Un dels moment més importants de la meua vida va ser canviar-me al Parra i començar a estudiar arts. Des que estava a 1r d’ESO tenia clar que volia estudiar el Batxillerat artístic i em vaig esforçar per aconseguir-ho des del principi. I a pesar de tindre a gent en contra que fera arts i que em recomanaven o tractaven de convéncer-me d’estudiar una altra cosa, problemes i alguns suspensos en algunes assignatures de 4t d’ESO (com matemàtiques o valencià) i alguna complicació a l’hora de fer la matrícula, finalment em varen agafar al Batxillerat que volia; i encara que això va suposar fer un gran canvi, casa nova, institut nou, companys nous, professors nous, etc. (Quasi una vida completament nova), estava molt feliç, i ho seguisc estant, ja que he fet molts amics nous a diferència del que pensava al començar el curs, junt a que els professors i les assignatures m’agraden, a més que m’he trobat amb vells amics i gent que portava anys sense veure. Tot açò ha fet que per a mi començar a estudiar arts haja valgut molt la pena i que el meu esforç no haja sigut inútil.
Mireia Bataller. 1r BAT A.
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Hola, em dic Meritxell.
Des de xicoteta sempre m’han donat igual les coses, sobretot si ho havia de fer jo. Però de sobte passà ràpid el temps i em vaig adonar de les xicotetes coses a les quals no aprestava atenció quan era petita.
Per exemple, un dia, estava en una quedada amb amics meus del poble. I quan anàrem a passar pel centre comercial a comprar en el supermercat de tota la vida. Es veu, que l’han canviat per una tenda de roba. Quin fàstic! Vàrem haver d’anar a l’altra punta del poble a comprar menjar.
Quan estava en l’ESO, ho passava un poc malament en el tema d’amistats, perquè s’aprofitaven de mi, i jo no ho veia, però gràcies a la meua família i amics d’infància he pogut madurar personalment i continuar els meus somnis.
Un altre exemple que trobe molt a faltar, és el meu iaio, quan va morir jo era sols una preadolescent, i no li feia molt de cas. Però quan faltà, em vaig adonar de moltes coses. Les seues bromes, els malnoms bonics que em dedicava, em tractava pràcticament com una reina i jo no hi prestava atenció. Gràcies a això, valore, aprecie, i done gràcies tots els dies, a les persones que continuen al meu costat, les persones que més estime en aquest món.
Núria Meritxell Bertomeu. 1r BAT A.
IES Josep Maria Parra. Alzira.
LA MEUA NOVA REALITAT
Aquell any tan especial i diferent per a mi, aquell que em va canviar la vida per complet en tants sentits... 2017 va ser el meu canvi a l'institut i també el que va canviar a la meua nova realitat.
Aquell any vaig aprendre moltes coses, vaig fer nous amics i vaig canviar la meua forma de ser radicalment per amillor. Tot es va començar a sentir un poc estrany per a mi. Però la gran nova visió va ser analitzar que després d'haver estat fent teatre des dels 5 anys, al fi vaig ser conscient del que significava per a mi l'actuació i la importància que li donaria a partir d’ ahí, enfocant-la de maneres noves.
Eixe any vaig ser conscient que per a la mi l'actuació havia de ser el meu futur, perquè era la meua única verdaderapassió, allò que més feliç em feia.
Natàlia Bosch.1r BAT A.
IES Josep Maria Parra. Alzira.
T'agrada somiar?
La veritat en la meua vida no hi ha hagut molts canvis, tan sols era una xiqueta que creia i creu en la màgia, que les dents de lleó compleixen desitjos i en contes de fades. Des de ben xicoteta vaig anar al mateix col·legi, on portava allí des d'infantil i on l'única cosa que podia fer era conformar-me, sent la xiqueta granota con bé diu la meua iaia i això em va fer tornar-me bastant tímida. Ara que em passe a aquest institut, perquè clar busque estudiar el que a mi de veritat em fa il·lusió, la veritat em sent com en un món nou. És tan màgic com està tot ara, amb la meua classe, els meus companys, els meus nous amics i no haver tingut tanta por a conéixer gent nova. Al principi en vaig tindre és normal tindre’n, no? Però al final es va fer fàcil. També últimament vaig tindre unes certes sorpreses màgiques que em fan estar en molta pau. No soc adivina i sé que el món dona moltes però moltes voltes, però últimament està tot tan bonic que pareix un somni.
Laura Calatayud. 1r BAT. A.
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Tot havia sigut un engany, tot el que veia i sentia, en veritat la meua ment ho canviava, m'adoní que jo era la meua víctima i la meua enemiga.
Quan era xicoteta em sentia insuficient , innocent, infantil i rara. No m'agraden, el xics i era jo la que em deia que no era normal, era jo la que no feia el que m'agradava perquè se sentia insuficient.
Ella m'ensenyà que tot era mentira. Soc suficient i soc única.
Gràcies.
Luna Castillo.1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
La meua germana
La meua vida era tranquil·la, era filla única. A més, els meus cosins eren molt xicotets, jo tenia 10 anys més que ells i no teníem molta relació. Així que en la meua família no hi havia ningú de la meua edat amb qui jugar ni entretindre’m, encara que jo sabia com divertir-me, amb el temps vaig aprendre. Però, després d’algunes complicacions ma mare es va quedar embarassada de la que seria la meua germana. Quan van anunciar la notícia jo tenia 12 anys i al principi no sabia com reaccionar perquè no m’agradaven els xiquets.
La meua vida va canviar de sobte quan la meua germana va nàixer: hi havia un bebé plorant a casa, volia jugar sempre, calia ensenyar-li a parlar, a caminar...
Hui dia la meua germana Martina té 3 anys i és la meua millor amiga. Com que ja sap parlar em conta tot el que fa al seu col·legi i em diu qui són els seus amics i jo també li puc contar coses i històries interessants que he llegit.
Aquest canvi ha sigut indubtablement per a millor, ha sigut el millor que m’ha passat perquè ara estime a una personeta més.
Arantxa Cuesta. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
TOT JA HA PASSAT
Tot comença en el camí de la vida plena de canvis, que poc a poc és van notant més.
Ara, vaig a començar a contar el meu:
Ens posem en situaciò; 25 de desembre de 2021, sopar de Nadal,on ja no tens el mateix entusiasme per saber que es el que hi ha dins d'aquell bonic envoltori nadalenc, ja que arribat certa edat,la familia et regala allò que necessites. Qualsevol sorpresa queda ja lluny,perqué arribat certa edat en la que et regalen allò que necessites peró fins i tot et pregunten:
-Que vols?, color negre o roig?,...
no es deixa res a l'imaginaciò, la sorpresa.
Com van passant els anys, eres més independent.
Ja no es parla de quan erem nois,que feiem la carta dels reis amb rellats de revistes de tots aquells joguets que voliem, i ecribiem la postdata amb lletra més o menys llegible que deia:
- M'he portat molt be.
-Un abraç rei Baltasar.
Ara ens posem a l'altre lloc, quan ja et tens la responsabilitat de pensar allò que els podria fer il.lusiò als teus pares, avis, cosins,..etc.Pasem de esperar els reis ,a convertir-nos nosaltres en els reis.
En temps de Nadal, de tant en tant em venen records d'infantessa, quan, en acabar de sopar la nit de Nadal,mon tio, disfressat de pare Noel,entaba al menjador de casa amb una bossa plena de regals. I nosaltres, a l'altra part de la taula, amb una mescla d'alegria i por , ens acostavem a ell , esperat el regal desitjat.
Ara estic a un lloc diferent en la taula, podem dir que estic al costat de la taula on la infantesa.
acaba i la persona adulta seu.
I ja s'ha quedat en l'infància el seurer en aquell costat de la taula on tot era màgia e il.lusiò, el sentrir-me una xiqueta.
Us recomane, que gaudiu d'aquella drecera de la vida.
Andrea Espinar. 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
UN FET QUE HA CANVIAT LA MEUA VIDA
Quan jo era menut passava molt de temps amb la meua iaia, ella era una persona molt alegre que gaudia estar amb mi i el meu germà, tant com nosaltres en ella. Desgraciadament, va ser diagnosticada de càncer i no va poder gaudir de la seua família tant com ella haguera volgut per les freqüents visites a l’hospital. No obstant això, sempre que tots els cosins ens reuníem en sa casa, ella posava bona cara i jugava amb nosaltres, malgrat el seu dolor i cansament.
Finalment, després de 5 anys de lluita, va empitjorar i els meus pares van preparar-me per al que estava per succeir. En un principi jo no entenia per què m´insistien tant en que m´acomiadara com si fora l´última vegada perquè per a mi no era possible el fet que una persona que m´havia acompanyat al llarg de tants anys es morira i no la tornara a veure, però, un dia, vaig conéixer aquell sentiment de pèrdua. Considere que després de perdre a una persona tan important vaig prendre consciència que el món no és una utopia i que tan sols estem ací de pas.
Natxo Fuentes. 1r BAT A
Josep Maria Parra. Alzira.
Canvi personal
Com a canvi “físic” de canviar de ciutat, de casa, d'institut, no n’he tingut cap. Però supose que un canvi mental compta com a un molt important per a la resta de la vida. És el graó en què passes d’una forma de pensar les coses a altra completament diferent, en altres paraules, maduresa.
Tenia 14 anys, i sense cap motiu vaig ser un altre de juny a setembre. No voldria dir que era d’eixos que es creien més madurs que els altres, però pareixia això.
A partir d’eixe moment vaig començar a veure tot des d'un altre punt de vista més objectiu; les accions, les respostes, les reflexions…I m’estranyava fer això sent encara un xiquet, però jo em sentia còmode amb la meua forma de ser.
En altres paraules, va ser una gran diferència com em comportava de 2018 (un xiquet com qualsevol altre) a 2019 que no s’e n’ha anat molt de l’actualitat. Jo crec que ser una persona tranquil·la no et trau cap problema social, però tampoc és que siga un mort sense personalitat.
En resum, no em penedisc de cap acció que vaig fer en el passat perquè si fas un canvi en la teua vida, saps les conseqüències.
Adriel González . 1r BAT A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
No sé quan va començar o en quin moment exacte va ser el que va fer canviar la meua forma de ser , la meua forma de veure les coses . Des de que tinc ús de raó he sigut una persona molt impulsiva ,boja , atrotinada ,graciosa ,extravertida i sincera . No he canviat molt i seguisc sense saber respondre a la mateixa pregunta que em fa la tia Marga, any rere any , tens parella ja ? Al principi reien quan deia que no. Ara amb el pas dels anys, la seua reacció és respondre: docs va que se't passa l' arròs , després voldràs i no podràs.
Mai he tingut pressa en eixe aspecte, i veient el que veig ,que les parelles d'enguany tenen més banyes que els rens del Pare Noel, menys pressa tinc .Així que descarte haver canviat per desamor.
Si vos soc sincera l'únic moment de la meua vida que sent que m'ha pogut canviar és quan vaig començar a fútbol,era al·lucinant com podien canviar les meues emocions amb tan sols xafar un rectangle de gespa , des d'eixe moment fins ara , este esport m'ha fet sentir- me completament jo i conéixer unes magnífiques persones, que més que persones amigues , i més que amigues , família . I en aquesta família d'11 persones, en el camp ens ajudem a controlar totes les emocions que podem arribar a sentir ,cosa que no és fàcil.
Carme González.1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
L'estiu ja no era el mateix, havien passat 7 mesos des de la mort del veí. Els seus nets, Toni i Manel, aquest any no havien vingut cap al poble. El carrer es va tornar una simple carretera amb un asfaltat vell i brut per la pols dels camps de gira-sols. Mon tio per més que volia animar la festa seguint fent el recorregut en tractor anual o portant-nos finsl'ermita, no era el mateix. Per dins sentia com els estius ja no anaven a ser el mateix i no anava gens errada. Ara les carreres per les oliveres del meu avi ja no anaven a poder ser, el mateix amb les excursions al riu que féiem totes les vesprades o els entrepans de truita que fèiem per sopar. Manel i Toni no van tornar mai i encara que vaig fer una altra colla d'amics, cada estiu que torne tinc la il·lusió de tornar a veure’ls encara que no passe. Aquest va ser el primerestiu de la resta d’ estius que em vaig adonar que havia crescut.
Teresa Hellín. 1r BAT.A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
LA SEPARACIÓ
Quan jo era menuda a l’edat dels meus cinc anys, un dia de primavera per la nit els meus pares decidiren separar-se.
A mi en va canviar la vida, en comptes de conviure amb els dos, al separar-se, jo em vaig quedar a viure amb la meua mare. Jo al meu pare el vaig deixar de vore tots els dies, tan sols el veia una vegada a la setmana i cada quinze dies. Anava un cap de semana amb ell. En aquell moment ho vaig passar molt malament perquè jo volia que estigueren junts, però per molt que plorara, les coses anaven a seguir igual. Amb el temps la meua mare va conéixer a un altre xic, amb el qual vaig començar a conviure amb ell tots els dies, ell es el que m’ha donat tot el que necessitava fins ara. El meu pare també ha refet la seua vida, s’ha casat amb una dona i ara té una nova família on la meua vida també ha tingut un gran canvi ahí, ja que la seua dona no m’ha volgut mai en la seua vida. L’únic que ha fet ha sigut apartar-me del meu pare, encara que jo pense que la culpa no és d’ella sinó d’ell per no deixar les coses clares des d’un principi. A dia de hui fa tres anys que no el veig i tan sols parle amb ell per quan em telefona.
Així i tot no em falta de res i soc molt feliç amb ma mare, la seua parella i el meu germà menut.
Carla Juan. 1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Des de petit sempre he volgut tindre un gos i el vaig tindre però ja eren majors i es van morir al cap de poc temps de complir jo 4 anys. Llavors no recorde pràcticament res perquè era molt petit. Des que es van morir sempre he volgut tindre un altre gos però la meua mare no volia perquè donaven molta feina i costaven molts diners amb les vacunes i els veterinaris, però en el fons la meua mare volia perquè a ella en realitat li agraden molt, però els diners no eren l'únic problema, l'altre problema és que vivim en un pis i si molts tenen un gos a casa seua però jo preferisc tenir-lo enun camp on puga córrer, pixar i jugar quan ell vulga. Et preguntaràs on està el canvi. El canvi és que ara amb l'edat de 16 i 17 anys he pogut complir el meu desig de tenir un gos però no tan sols un gos sinó 8 alhora perquè ara visc al camp i he pogut tenir 8 gossos però no tot pot ser tan perfecte, quan arribem, els propietaris d'abans tenien 5 gossos però no se'ls emportaven perquè se’n van anar a un pis a viure, així que ens els vam quedar i com ja alguns estaven vells, 4 d'ells es van morir i va ser molt trist però després vam adoptar 4 i dues només tenen una setmana i això em va fer molt feliç a més quan ens vam mudar, vam tenir molta sort perquè ens traslladàrem de casa una setmana abans que s’incrementara el confinament, així que ens vam quedar confinats dos mesos però gairebé no ens vam assabentar jaque podíem sortir de casa i passejar pel camp.
Álvaro Martínez. 1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Tot comença amb el confinament, a tots ens ha canviat o almenys a la majoria ens ha canviat, amb el confinament vaig tenir molt de temps per pensar, m'adonava de moltes coses i persones dolentes, ho vaig deixar de banda i vaig continuar amb la meua vida mitjanament normal, després vam tornar a classe, eixe any em vaig quedar sola, no teniaamics. El canvi comença a poc a poc amb l'arribada al Batxillerat, al principi jo era molt tímida, em sentia incòmoda, perquè jo vaig començar els tres primers dies amb crosses i sola, em vaig acostar a certes persones i tampoc em notava còmoda ni que podia ser jo mateixa, després ja em vaig acostar als que ara són els meus amics, a poc a poc, jom'acostava a ells, ells s'acostaven a mi i així des d'aquell dia tot va començar a tenir sentit, em sentia còmoda, al principi em va costar començar a parlar però com tot, al principi et sents rara i després ja sents que es on hauriesd'haver estat des del principi. Definitivament sé que el començament de Batxillerat ha suposat un gran i bon canvi a lameua vida.
Magda Martin. 1r BAT.A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
En el meu microrelat contaré una cosa que em va succeir i va canviar dràsticament la meua manera d'actuar i de pensar.
Quan vaig iniciar la secundària em vaig mudar a Madrid amb la meua mare per treball i per la seua nova parella, aquesta parella era realment una bona persona, el problema residia en la seua agressiva manera d’actuar a causa de la mala educació que va rebre per part dels seus pares durant la seua infància.
La meua mare va estar amb aquesta parella durant poc més de dos anys, durant aquestos dos anys, quasi mensualment, hi discussions en la nostra “família “ que de tant en tant es transformaven en agressions. A poc a poc la nostra manera d’actuar va canviar, ens vam tornar més agressius, vivíem quasi sempre a la defensiva i sentíem por.
El dia que la relació va acabar ja era tard, les nostres personalitats no eren les mateixes i el més notable era una immensa quantitat d'odi que brollava des del nostre interior, la meua mare va patir diverses agressions físiques igual que jo, però el més notori foren les seqüeles mentals.
Hui en dia no sabem res d’aquesta persona, però pertany a la nostra història.
Joaquín Merlicco. 1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Canvi de perspectiva
No puc dir que és el canvi més gran del món, però si que he canviat molt des d'aquell període.
Per a començar encara que m'he nascut ací a Espanya els meus pares són de Bulgària. Als tres anys els meus pares van decidir que era millor moure ens una altra vegada a Bulgària perquè jo podria conéixer a la meua família i al lloc d'on venen els meus pares. He viscut ací nou anys, però trista ment per problemes econòmics havíem de tornar una altra vegada a Espanya.
Moure m'una altra vegada a Espanya no era una notícia feliç per a mi. No sols que havia d'aprendre a una nova llengua amb un altre alfabet però havia de deixar als meus amics i a la meua família que per a mi era el més dolorós.
Tenia molta por quan estava a Espanya les primeres setmanes encara que sabia una mica d'espanyol no sabia si era suficient per a comunicar m'amb els meus companys de classe. He pogut fer alguns amics però sí que no era el mateix ja que em costava parlar amb ells.
Amb el temps he pogut comunicar em millor i conéixer a més persones, però continue tornant al meu país cada estiu. En realitat això és el que canvi moltíssim per a mi perquè cada any la meua perspectiva de com veia les coses canviava. He pogut veure que molts amics en realitat no són els meus amics, però també això m'ha donat l'oportunitat de veure qui són els meus amics vertaders i apreciar que encara que ens comuniquem de distància i és difícil parlar amb ells continuem sent amics i cada estiu ens divertim com si no ha passat un any abans de ves-nos una altra vegada.
Lea Aneksieva. 1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Potser mai me n’havia adonat de com havien canviat les coses, com havia canviat la vida i com havia canviat jo, fins que va arribar aquella nit. Era el vespre del cinc de gener de l’any 2018, un dels millors dies de l’any per a qualsevol xiquet. Era la Nit de Reis, la que anomenen com la més màgica de l’any. Anar amb els iaios a la cavalcada, les rialles en aconseguir més llepolies que la meua cosina menuda, marxar amb presses a casa per emplenar tres gots de llet i deixar-los alguna que altra galeta. Barallar amb els pares fins tard per no anar a dormir per “esperar els Reis”, despertar a tothom a casa al matí següent per així poder obrir els regals. La mirada plena d’il·lusió en descobrir davall de l’arbre aquell regal que portaves tant de temps desitjant.
Però aquell any res va ser igual. Els iaios ja eren massa majors per baixar amb mi a gaudir veient la cavalcada, la meuacosina ja no era tan menuda com per recollir cap llepolia, no hi havia cap got que emplenar ni cap baralla que lliurar amb els pares. Res era igual. El matí del dia sis tan sols n’era un més. Potser la mare em regalara aquell llibre que necessitava per a classe i el pare probablement em donés un sobre amb diners. No hi havia cap somriure més enllà delshabituals ni cap mirada repleta de màgia, d’aquella que es contagia.
En aquell precís moment vaig ser conscient de que ja no era cap xiqueta. Perquè, què és la infància si no és un sinònimd’il·lusió.
Clàudia Moreno. 1BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
L'AVI JOAN
La nit del meu quinzé aniversari em vaig adonar que alguna cosa acabava de canviar. Acostumada a bufar les espelmes amb el meu avi, ja que ell feia els anys dos dies després, de sobte em vaig adonar que estava bufant-les jo sola. Ja no podia observar la cara de felicitat que feia al vore’s davant del seu pastís preferit, ni com veia a tota la família reunida al seu voltant, sempre estàvem distrets amb rialles, balls i cants. Ell ens mirava amb admiració. La seua família mai havia tingut eixe esperit tan familiar i es notava amb la cara que estava orgullós de nosaltres.
En aquest aniversari es va notar que una part dels nostres cors estava amb ell, tots el recordàvem, però en silenci, ja que ningú hi volia fer referència, perquè sabien que era una part molt important de mi. El que no sabien era que ell un any abans de la seua mort, quan li van detectar el càncer, em va escriure una carta i em va dir que no la podia obrir fins al dia que ell ja no estigués.
En l'obrir-la em vaig sorprendre, no em va dir el que se sol dir: “no passa res si plores, és normal, sempre vaig a estar ací, bla, bla, bla...”, es va dedicar a escriure tots els moments més bonics que podia recordar i havia viscut amb mi elsúltims anys. Ell sempre deia que la vida es basa en records, que si, els tens sempre viuran amb tu.
Lara Vidal. 1r BAT. A
IES Josep Maria Parra. Alzira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.