acompanyant és la soledat i el record dels meus pares al costat de les que van ser i seran les meues millors amigues. Tot va quedar en un record i sí, tinc 17 anys i molts més records que aconseguir i uns altres que mai oblidaré.
Alba Carrión Barbero, 2n Batx.HB
____________________________________________________________________
UNA TRISTA VESPRADA D'OCTUBRE
Era una vesprada d’octubre i els meus pares m’havien portat a las casa dels meus oncles amb una maleta xicoteta, jo en aquell moment no sabia què passava i perquè m’havia de quedar q a viure amb ells. M’agradava estar amb els meus cosins, que eren com a germans per a mi, però, per una altra part, estava preocupada per ma mare i mon pare, ja que no sabia el que havia passat. Quan ja estava més tranquil·la i no tan preocupada al cap d’uns dies arriba ma mare com si haguera de que donar una notícia molt important. Si era per a contar-vos, afegia, he perdut el xiquet que amb tantes ganes esperàvem. El pare en convidà a seure i em donà un got d’aigua. Llavors quan jo vaig reaccionar a tan trista notícia vaig començar a plorar sense poder parar i sense poder tranquilitzar-me. Aleshores va ser quan els meus pares, els meus oncles i els meus cosins vingueren a ajudar-me i intentar tranquilitzarme, fins que semblava que m’havia calmat.Va haver-hi de passar unes quantes setmanes per a que jo estiguera millor després de tot el que havia passat. Al final van donar la notícia, dos anys després,el 26 de novembre de 2010 va nàixer la meva germana una xiqueta que ens va canviar tant a mi com a els meus pares per complet el sentit de la nostra vida.
Andrea Fuentes Garcia. 2n Batx.HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
MICRORELAT
Tot comença amb la decisió dels meus pares de voler reformar la casa del camp que havia format part de tota la infantesa del meu pare.
Allí solíem passar tot l’estiu la meua germana i jo, és un lloc que recordem amb nostàlgia ja que és on aprenguérem a nadar, a montar en bici, a jugar a tenis, a fer-mos monyets cada vegada que els cabells ens molestaven i, fins i tot, que les aranyes i les formigues també poden picar.
Teniem unes amigues allí que coneguerem la meua mare i jo de casualitat passejant un dia de entre tants, ens pararem 10 minuts i aconseguirem unes amistats que avui en dia seguim conservant. Érem veïnes i sempre estàvem en el camp d’una o d’altra, anant amb la bici a qualsevol lloc o inventant jocs i fent equips entre nosaltres per entretindre’ns.
Un dia, mitjançant un oncle que vingué a fer-nos fotos, coneguérem a dos xiquets que resultaren ser els nostres cosins, que, a més, vivien prop de la zona, aleshores ferem un grup tots els que ens coneixíem, on tots teníem un munt de coses en comú i aquestos els recorde com els millors estius de la meua infantesa.
Carla Soler Melero. 2n Batx.HB
IES J. M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
Sempre al meu record
El 17 de desembre vam nàixer Adrián i jo, una gran alegria per a tota la família però alhora un problema. Al costat de la meua germana major els meus pares no es podien fer càrrec de tots i de tot, és per això que van decidir cada vegada que necessitaven ajuda portar-me a casa de la meva tia Rosa i oncle Bernardo, ja que era el que millor es portava i millor menjava .
A casa dels meus oncles era el rei i amb les meues cosines grans m'ho passava genial, era com un fill més, literalment. El meu oncle un home molt seriós i fred sempre em deia com “el meu noi” i feia coses amb mi que amb ningú més no li sortia. Per exemple, venia tots els patis a la reixa de l'escola a veure'm o em deixava al sofà dormir la migdiada amb ell.
A dia d'avui el meu oncle va morir fa quasi 1 any, un fet que personalment em va afectar moltíssim, per mi era el meu segon pare i ens volíem com ningú. Des d'aquell mateix cap de setmana que gràcies al seu suport des del cel vaig marcar dos gols, tots els gols han anat i aniran dedicats a ell, ja que sempre volia anar a veure'm jugar i a mi se m'oblidava dir-li l'hora del partit.
César Carreres Martínez. 2n Batx.HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
LA PLUJA? PROP D’UN MAL AUGURI
Era pel mes d’agost, els meus cosins i jo estàvem en el xalet dels nostres oncles avis, on passàvem les vacances. Anàvem de camí al cau fester del racó de les vinyes, en la Murta. Des del xalet fins al cau i havia un gran tram i solíem anar a peu de costum i mentre tant xarràvem i jugàvem. La meua cosina Mar, que només era un any major que jo, solia fer-se’n càrrec del meu cosí Andreu i de mi.
Teníem festa en el cau, ja que acabaven de començar el 15 d’agost i estàvem a 17, era el dia del concurs de parxís i truc, i anàvem a competir en parella, la meua cosina i jo que ja estàvem acostumades a jugar cada dia contra les nostres àvies. Una volta ja havíem guanyat el primer i el segon combat de parxís, seguint jo la que va tindre totes les fitxes en casa, de sobte, es posà a ploure a mitjan del tercer i últim combat, i diria que va ser la pluja qui ens va donar el mal auguri perquè quan tots s’aproparen a on ens podien cobrir de la pluja, la meua cosina i jo, que ja anàvem malament i la xiqueta que jugava contra nosaltres tenia molta sort, decidirem anar-nos-en al servici i seguir la partida al sant demà, però ens van obligar a continuar-la on s’hi va quedar quan amainà, cosa que la resta no va tindre la mateixa obligació. I per tant, com ja s’havia predit, vam perdre i des d’aquell dia no hem tornat a jugar en el concurs.
LAURA ROCA. 2n Batx. HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
La importància del temps perdut
Fa uns deu anys aproximadament, jo anava a l’escola Blasco Ibáñez on vaig estar fins acabar l’educació primària.
Com els meus pares treballaven moltes hores, els meus pares em portaven al matí a casa dels avis, ells m’arreplegaven de l’escola i passava cada vesprada allí fins a la nit.
A mi m'encantava passar temps amb els perquè ho passava molt bé i em tractaven genial. Tot fou genial fins arribar a cinqué de primària, en aquesta època em compraren la meua primera Nintendo, i des d'aquell moment tot canvià, vaig deixar de passar temps amb els meus avis per quedar-me a casa jugant amb la maquineta i quan anava no els feia molt de cas.
Un any després, a la meua àvia li diagnosticaren una malaltia terminal i al cap de poc, faltà. Per altra banda, el meu avi entrà en una gran depressió perquè no podia viure sense l’àvia, ja que l'estimava un muntó.
Aquest fet em va fer obrir els ulls i, encara que fora tard, em vaig adonar del temps que podria haver passat amb l’àvia i que vaig malgastar amb la consola i, de certa manera, m’ajudà a madurar.
Aleix Puig Mahiques. 2n Batx.HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
Foscor
Tot era fosc, una foscor aterradora, les tenebres havien baixat i res pareixia parar-les, i a poc a poc el remolí anava engollint-me.
Havien sigut mesos difícils jo ho sabia, que tenia que trobar una solució, tanmateix les paraules de ma mare quan me deia, tranquil·la que ho aconseguiràs, em pareixien tan llunyanes com els mateixos astres. Mirava el món córrer, amb ulls vidriosos, mantenint una aparença falsa, escoltant els meus pensaments gotejar en el buit. M’hi estava hores sentint eixe goteig, en el meu propi cap, intentant fugir, i quan ja havia sentit suficient, intentava seguir avant.
La positivitat, ja ho havia entés, la meua vitrina diàfana al futur, ho has aconseguit filla, em deien els meus pares, inconscients de la marca de per vida que portaria sempre la seua xiqueta. Una xiqueta, això era, una ánima pura que no mereixia tanta foscor dins de si, que no mereixia aguaitar al fons de l’abisme. Però era allò que m’hi havia tocat viure, allò que m’hi donaria la tenacitat, per a fer front al futur, allò m’hi hauria perseguit tota la vida.
Al final vaig poder eixir a un espai de llum; i pobra de mi de perdre la meua llum. Però tancant els ulls, a vegades, la foscor tornaria a acompanyar-me.
Layla Angotti Martínez. 2n Batx. HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
NOSTÀLGIA
Em ve a la memòria un d’aquells diumenges de Pasqua, quan encara passàvem el dia tota la colla al xalet de Lluís, per allà les “pujaetes del Bru”. Feia molt de sol i un oratge que et plenava d’alegria, com sempre que hi anavem. Passant-se el temps volant, evadint-se de tot. Vam arribar cadascú amb els nostres pares, també amics des de menuts, i mentre ells es posaven a xarrar i a fer la paella sobre llenya per dinar, els xiquets jugàvem per tot arreu.
Era una mena de tradició jugar al joc que anomenavem “potet-potet”, i es l’únic lloc on recorde jugar. Es jugava de forma pareguda al joc de l’amagatall, i vam començar a contar fins a trenta segons la meua amiga Marta i jo juntes, perquè era impossible separar-nos. Les dos vam buscar als demés pels tarongers, per la piscina, pels magatzems, pujant i baixant escales, però els nostres germans volien fer-nos enfadar i es van amagar molt bé, com sempre. Així vam passar el migdia, fins que ens cridaren per dinar tots junts dalt i esbufegant perquè el joc es va acabar, pujarem cansats amb ganes de menjar aquella paella que oloravem abans des de qualsevol amagatall.
Tots sabíem que després del plat de paella faríem buit per al postre, la mona especial feta per ma mare, que ja no comptava com un berenar encara que, quan arribavem a menjar-la, s’havien fet ja les cinc de la vesprada, de tant a gust que estavem xarrant tots en la taula. Una estona més tard jugarem al famós joc de taula amb el que els pares competien cada any, el “Rummy Club”, i tot eren rialles i felicitat i el dia anava finalitzant.
Unes hores jugant i amunt i avall, i el sol radiant s’anava amagant fins que va ser hora de tornar a casa, recordant aquest dia que repetiriem l’any següent, però que sembla tan efímer amb el pas del temps i ara trobe a faltar.
Marina Vicente López. 2n Batx. HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
EL QUE EM FEIA FELIÇ I ENCARA HO SEGUEIX FENT
Quan era petita moltes vegades me n’anava a llocs naturals amb els meus pares i amics. Encara me'n recorde d'aquells moments en què contemplava tota aquella gent què tant volia, gaudir d'un moment junts i d'aquelles rialles.
La veritat és que mire el passat i arribe a recordar tot allò que arribí a sentir i viure al costat d'aquestes persones.
En veure aquestes gent divertir-se jugant, cantant i fent moltes altres coses em feia estar bé amb mi mateixa, i encara avui en dia vaig pel carrer i m’agrada alegrar el seu dia encara que siga donant una bona vesprada en fa estar contenta i bé.
Un moment que mai oblidaré són aquells moments en què acabava una competició i després me n’anava amb tots els amics i familiars a continuar gaudint de la nit ja sigui anar a sopar o jugar al parc.
Ara el moment que més espere és que arribe el cap de setmana i estiguem tota la gent que m'importa i jo passant una estona junts o menjant la paella que fa l'àvia que tant ens encanta, aquests són els moments que tant m'agraden i per a mi el més important són ells.
Mònica Montalvà. 2n Batx.HB
IES J.M. Parra. Alzira
____________________________________________________________________
MICRORELAT
Era dissabte i jo havia tornat a València després d'haver estat cinc anys fora a l'estranger treballant com periodista esportiu.
Vaig tornar per les vacances d'estiu per a donar-li una sorpresa a ma mare. Pel camí mentre anava a la nova casa dels meus pares estava perplex però com s'havia tornat la ciutat després de que l’equip de futbol havia guanyat la Champions League fa un any, semblava com un nen xicotet admirant el nous edificis de la ciutat, n'hi havia de tots tipus com gratacels, restaurants i botigues luxoses per tot arreu. A més com era de nit tot estava il·luminat, això semblava com una fira molt gran.
Mentre més m'endinsava dins de la ciutat i dins del meu barri em vaig donar que no reconeixia la cara de ningú del meu barri, totes les persones eren noves en la ciutat, tot havia canviat. Semblava un turista ja que estava molt desorientat, de sobte vaig arribar el que era abans l’equip de futbol del meu barri i en que s'havia convertit en un hotel de cinc estreles
Em van vindre tots els records, dels meus companys d'equip, tota la meua infantesa la vaig passar en aquest equip, a més em va vindre un record molt trist, era el del meu iaio, ell em portava a tots el partits de l'equip en el seu xicotet BMW negre, ell em va animar a que jugara al futbol i que si no tinguera la sort de jugar en un equip professional, que treballara en alguna cosa relacionada amb el futbol. Gràcies a ell vaig fer la carrera de periodisme.
Però un dia li van detectar un càncer terminal que va acabar amb la seua vida.
Tamer Chikhi Mechentel. 2n Batx.HB
IES J.M. Parra. Alzira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.